Tag Archives: Déu

Més Déu

No sé si es tracta d’aplacar les ires de l’Altíssim, després de les defecacions del blasfem Toledo, i em refereixo a qualsevol Altíssim (musulmà, judaic, cristià, etcètera), perquè intueixo que l’actor no fa distincions quan es caga en Déu. Parlo d’aplacar les ires de l’Altíssim perquè observo, com a fórmula compensatòria pel greuge, que, un cop consolidades i estructurades les classes de religió catòlica a l’escola pública espanyola, s’aborda en algunes comunitats l’ensenyament de la religió islàmica. En realitat –llegeixo–, ja hi ha 12.000 alumnes que reben aquest tipus d’adoctrinament en escoles de Ceuta i Melilla, òbviament, i Andalusia, Canàries, Aragó i el País Basc per part de 47 professors contractats per l’administració.

Però l’embolic s’ha desfermat aquest estiu, quan la Generalitat Valenciana, mitjançant un acord entre PSPV i Compromís, va plantejar aquesta experiència en quatre CEIP de Castelló. És realment curiós que l’esquerra que, segons la ministra del ram, Isabel Celáa, pretén treure-li el màxim de suc laïcista possible a aquest imprecís qualificatiu de “aconfessional” que branda l’Estat Espanyol, intentant derogar l’article de la LOMCE que li atorga valor acadèmic a l’assignatura de religió, busqui ara afegir més Déu a l’ensenyament públic valencià amb aquest intent d’introduir, a manera de prova pilot, les classes de religió islàmica a alguns CEIP de Castelló que, finalment, es van concretar en dos: el Pintor Camarón de Sogorb i el Verge de Gràcia d’Altura. Encara que sembla que al final serà que no. Passa que la Federació de Pares i Mares d’Alumnes de la província de Castelló, la FAMPA provincial, en la veu de la seva responsable, Silvia Centelles, s’ha plantat: “Sempre hem apostat per suprimir la religió de les aules i en aquest sentit ens hem manifestat , de manera que no entenem aquesta nova normativa “. I fent-se ressò de l’opinió dels pares, explica que se senten defraudats per l’escola pública i no entenen com una administració de signe progressista com és la Conselleria d’Educació, pot afavorir que s’imparteixi la religió islàmica a les aules, una religió que denigra la dona i que la relega a segon pla.

I aquesta és la visió progressista, que no bonista, de l’assumpte. Apel·len a la concepció aconfessional que regeix a Espanya. És un altre dels molts temes que la transició va deixar en mans del “depèn” de torn.

El que oportunament i decidida tocaria, és eliminar l’assignatura de religió de l’escola pública, qualsevol tipus de religió, que l’escola és per ensenyar a pensar per un mateix i no per adoctrinar o fomentar fanatismes. Que qui ho necessiti o cregui en ell, que es porti el seu Déu a casa i en gaudeixi en la seva església, la seva mesquita o la seva sinagoga. Déu en les aules, qualsevol Déu, sí que és adoctrinament pur i dur.

Sempre he pensat que l’alliçonament franquista des de la nostra infantesa –em refereixo als qui, per generació, ens va tocar–, no ens entrava en vena per la premsa o la ràdio o els discursos del dictador; als nens se’ls s’iniciava en el nacional-catolicisme falangista des de les escoles, especialment les de religiosos (amb honroses excepcions, cal assenyalar-lo), encarrilant els nostres anhels en una direcció única: ser un bon espanyol…, segons la concepció joseantoniana, i un bon cristià. Pregant constantment pel nostre papa Pius (Dotze), el nostre bisbe Gregorio (Modrego) i el nostre cabdill Francisco (Franco), espantant-nos amb els inferns, la concupiscència (col·loquialment anomenada la carn), la conjura jueu maçònica, el comunisme i la pèrfida Albió. Els capellans, germans i frares –llevat de comptades excepcions– constituïen la infanteria del gloriós Moviment Nacional. Eren ells els qui, amb la baioneta calada, ens empenyien per la senda del bé, impedint, amb violència si calia, que ningú  es precipités pel penya-segat del pensament crític (o, simplement, del dret a pensar), la sexualitat o el dubte raonable. Al costat d’aquest engranatge, perfectament ordit i greixat, sota el mantell sacrosant de la fe i la inestimable ajuda de l’Esperit Sant, les classes setmanals de l’assignatura anomenada FEN (Formación del Espíritu Nacional), instituïda precisament per menjar-nos el coco en allò  de “la unidad de destino en lo universal”, eren una collonada assumida tant per al donant –de la classe– com per l’entomador.

