Tag Archives: Eduardo Inda

Lamela, els jutges i la intel·ligència artificial

En mig d’aquest bassal d’odi i de venjança, no deixo de pensar en la jutgessa Carmen Lamela. Sé que no sóc original, que no sóc diferent a la majoria d’espanyols, catalans, espanyolcatalanseuropeus i a moltíssims ciutadans de l’estrangeria que la tenen en ment. Present en les seves oracions, els uns, i en les seves malediccions, els altres. I és que l’ofici de jutjar genera molta controvèrsia. La gent diu que sí, que acata les decisions judicials, perquè això és el políticament correcte i perquè sap que a aquell que va dir un dia “la justícia es un cachondeo” li va costar un disgust, però per dins s’estan cagant en els seus morts i, a vegades, en els seus vius. És que aquesta feina ja ho té això, precisament per això és voluntària i vocacional. Hom ho escull, ningú no l’obliga. No és com la prostitució, per exemple, que la majoria de vegades t’hi porta les circumstàncies de la vida, la necessitat, no pas la vocació. Encara que en aquest món hi ha gent per a tot: per exercir la judicatura, la prostitució, la tauromàquia o ves a saber què.

Com deia, penso molt en la jutgessa Lamela. Intento imaginar-me com dorm, si és que pot dormir. No ha de ser fàcil, per molt professional que siguis i molt immunitzada que estiguis, tancar els ulls i deixar la ment en blanc. Segur que té malsons. I pensaments contradictoris. Segur. Si tu poses cap per avall un país, per molt acostumada que estiguis, sabent d’on i com venent les peticions extremes que t’ha fet un fiscal que ha anomenat el govern i que tu has executat fil per randa i que representen presó incondicional que abans de sentència ferma pot significar, tranquil·lament, de dos a quatre anys de privació de llibertat, d’estar sense la família, de no veure créixer els fills, de ser lluny, molt lluny de casa i que un cop dictada –la sentència– es pot convertir en quinze, o vint o trenta anys, amb un sol gest teu de girar el polze cap a terra, no pot ser que no et persegueixin els dubtes o, potser, els fantasmes. I ja no dic si, a més, ets cristiana i tens temença de Déu i recordes que Jesús va dir “no jutgeu i no sereu jutjats”. Realment és un ofici complicat. No hi ha estigmes en el Nou Testament contra els periodistes, i sí, en canvi, contra els jutjadors. I, compte!, perquè es diu que la còlera del Senyor és demolidora. No, realment no voldria ser a la pell de la controvertida jutgessa.

Com que té família (marit i fills) igual que les conselleres, consellers i jordis que ha empresonat, per uns moments es pot imaginar esser en el seu lloc, Déu nos en guard. És necessari, sovint, posar-se al lloc de l’altre per entendre les coses. I m’imagino l’esgarrifança de la jutgessa Lamela en veure el vídeo de Reuter en que tres policies se’n fotien dels detinguts i molt especialment d’Oriol Junqueras i afigurar-se que és a ella a qui tracten de “osito” i sobre la que fan escarni pronosticant que “al osito ya verás como lo pondrán, està llegando un osito a la prisión, hasta que lo pongan a cuatro patas” o, també, “además le arreglarán el ojo”, en mig de riallades i gestos de menyspreu. M’imagino l’esgarrifança de la jutgessa en rumiar que si un dia la detenen i la porten preventivament a la presó, la hi duran emmanillada i sacsejada dins d’una furgo a tota llet i el primer que li ordenaran en arribar-hi serà que es despulli de pèl a pèl.

Es que la majoria dels jutges són persones humanes i tenen família i sentiments i ideologia i fòbies i fílies i tenen opinió formada sobre la Razón o l’Ara o l’Eduardo Inda, posem per cas, i per molt que pretenguin ser imparcials està comprovat que cometen errors. La història n’és plena de sentencies injustes, de condemnes immerescudes, de disbarats judicials irreparables. També de jutges prevaricadors, de jutges corruptes o de jutges rendits al poder. Evidentment els jutges són humans, no pas màquines. Les màquines sí que són incorruptibles i impermeables a la pressió ambiental. Per això penso que la justícia hauria de recórrer a la intel·ligència artificial per a garantir-ne la imparcialitat. Digueu-me fantasiós, visionari o somiatruites però crec que la funció de jutge, que consisteix en aplicar estrictament la llei sense pressions ni influències externes, l’exerciria amb imparcialitat absoluta un mega ordinador justicier on s’hi haguessin introduït tots els codis, totes les lleis i tota la jurisprudència. El fiscal hi inseriria les peticions, les proves i les declaracions dels testimonis, per un altre accés faria el mateix la defensa, l’acusat ficaria una moneda de dos euros per una escletxa ad hoc, per a cobrir les despeses de consum elèctric i manteniment, premeria el botó i, voilà!, ja tindríem les conclusions i la sentència amb les seves còpies compulsades i tot. Estalvi enorme de temps, de sous i de mal rotllos com el que deu estar vivint la jutgessa perquè més de cent mil persones es veu que ja han signat una petició al Tribunal Supremo i al Consejo General del Poder Judicial per tal que l’inhabilitin.

El mega ordinador justicier, el de la intel·ligència artificial, com que és una màquina, ni ho notaria, i aquestes reaccions populars se la portarien fluixa, en canvi a un jutge o a una jutgessa com la senyora Lamela…, potser també.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Orgull d’Espanya

Dani Mateo, dins del programa de la Sexta “El Intermedio”, va fer l’altre vespre una peça mordaç, molt en la seva línia, perfecte de fons i forma, on descrivia amb dades històriques, noms i cognoms, pèls i senyals i amb manifesta ironia la desbordada avidesa sexual de la nissaga borbònica predecessora del rei emèrit. Fernando VII, Isabel II, Alfonso XII i Alfonso XIII van ser uns fornicadors extramatrimonials de record Guinnes. Això els Borbons ho porten als gens, era la conclusió a que arribava Mateo en el seu soliloqui, és en el seu ADN, per la qual cosa la vida dissoluta que s’està ventilant des de fa un temps de Juan Carlos I no és degut a que hagi emmalaltit de sexe, no és culpa seva, sinó que ho porta a la sang, com una maledicció ancestral, sang blava, com deia Mateo, degut a l’excés de viagra. Com els vampirs necessitan sang i molts polítics corrupció, els Borbons necessiten sexe.
Que el rei avui emèrit copulava amb notable assiduïtat i amb senyores de diversa procedència i condició, se sabia. Subtilment s’havia deixat caure en algun mitjà de fora i d’aquí també, però amb cautela i amidant les paraules. És com la corrupció (presunta) d’alguns polítics i la seva parentela en els anys del pujolisme. Se sabia. S’acceptava que el rei era un monarca de vida dissipada i en els cercles de poder s’opinava que, a més a més, era un insensat, gens discret i poc curós. Coneixedor de la seva immunitat a les indiscrecions i a les filtracions periodístiques, fruit d’aquesta llei no escrita que proporcionava una campana de silenci entorn de la corona, Juan Carlos va viure distret i encantat de la vida durant els anys bons en que uns tapaven al altres, anys socialistes del “pelotazo” i anys aznaristes del “España va bien”, gaudint de la cacera –un dels seus esports favorit, sinó el que més– de tota mena d’espècies vives o molt vives.
Però vet aquí que des de la seva abdicació i de l’escàndol d’Urdangarin i senyora tot això de la concupiscència reial ha quedat al descobert. S’han publicat noms, indrets on copulava i converses privades enregistrades d’estranquis pel CESID. Un gran espectacle davant del qual la corona no ha dit ni ase ni bèstia.
¿Serà potser aquest silenci conseqüència de que les més greus informacions han sorgit del digital que dirigeix Eduardo Inda, una farsant compulsiu connectat amb el més pudent de les clavegueres de l’Estat i que ni a cal rei ni ningú li dona crèdit (excepció feta de la Sexta, es clar)?
Jo més aviat penso una altra cosa: que la “sementalitat” del rei és un punt a favor de cara al seus súbdits. La “sementalitat”, o sigui, la mentalitat de semental, és una característica valorada i envejada pel poble espanyol, testosterònic per tradició, cultura, creences i morfologia atàvica. Que el rei s’hagi beneficiat senyores i senyoretes a dojo el fa envejable i li multiplica l’admiració de l’home del carrer. Que les propines i despeses de les amants o el lloguer dels seus fornicatoris s’hagin pagat amb fons reservats (o sigui diners de tots), son danys colaterals, irrisoris, comparats amb el goig que significa per a la ciutadania haver tingut un rei pixa brava, orgull d’Espanya.
Una altre cosa seria que se li descobrís una fortuna multimilionària amagada a l’estranger, fruit de negocis poc clars, de tripijocs il·legals i especulacions o inversions amb les cartes marcades. Que es demostrés, vaja, que es tracta d’un monarca corrupte. Aleshores el poble espanyol, sorprès i emprenyat com una mona, apel·lant a l’honestedat i als més alts valors democràtics, fotria una puntada de peu al cul a tota la reialesa i la mare que els va parir i proclamaria la república… O no. Probablement no… Segur que no.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

La “indacència”

Si estigués al diccionari, la “indacència” imagino que significaria la maledicència contumaç practicada pel fal·laç periodista Eduardo Inda davant l’aplaudiment i la delectació de molts dels seus col·legues espanyols, entre ells La Sexta, cadena que se sol posar el davantal de progre però que és, de bon tros, la que més corda ha donat a les fabulacions, mitges veritats i insídies d’un dels exemplars més representatius de la fauna cavernària del Madrid mediàtic d’avui en dia.
Inda, l’agosarat valedor del periodisme d’investigació basat en les consignes que li subministren en el moment polític oportú els seus amics de les clavegueres de l’estat, és un fruit madur de la collita d’El Mundo de Pedro J. Ramírez que va tenir una irrupció brillant al terreny del despropòsit i el cinisme quan, essent director de Marca, va afirmar que Messi calia aturar-lo “pel civil o pel criminal”. I es va quedar tan ample. I els tertulians li van riure la gràcia. I ningú al món de l’esport li va posar una denúncia per incitació a la violència ..
Inda és l’inventor del compte bancari suïs de Xavier Trias (publicat amb pèls, senyals i número inventat), de la rumorologia sobre diners de Veneçuela i l’Iran per a Podemos o de la gran exclusiva –coneguda per la penya des de fa anys, però, pel que sembla, ara tocava exhumar-la– de l’afer entre el Rei i la Rey. I és que Inda és un tipus sense manies, rendit als tripijocs d’aquell laboriós Ministeri de l’Interior comandat per Jorge Fernández Díaz que amb tanta eficàcia mediàtica es va currar la famosa operació Catalunya, tan esperpèntica i barroera com políticament eficaç i rendible pels interessos del poder dels poders.
Veritablement això de l’Inda no té massa precedents i la seva imaginació diabòlica sense límits seria d’admirar si no fos que ni tan sols inventa, li ho inventen. Ell és, simplement, el ventilador que escampa la merda. Perquè quan recull de la seva pròpia collita, quan li bull la sang espanyola i li desborda la caspa, és encara més terrible i ahir, sense anar més lluny, Eduardo Inda, es va mostrar esplendorós al màxim en aquest territori de l’empastifada en el qual tan còmodament s’hi mou. Ahir, Eduardo Inda, a duo amb Jiménez Losantos, una de les parelles més aconseguides de l’esperpent mediàtic i de la calúmnia, una de les parelles comunicadores més corcades per l’odi, va declarar en una tertúlia a propòsit de l’incident teatralitzat per la fiscal Magaldi a través de la seva inoblidable roda de premsa: “el nivell de violència a Catalunya no s’ha viscut ni al País Basc dels anys durs. Perquè allà podien matar algun jutge o algun fiscal, però tampoc van matar-ne molts”.
Es que havia begut de bon matí? Li han canviat la medicació, potser? S’ha tornat completament boig i delira?
No puc entendre que ningú, per retorçat que sigui, sigui capaç de mostrar tant menyspreu per les víctimes del terrorisme per tal d’argumentar –és un dir– en contra de Catalunya. Com que en aquesta qüestió sembla que val tot, dubto que cap associació de víctimes es querelli contra l’autor d’aquest despropòsit; ¿És que algú, amb un mínim de senderi, pot pensar que vint energúmens cridant des de lluny “merda!”, “feixista”, “ets una merda” i “marxa de Catalunya”, acció intolerable i condemnable des de qualsevol punt de vista democràtic, és comparable amb l’assassinat a sang freda dels jutges i/o fiscals Carmen Tagle, Rafael Martínez Emperador, Luís Portero, Francisco Tomás y Valiente, José María Lidón, José Javier Jáuregui Bernaola, Manuel Broseta o José Francisco Mateu, entre d’altres? ¿Es pot comparar l’insult –per altra banda, inadmissible– amb l’assassinat?
Diatribes com les d’Inda vénen a demostrar que el comportament real no importa, mentiran igual, però serveix d’avís a navegants: no se’ls pot donar ni un sol motiu, ni una sola excusa. Cal desactivar i impedir qualsevol bri de violència, ni que sigui verbal, perquè ho estan esperant amb candeletes.
Uf, i ara s’acosta la final dels xiulets. Però d’això podríem parlar–ne un altre dia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Les tribulacions d’un rei trempat

