Tag Archives: DUI

De pressa, de pressa

Crec que entenc la pressa del moviment independentista. Tots estem farts de l’obsessiva pervivència del monotema, de quedar-nos clavats a la pantalla de la secessió com en un embús d’enormes proporcions que impossibilita avançar o canviar de carril o de direcció o escapolir-se per alguna sortida que permeti arribar a algun lloc. Son massa anys de paciència –aquí estarien d’acord tants els uns com els altres– esperant que algú mogui la fitxa en la direcció que cadascú desitja, però ja s’ha vist que d’on no hi ha no hi pot rajar.

I ara, on som realment? Al bell mig de l’oceà, assetjats pels vents de la imperícia, el fanatisme fòbic, la negativa a qualsevol tipus de mediació, el legalisme impenetrable, l’estratègia de la por, la barroera però contundent argumentació de les garrotades, l’arrogància burocràtica de reminiscències colonials,  la caspa patriòtica eterna, que ens té a tots marejats de tant sacseig i enfrontats, gairebé amotinats, en les propostes per trobar un desllorigador. Desenganyem­-nos, la teoria de l’estaca estava bé per l’estratègia antifranquista, però avui en dia, si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà i l’altre l’estira per l’altra costat, l’estaquirot s’ho mirarà amb la supèrbia que el caracteritza i esperarà que ens fem un embolic amb tanta corda entortolligada i anem per terra. Que una cosa fou l’estaca –que per cert no vam aconseguir tombar, sinó que va caure pel seu propi pes– i una altra l’estaquirot que tenim al davant, impertèrrit.

La veritat és que el temps, més que els dies, les hores, se’ns tira al damunt. Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa.

Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme.

Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més.

Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic –com s’autodefineix en Junqueras–, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.

Proposo en aquests moments substituir l’heroisme per la intel·ligència, la èpica per l’habilitat diplomàtica i el senderi. Hi ha més dies que llonganisses i temps tindrem per tornar al carrer i a les banderes (els qui hi creguin, es clar), però ara ens cal mirar el rellotge i, ras i curt, anar per feina. Insisteixo: de pressa, de pressa.

 

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Hi ha vida més enllà del Procés?

Sembla ser que ara sí que sí. Que aquest és l’any. No com quan se li va aparèixer la Mare de Déu de la Independència a Carod Rovira i li va anunciar que, després del turment, l’èxtasi arribaria el 2014. Alguna cosa va fallar perquè la data era ben bonica: la del Tri centenari. Però, o l’aparició no es va expressar amb prou claredat, que de vegades passa amb les aparicions que, com són borroses per naturalesa, no vocalitzen suficientment o les seves paraules són poc intel·ligibles, boiroses, o l’ex Vicepresident ho va entendre malament, que també és possible, impressionat per l’auguri i corprès per l’emoció. El cas és que com ho va anunciar amb anys d’antelació, vam estar entretinguts i expectants durant molt, molt de temps, i com que les concentracions de la Diada dels anys previs a la data anunciada eren multitudinàries i tan cíviques, que es notava que érem un poble pacífic i de vocació democràtica i europea, tots ens ho vam creure, o, almenys, una majoria qualificada. I quan ja es va anunciar el 9N per al profètic 2014, ens vam dir: “Mecasun el Carod, quina visió de futur !, quines dots per l’auguri!”. I vam anar tots i totes, o almenys una majoria qualificada, de pet a les urnes, a dipositar la nostra papereta i la nostra esperança.
Però vet aquí que l’oracle va fallar estrepitosament i contemplem-nos ara, amb l’Arrimadas fotent-se sense contemplacions d’aquell 9N de 2014, el Garcia Albiol escarnint el President Puigdemont tirant-li en cara que qui està en un procés de desconnexió és ell, però de desconnexió dels problemes reals, i els quatre paladins d’aquell plebiscit informal, a punt de ser jutjats i, molt probablement, inhabilitats. Que això, tant si estàs a la política activa o com si estàs a l’expectativa, és una desmesura i una putada.
Però, tot i que els fats semblin adversos, les prediccions s’hagin anat en orris i el cansament i el desgast facin el seu efecte entre la parròquia, segons semblen indicar alguns sondejos d’opinió, no donem la causa per perduda ni el Procés desactivat. És més, com deia al principi, sembla que ara sí que sí, que aquest any és l’any.
De moment hi ha un acord: es descarta la DUI. Ensumant les cancelleries sembla clar que en l’Olimp internacional no hi hauria déu que comprés una declaració unilateral d’independència. Anem, doncs, pel referèndum, que un referèndum com cal, amb totes les garanties democràtiques i pactat amb la superioritat vigent ja és una altra cosa. Hom va amb la papela certificada d’una victòria per majoria simple i ja et miren d’una altra manera a Europa. Perquè això de la democràcia, en general, ho entenen i s’ho creuen. Sabut això, ens hem dedicat esforçadament a treballar amb la majoria parlamentària les tres lleis de desconnexió, no fos cas que s’avancés el referèndum, guanyés el sí (o el no, depèn que com es formuli la pregunta) i ens enxampés la independència amb els pixats al ventre. Ah, i hi ha un altre acord en el bloc independentista que consisteix a definir Catalunya com “una república de dret, democràtica i social”. Faltaria més!
No obstant això, els de l’altra banda, els del diàleg i la mà estesa, els de la menuda Soraya viatjant frenèticament a Catalunya, els de qui dia passa, any empeny, han près una decisió (passant-se pel forro el desig manifestat pel 85% dels catalans, segons enquesta recent d’El Periódico): posar per escrit, negre sobre blanc com han dit per la tele, dins de la ponència econòmica i d’administració territorial que s’aprovarà al congrés del partit del mes de febrer, que “no cap al nostre país, en la nostra Constitució i en el nostre ordenament jurídic, un referèndum d’autodeterminació”. Mai de mais. Que això dóna vots que ni s’ho imaginen. I aquí ens quedem, en el cercle viciós, donant voltes i més voltes fins a l’eternitat. O fins a la catàstrofe ferroviària que pinta derrota i desencant. O fins l’armistici improbable. Perdent a dojo il·lusió i efectius. Si no fos per aquests i altres imponderables que ens assetgen, i perquè ens cruixiran a judicis, aquest hauria de ser l’any de les llums.
Per als abnegats, per als que no cauen mai en el desànim, el Procés és la vida, pels finançats i / o assalariats (en qualsevol de les seves múltiples facetes: executiva, legislativa, informativa, opinativa, assessorativa, etc.), sense el Procés no hi ha vida. Però per als de a peu dret, per als de la resta fins al 85% que estan a favor del referèndum per deixar les coses clares d’una punyetera vegada, això és un malviure insuportable. I encara que vagin mal dades, vull sortir al carrer, mirar la gent i convencem a mi mateix que hi ha vida més enllà del Procés. N’hi ha d’haver, que per això ho he demanat als Reis d’Orient… De Vic.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