Ara, quan abordin la cirurgia de la Constitució –avui em sento optimista, ja ho veuen–, davant la insuficiència aconfessional, quina ocasió millor per trasplantar el laïcisme. Un problema menys i passem a una altra cosa.

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

Más Dios

No sé si se trata de aplacar las iras del Altísimo tras las defecaciones del blasfemo Toledo, y me refiero a cualquier Altísimo (musulmán, judaico, cristiano, etcétera), porque intuyo que el actor no pretende hace distingos cuando se caga en Dios. Hablo de aplacar las iras del Altísimo porque observo, como fórmula compensatoria por el agravio, que, una vez consolidadas y estructuradas las clases de religión católica en la escuela pública española, se aborda en algunas comunidades la enseñanza de la religión islámica. En realidad –leo– ya hay 12.000 alumnos que reciben este tipo de adoctrinamiento en escuelas de Ceuta y Melilla, obviamente, y Andalucía, Canarias, Aragón y el País Vasco por parte de 47 profesores contratados por la administración.

Pero el lío se ha desatado este verano cuando la Generalitat Valenciana, mediante un acuerdo entre PSPV y Compromís, planteó iniciar esta experiencia en cuatro CEIP de Castellón. Es realmente curioso que la izquierda que, según la ministra del ramo, Isabel Celáa, pretende sacarle el máximo de zumo laicista posible a este impreciso calificativo de “aconfesional” que blande el Estado Español, intentando derogar el artículo de la LOMCE que le otorga valor académico a la asignatura de religión, busque ahora añadir más Dios a la enseñanza pública valenciana con ese intento de introducir, a manera de prueba piloto, las clases de religión islámica en algunos CEIP de Castelló que finalmente se concretaron en dos: el Pintor Camarón de Segorbe y el Virgen de Gracia de Altura. Aunque parece que al final va a ser que no. Ocurre que la Federación de Padres y Madres de Alumnos de la provincia de Castellón, la FAMPA provincial, en voz de su responsable Silvia Centelles, se ha plantado: “Siempre hemos apostado por suprimir la religión de las aulas y en este sentido nos hemos manifestado, por lo que no entendemos esta nueva normativa”. Y haciéndose eco de la opinión de los padres, explica que se sienten defraudados por la escuela pública y no entienden cómo una administración de signo progresista como es la Conselleria de Educación puede favorecer que se imparta la religión islámica en las aulas, una religión que denigra a la mujer y que la relega a segundo plano.

Y esta es la visión progresista, que no bonista, del asunto. Apelan a la concepción aconfesional que rige en España. Es otro de los muchos temas que la transición dejó en manos del “depende” de turno.

Lo que oportuna y decididamente tocaría es eliminar la asignatura de religión de la escuela pública, cualquier tipo de religión, que la escuela es para enseñar a pensar por uno mismo y no para adoctrinar o fomentar fanatismos. Que quien lo necesite o crea en él, que se lleve su Dios a su casa y lo disfrute en su iglesia, su mezquita o su sinagoga. Dios en las aulas, cualquier Dios, sí que es adoctrinamiento puro y duro.

