Tag Archives: creu de sant jordi

Jo mateix

He treballat gairebé 50 anys en l’ofici de periodista fins que el 31 de desembre de 2014 vaig decidir jubilar-me perquè em tocava sobradament per edat i, sobre tot, per desempallegar-me d’una darrera feina tòxica  –no confondre feina amb ofici– en la que m’hi havia deixat la pell, el duodè sencer, un bocí de pàncrees i alguns menuts personals no menys estimables.

Després d’una mica més d’un any de desintoxicació professional, d’escoltar atònit com sona el món i mossegar-me la llengua, he decidit obrir sigil·losament aquest blog per a poder-hi dir la meva sense que cap col·lega opini que li he pispat feina i ingressos i gaudint de la llibertat que t’atorga el no ser sota l’aixopluc de cap grup mediàtic públic o privat. Sóc un jubilat i, com a tal, em dedico i vull dedicar-me a la vida contemplativa, com indica el subtítol d’aquest blog.

Com a periodista, i dins de l’àmbit que vaig escollir, que no ha estat pas el de corresponsal de guerra, no vull enganyar ningú, he fet i he viscut gairebé de tot. He conegut la il·lusió dels inicis de nous projectes de premsa, ràdio i televisió, he estat modestament reconegut amb premis i honors, (tan és així que la Generalitat del president Montilla em va lliurar la Creu de Sant Jordi i, el que és millor, no l’he he hagut de retornar), he publicat un parell de novel·les i alguns altres llibres professionals, he fet una pel·lícula amb Francesc Bellmunt sobre Canet Roc de 1975, he entrevistat tot Déu d’aquí i de fora, i quan dic tot Déu vull dir tot Déu, i quan dic entrevistar vull dir entrevistar (res a veure amb fer preguntes o gracietes), he vist i escoltat concerts de rock inimaginables, he sentit blues negre-negríssim a les entranyes de Chicago, m’he empassat el festival de l’illa de Wight del 70, li he fet una entrevista a Mick Jagger que mai van deixar emetre a televisió i, per altre banda, em sento orgullós d’haver incorporat l’strip-tease als talk-shows de la televisió pública espanyola amb la naturalitat més absoluta (es clar que eren altres temps)-

Però de tot plegat, sobre tot per a un paio que com jo que ha tingut en la música uns anys clau de la seva carrera, guardo el millor record, el moment inesborrable, aquell que dius, molt satisfet, valia la pena!, en la mitja hora que una tarda de febrer vaig passat, assegut al piano, al seu costat, en el saló de casa seva, veient, de fons, pel finestral de jardí, la imatge del Corcovado amb Antonio Carlos Jobim. Jo demanant-li el bo i millor del seu repertori –que si la garota d’Ipanema, que si desafinado, que si la samba d’una sola nota, que si wave–  i ell complaent-me i jo al·lucinat, no creient-mo.

N’he viscut molts de moments semblants, qüestió de feina, però cap, cap com aquest…

Ah, i de petit, durant vuit anys, vaig ser alumne dels Maristes de Sants.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , ,