Tag Archives: Cayetana Álvarez de Toledo

Samantha no té mal de cap

Interessat com estic en la divulgació científica, em vaig llegir de cap a peus el passat dimecres a La Vanguardia un interessant article sobre intel·ligència artificial i robòtica que explicava els treballs del científic català Sergi Santos que ha deixat la nanotecnologia (per no desviar-nos de la qüestió m’estalviaré estendre’m en la descripció de l’especialitat) i això que era, pel que sembla, un expert en el funcionament d’instruments de ciència avançada com el microscopi de força atòmica, per centrar-se en l’aplicació dels seus coneixements en un negoci de sofisticada tecnologia que espera que revolucioni la societat perquè donarà resposta a una de les necessitats primàries de la condició humana: es tracta de l’operació Samantha.
Explica l’interessant reportatge que “Samantha pesa aproximadament uns 40 quilos, té els ulls verds, una llarga cabellera de color castany i unes mesures de 90-55-90… Que és suau al tacte i en el tracte. Està feta de TPE pur (elastòmer termoplàstic, un material relativament nou en el mercat) i incorpora un microprocessador al cap que funciona mitjançant un algoritme potentíssim, creació del mateix Santos … ”
En fi, que per les fotografies que he vist, Samantha és una nina reproducció a mida natural –o sobrenatural, segons es vulgui veure– d’una senyoreta estupenda, la diferència fonamental amb les sex-dolls tradicionals consisteix en que respon a les carícies del client, interactua de diverses maneres, parla amb ell i, segons el seu creador, pot arribar a l’orgasme…, sempre i quan el seu acompanyant sigui capaç d’estimular-la convenientment.
“El meu objectiu no és només que copulin amb Samantha –afirma el científic català–, sinó que s’enamorin d’ella”.
Ja em perdonaran però jo, en aquestes coses de la ciència ficció que semblen estar al caure, sóc una mica escèptic. Per molta nanotecnologia i per molt processador amb un potentíssim algoritme al cap, el fabricant et pot garantir que l’orgasme no és fingit? I encara que la gent ho doni per fet no es pot confondre l’amor amb el fornici. Bé, sí, però no és aconsellable. A més, pel que explica l’inventor, considero que les Samanthes tenen molt de nina-objecte i en els temps que corren i el molt sensibilitzats que estem tots pel que fa a les qüestions de gènere, reduir la pobre Samantha a un simple objecte de desig sexual em sembla ua canallada masclista. Puc acceptar que estan preparades per oferir afecte però la relació amb una parella no és només sexe i afecte. L’aventura de la quotidianitat té moltíssims més viaranys que són els que fan apassionant la convivència. En la meva modesta opinió crec que cal currar-se més l’invent. Menys Viagra i més Plató, com deia aquell.
Una altra cosa seria que la interrelació no es limités a frases afectuoses, sempre les mateixes, segons la part de la silicona o TPE pur que s’acariciés. Donem un pas endavant. Arrisquem-nos amb la discussió- Treballem el potentíssim algoritme, amic Santos, de forma i manera que Samantha pugui discutir…, de política, posem per cas. Que amb la inserció d’un xip o quelcom semblant en un mínim orifici dissimulat sota una aixella o on el vulguin incrustar, adquireixi la veu, les maneres i les idees de Cayetana Álvarez de Toledo. Això un dia, però que canviant el xip poguessis discutir-te amb Anna Gabriel. O amb Gemma Galdón. O, Déu meu!, amb Soraya Sáenz de Santamaría. O –encara que el xip tingués un suplement en el seu cost per l’ampliació del disc dur– Pilar Rahola.
No creuen que d’una Samantha així, homes, o dones fins i tot, podrien enamorar-se’n? I com que després de la tempesta arriba la calma, goso pensar que l’acte copulatiu esdevindria, a més de conseqüent, antològic.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Xoc de trens o…, autos de xoc

