Tag Archives: Constitució

Res a celebrar?

A l’ajuntament de Badalona, la posta en escena del jove regidor Josep Téllez estripant la fotocòpia de l’escrit del jutge que impedia operar a la Alcaldia com a dia laborable el 12 d’octubre, a manera d’emblemàtica escenificació de la consigna “res-a-celebrar”, va ser de traca i mocador. García Albiol, com correspon, va posar el crit al cel i va oferir els seus regidors al PSC per canviar l’alcaldessa encara que va rebre carbasses, i la soferta Maria de los Llanos, que era a Madrid per a les celebracions oficials, malgrat que se les ha hagut de veure de tots colors des que accedí al càrrec actual, devia estar a prop de l’atac de nervis. Per cert, trobo que Maria de los Llanos de Luna és un nom magnífic per a una delegada del govern del PP a Catalunya: original, sonor, espanyol… La meva enhorabona més sincera perquè aquest nom sí fa la cosa. Tanco parèntesi (l’havia obert?).

Amb tot, l’agosarat consistori badaloní, emprant aquest gest, ha obert un meló de gestió molt complicada i que s’escapa del seu abast. Això del “res-a-celebrar” no és fàcil d’administrar ni d’aplicar amb coherència, sobre tot si es vol aconseguir un seguiment massiu, generalitzat, i que no quedi només amb una marcada de paquet que es aleshores quan acabes fent una trista figura.

Per exemple, ara ve Tot Sants. Hi ha res a celebrar? Els nens han adoptat tota la parafernàlia yankee del Halloween i els diverteix, i els tradicionals  tenien el costum d’honorar els difunts (encara que el dia dels difunts era el 2 de novembre i no pas el 1, malgrat que ja no ve d’aquí en el totum revolutum festiu laboral-confessional) però, ¿creu oportú l’Ajuntament Badaloní aplicar el “res-a-celebrar” en aquesta ocasió i fer-ne jornada laboral?

Ho posaré més complicat…, o més senzill i diàfan: la setmana fantàstica del proper desembre que enguany ve esplèndida per a un pont-aqüeducte: dimarts, 6, dia de la Constitució i dijous, 8, dia de la Immaculada Concepció, també conegut com de la Puríssima Concepció. Que m’expliquin els valents i anticonvencionals regidors de Badalona què cony han de celebrar el dia de la Constitució si estic segur que la consideren impròpia, obstructiva i redactada sots la pressió post franquista d’aquells anys setanta. És una data magnífica i molt espanyola per continuar la rebel·lió i els regidors desobedients posar-se darrera el mostrador a tramitar requeriments del ciutadà, queixes per multes injustes o reclamacions a causa de l’IBI mal aplicat, no sé, fer feina útil, no només senyalar postures. Què, comprem per a la causa del “res-a-celebrar” el dia de la Constitució?

Entesos, passem a la següent, el 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció, que aquesta sí que és com trepitjar ous i és d’aquelles davant de les quals l’Església es manifesta irreductible. No, no i no. Tantíssimes  vegades s’ha intentat per part de governs menys clericals que l’actual pactar un canvi de dia o una supressió per tal de desmuntar la setmana fantàstica, que tan amoïna els empresaris, i sempre s’han trobat amb el clàssic “com hem de dir que no és no?”. I saben què se celebra el 8 de desembre? No se celebra l’excepció única i irrepetible a la teoria de la llavor dipositada, tan clàssica en els manuals de la procreació; no se celebra que Maria, la mare de Jesús, fou immaculada pels quatre costats perquè cap home la va contactar per engendrar el seu fill. Se celebra que Maria va néixer –per concepció carnal clàssica entre Anna i Joaquim, els feliços pares, i amb el part convencional– lliure del pecat original que tota persona humana porta estigmatitzat només pel fet de ser-ho. O sigui –anem a pams– se celebra, vulgues que no, que som dels que ens hem empassat allò de la creació d’Adam, la costellada d’Eva, l’existència del paradís, l’arribada de la serp maligna, la temptació de la poma –una poma?, però si al paradís deuria haver-hi de tot: mangos, figues, maduixes, kiwis, préssecs, etc.!–, la queixalada del mascle i el consegüent pecat de desobediència comès contra el Creador que va significar que els fotessin fora del parc temàtic, que els homes haguessin de suar pel front i les dones parir amb dolor i, a sobre, que tota las parentela que vingués després portés l’insuportable estigma del pecat original, excepció feta –i d’aquí ve la causa de la celebració– de Maria, la mare de Jesus, que pel paper de mare de Déu que li havien atorgat a dalt de tot se’n lliurava. Aquest miracle, una de les perles de les deduccions teològiques que els protestants no s’han empassat mai, es veu que ja se sospitava de segles enrere però no va ser fins el 8 de desembre de 1854 que el Papa Pius IX no li va atorgar la categoria de dogma.

