Tag Archives: Eduardo Madina

Perdó? Quin perdó?

La traca final escenificada per ETA, amb aquella habilitat que sempre han palesat de saber-se convertir en el centre del món i que els ha servit aquesta vegada –pensen– per apaivagar la dura realitat d’una derrota sense excuses, d’una desfeta total sense ni una possibilitat de negociació, fins i tot, en una cosa tant natural i lògica com l’aproximació del presos a Euskadi, amb aquesta escenificació a França, deia, d’aquest jorn dels miserables, amb missatge inclòs de full de ruta a seguir, com si encara tinguessin pes en la societat basca, empastifant-nos (als catalans em refereixo) amb la usurpació de l’estratègia del dret a decidir amb la qual cosa donen carnassa a les bèsties negres de la comunicació per tal que emboliquin més la troca en aquella sucosa cerimònia de la confusió que tant els hi agrada, perquè poden barrejar sense escrúpols el procés català amb el terrorisme basc, i es queden tan amples, ja no ve d’aquí, a propòsit de tot plegat, deia, s’ha tornat a posar sobre la taula la qüestió complexa del perdó.

Gairebé tothom es queixa que ETA, com a molt, ha demanat sense massa convenciment un perdó asimètric, selectiu, on exclou bona part de les víctimes que no són només vuit–cents morts sinó milers d’afectats, amputats, ferits, traumatitzats de per vida, orfes, familiars dels morts, dels ferits, dels traumatitzats, dels orfes i dels amputats. Del perdó i del seu us i significat n’ha parlat Eduardo Madina, que es va quedar sense la cama esquerra gràcies a un atemptat d’ETA que va patir el 2002, que li va disputar a Pedro Sánchez la Secretaria General i que avui dia és fora del PSOE y de l’acció política.

No exactament amb aquestes paraules, però ha vingut a dir que el perdó és un mecanisme que forma part de la gimnàstica psicològica judeo-cristiana per tal de restablir la pau interior, però que en realitat no serveix per res ni restitueix cap equilibri emocional més enllà de pensar per part de l’ofès –això ja és de collita pròpia- que ha aconseguit la humiliació de l’ofensor i, per part d’aquest, creure que tot plegat li ha sortit barat si  només li ha calgut fer servir la retòrica. Deixem-nos de perdó i aprofundim seriosament amb la justícia, l’única manera de restablir l’equilibri emocional, social i polític.

La fatxenderia del comunicat i les últimes voluntats llegides per Josu Ternera en el funeral de la banda, evidencien que ni són sincers en la qüestió del perdó ni en el reconeixement dels errors. Al igual que quan es jura la Constitució per imperatiu legal, que mantens els dits creuats pel darrere, fora de la vista de tothom, ETA, com a organització criminal tossuda i fanàtica, continua pensant que els qui van en direcció contrària són els altres. I no vol reconèixer que, a part de l’acció policial, ha estat el desistiment de França a partir d’un determinat moment i el canvi de rumb polític d’un PNB sense Arzalluz que els ha considerat un destorb, el que ha precipitat la seva desfeta.

No sé el valor que li donen les víctimes a una possible petició de perdó per part de la banda terrorista i si totes l’hi donen el mateix valor, o si totes ho creuen necessari.

Penso, com Madina, que a aquestes alçades de la pel·lícula, ni la sol·licitud de perdó ni el penediment públic, amb la poca confiança que em mereixen aquesta colla d’obcecats sense escrúpols, té cap valor moral ni compleix una mínima funció de desgreuge. Tot i que no me’n refio de l’equanimitat i independència de la justícia espanyola per culpa de moltes de les seves actuacions més conegudes i polèmiques, la pròrroga del final d’ETA té un sol camí de reparació, el de la justícia. Una justícia serena, exempta d’influències polítiques i d’afany de revenja. Ah, i també, el del millorament de la investigació policial, que encara queden tres–cents atemptats per resoldre.

Anuncis
Etiquetat , , ,

El fandango

Des del congrés de Suresnes de 1974, que amb el recolzament de Willy Brant, François Miterrand i el president de la Internacional Socialista d’aleshores, Bruno Pittermann, va escollir Felipe González com a secretari general, un jove advocat laboralista que al costat d’Alfonso Guerra i Manuel Chaves eren reconeguts com “el grup dels sevillans”, fins al dia d’avui, passant per totes les vicissituds, escàndols de presumpta corrupció –deixem-ho així–, triomfs i fracassos prou coneguts, la Federació Andalusa del PSOE, i, de propina complementaria la Federació Extremenya, a part de constituir un graner bastant fidel de vots, ha remenat abastament les cireres, ha vigilat i controlat de ben a prop les essències que tocaven a cada conjuntura i ha tallat el bacallà a la seu central de Ferraz.