L’esquerra i les restes del naufragi

Vaig assistir al concert de commemoració dels vint anys –fa vint anys, que fa vint anys, que fa la tira…– de la trobada damunt de l’escenari i sota el títol de “El gusto es nuestro” de quatre amics que canten: Ana Belén,  Víctor Manuel, Miguel Ríos i Joan Manuel Serrat.

Després del 26J,  i preveient la que ens caurà al damunt, necessitava fer una pirueta impossible, una mena de salt en el temps, connectar-me una estona a la bombona d’oxigen per refer-me de la pol·lució ambiental tan aclaparadora… I ho vaig aconseguir. Tres hores llargues de cançons de la nostra vida, de quan ens ho creiem gairebé tot i teníem viva l’esperança de viure, com cantava Raimon, lliures i en pau.. Dos-cents setanta set anys de pes sobre l’escenari (entre els quatre) empesos per una posta en escena brillant i una banda potentíssima que assolia el clímax quan Miguel Ríos els empenyia a fer rock’n’roll.

Com que ja no exerceixo de crític musical, m’aturo aquí, amb el Sant Jordi ple, pel que fa a l’espectacle. I confirmo que els assistents, barrejats generacionalment però amb un clar decantament sènior, no van parar de celebrar cadascuna de les cançons que els feien reviscolar els records i les emocions de la banda sonora personal i intransferible, la de cadascú. Nostàlgia? Probablement tones de nostàlgia en adonar-nos, com ho deixava clar Vittorio Gassman en el títol de la seva autobiografia, que teniem un gran futur a l’esquena.

Mentre passaven, pàgina a pàgina, moltes de les cançons que ens han dibuixat, o bé transformat, o bé descobert, o bé explicat la vida, mentre sentia la combinació entre les seves veus i com Victor, Ana i Miguel Ríos també cantaven en català de la forma més natural i fluida, mentre l’audiència corejava sense fer escarafalls allò de “miralá, miralá, miralá, miralá…, la Puerta de Alcalà”, jo em preguntava què ens ha passat? Què li ha passat a l’esquerra d’aquest país? Qui ens ha enganyat? Qui ens ha dut a vendre? Qui ens ha desllorigat i per què ho hem consentit?

Érem aquells vells progres, la nit de dimarts, asseguts a la cadira del Palau Sant Jordi, llepant-nos les ferides i escoltant, amb un punt d’emoció continguda, “a los cuatro de la ceja”, com encara els deuen anomenar a les cadenes dels bisbes, que aquests no en passen ni una.