Es veu que no està històricament comprovat que existís de forma institucionalitzada l’anomenat dret de cuixa que practiquessin els reis o els senyors feudals. Vull dir amb això que els reis també s’ho han de currar. Tot i que una corona sempre imposa, no es pensessin que un rei tria una súbdita (soltera o casada) i aquesta, impressionada i rendida, ho considera un honor i dona facilitats: ”Endavant, majestat. Penetri, penetri, vos mateix…”. No, no va així. I crec que val la pena aclarir-ho ara que periodistes de reconegut prestigi i solvència tant contrastada com Eduardo Inda i Pedro J. Ramírez han aixecat un cop més, a través dels seus diaris digitals, el tema recurrent de l’amistançament entre el rei emèrit i l’artista Rey, afegint l’Inda com a novetat, el número de compte corrent on, a Luxemburg, els serveis secrets hi dipositaven donatius per pagar el seu silenci –el silenci de Bàrbara Rey, no d’Inda–, i que altres mitjans han aprofitat per treure llistes –algunes, amb noms inversemblants– de suposades amants del vell Borbó i hipotètiques compensacions econòmiques.
No entenc el morbo que genera aquest tema, francament, perquè sóc de l’opinió que totes aquestes tafaneries pertanyen a la vida privada i que cadascú amb el seu real membre fa el que vol o el que pot, i que estic segur que, d’haver succeït tal com expliquen, sa majestat hauria anat després als serveis secrets i els hi hauria dit “¿quan m’ha costat la broma?” i el sobirà abdicat obriria la caixa forta i pagaria el que tocava de la seva butxaca, que en aquests afers millor no fer servir la targeta que deixa rastre. No m’ho puc imaginar de cap altra manera, no m’imagino que un monarca tan trempat com ha estat Juan Carlos I deixés que els seus claus –presumptes, presumptes claus– anessin a càrrec de tots nosaltres a través dels fons reservats dels pressupostos generals de l’Estat. Es que ni em passa pel cap perquè això seria delicte i, aleshores, hauria de sortir a donar la cara i haver de dir: “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”.
(Nota: Això del rei trempat és la traducció literal de “el rey campechano”, com popularment s’ha conegut Juan Carlos I, que ningú no ho mal interpreti.)

