Tag Archives: Diego A. Manrique

Una de les nostres

Em sap greu no haver conegut, en vida, Paloma Chamorro. Probablement vaig arribar tard a una possible trobada. Quan ella va assolir al punt de popularitat com a directora del seu programa de referència “La edad de oro”, jo acabava de tancar definitivament l’etapa de “Musical express” per embarcar-me en la creació de TV3. No obstant això alguns obituaris apareguts aquests dies en mitjans de comunicació i xarxes socials amb motiu de la seva mort, connecten aquests dos programes de televisió i uns quants més –pocs– que es van emetre entre finals dels anys 70 i la dècada dels 80 a la segona cadena de TVE. El UHF, que es deia quan només hi havia dues opcions. Va ser una insòlita concatenació de programes culturals, o musicals, o una barreja dels dos, que van proposar en l’àmbit del ritme i de la melodia dues coses fonamentals: parlar de creadors que fins a la nostra arribada no havien tingut accés a la televisió única i monolítica i, tot i les mancances tecnològiques, les limitacions pressupostàries i la poca experiència dels tècnics de la casa, intentar lluitar contra el “playback”, que era la manera xunga de solucionar les actuacions musicals, i oferir les performances en viu (i a vegades en directe). Segurament va ser “Popgrama”, que subtitularem com “revista de rock and rollo”, amb Manrique, Delafuente, Tena i jo mateix (i en els inicis també amb Trecet, Alpuente i Montse Domènech, que van anar caient sobre la marxa), el primer intent de modernitat musico-cultural, al marge i a la contra de la modernitat oficial que lluïa “Aplauso” i el seu espai emblemàtic “La juventud baila”, una vegada que Televisió Espanyola va superar la caspa friki de Lazarov i la inèrcia franquista de la UCD.
Recordo a Paloma en els seus primers passos televisius a cavall del seu rotllo preferit: modernitat i cultura. La recordo, ja en “La edad de oro” amb la seva imatge post-punk i la seva cabellera negra escarolada, però sobretot la recordo, encara que jo ja no estava ficat de ple en aquell món, com a icona de l’anomenada “movida madrileña”. I confesso sincerament que m’hagués agradat conèixer-la i departir, no llavors, en plena efervescència voraginosa, si no després, amb els anys transcorreguts i les eufòries asserenades, recopilant batalletes i intentant comprendre el que va passar i per què va passar.
Vaig tenir sempre la sensació, i en algunes ocasions ho hem confrontat Diego A. Manrique i jo, que la “movida”, la famosa i mitificada moguda madrilenya, que a la llarga ha deixat un pòsit molt interessant de considerar amb noms com Santiago Auserón i Radio Futura , Nacha Pop, Alaska i els Pegamoides, Mecano, Tino Casal, Gabinet Caligari, més alguns repescats d’intents anteriors com Tequila, Hombres G, Burning o Leño, amb Almodóvar com a reina de la festa i l’alcalde Tierno Galván com a sant patró, va ser més divertiment explosiu, més espectacle pirotècnic, que una proposta sòlida d’arrels culturals davant del fenomen més underground i elaborat de la música laietana que dominava Barcelona per aquells anys previs. Un moviment pop desbocat i divertit davant d’una fusió de jazz-rock que és el que s’estilava al voltant de Zeleste i que estic segur que als de la moguda els semblava, com quan Lennon opinava sobre jazz, “aquesta merda de música per a estudiants “.
Sí, m’hagués agradat arribar a temps de conversar amb Paloma Chamorro sobre tot el que ens ha passat, aquí i allà, perquè la música en televisió s’hagi convertit exclusivament en un joc, un concurs, un reality, un divertiment carnavalesc deixat en mans d’ineptes incapaços de reconduir un aspecte fonamental de la cultura d’aquests temps. Una conversa serena, no per enyorar el passat ni perdre’ns en la nostàlgia del que vam intentar fer, res més lluny. El temps ha volat i, ja ho veuen, Paloma no hi és. Però hauria valgut la pena el canvi d’impressions des de postures distants, segur, però almenys per coincidir en el judici sobre el que ens proposen avui: “Que rucs, collons, que rucs!” –
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

Rolling Stones: no només va ser rock’n’roll

Els Rolling Stones semblava que havien dit que no actuarien a l’Estat Espanyol fins que no s’acabés la dictadura franquista, tot un detall. De fet, també ells havien patit els efectes de la censura del règim contra el seu àlbum “Sticky fingers”, concretament contra la portada en la que es veia una bragueta de jeans que es podia obrir. La van substituir per un muntatge fotogràfic d’un pot de llauna d’on emergien uns dits llefiscosos, una raresa en la iconografia dels Stones molt apreciada pels col·leccionistes. Aquell 11 de juny de 1976 va ser un punt de partença essencial, amb molta expectació, una gentada, encara que no es va arribar al ple ­–Gay Mercader, l’organitzador, sempre explica que aquell concert el va arruïnar–, ­i, com corresponia a l’època, un gran ball de bastons.