Siempre he pensado que el aleccionamiento franquista desde nuestra infancia –me refiero a los que, por generación, nos tocó– no nos entraba en vena por la prensa o la radio o los discursos del dictador, a los niños se les iniciaba en el nacional-catolicismo falangista desde las escuelas, especialmente las de religiosos (salvo honrosas excepciones, hay que señalarlo), encarrilando nuestros anhelos en una dirección única: ser un buen español, según la concepción joseantoniana, y un buen cristiano. Rogando constantemente por nuestro papa Pío (Doce), nuestro obispo Gregorio (Modrego) y nuestro caudillo Francisco (Franco), asustándonos con los infiernos, la concupiscencia (coloquialmente llamada la carne), la conjura judeo masónica, el comunismo y la pérfida Albión. Los curas, hermanos y frailes –salvo muy contadas excepciones– constituían la infantería del glorioso Movimiento Nacional. Eran ellos los que con la bayoneta calada nos empujaban por la senda del bien impidiendo, con violencia si era preciso, que ninguno se despeñara por el acantilado del pensamiento crítico (o, simplemente, del derecho a pensar), la sexualidad o la duda razonable. Al lado de este engranaje perfectamente urdido y engrasado bajo el manto sacrosanto de la fe y la inestimable ayuda del Espíritu Santo, las clases semanales de la asignatura llamada FEN (Formación del Espíritu Nacional), instituida precisamente para comernos el coco en lo de la unidad de destino en lo universal, eran un cachondeo tácito tanto para el dante –de la clase– como para el tomante.

Ahora, cuando aborden la cirugía de la Constitución –hoy me siento optimista, ya ven–, ante la insuficiencia aconfesional, qué mejor ocasión para trasplantarle el laicismo. Un problema menos y pasemos a otro asunto.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

L’Església i el sexe

Encara que amb un cert retard, acabo de veure la pel·lícula “Spotlight”, basada en la investigació real del rotatiu Boston Globe que va  desvetllar l’escàndol de pederàstia de la diòcesi de Boston que durant dècades va amagar l’Església. La cinta finalitza amb una informació demolidora: la llista interminable de ciutats d’arreu del món on s’han produït casos semblants. Una llista que no s’acaba mai i que en la majoria de casos el delicte ha prescrit o s’ha amagat amb la complicitat dels superiors jeràrquics.

Com que es tracta d’una creació de l’home –i faig servir conscientment el terme en la seva vessant més testosterònica–, l’Església Catòlica està estretament vinculada amb el sexe des de la seva fundació. Hi està profundament lligada de pensament, paraula, obra i, molt especialment, omissió, no en va és el celibat l’estat que proclamen ideal i obligatori dels seus religiosos i religioses.

La seva neurosi obsessiva pel sexe fa que interfereixi constantment en les qüestions que hi tenen a veure, com si en fossin experts, o si així haguessin de ser considerats, imposant criteri i fent judicis de valor permanentment.

Se suposa que l’Església només estaria capacitada per a parlar del sexe dels àngels, com una qüestió teològica més, però és ben coneguda la seva obsessió per controlar els hàbits sexuals també dels laics i impartir doctrina sobre comportaments, natures i contranatures amb un cinisme que faria riure si no hagués provocat tantes llàgrimes i tant sofriment. De fet, i havent conegut la història sexual –amagada o publicada– d’un gran nombre d’administradors de la fe catòlica en el decurs d’aquests dos mil anys, tampoc es pot afirmar amb tanta inconsciència que no en siguin experts. Experts, experts, res d’aficionats ocasionals. Des de l’èxtasi del misticisme de tantes monges santes que notaven la divina excitació dintre seu als sàdics turments de la Inquisició, els clergues han tingut abundoses ocasions de conèixer la sexualitat. També de practicar-la. No oblidéssim pas un clàssic de la vida parroquial: el fill del mossèn, concebut a la manera convencional, amb el conegut mètode de dipositar la llavor, res de col·laboració miraculosa de l’Esperit Sant. O l’abnegada submissió de la majordoma del senyor rector, que es donava tant abans, quan hi havia sobrances de rectors i de majordomes submises. O la llarga llista de vídues joves a la recerca de consol espiritual en el recolliment del confessionari, que obtenien després en el discret encant de la sagristia. O l’algaravia homosexual d’alguns convents de frares i /o monges. O l’algaravia heterosexual en indrets semblants…