Etiquetat , , , ,

Si Déu estigués de la meva part

Si Déu estigués de la meva part, em refereixo al Déu dels bons, dels catòlics, apostòlics i romans, es notaria, ho esmentaria constantment en aquests escrits que deixarien de ser modestos per esdevenir altius i ufanosos, faria bandera de la creu i de las meva fe sense escletxes, rotunda i monolítica. Tothom ho sabria, els ho puc ben assegurar, perquè incorporaria el nom de Déu encara que no vingués al cas. I tindria la gloriosa sensació de parlar ex-càtedra. Si Déu estigués de la meva part, estic segur que tindria permanentment taula reservada a Via Veneto (l’insigne restaurant de Barcelona) on practicaria la caritat cristiana d’atipar-me a rebentar per tal que els humils empleats es poguessin guanyar un sou decent amb què arribar a fi de mes. Si Déu estigués de la meva part seria tant visceralment antisocialista, d’una obsessió tan rabiosa malgrat haver crescut a l’ombra d’un dels seus xiprers, que m’hauria vantat en un article antic però inesborrable d’haver sodomitzat una de les seves militants emblemàtiques. I seria misogin fins a límits indescriptibles, malgrat que això em signifiqués mostrar les vergonyes d’una vida familiar descompensada. No m’importaria gens, si Déu estava de la meva part. I m’esplaiaria descrivint les fresques olors de les vagines joves amb aquella prepotència masclista que t’evidencia les mancances. Si Déu estigués de la meva part hauria tingut la gosadia d’escriure que jo només parlava espanyol amb les minyones, per aterrar, poc temps més tard, en mitjans on l’espanyol és l’idioma vehicular com són el Mundo, l’ABC o la COPE. Si Déu estigués de la meva part aniria per la vida cridant a tort i a dret que sóc de dretes, venent-ne les grans virtuts de la dreta de tota la vida, aquella que Paco Umbral qualificava de “derechona”, envernissada de PP actual post-gürtelià, minimitzant els efectes de la dictadura franquista amb la justificació que la república fou un desori. És més, m’apuntaria a la cada cop menys minoritària i subtil tendència de rehabilitar el dictador feixista. En realitat seria obsessivament de dretes perquè ja no podria ser una altra cosa després d’haver cremat tantes naus. Si Déu estigués de la meva part podria explicar sense manies les vicissituds del negoci familiar, les intrigues de família com si fos un culebrot que interessés a algú, més enllà de la satisfacció de la revenja personal, davant de l’estupefacció dels que han conegut de prop la batussa. Si Déu estigués de la meva part, després de confessar-me com Déu mana, m’aniria amb el mossèn a fotra’m fins el cul de caviar i xampany a Semon per acabar cantant el Te Deum, el Virolai o alguna cosa de Pimpinela. Si Déu estigués de la meva part tindria barra lliure a la vida, compartiria els principis amb el famós personatge de Grouxo i, entre cínic i burleta, tant se me’n fotria.
Si Déu estigués de la meva part seria Salvador Sostres.
Salvador Sostres, a qui no conec personalment, penso que no és ni un fatxa de soca-rel ni un pensador extremadament lúcid, com, amb lleugeresa, gosen qualificar-lo els seus detractors o els seus seguidors incondicionals, tot i que, a vegades, pot semblar una cosa o una altra. Provocador de mena? Petit burgès exhibicionista? Enfant terrible de pa sucat amb oli? Pijo de sortida de missa de dotze a Sant Gregori Taumaturg? Són estereotips massa fàcils per a definir un personatge complex i, com la majoria de tots plegats, probablement acomplexat. Però Sostres és un columnista que em fascina. El segueixo no fa massa, a partir de quan el vaig descobrir a El Mundo (abans havia sabut d’ell però no havia tingut curiositat ni temps per capbussar-me en el seu univers). Reconec, avui per avui, que estic immers en la vida contemplativa, que és un columnista que m’enganxa i em pertorba com un vici a l’igual que em passava amb Jiménez Losantos quan els seus gloriosos i rabiosos temps dels matins de la COPE. Sostres em fascina perquè ha estat capaç de centrifugar en el seu bombo particular, el cinisme de Pedro J., la dolenteria d’Eduardo Inda, la tafaneria utilitària de José Antich, el marianisme de Paco Marhuenda, la fatxenderia de l’Emilio Romero, la fe inquisitorial de Cañizares (el cardenal, no l’ex futbolista), la capacitat saltimbànquica de voler caure dret de Carles Sentís, el darwinisme polític de Josep Piqué i la cínica consciència de classe de Tito B. Diagonal. És més, quan no en sabia massa res d’ell ni d’on procedia, tenia la sospita que era nebot de Tito B. Diagonal, el magnífic analista radical que inventà Jordi Estadella. Continuo pensant que, malgrat el nom, la biografia i l’existència real, és un personatge de ficció. Un personatge auto inventat, amb una barreja de sarcasme i cinisme. Però més que inspirat en l’aristocràtic Tito B. Diagonal, ho està en el barroer però graciós Torrente. Que encara té més mèrit tot plegat, no ho dubtin.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Company del metall