Continuo perdut (fa molt temps que ho estic) en el laberint de la relació, diguin-li encaix, diguin-li conflicte, diguin-li xoc de trens que és més èpic i campanut, entre Catalunya i Espanya. Es que un cop destriat el gra de la palla, les notícies més o menys contrastades de les fantasmades i exabruptes de les xarxes socials, la vida contemplativa que practico no em permet anar més enllà d’un suposar. I això no és viure.
La contrarietat constant de les opinions des d’una i altra banda, més el pebre afegit per tuitaires descontrolats fa que a la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern ens sentim empatxats i desconcertats, i massa sovint se’ns enfonsi el terra sota els peus cansats de tant camí que intuïm estèril.
On som? Qui som? Quants som? On volem anar (si es que volem anar tots plegats al mateix lloc)? Amb qui hi volem anar? Volem decidir? Volem acollir? Volem recollir? Volem fugir nord enllà, com l’absolta Cristina, on diuen que la gent és neta, noble culta, rica, lliure, desvetllada i feliç?
Tot això en el terrenys espiritual de les idees i els ideals, perquè si descendim al territori prosaic de la subsistència quotidiana –que algun dia caldria fer-ho perquè això també és política i ja toca– l’home del carrer tant si és becari, com treballador precaritzat, com desesperadament aturat, com pensionista, té molt a dir, molt a témer, molt a patir. (disculpin que no hagi mencionat la dona del carrer, com ara es porta; no es tracta de menyspreu de gènere sinó que dona del carrer sona fatal i no voldria ofendre ningú)
El ball de bastons previ a la gran esbatussada fa anys que dura. Les declaracions ensenyant el llautó de Juan Luís Cebrián a la periodista d’El Mundo (ex-diputada del PP i membre destacada de la FAES) Cayetana Álvarez de Toledo, decorat de fons ben visible al costat d’Arcadi Espada i la fiscal Magaldi al judici del 9-N, on la patum de la transició se suma a l’Alfonso Guerra en demanar l’aplicació de l’article 155 que suspengui l’autonomia en cas de referèndum, la intervenció de la Guardia Civil i ja que hi som, presó per a Artur Mas, ”no anirà a la presó el gendre del Rei?… No hi van ser Mario Conde i Javier De la Rosa?”, són un sotrac més en l’estira i arronsa habitual. “La sang no arribarà al riu –tranquil·litza el guru de l’esquerra aposentada– Catalunya no serà independent. Per tant, els que pugnen per la independència generaran una frustració gran, sobretot entre els propis separatistes… No hi haurà una confrontació violenta. El conflicte derivarà en depressió. Incomoditat. Manca de cohesió social. I això serà dolent per a Catalunya i dolent per a Espanya.”
A més a més, Rajoy a Telecinco, va considerar un disbarat intervenir Catalunya i va fer una crida a “relaxar les coses i apostar per la cordura”.
Coincideix això amb la conferència de Mas a Madrid on, segons El País, organitzador del màster que acollia la xerrada, va dir que a més de la independència i/o l’autonomia hi ha una solució en el mig que hauria de proposar l’Estat.
Òndia! Amb aquesta no hi contàvem a la Llar del Pensionista. Ho hem llegit bé? Una tercera via?
I per embolicar més la troca, mentre Miquel Iceta i el delegat Millo asseguraven que hi ha hagut converses en el nivell més alt, que es diu, la consellera Munté ho ha negat dues vegades abans que cantés el gall (o sigui, La Vanguardia), mentre el gran Mariano –ho dic amb ironia però també amb admiració per la seva original lògica comunicativa– va negar-les: “Si haguessin converses discretes o secretes no ho diria perquè deixarien de ser-ho”.
Pel seu cantó, la CUP ve a dir que a elles els hi porta fluixa si hi ha converses, només els interessa si parlen del referèndum, i el cap de comunicació del Govern comença a parlar d’un exèrcit català.
Saben? Tinc la sensació d’haver-me aturat una estona davant de les Atracciones Caspolino que hi havia a la plaça Gala Placídia per veure com aquests senyors de la política juguen a colpejar-se amb els autos de xoc. I s’ho passen de conya.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,