Jo vaig anar al concert amb el meu amic Diego A. Manrique, que era qui havia de fer la crònica, amb fotografies de Francesc Fàbregas, per a Vibraciones, la revista que jo dirigia. Els grisos –la policia nacional d’aleshores– havia pres la Monumental i tot l’entorn, deien que per evitar que els que no tenien entrades es colessin, però a peu i a cavall es movien ostentosament per fora i per dins del recinte taurí, fins i tot pels passadissos interiors, amb aquella actitud fatxenda i provocadora que els caracteritzava i que al personal l’acollonia: no feia ni un any que havia mort el dictador i Fraga Iribarne, ministre d’Interior al principi de la transició titllada de modèlica, proclamava als quatre vents allò de “la calle es mía”. Van haver-hi moltes carreres, moltes corredisses pels carrers d’accés, però un cop a dins, després de dur una bona estona l’entrada a la mà –i gairebé el carnet d’identitat a la boca- per tal de demostrar que érem gent d’ordre, quan seies en el teu lloc en el tendido, feies, uf!, i et tranquil·litzaves, que el pitjor ja havia passat. Jo sí, però el meu amic Manrique, preveient que la cosa aniria per molt llarg, ja que hi havia un gran nombre de teloners per decorar la festa, va tenir la mala pensada d’anar als urinaris. I va trigar molt a tornar. Va fer-ho ranquejant l’home, perquè un d’aquells energúmens d’uniforme, li va clavar un cop de porra indiscriminat a l’esquena en el camí cap els mingitoris. Durant el concert els grisos van arribar a llençar pots de fum des del carrer a les grades de la plaça. Per sort, al no va haver ple de públic, els pots van caure a la part buida, estalviant-nos tots plegats una tragèdia.

Un altre amic meu, l’enyorat Constantino Romero, que aleshores treballàvem plegats en un programa de ràdio i també col·laborava a Vibraciones, se les va tenir igualment amb els grisos, encara que amb un final diferent i esperançador. Com que se sabia que els Rolling Stones actuarien molt tard i Constantino tenia una sessió de doblatge, vam acordar que ja ens trobaríem a la plaça, que ell arribaria amb el temps just. Però quan l’home va arribar amb el temps just i l’entrada a la mà, naturalment, a l’avinguda per la que s’accedia a la porta principal, es va trobar amb una càrrega policial i es va haver d’afegir a la munió de ciutadans que corrien en sentit contrari, fugint de les porres. Sempre ha estat un tipus pacífic i pacient, Constantino; va donar la volta a la plaça i va intentar accedir novament pel carrer de sota. I altra cop la cridòria, les corredisses i els grisos al darrera amenaçant amb la porra. Al tercer intent i mentre fugia de pressa del ball de bastons, va reflexionar: “a veure, no ens posem nerviosos, tinc l’entrada, soc un home de bé, un professional de la ràdio, per tant tinc tot el dret d’anar a la policia i dir que em deixin passar”. Crec que el Constantino no havia corregut mai davant dels grisos. Va donar mitja volta deixant la turba que fugís espaordida, i va anar de cara els polis, ensenyant l’entrada, en la confiança que tenia més raó que un sant. Com més s’acostava a les bèsties grises que l’amenaçaven, menys confiança tenia en els arguments que feia només uns segons l’havien semblat convincents. I quan va veure que el tipus que a qui li mostrava el tiquet estava a punt de clavar-li un mastegot, va donar mitja volta ràpida i es va posar a córrer. El Constantino era un tipus alt, jove aleshores, de metro noranta i molt fort, amb braços d’acer, però incapaç de fer servir la força que el Senyor li havia atorgat. Corria i corria, i el gris de la porra al darrera, a punt de colpejar-lo. I es deia el Constantino: “hòstia, que me la fotarà i jo no he fet res, tinc la meva entrada, però, ¿que és burro aquest paio o què?”. Va mirar a un costat i a l’altre, mentre corria, i es va donar que s’havien quedat sols al carrer, el gris i ell, corrent encara com uns esperitats. Aleshores va dir prou, i a la que va notar l’alè de l’agressor al clatell, va estendre els braços a l’alçada del pit, va agafar-se les mans, i amb tota la ràbia, amb tota la força i tota la mala llet acumulades per causa de la situació, li va deixar anar un cop, de davant al darrere, als testicles, que el gris només va poder cridar, com si li haguessin fotut un cop als collons, i va caure a terra, plegat. I, immediatament va fugir esperitat i no va parar fins quatre o cinc carrers més amunt, lluint en el rostre aquella serenor, aquella tranquil·litat d’esperit que et dona el saber que has fet justícia, com li passava al Zorro, sense anar més lluny.

Va ser, per molts motius, a part dels estrictament musicals i artístics, un concert per no oblidar mai més, aquell dels Rolling Stones a Barcelona, l’onze de juny de l’any 1976.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,