Llegeixo que l’independentista català Josep Maria Álvarez és el nou líder de l’UGT estatal. Osti, tu. Un dels sindicats que remena les cireres resulta que té el boss independentista. Em fixo on ho llegeixo i resulta que surt com a titular del digital OKDiario de l’Eduardo Inda, que és el paio de l’escola del Mundo del Pedro J. que quan dirigia Marca va publicar que a Messi se l’havia de parar “por lo civil o por lo criminal”.

Impactat per la rotunditat del titular, busco en el text l’ampliació de la notícia i em trobo: El recién elegido líder de UGT causó polémica durante las últimas semanas por su posición sobre la autodeterminación. No obstante, Álvarez ha insistido en dejar claro que una cosa es el derecho a decidir y otra el independentismo, del que no está a favor”. En fi, Inda, que estigmatitzem com independentista –que això sempre funciona– un personatge que es declara explícitament en contra de la independència. Apunta-te’n una altra.

Tot i que jo sóc dels molts que opinen –en el meu cas crec que amb prou coneixement de causa– que sindicalisme i sindicats en el segle XXI necessiten una revisió a fons, tant del seu paper, com del seu finançament i del seu mètode per esdevenir operatius i empatitzar amb la societat treballadora a la que se suposa que serveixen i no només amb el col·lectiu funcionarial, no puc per menys que felicitar al company del metall Pepe Álvarez per l’elecció. Són 26 anys al capdavant de la UGT catalana i la possibilitat de 12 anys de recorregut de futur comandant el sindicat espanyol. Fora de la política i del sindicalisme, ja no queden feines de tan llarg recorregut. I crec que mereix igualment felicitació i encoratjament pel permanent intent d’incorporar el català al llenguatge del sindicalisme modern de Catalunya, encara que, malauradament, la majoria de sindicalistes en conflicte solen expressar-se en espanyol per les teles de casa nostra. Malgrat això cal reconèixer-li l’esforç personal i l’esforç envers el seu col·lectiu  –en això els catalans som molt agraïts, quan algú que ve de fora s’esforça en parlar la llengua del país, li obrim la porta, li cedim el pas i se’ns posa cara de babaus.

Recordo l’última vegada que vaig veure de ben a prop el líder de la UGT perquè, ho confesso, em va xocar. Va ser el migdia del dia de la Mare de Déu d’agost, crec que de 2010, al Bulli, en un dels pocs dies que obrien pel migdia.  L’home dinava amb un company de la seva corda perquè parant l’antena –com ha de fer qualsevol periodista que tingui al seu abast un personatge públic– em va semblar que salvaven el país (com fem tots quan parlem de pelítica). Després vaig veure que la conversa es perllongava a la terrassa del restaurant amb la serenor i la clarividència que t’atorga aguantar un puro en una ma i un whisky a l’altra. La imatge era impactant. Suposo que també m’hauria impactat trobar-me el cardenal Martínez Sistachs acompanyat d’un altre monsenyor en circumstàncies semblants parlant de dogmes o comentant una encíclica.

No busco fer demagògia ni parlo de condicionar la llibertat de moviment de ningú en funció del que ideològicament representa, parlo, més que res, de l’estètica de l’ètica. I aquí podríem arrencar una discussió que ens portaria hores…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,