Qui tingui valor per afrontar la realitat sap del que parlo, encara que també és cert, i és just i saludable reconèixer-ho,  que molts clergues de bona fe han sabut guardar el seu compromís de celibat i han donat consells basats en els requeriments de la Santa Mare Església, però no oblidéssim que això és el que tocava, aquest era el vot que havien fet sense excepció.

Per això revolta més encara i esdevé una paradoxa més cruel, que els ministres de l’Església hagin estat els grans experts en escapolir-se de la justícia terrenal a l’hora de fer-los pagar per un dels crims més abominables i que ells han practicat amb escreix escandalós: la pederàstia. La complicitat dels capos de la fe catòlica han allargat tant i tant la investigació dels milers de casos, que el temps ha atorgat la prescripció del delicte i els viciosos de la sotana n’han sortit majoritàriament indemnes.

Com a institució que agrupa milions d’associats i que malda per influir en la vida de la resta de conciutadans, formin o no part del club, sobre tot, pel que fa a la vida sexual, crec que ha arribat l’hora d’exigir-los-hi que ho deixin estar, que deixin de fer mal social amb els seus anatemes basats en la concepció més misògina i retrògrada del pensament humà, que no emprenyin més i que reflexionin sobre sí mateixos, sobre el seu comportament global i històric i els seus tabús. Una Església sexualment més ben servida, sense haver-se d’amagar, seria menys pertorbadora i més útil al segle XXI. Uns religiosos que es traguessin del damunt el jou del celibat obligatori constituirien un risc molt menor per a la societat que els envolta i esdevindrien molt menys perillosos per als nostres menors.

L’Església que es dediqui a donar-li voltes a l’Evangeli entre els seus i que, d’una vegada, canalitzi els instints bàsics dels funcionaris que l’administren perquè, per molt que inventin o especulin, cap d’ells s’escapa a les flaqueses –si es que ho volen entendre així– de la condició humana.

A veure, Papa de Roma, que el celibat sigui lliure però no obligatori i tots plegats, vosaltres i nosaltres, anirem millor, més relaxats i amb menys riscos i prejudicis.

Al sexe el que és del sexe i a Déu el que és de Déu.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Si Déu no existís (posem per cas)

Es tracta d’una mera especulació, no es pensin, un exercici dialèctic que, a vegades, sorgeix al capvespre, entre ampolles d’aigua de Vichy i algun tallat descafeinat, a les converses sempre intenses i sàvies de la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern. Una suposició. Un parlar per parlar. Una gosadia. Però si Déu no existís o, com alguns teoritzen, si Déu fos una creació de l’home a la seva semblança per tal de sotmetre altres homes, quin ridícul més espantós i tràgic estarien fent els que s’immolen amb la promesa d’un paradís ple d’hurís de bon veure i millor beneficiar. Quina inutilitat de morts indiscriminats, de tolits de per vida, d’orfes i famílies destrossades. Quina bogeria d’explotació i esclavatge històric de la dona per part dels administradors de les creences. Quin desori criminal de conflictes entre sumites i xiïtes, catòlics i protestants, moros i cristians, i moltes altres i variades confrontacions per culpa de la disparitat en les creences en el decurs dels segles. Quants cremats, degollats, passats a ganivet o afusellats a les cunetes ens haguéssim pogut estalviar.

