Tag Archives: CUP

El demolidor informe Pagazaurtundua

El cap de setmana passat, badant per aquests mons de Déu, és a dir, per internet, em vaig trobar, de cop i volta, un article de La República que denunciava una manipulació i posterior rectificació de titulars per part del digital El Confidencial i, aprofitant que bufava de popa, em va empènyer a navegar a tot vent per la xarxa i intentar lligar caps.

Vagi per davant que citaré amb precisió les fonts, perquè el lector sospesi  al seu gust la veracitat o la falsedat del que llegirà, en funció de la confiança que cada font citada li mereixi. Qui avisa no és traïdor.

Segons La República, El Confidencial havia publicat un reportatge amb el títol “El demolidor informe del Parlament Europeu sobre els CDR a Catalunya” que va canviar al poc temps per “El demolidor informe sobre els CDR que ha preparat l’eurodiputada Pagazaurtundúa“, perquè el mateix Parlament Europeu va aclarir que no es tractava d’un informe seu, sinó de l’oficina de la senyora Pagazaurtundúa.

Continuant amb la navegació aleatòria, amb l’actitud de si la encerto l’endevino, vaig anar a parar a la web “Guàrdia Civil i Policia Nacional Unida” en què es mantenia que l’informe era del Parlament Europeu i s’insistia, textualment, en l’atribució : El text de l’oficina del Parlament Europeu, escrivien en la descripció.

I llavors, aplicant la lògica, em vaig dir: anem a veure qui és la senyora Pagazaurtundúa. La vaig buscar a Wikipedia i, precedint al seu extens currículum, hi havia un avís que deia: La versió actual d’aquest article o secció sembla estar escrita a manera de publicitat. Per satisfer els estàndards de qualitat de Wikipedia i procurar un punt de vista neutral, aquest article o secció pot requerir neteja. Si us plau discuteix aquest problema en la pàgina de discussió. Aquest article o secció necessita referències que apareguin en una publicació acreditada.

La senyora , llegeixo a la Wikipedia dubitativa, és una diputada d’UPyD, germana de Joseba Pagazaurtundua, que va ser assassinat per ETA el 2003, després d’anys d’amenaces, assetjament i agressions, que va començar la seva acció política com a diputada del PSOE-PSV els anys 90 del segle passat, de qui es va distanciar per discrepàncies amb la política d’aproximació al món nacionalista i abertzale. Ha estat presidenta de la Fundació Víctimes del Terrorisme. En 2014 es va afiliar a UPyD, després d’aconseguir l’acta d’eurodiputada. És llicenciada en Filologia Hispànica i Basca. Hiperactiva en la lluita contra ETA i radical enfront dels nacionalismes no espanyols, posseeix una llarga llista de premis entre els quals destaca el Sàkharov de l’any 2000, com a membre de la plataforma cívica ¡Basta ya! concedit pel ple del Parlament Europeu i, enguany, el premi Tolerància, concedit, lògicament, per l’Associació per a la Tolerància, un premi que han rebut en edicions anteriors personatges tan significatius com Fernando Savater, Francesc de Carreras, Félix de Azúa, Albert Boadella, Baltasar Garzón, Arcadi Espada, Rosa Díez, Mario Vargas Llosa i Carlos Herrera, entre d’altres (vista la llista de tolerants, ¿segur que es tracta del premi Tolerància o del premi Tolerància a la Lactosa?).

L’informe Pagazaurtundúa, distribuït des de l’oficina belga de l’eurodiputada als cossos de seguretat i serveis d’intel·ligència de tot Europa i, òbviament, a la Fiscalia General de l’Estat, seguint l’onada cavernària que ha lligat de mans l’Estat per impedir desencallar el conflicte amb Catalunya, a part de les seves aportacions personals obsessives que, imagino que pel seu comprensible drama familiar, confon tot el que es mou amb terrorisme, es basa majoritàriament en les 139 pàgines que va elaborar la Guàrdia Civil a Catalunya sobre els CDR i les seves vinculacions amb la CUP. No m’identifico ni amb la CUP ni amb els CDR, tinc la meva personal visió del que passa i com passa en el conflicte indomable, que he intentat plasmar en aquestes cròniques de la vida contemplativa que m’he autoimposat. Però en aquesta història no hi ha equidistàncies. I el que no suporto i em fastigueja són intromissions com les de l’eurodiputada de la UPyD en un tema que desconeix i del qual se`n serveix per renovar l’escó en les properes europee,s apuntant-se al nombrós equip dels salvapàtries. Com ha dit una de les ments més lúcides de l’esquerra espanyola, Íñigo Errejón, electoralment, entre el votant espanyol, és molt més rendible brandar la catalanofòbia que la xenofòbia.