I la meva pregunta és, amics badalonins del “res-a-celebrar” i molts altres que son de la mateixa opinió, ¿considereu que en un estat no confessional, al marge de la il·lusió que fa tenir dies de festa vinguin d’on vinguin, aquesta del 8 de desembre és de guardar o entra en el paquet de les de “res-a-celebrar”?

Seriosament, ¿ens atrevim amb l’anàlisi, origen o contingut real del que celebrem en cadascuna de les festes del calendari?

Perquè si obrim el meló de veritat, la feina és àrdua i la discussió complexa. Cenyir-se exclusivament a la polèmica sobre el 12 d’octubre, sense treure-li mèrit al gest, és quedar-se només en la gestualitat.

Àngel Casas

 

Etiquetat , , , , , , ,

La Constitució petrificada

Francament, jo mai entraria en sostens a una capella catòlica perquè, a part que no en faig servir, no m’hi veuria gens afavorit. Tampoc no llegiria un poema cochon a l’acte de lliurement dels premis Ciutat de Barcelona, sóc molt pudorós jo pels temes aquests de l’obstetrícia. No, probablement, no cremaria el llibre de la Constitució (espanyola o qualsevol altre), que jo amb això de cremar llibres tinc un trauma des que vaig veure “Fahrenheit 451”, encara que amb l’ajut de Paco Umbral, que em va confessar que ell, la majoria de llibres que rebia els llençava a la piscina, vaig aconseguint dessacralitzar-los una mica. Es clar que en cas de mancança energètica insuportable cremo la Constitució, La Bíblia, l’Alcorà, el Quixot, l’Ulisses de James Joyce i l’obre completa de Miquel Martí Pol. Ah, i la Gran Enciclopèdia Catalana, que segur que faria llarga flama i, al cap i a la fi, ningú ja no consulta res més que la Wiqui–o Viqui–pèdia. Però que em diguin on cal signar o a quina manifestació s’ha d’anar per aconseguir un país tant lliure i dessacralitzat on Rita Maestre pugui anar en sostens allà on ho cregui convenient, Dolors Miquel pugui recitar el poema que li roti on vulgui i l’Empar Moliner reivindiqui el que consideri just i necessari cremant el que faci falta. Faltaria més!

Encara que pel que fa a la crema del llibret de la Constitució, pel qual la Moliner ha rebut per molts cantons, m’agradaria fer una consideració a part. Cert és que l’any 1978 un acord entre els representants polítics espanyols d’aquell moment va donar pas a la redacció de l’anomenada Constitució del 78 que va ser votada en referèndum prou massivament: amb una participació del 67,1%, el sí es va imposar amb un 88,5%. De fet el sí va guanyar a totes les comunitats autònomes perquè el sí era la única sortida a l’embolic després de la mort de Franco. No oblidéssim que tot plegat es produïa  sota l’atenta vigilància, tutela i control dels militars, que feien ressonar els sabres des de les casernes, i la munió de franquistes que encara no s’havien fet demòcrates de tota la vida. I malgrat que Esquerra Republicana i Herri Batasuna recolzessin el no, com Falange Española i Fuerza Nueva, i el PNV l’abstenció, la resta de partits des d’Alianza Popular al Partit del Treball, passant per Unió Democràtica, PSOE, PC, PSUC i tots els sindicats d’esquerres van confiar en el sí. Reitero que, en aquells moments, era l’única sortida cap endavant. Ho explico per a aquells que no hi eren i que ara s’agafen a la Constitució com els nens i nenes de la primera comunió a la parauleta del Nen Jesus i pels que hi eren i ara fan com si tot allò s’hagués produït, redactat i votat en circumstàncies democràtiques normalitzades. Ni de conya. Aquella era una conjuntura molt complexa amb un rei anomenat pel dictador i un president de govern que havia estat ministre Secretario General del Movimiento. Els qui hi eren o han llegit una mica, saben del què estic parlant.

Es per això que, malgrat el valor simbòlic del pacte d’aquell moment que va generar la famosa Constitució, resto estupefacte quan la sacralitzen i la petrifiquen amb estratagemes parlamentàries perquè esdevingui pràcticament inamovible (a no ser que els convingui, i aleshores es treuen del barret una maniobra ràpida i com feta amb nocturnitat i traïdoria).

Vaig votar sí i avui votaria no. La qual cosa no vol dir que em penedeixi d’haver votat sí l’any 78, perquè no hi havia una altra possibilitat en favor de la democratització del país. Qui o què ha canviat? Gairebé tot. Vist com ha anat tot plegat, i com s’han precipitat els esdeveniments, aquesta actitud irreductiblement immobilista dels seus defensors radicals és la prova més rotunda de l’obsolescència d’aquella Constitució.

Al foc i a veure si som capaços de fer-ne una del segle XXI.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,