Tag Archives: Ciudadanos

Jo no sóc bilingüe, ho sento

Jo, com la majoria de ciutadans que viuen o treballen o són a l’atur a Catalunya sóc monolingüe. En el meu cas la meva llengua materna és el català tot i que, majoritàriament, a Catalunya, sembla ser que el monolingüisme es castellà. També hi ha ciutadans que viuen aquí i que tenen com a llengua materna l’anglès, l’italià, el francès, el gallec, l’amazic, l’urdú, etc. I, òbviament, com jo, n’hi ha que tenen com a llengua materna la llengua natural de Catalunya, el català, però no són majoria. Probablement ho havien estat, però el fluxos migratoris, per un cantó, la relació burocràtica amb el funcionariat espanyol per l’altre i el provincianisme de moltes famílies de l’alta burgesia que –com amb tanta gràcia retrata Santiago Rusiñol a “Gente Bien”– consideraven el català un idioma de baixa estofa, de pagesos, menestrals i classes treballadores, ha capgirat la proporcionalitat dels dos grans blocs idiomàtics del país. Després ens trobem amb la població bilingüe, que està integrada pels que a casa, des que van néixer, han conviscut amb naturalitat i sense escarafalls ni traumes amb el català i el castellà perquè el pare tenia com a idioma matern un dels dos i la mare l’altre (això és pot aplicar a la combinació de moltes altres parelles d’idiomes).

A Catalunya, en contra del que pregonen Ciudadanos i ara, a remolc, el Partit Popular, ni la majoria és bilingüe ni el bilingüisme és el paradigma del català ideal. Si com canta Raimon, qui perd els orígens per la identitat, i això també es aplicable als pobles, el poble català té una sola llengua original pròpia (original perquè és consubstancial als seus orígens com a nació) i és el català. Tot el que ha vingut després ha estat culturalment enriquidor, imprescindible per a configurar el país actual, Irrenunciable, del castellà a l’urdú, de l’italià a l’anglès, però la gent com jo i com la majoria, vinguin del monolingüisme català o del castellà, que parlen indistintament els dos idiomes –o a vegades tres o més– no són bilingües, són poliglotes, que no és el mateix. El bilingüisme és a l’arrel, a l’ADN de l’individu, el poliglotisme, ni que sigui inconscient, és una adquisició cultural.

I això, que explicat amb tant poca traça com ho faig jo, pot semblar una collonada, una especulació semàntica, és, políticament, molt important, perquè li vol donar carta de naturalesa essencial al que és només accidental. Per a Ciudadanos (i el que penja) el bilingüisme ha d’esdevenir consubstancial en aquest ciutadà poti-poti que preconitzen amb dibuixets de pàrvuls: espanyol-català-europeu. I aquí rau el gran perill de l’obsessiva proposta política del partit de Rivera i la seva nebodeta Arrimadas. És un míssil directe al català i al catalanisme que tan dolor i tants anys ha costat revifar. És més perillós que el tòpic de la unitat d’Espanya. És més subtil, més enverinat i més destructiu perquè sota la imatge d’internacionalisme inclusiu hi ha el corcó que tritura la singularitat nacional.

Recordo que des del retorn de la Generalitat amb l’arribada de Josep Tarradellas, al parlament de Catalunya només es debatia en català. Totes les intervencions es feien en l’idioma natural del país. Ho fessin els de la UCD o el d’Alianza Popular, després Partit Popular. I de la resta ja no en parlo perquè és obvi que no cal. Només, i com a raresa exòtico-folklòrica, en una legislatura van sortir escollits dos paios pertanyents al Partit Andalucista de Rojas Marcos que durant aquells quatre anys van fer totes les seves intervencions en aquell castellà singular que queda un cop l’ha digerit la gràcia andalusa. I tot i que els miraven estranyats –¿que hace un tío com tú en un lugar como éste, pisha?– tothom s’ho va prendre com una extravagància d’aquelles de “ja se’ls hi passarà”.

Però el 2006, Ciudadanos va aconseguir tres escons al Parlament i amb ells va entrar el castellà a la Cambra. Intermitentment, perquè el joc consistia en atorgar carta de naturalesa al bilingüisme com a modus d’actuació exemplar del català ideal i, en el fons, (i copio el raonament d’un lector de La Vanguardia de dimecres) aconseguir ”el vot metropolità, és a dir el vot de Santako, Cornella, l’Hospitalet on es troben la majoria que odien tot el que fa olor de català, porten 40 anys vivint i guanyant-se la vida aquí i no han parlat una paraula en la seva vida en català, això sí, ara amb això de la independència parles amb ells i et deixen anar jo sóc tan català com tu…”.