Pel que fa al demolidor informe en qüestió, poques novetats que no coneguin els uns i els altres, fins i tot aquests apuntae amb el dit cinc presumptes dirigents dels CDR: Rubén Wagensberg, diputat d’ERC, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium; Joan Vallvé, vicepresident segon d’Òmnium; Ariadna Isern, de l’ANC, i Antonio Baños, exdiputat de la CUP.

El que no acabo d’entendre és el que fa una noia basca com ella, estacionada a Brussel·les, en un embolic com aquest en el qual tan sols es fa ressò de les informacions d’una part.

Ah, sí, és clar, salvar la pàtria.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

L’emoció de la moció

Tot va començar, imagino, amb una incòmoda sensació de mandra per part de Pedro Sánchez en veure’s abocat a liderar una moció de censura després de la sentència del cas Gurtel. Cony, quin parsifal, Mariano, tan bé com estàvem en la defensa de la unitat sacrosanta i l’aplicació del 155 i amb la sort que havíem tingut de la aquiescència del PNB en allò dels pressupostos, que m’estalviava d’haver-me de menjar un altre gripau…! Quina mandra, Mariano !, s’hauria dit a ell mateix, poc abans d’anunciar l’escomesa, el salt sense xarxa. Amb Ciudadanos negant-li el pa i la sal, amb Podemos i les seves marees submergits en el dubte raonable i amb els seus propis dinosaures avisant que ni se li acudís parlar amb els empestats. El tremend Alfonso Guerra va donar ràpidament un pas endavant i els hi va dir nazis més que nazis, no als de l’extrema dreta espanyola, cada vegada més solts, més bel·ligerants i més violents, ni als de la caverna mediàtica, cada dia més bel·licosos i descarats, sinó als putos catalans que estan per la feina republicana, autodeterminativa i d’alliberament dels seus presos, especialment al puto President. En la mateixa ona, només faltaria, es va deixar anar un altre company del parc juràssic. El sempre imaginatiu Juan Carlos Rodríguez Ibarra va declarar sense rubor que “l’independentisme em preocupa molt més que el que hagi robat el PP”. I després hi ha la murga dels que volen trencar Espanya –és això, no, Mariano, el que hem de dir?– que em rebotaran a la cara les putades que els he fet. I els bascos, tan decisius ells amb els seus 5 diputats? Com renunciaran a la ganga que acaben de pactar amb el sí als pressupostos?

Tot i el rebombori format, perquè una moció de censura sempre dóna vidilla a les tertúlies i alè als opinòlegs, alguna cosa em deia que aquesta anava a ser més penosa i inútil que aquella tan llunyana de Fernández Mancha en la que, des del menyspreu generalitzat al que estava sent sotmès quan Fraga s’ho va treure de la Manxa, màniga, perdó, de la màniga, sense ser ni tan sols diputat, buscava el seu forat al sol, el pobre, i va durar res, quatre telediaris. Eren encara els temps d’Aliança Popular. Però em vaig equivocar de mig a mig. La cosa s’ha anat animant, la sensació que ara sí que sí ha anat augmentat. El que abans d’ahir semblava improbable, ahir ja es llevava com a possible i avui, si als bascos (i les basques) els mantenen l’estatus promès, igual acaba sent segur. Són només rumors i conjectures, és clar, política és política com futbol és futbol, ​​però el nerviosisme del PP, la seva insistència en assenyalar la caiguda de la borsa i la crescuda de la prima de risc com a conseqüència del desgavell de Pedro Sánchez, així com la crispada apel·lació al perill que suposa per a la Pàtria la imminent arribada dels quatre genets de l’Apocalipsi, Puigdemont, Torra i el Duo Bildu, que per a ella, l’animosa Arrimades, seguint les consignes d’aquest poderós conglomerat d’Íbex, Conferència Episcopal, Post Franquistes i Derechona, són tots el mateix, evidencien que el pacte s’està forjant amb possibilitats reals de quallar. Que Rajoy està al caure i Sánchez pot ser President en qüestió d’hores.