Si Déu no existís –Déu mos en guard, perquè ara el gasto ja està fet– quants milions de capellans, pastors, predicadors, aiatol·làs, imams, talibans, religiosos de convents i sectes i altres divulgadors del missatge de l’Inexistent podrien reconvertir-se a l’economia productiva i dedicar-se a treballar d’una punyetera vegada. I ja no hauríem de discutir més, per exemple, per si es compatible la festa del 8 de desembre amb la del 6, perquè això de la Immaculada Concepció tothom entendria que és una anada d’olla com la resta de discussions teològiques. De fet la Teologia no tindria cap sentit. O no tindria més sentit que el debat literari sobre els contes d’Andersen o els llibres de Tolkien I les desfilades vaticanes –o de les esglésies ortodoxes, tant se val–, homes vestits amb faldilles d’un blanc nuclear, o de púrpura lluent, amb bàculs d’or i una ostentació majestàtica recordarien més a les desfilades del dia de l’orgull gai que cap altra cosa. I l’avortament seria lliure i gratuït. I cadascú podria fer amb el seu cos el que li semblés. I amb la seva sexualitat. I l’eutanàsia responsable no seria perseguida. I el ser humà podria obrar en consciència i no segons la consciencia imposada pels funcionaris d’una estranya idolatria anomenada fe.

Si Déu no existís o si fos una creació de l’home, Sex Pistols no haurien tingut l’èxit rutilant amb “God save the Queen” i a la Reina d’Anglaterra l’hauria de salvar Snoopy. I l’estat d’Israel no tindria raó de ser en no existir una “terra promesa” assenyalada pel Déu dels jueus. I les catedrals i els temples, del més luxós al més humil, fossin de la religió que fossin, serien, en tot cas, àgores de discussió humanística. I la Sagrada Família, el més bell i original poliesportiu indoor del món que atrauria japonesos en processó. I Franco mai no hagués pogut esser “el dedo de Dios” malgrat que hauria estat igual de criminal i repressor i Maradona tampoc no hauria esdevingut “la mano de Dios” a l’hora de fer el seu gol mentider.

A propòsit de tot això, acabo de llegir que el Papa de Roma, el més alt funcionari del Déu dels catòlics, ha declarat que el món està en guerra però no de religions, perquè les religions busquen la pau. No voldria pas contradir un home de tant prestigi i de tant de pes en la política mundial, però no estic d’acord. L’Islam està en guerra contra l’infidel. No es pas l’única guerra en marxa, malauradament, però és, en aquests moments, la gran guerra. La de la superstició i el fanatisme contra el progrés i la llibertat de l’home i de la dona. És la guerra eterna de religions com tantes i tantes hi ha hagut en el decurs de la història. Que les religions busquen la pau? Depèn de qui ho explica. La pau de les fogueres purificadores de la Inquisició, la pau dels afusellaments de la croada del 36 beneïda pels bisbes, la pau de la destrucció de les Torres Bessones, i els atemptats de Madrid i París, i Bagdad i Kabul. I Estambul i Ankara, la pau del descansi en pau.

Si Déu no existís o fos una evident creació de l’home, la història, les fronteres, el món actual i els valors en els que es basa no seria com el coneixem ara mateix.

Si Déu no existís, cosa poc versemblant perquè caldria provar-ho amb arguments científics, i això ja se sap que és tant difícil com provar el contrari, molt em sembla que, vist el que hem vist i el que hem viscut, seriem més lliures.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

La crida del Senyor

Mediaset, el conglomerat televisiu especialitzat en realitys, del gran hermano de tota la vida als sòmines de mujeres-y-hombres-y-viceversa, va organitzar pel primetime de diumenge a la cadena Cuatro una autèntica marató de la fe catòlica, apostòlica i romana, una vetllada sota pali de tribut a la beateria a base d’estrenar un reality en un convent de monges de cinc estrelles i un documental d’exaltació mística sobre la vida religiosa, que desprenia Opus Dei per les costures (fins i tot sor Lucia Caram, que no se’n perd una, va explicar que provenia d’una família opusdeística…).