Aquest és el sentit de les eleccions ineludiblement plebiscitàries del 21 de desembre. Si guanyen els incompetents tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre, com en un cíclic “dejà vu”. Si guanyen els dolents, s’haurà acabat el bròquil.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

“155” La sit-com

Llegeixo amb sorpresa una crònica d’El País que posa en dubte (se’ls hi deu haver colat en un moment de distracció de Cebrian) la capacitat del govern de Madrid de fer complir tot el que es pretén amb l’activació del controvertit article 155. Ha sido difícil anunciar el 155, pero ejecutarlo es imposibleexplica el diari que va dir un alt funcionari de l’Estat reflectint la incertesa de Rajoy pel que fa a l’eficàcia real de la mesura. Sobre tot perquè amb sis mesos ni es construeix una república independent que assumeixi els requeriments múltiples d’una societat moderna i organitzada ni hi ha temps d’improvisar una administració paral·lela d’ocupació sinó es troba amb una administració autonòmica lleial i disposada, que no trobarà en absolut, ans el contrari

En el pacte entre la dreta del PP, la ultradreta de Ciudadanos i l’esquerra escarransida del nou (?) PSOE, el líder del qual, uns mesos abans del “aporellosoé”, afirmava que “España quiere a Cataluña” i fa quatre dies deia que obligaria Mariano Rajoy a dialogar i a trobar una solució pactada aquí a Catalunya per resoldre d’una vegada per totes la crisi al nostre país, han primat les presses. La pressa de Ciudadanos per a consumar la revenja contra els nacionalisme català –objectiu únic i obsessiu pel qual es va crear el partit fa 10 anys– i la pressa del PSOE per passar pàgina i treure’s la patata calenta de les mans el més ràpidament possible. D’aquí que Rajoy s’hagi vist obligat a marcar-se un termini de sis mesos per executar –tal qual i mai millor dit– l’autonomia catalana, la qual cosa, EL País dixit, és un període impossible per “la precariedad misma del Estado español en el territorio hostil donde ha de consumarse la restauración de la legalidad”.

No cal ser massa llest per a veure-ho. En un rampell d’odi embogit poden carregar-se el govern i empresonar les màximes autoritats escollides per les urnes –com arbitràriament i amb ràbia gens dissimulada han fet amb Cuixart i Sánchez– però, ¿com controlen els 200.000 funcionaris de l’administració catalana, malgrat la pueril amenaça d’acomiadament de la menuda Soraya, acostumats a un règim de desconnexió virtual i a uns hàbits diferents als de la burocràcia madrilenya? ¿O és que ningú no ha vist mai la molt il·lustrativa sèrie anglesa “Sí, ministre” i la seqüela “Sí, primer ministre” en la que es demostra que en l’exercici quotidià de la política el ministre proposa i el funcionari de tota la vida disposa? Només cal emmascarar una subtil vaga de zel, amagar expedients urgents a sota de la pila o dilatar resolucions quan la paperassa s’entortolliga pels laberints de la burocràcia. Per altra banda, el govern central i el ministre Zoido en concret, una mena de tros de quòniam de la gestió política, que no se’n refien dels Mossos i que no tenen els seus policies i guardià civils massa contents amb les condicions de vida en aquest llarg períodes de maniobres amb hòsties reals, imagino, encara que no n’estic segur, que són conscients que tenen un problema amb bona part dels 17.000 membres del cos, sobre tot després del maltracta al Major Trapero.

I no oblidem l’afer dels mitjans de comunicació públics: TV3 i Catalunya Ràdio, perquè ni BTV, ni la Xarxa ni las ràdios locals compten per ells ni saben que hi són. Però si la Terribas ja ha dit que l’agafaran dempeus, però no dempeus cames ajudeu-me a córrer, sinó dempeus agafada al micròfon i en Sanchís ha dit que ell ha estat anomenat Director de TV3 pel Parlament –tot i que després el mateix Parlament el va reprovar per majoria, però es veu que això ara no compta– i no pensa abandonar el vaixell. No passa res. A TV3 i a Catalunya Ràdio només les hi podran aplicar l’article 155 per a “asegurar la neutralidad institucional, de forma que el interés general de los catalanes sea, en todo caso, el principio rector de sus responsables públicos por encima de los intereses políticos” si les xapen. Perquè mira que, en el decurs de la història d’aquest mitjans, com de la majoria de mitjans públics de l’Estat, no hi ha hagut de dirigents ineptes, sobrevinguts com a premi a fidelitats, comissaris polítics sense idea de comunicació i canonges variats, i TV3 ha continuat essent, malgrat la sovint insuportable obsessió pocessística, la televisió pública millor, perquè té a dins molt bons professionals que suren malgrat les etapes d’incapacitat rectora. Per tant ni que la dirigís Paco  Maruenda o Arcadi Espada, ni que fiessin la neutralitat a individus com Javier Cárdenas, Albert Castillón, Salvador Sostres o Javier Algarra, que per la seva manifesta incapacitat cantarien com una cloïssa, aconseguirien enfonsar TV3 (que consti que jo, a part dels informatius i la Champions, no en sóc massa usuari, però no puc ni vull prescindir de la meva vinculació sentimental amb un mitjà que vaig iniciar).

Si no fos tan dramàtic i si no haguéssim de pagar els de sempre els plats trencats per tot aquest desgavell que porta anys arrossegant-se, l’aplicació del 155 i les múltiples situacions esperpèntiques que, de ben segur, es produirien entre ocupadors i ocupats, podrien generar una exitosa sit-com en la línia de la vella “Allò, allò”.