Em poso a la pell dels dirigents catalans –i això que em costa, eh?– i entenc la seva reticència a lliurar-li un xec en blanc a Pedro Sánchez, que amb el Parc Juràssic que té darrere i la seva adhesió personal a la repressió del 155 no és gens fiable, però si han acceptat la submissió conjuntural acatant un nou govern “homologable” i han encaixat la maledicció de la CUP, només per veure la cara que se’ls pot quedar a Soraya Sáenz, a la ministra Cospedal, a Rafael Hernando, (de la cara de Rajoy no parlo perquè és el rostre impenetrable) etc., quan Ana Pastor canti el recompte de vots, entenc que valgui la pena córrer el risc. Bé, bé, i què em diuen de la suor freda de l’Àngel Exterminador quan s’adoni que Sánchez es posa a governar o quelcom semblant i les eleccions que demanava imperiosament perquè les enquestes li donaven la victòria, van per llarg?

Falta poc, imagino, per presenciar en viu el desastre del PP, tret que entre que acabo d’escriure aquestes notes contemplatives i que vostès les llegeixen, hagi passat alguna vicissitud, no sé, que Rajoy hagi dimitit abans d’haver de suportar l’oprobi , o que els bascos s’apiaden d’ell a canvi d’un nou estatut on s’accepti el terme nació i el dret a l’autodeterminació.

Sigui el que sigui l’emoció està garantida.

Etiquetat , , , , , , , ,

El President de tots

Tot i que no recordo explícitament la cita, estic segur que, en un moment de les intervencions, tant en seu oficial com en declaracions als mitjans de comunicació, el nou i flamant Molt Honorable Quim Torra ha hagut de dir que vol ser el president de tots els catalans, referint-se no exclusivament als que se senten únicament catalans, sinó als set milions i mig d’empadronats a Catalunya, als set milions i mig que viuen, treballen, estan sense feina i quiets i aturats, o són jubilats a Cataluña . (Observin amb quina astúcia he escrit Catalunya en la dues versions, la catalana i la castellana, perquè els fanàtics del bilingüisme no se m’enfurismin abans d’hora, que pels seus afilats comentaris als meus apunts, ja m’he adonat de la finesa de la seva pell ).

Encara que se li agraeix la bona intenció, he de dir que aquí el President nouvingut no ha estat original, ho fan tots. Ho faria fins i tot la senyora Arrimadas o el senyor Iceta, si arribessin al podi. Tots volen ser presidents de tots els catalans. Bé, no, Rajoy i Pedro Sánchez volen ser presidents de tots els espanyols, ser-ho dels catalans se la bufa, més aviat deu representar-los un conyàs. Hi ha altres polítics que volen ser presidents de tots els francesos, o de tots els alemanys o de tots els kosovars i així successivament perquè, com deia aquell, “hay gente pa too“.

Però sento desanimar-lo Sr. Torra, ni ho somiï, no ho aconseguirà. I no per culpa dels articles i els twits que se li atribueixen, això és una minúcia per donar-los carnassa als Herrera, Losantos, i altres companys de la confraria de l’odi, i perquè Inés Arrimadas pugui vendre com un actiu electoral el paper d’espieta a Europa sencera; no ho aconseguirà perquè no pot ser i, a més, és impossible. Però si és que ni quan aquest fangar era un oasi, en els temps de Pujol que partia pinyons amb els governs socialistes i populars en favor d’una entesa global, s’havia aconseguit. Sempre hi havia un molt alt percentatge d’empadronats que vivien com marcians en aquesta terra d’acollida. No acudien a les urnes perquè no es consideraven involucrats, no els concernia. Això eren collonades per entretenir aquests vilatans que feien castells amb essers humans, ballaven en corro com el de la patata, dinaven el dia de Nadal en lloc de sopar, com tothom, la nit de Nadal i parlaven una cosa rara, impossible d’entendre, que segur que havia de ser polonès. Per descomptat, polonès.

Per a aquests homes i dones que, malgrat que no havien acabat de copsar, vivien i treballaven a Catalunya, el seu president era Suárez, o Felipe González, o Aznar, o Zapatero o Rajoy. Per a ells i elles el president de la Generalitat no era ni tan sols una autoritat com el Governador Civil, que almenys aquest tenia comandament en plaça, no, què va!, més aviat podia ser com el President de la Diputació que, ben bé, no se sap per a què serveix ni a què es dedica.

Si això succeïa així en els temps llunyans de l’oasi català, ara que els ànims estan crispats, les postures radicalitzades i irreconciliables i els odis a flor de pell, ningú, vingui d’on vingui i faci el que faci, aconseguirà que se’l prenguin seriosament com a President i el respectin com a tal tots els habitants. Però si fins als jutges, que no han estat elegits democràticament, poden jugar segons els hi peti amb els representants democràtics catalans.