Una nit de diumenge completa: abans de l’esoterisme d’Iker Jiménez, doble ració de la fe vertadera on la gràcia –no la santificant, la normal– consistia en escoltar com cinc noies post-adolescents explicaven com havien rebut la crida de Déu que les portava a tastar ls vida conventual-

Lògicament, els columnistes, que no necessitem excusa ni motiu, gairebé, per a llençar-nos com a hienes sobres les despulles dels creients i les creences, especialment les de flaire catòlic, que les islàmiques ens fan xiular i mirar cap a un altre costat, oi?, s’han dedicat a fer conyeta sobre la manera de rebre la trucada de Déu, per part de les cinc candidates a possibles novícies, que les hi va encendre la vocació religiosa, si només traspassar la porta del convent les hi van requisar el mòbil i les pobres van agafar un disgust pitjor que si les haguessin deixat en calces i sostens davant de l’audiència.

Analitzant les explicacions que donaven sobre la crida del Senyor, vaig recordar las d’un personatge d’una novel·la meva publicada fa uns quants anys –disculpin la immodèstia de l’autocita, però és que va que ni pintat–titulada “L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments”, que li justificava al marit perquè se’n va de monja a les missions:

“… Va apagar el Chester. Va tirar el cap enrere, com desentumint-se, al mateix temps que provava de recordar el punt en què havia quedat la conversa amb la seva dona.

-O sigui que… vas veure a Déu, no?

-Sí. Ja sé que no t’ho creuràs, però el vaig veure. El vaig tenir tan a prop com et tinc a tu ara.

-I com saps que era ell? Portava triangle? Com el vas reconèixer?

-Vinga, Fèlix. Aquestes preguntes no tenen cap sentit. Quan veus Déu saps que és ell.

-Sí, però els jardins estan plens de tios estranys a les nits. Et podies haver confós.

-Es nota que no has vist mai Déu, però jo sí. No hi ha tanta gent que hagi tingut aquesta sort, saps?, però jo sí, jo sí. Estic atordida, indecisa, desesperada… –els ulls de la Laura van començar a brillar-li d’una manera especial i una llengua de foc, com una flameta de càmping gas, se li va posar damunt del cap–… i aleshores se’m va aparèixer. Omnipotent, misericordiós. No s’assemblava a res ni a ningú. Era una llum blanca en la foscor.

-Però, se’t va presentar? Et va dir: hola, sóc Déu? –va inquirir en Fèlix des de l’agnosticisme que li era característic.

-I on diu que va passar, senyora? –va preguntar en Ramiro, el xofer, vivament interessat.

-Als jardins de l’Estatut, l’antic parc d’Educación i Descanso… Fèlix, m’has de creure. Em va obrir els ulls, em va mostrar el camí, em va dir: descalça’t i segueix-me.

-I on vau anar? –va afegir Fèlix, cada cop més preocupat per si la llengua de foc podia arribar a prendre el sostre de l’automòbil.

-No. Es referia al futur, a d’ara endavant. No és que hagués de treure’m les sabates, és que ho haig de deixar tot i seguir-lo. Comprens què significa tot això? Seguir Déu!

-Però podria tractar-se d’un impostor, Laura. S’han donat casos…

-Tu no pots entendre-ho perquè vas perdre la fe de molt jove. Però jo no. Jo crec. He pecat molt, tu ho saps, però Déu m’ha estès la mà i jo el seguiré. Mai tindré una altra oportunitat i tu n’hauries d’estar content.

-Però Laura, jo t’estimo. Per Déu…

-Sí Fèlix. Per Ell, amb Ell i en Ell… Vaig a fer-me monja. Avui mateix me’n vaig cap a les missions.”

Juro que no m’he enganxat mai a un reality. Però si Telecinco, o Mediaset, o com li vulguin dir, fa un pas endavant i n’emet un que es digui “Monges i capellans i viceversa”, jo, que estic immers en la vida contemplativa, no me’l perdré. Per caspós que resulti. Però si hi ha vegades que miro la 13, la dels bisbes…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,