I envoltat de catorze mil persones que seguien fil per randa la litúrgia de concert de cantautors –ara corejo, ara aplaudeixo, ara em poso dempeus, ara m’assec, ara encenc les torxes dels mòbils– em va agafar una mena d’atac d’agorafòbia en adonar-me que allò s’acabaria i hauria de tornar, altra cop, a la quotidianitat. Que aquella nit havia estat un miratge i que a la sortida ens tornaríem a trobar amb les conseqüències de l’insolidari, arrogant i victorià Brexit, que continuaríem escoltant que el verdader delicte està en enregistrar les converses del ministre no pas en la conspiració que palesaven, que la Sexta, no ens enganyem, continuaria fent-li el joc a la caspa espanyola amb la complicitat dels Indas i Marhuendas i el jujú/jajà del Wyoming, que tot això dels partits emergents sonava a somni d’una nit d’hivern (la del 20D, concretament) i a condemna per sobreexposició, que Susana Díaz romandria aferrada eternament al lot de Findus en comptes de la canya de pescar (que ja tocaria), que el marit de la mestressa antifrau  l’han pillat, presumptament, amb un xiringuito fraudulent, que l’efecte crida als manters del món mundial ha estat un èxit indiscutible a Barcelona, com el bonisme va ser-ho per a la internacional antisistèmica, que les portes giratòries segueixen girant i girant com el final frenètic de “La valse a mille temps” de Brel, que mentre els dolents de la pel·lícula roben i conspiren i corrompen i defrauden a tort i a dret i aquí ningú torna un euro, els bons o bé se l’agafen amb paper de fumar o li van donant voltes, endavant i endarrere, amunt i avall, que si la DUI, que si el RUI, que si l’uiuiui.

Em vaig anant fent petit a la cadira del Sant Jordi, mirant el meu entorn, entristint-me perquè, colla de somiatruites, no érem més que les restes del naufragi.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Que no ens agafin amb les banderes brutes

La cosa que més em deprimeix, quan contemplo la vida des dels carrers de la ciutat, és la visió patètica de les banderes brutes i/o desgastades que pengen de moltes finestres i balcons. Bé, no exactament, encara em deprimeix més la imatge d’alguns taulells de bars manolos i les seves tapes tristes: aquelles safates mig buides d’ensaladilla com repintades de groc amb titanlux, aquells pintxos morunos inexpressius, aquelles engrunes de xampinyons tantes vegades reescalfades que moren tenyits d’un color de gos com fuig immerescut, aquells pila de patates que mai arribaran a ser braves ni res que se li assembli…, però aquest és un tema que haurem de deixar per a un altre post perquè voldria avui centrar-me en el lament contingut però contundent en contra de la falta general de cura i higiene en les nostres banderes populars, les que espontàniament el poble ha penjat des de fa temps de la façana de casa seva.

No voldria que se’m confongués amb un maniàtic de les  banderes, tot el contrari, no m’agraden, no en sóc gens de banderes, jo, ni de draps al vent. M’agraden tan poc les banderes que no n’he tingut mai cap. Ni la dels meus, per a un moment general d’alegria o proclamació, ni la dels altres, pel cas que vinguessin maldades. Bé, sí, confesso que, d’amagat de la família, vaig furtar un llençol blanc a la bugada, que tinc ben guardat per si arriba el cas de la rendició, que aquesta sí que és pràctica. Treure una bandera blanca en el moment oportú és de persones assenyades.

Però si parlem de les banderes que onegen en els pals de tants balcons oficials i no, les constitucionals, pre-constitucionals, post-constitucionals, de països amb estat, de països sense estat, d’institucions esportives, de col·lectius vituperats, d’organitzacions mundials o de multinacionals cobdicioses, reconec la meva insensibilitat més absoluta. No hi crec. Ni en el seu teòric valor per se ni en la seva representativitat.

Queden lluny els temps d’infantesa i de pel·lícules bèl·liques americanes en les que una bandera tacada de sang i cremada pel foc de l’enemic et commovia. Ja ens hem fet grans, ja hem vist de tot. Però la fe ­–que respecto, si em respecta– no té res a veure amb l’absència de pulcritud, i la depriment imatge de la deixadesa. Es veu pel paisatge urbà tanta bandera estelada recremada per tanys anys d’exposició al sol de la mediterrània i esfilagarsada per les inclemències meteorològiques que més que un homenatge o una reivindicació –posem pel cas que vulgui ser-ho– sembla un escarni i un menysteniment del que pretén homenatjar. Es nota molt que hi ha qui li va agafar un rampell patriòtic el 2012, va penjar la bandera que va comprar al basar xinès de sota casa i allà la va deixar, oblidada, potser pensant que allò de la DUI era qüestió de dies…

Si volem lluir banderes (en la qual cosa jo no hi entro a opinar) mantinguem-les en condicions. No fos cas que passin els divuit mesos promesos i en lloc de tenir un estol d’estelades que facin goig i siguin l’admiració  dels forasters (tant si venen en so de pau com si porten el tanc posat), ens trobem amb una munió de draps bruts empastifant el skyline, com si es tractés de roba estesa, i aquesta no és una bona imatge pel negoci turístic, diuen. Crec que si no som capaços de mantenir la bandera en condicions més val que pleguem.

A part que la tinguem neta i en condicions, el que més m’interessa pel que fa a les banderes és el programa surrealista de televisió per internet que fa el professor Sheldon Cooper i que es titula “Fun with flags”. El recomano.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,