Miri, President o Presidenta (el que toqui, el que guanyi les eleccions, el que sigui assenyalat pel dit de Déu), la dissort està llençada sobre la taula de joc. Governi vostè per als seus i tal dia farà un any.

Molt Honorable Sr. Quim Torra, gaudeixi dels seus inesperats dies de glòria. Faci creure a la CUP que els porta de pet a la República, vengui’ns  la moto que li comprarem, no s’amoïni. Proclami, vostè proclami, i compri estructures d’estat i diplocats i el que vostè cregui convenient. Faci el que faci li diran igualment nazi i supremacista i, al final, el fotran a la garjola igualment, n’estic segur que ho sap i que el seu antecessor li ho ha explicat minuciosament abans d’acceptar l’embolat, pensi que ja li han posat l’ull a sobre i que els creuats de la caspa mediàtica ja l’han condemnat.

Ho sento, desenganyis. Sàpiga que això de “President de tots” és pura retòrica, un miratge.

Ah, que ja ho sabia? Alabat sia Déu!

Etiquetat , , , , , , ,

CUP i cues

Un dia, quan la política catalana s’assossegui i hàgim decidit de comú acord què volem ser quan siguem grans, i el vot sigui fruit de la reflexió i no de l’emprenyament o del rampell i la CUP recobri la seva dimensió residual i les cupaires tornin a les seves okupacions habituals, algú haurà d’escriure i descriure les aportacions que la formació antisistema ha fet al país: les decisions polítiques que el seu vot escàs però decisiu ha obligat a prendre al govern, les propostes socials, les neteges ideològiques de carrers i monuments i les nombroses idees que han incorporat a la governança, la decisiva contribució a la feminització del plural i del llenguatge en general i, fins i tot, al canvi d’hàbits i comportaments socials. I només el temps i la lectura serena ens permetrà destriar el gra de la palla, l’objectiu polític de la bretolada pura i dura, les idees de bomber del joc dels disbarats.

Mentrestant, la seva imaginació que no para, treu a la llum, dia sí, dia també, propostes i més propostes, algunes de les quals haig de confessar que em mantenen fascinat i amb l’orella ben parada. Com la que circula pels diaris, feta des del grup municipal de les Gabrieles de Barcelona, que sota el lema “Que paguin ells” planteja la creació d’una taxa per l’ocupació de voreres i espai púbic en general quan es formen cues d’accés a recintes de gran afluència de públic. Això afectaria espais com la Sagrada Família, La Pedrera, el Camp Nou o discoteques. 

Anem a pams perquè la cosa no es baladí i no es pot despatxar amb quatre ratlles. Em primer lloc caldrà especificar què es considera una cua i, més específicament, una cua de pagament. Les de la Sagrada Família, la Pedrera, la Casa Batlló, el Parc Güell i tot el que faci pudor a Gaudí i a turisme és claríssimament objecte del desig recaptatori, aquests sí que no s’escapen. Les cues del Camp del Barça i de l’Espanyol en dia de partit, ja han avisat. Les cues del Palau Sant Jordi quan hi ha concert o esdeveniments de tota mena? Les cues de les discoteques ja han dit que sí, però i les dels cinemes o teatres? I les del Liceu o el Palau? I les cues per a treure entrades per a tot plegat? I la cua dels caixers automàtics en vigília de festa? I les  cues de l’INEM? I les del permís de residència? Les cues de les parades de la plaça? Les cues…, de quanta gent? Més de tres individus pot considerar-se cua? Més de deu? Més de vint-i-cinc?

Després ens trobem amb les manifestacions: es poden considerar cues? (les de l’Onze de Setembre, per exemple, servirien per fer calaix per a tot l’any). I les processons? I les rues del Carnastoltes? I les que es formen quan el llançament d’algun gadget d’Apple? I les de la diada de Sant Jordi davant de les parades a la caça de la signatura d’un autor mediàtic o normal?

El primer que caldria és crear una comissió que ho estudiés (això no ens ha d’amoïnar perquè a les administracions hi ha gent per a tot) i de passada que establís el què, el quan, el com i les excepcions, que sempre n’hi solen haver, i, també, que estipulés la forma de cobrament del tiquet, o la taxa o l’impost d’aglomeració humana.