Però malauradament no és ficció. És la fastigosa realitat.

Etiquetat , , , , , , , , ,

Le jour de gloire est arrivé!

Observo a la xarxa una campanya incipient de rebuig, per part del personal, en contra de la tramesa als domicilis particulars de les paperetes per a les eleccions del mes de juny. Que ja les agafarem quan anem a votar. Que aquesta milionada de calers que costa l’inútil mailing té més lògica gastar-lo amb altres necessitats públiques més prioritàries. “Els partits que deixin paperetes de propaganda electoral a la meva bústia –diu el missatge que es pretén viralitzar–  quedaran automàticament fora de les meves opcions de vot”. Hi estic d’acord. Deixem-nos estar de litúrgies electorals reincidents i fatigoses i anem per feina.  Els partits polítics que tenen opcions ja han mostrat sobradament el llautó, els oracles preveuen que els resultats seran semblants –escó amunt, escó avall– i, en general, es té una sensació de contaminació político-atmosfèrica que fa la vida quotidiana irrespirable.

Però en contra d’aquesta sensació de fartera que noto al meu entorn, jo he de dir que a mi m’agrada anar a votar. Reflexionar ben profundament el dia abans, escollir la papereta, repetir-te una i altra vegada “n’estàs segur?”, ficar-la dins del sobre, introduir-lo a l’urna, ni que sigui tapant-te el nas, després que t’hagin comprovat la identitat, sortir cofoi amb aquella sensació d’haver acomplit el teu deure de ciutadà i demòcrata de tota la vida, parlar del temps tot saludant els veïns amb qui coincideixes a la porta del col·legi electoral, anar a comprar el braç de gitano de crema, dinar amb la família i, al vespre, verificar com les enquestes i els ulteriors sondeigs no l’encerten i, un cop vistos els resultats després de l’escrutini final, comentar les cares de circumstàncies que posen gairebé tots els líders polítics implicats i, en general, sempre guanyadors. No és el meu cas, malauradament, però si, a més a més, ets creient i abans d’anar a votar has oït missa i li has demanat al Senyor que t’il·lumini i després comproves que han guanyat els teus, com no podria ser d’altra manera, l’alegria ha de ser immensa.

Si no costés tants calés de la nostra butxaca, no m’importaria gens anar a votar ni que fos un cop el mes, de tant que m’agrada participar a la gran festa de la democràcia, que en diuen a la tele. Però participar en consultes necessàries i útils per a la ciutadania, no com aquestes del 26-J, que es produeixen a causa de la incompetència dels professionals que no han estat capaços de guanyar-se el sou i ens fan pagar a tots la seva imperícia. En un cas com aquest jo aniré a votar, que no me’n perdo ni una, però del Rei cap avall, vull dir el Rei i sa casa reial, diputats i senadors i tot el que penja, haurien de retallar-se voluntàriament la meitat de la setmanada i de les dietes i de qualsevol altre complement d’aquests sis mesos perduts per a pagar bona part de la nova cita electoral, sobre tot si la segona votació, com aventuren, deixa les coses semblantment a la primera i per fi acaben muntant el gran pacte PP-PSOE-Ciudadanos pel qual volen i dolen els qui de veritat manen i remenen les cireres aquí, a Europa i al món mundial. Es que, a més, la cosa que els importa, el problema polític que més els preocupa i que els posa dels nervis, a ells i a la major part de l’electorat espanyol, no és la corrupció, encara que sembli mentida, sinó el conflicte amb Catalunya. I aquí estan fonamentalment d’acord, amb poques i aïllades excepcions, en que la manera d’enfocar-ho és amb el menysteniment i la inacció. La fòbia al catalanisme de qualsevol mena –del nacionalisme del peix al cove al sobiranisme més radical– és insalvable i serà l’excusa final per a justificar el gran pacte, sense els escarafalls de les eleccions recents. I si algun dels implicats se l’agafa amb paper de fumaralgun socialista, posem per cas– i aixeca el dit, l’aparell del seu partit el triturarà. Poca broma.

Pel que sembla i em temo, tot està donat i beneit, i si els números encara no surten com Déu mana, es parla ja de la possibilitat d’una tercera convocatòria electoral… En fi, a mi no m’importa massa, ja he manifestat el meu fervor demòcrata per les comtesses electorals, però si no és el cas i n’estan fins el capdamunt de polítics i politiqueria facin el que un amic de Madrid en diu “Operación: Que Dios reparta suerte”, que consisteix en anar al col·legi electoral el dia d’autos, agafar una papereta de cada partit –sí, sí, incloent el Partit Animalista, el Pirata, la Falange, etc.­– ocultar-se a la cabina, barrejar-les ben barrejades, escollir-ne una a l’atzar i, sense mirar, ensobrar-la, ficar-la a l’urna i sortir al carrer amb cara de satisfacció cantant La Marsellesa. Ja saben:

Allons enfants de la Patrie
Le jour de gloire est arrivé!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,