Si m’ho consultessin a mi –que no és el cas perquè jo estic jubilat i, com poden veure, em dedico a la vida contemplativa– se m’ha acudit una proposta que “mataria dos pardals d’un tret”. Ui, sis plau, ho utilitzo com a frase feta, per això poso cometes, que no voldria que ningú em titllés de xenòfob. Una proposta, la meva, que li resoldria a l’Alcaldessa Colau un dels marrons que no sap com entomar, la pobra.

El meu modest suggeriment té un punt vintage, que ja se sap que això sempre li fa un rau-rau de nostàlgia simpàtica a l’estómac del personal, i està basat en les antigues funcions dels cobradors i revisors dels vells tramvies d’antuvi, fins i tot, uniformant-los amb vestits de pana (això l’hivern, l’estiu no, que seria una crueltat).

Jo, si de mi depengués, reconvertiria un bon nombre de manters en recaptadors cuers. Els uns lluirien al pit de l’uniforme una placa que posaria “Cobrador de cues” o, simplement, “Cuer” i anirien passant per la cua i d’un talonari degudament numerat i segellat anirien arrencant i donant un tiquet a cadascun dels que la fan, previ pagament de la tarifa estipulada, posem 1 euro per estalviar-nos problemes amb el canvi. Al cap d’una estona passaria un segon empleat vestit amb el mateix uniforme però amb una placa al pit que digués “Revisor de cues” que aniria demanant els tiquets i amb una perforadora manual els marcaria. I, au, a recaptar! Sense manies ni excuses, a recaptar, a recaptar!

  Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La mà que gronxa el bressol

No estic d’acord –gens d’acord– amb que, si no li fas la gara-gara a Arnaldo Otegi, en el seu arrogant passeig per Catalunya, li estàs fent el joc al PP i Ciudadanos. Parlo per mi, però n’estic fart d’estratègies de polítics de perfil baix que quan ja no poden jugar al patètic “i tu més” fans servir el prepotent “si no estàs amb mi, estàs contra mi”. Menys messianisme de salva pàtries de pa sucat amb oli i més rigor en les conductes. Menys populisme i més intel·ligència.

Otegi ha vingut a Catalunya de la mà de la CUP per a ser batejat en les aigües del Jordà de l’independentisme català, abans d’emprendre el camí cap a la lehendakaritza (que no té fàcil, per això els últims i els propers moviments). Ho ha fet en el Parlament davant, i amb el suport, d’un bon nombre de polítics del país que, sota la influència de les gabrieles, han donat la impressió d’estar d’acord amb la notòria recepció oficial.

Ja té bemolls que després de tants morts inútils com ha provocat l’anomenat conflicte basc, vingui ara un dels seus pròcers a explicar que la via que convé és la catalana i n’hi hagi que aplaudeixin amb les orelles mentre els hi cau la baba.

Ja té bemolls que després de tants menyspreus envers Catalunya per part del món abertzale, que ens consideraven tous i pactistes, ara, el nostres prohoms, es mostrin enlluernats –per fi el bascos ens estimen, hosanna!– en rebre el seu interessat suport. M’ha semblat llegir, no sé on, que David Fernàndez, que és un polític que abraça bastant i prou significativament, en abraçar Otegi ha dit que era l’abraçada de tots els que havien acudit a la cita.

Ja té bemolls, també, que els de la bancada del davant aprofitin la circumstància per treure el santcristo gros del victimari  terrorista –en aquest cas la germana de Miguel Ángel Blanco– i oficiïn un sacramental electoralista apel·lant a la memòria dels assassinats pel terrorisme basc, tenint en compte que quan es parla de memòria històrica xiulen i miren cap un altre cantó. I parlant de xiular i del PP, recordo que a l’acte d’homenatge que, a Madrid, li van dedicar a Miguel Ángel Blanco, quan Raimon –solidari i benintencionat– va pujar a l’escenari i es va posar a cantar en català la xiulada va ser monumental. Perquè cantava en català!!!

Vist des de fora –des de fora de l’entrellat polític, vull dir– l’acte del Parlament del matí d’aquest dimecres és una marcada de paquet de la CUP. Com ho va ser el cop de peu al cul de l’Artur Mas. Com ho serà l’aprovació dels propers pressupostos de la Generalitat amb l’augment d’impostos que ha proposat Junqueras. Com ha estat el vet a algun nom suggerits per Collboni en integrar-se en el govern de la ciutat de Barcelona.

La CUP no és una aventura jove, comunista i pintoresca. La CUP fa política de veritat. La CUP té una estratègia i uns objectius clars. La CUB –poca conya– és la mà que gronxa el bressol.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,