El PSOE, més que cap altra partit, fins i tot més que aquell intent fallit que es va anomenar Partit Andalucista i que, fins i tot, va arribar a tenir dos escons en el parlament català, que ja em diràs, coneix perfectament la idiosincràsia dels andalusos i el que políticament és més important, les seves necessitats: que si l’AVE a Sevilla, que si la EXPO del 92, que si el PER… Etcètera

L’habilitat del PSOE andalús ha consistit en tibar la corda amb subtilesa, no tant per fer ostentació que duien les regnes sinó per esmenar amb habilitat la trajectòria que consideraven errada. Sense manies. Encara que fos un dels seus qui s’enduien per endavant.

La conxorxa que ha fet plegar Pedro Sánchez aquest cap de setmana ha estat un bon exemple del que els parlo. Sánchez, un desconegut crescut en el partit, inflat i coronat per Susana Díaz i Felipe González, sobre tot, per tal d’evitar que una opció més esquerrana i indomable com la d’Eduardo Madina, es convertís en el guanyador de les primeres primàries y secretari general, no ha resultat ser el beneit domesticat que presumien en els primers moments sinó que, a mesura que avançava el temps i s’adonava de la jugada còmplice per regalar-li de franc la investidura a Rajoy, s’ha plantat, primer tímidament i després rotundament amb el “no es no” a la continuïtat del govern trampós i corrupte del Partit Popular.

La inexperiència i les primeres vacil·lacions després de les eleccions del 20 de desembre de l’any passat, amb la pressió de Ciudadanos i el PP i la convidada mediàtica a participar de la gran coalició van fer trontollar Sánchez i ens van traslladar la imatge de titella mogut per l’autèntica mestressa del cotarro, una lideresa andalusa que per la colla de declaracions que ha anat fent a mesura que els dies avançaven s’anava perfilant més i més com a exponent de l’Espanya de la caspa –en la qual també una bona part del PSOE hi ha  fet la seva aportació–, exemple del stablishmen socialista i alumna de les que progressaven adequadament en l’assignatura de la FEN (Formación del Espíritu Nacional), en el cas improbable que l’hagués tingut en el seu pla d’estudis.

Sánchez ha pecat d’inexpert, sens dubte, en el maneig dels fils de l’aparell del partit i de càndid en la creença que un triomf en les primàries l’immunitzava de les escomeses dels barons. La crua realitat i la traïdoria l’han fet baixar del burro a hòsties. No li han perdonat –els seus!– que es mantingués coherent amb la seva convicció del “no es no” i que abans preferís explorar altres vies “antiespanyoles” com negociar amb Podemos i els independentistes catalans que no pas lliurar-se captiu i desarmat a Rajoy.

Ara, decapitat, ja no hi és. Ara, probablement, no fa nosa i l’ambiciosa líderessa amb la decisiva ajuda del rei de les glamouroses portes giratòries, té franc el camí cap a la secretaria general… O no. Perquè Pedro Sánchez ni abandona el partit ni l’escó i diuen que ha dit que es vol presentar a les primàries, amb la qual cosa el PSOE té un problema afegit perquè la seva barroeria ha convertit un mindundi que passava per allà i podia cobrir-los-hi un impàs, en un numantí coherent, tossut i amb molt de suport a les bases. Un lluitador escarmentat que ara sí seria partidari de negociar seriosament amb l’esquerra i amb qui faci falta. Probablement, d’una puta vegada, sense línies vermelles.

Després de la conxorxa andalusa guanyadora –que no triomfant, em sembla– li queda a la gestora poquetes opcions. Poden fer el que des del principi volien que era abstenir-se i donar-li de franc la investidura a Rajoy (sempre per salvar Espanya de l’esquerra més esquerrana i del sobiranisme trencador de la unitat de la Pàtria), amb la qual cosa molt em sembla que es posaran les bases de cul o poden fer un gest forçat de cara la galeria i mantenir-se en l’injuriat “no es no” i assumir la culpabilitat que el PP els hi traspassa, amb un malbaratament estratègic de cinisme, d’haver de convocar unes terceres eleccions. Amb qualsevol de les dues possibilitats Rajoy es frega les mans mentre camina una mica més de presseta perquè sap que aquesta colla de galifardeus, roïns i matussers trigaran anys i panys a refer-se (si no acaben fent un pet com una gla).

Aquest dies passats, quan llegia l’enuig de Felipe González fent escarafalls perquè Pedro Sánchez, abans de caure del cavall, li havia dit que a la segona votació s’abstindrien, vaig repassar l’hemeroteca per a recordar què va passar el 74 a Suresnes quan van escollir González com a secretari general. Al mateix temps van aprovar una resolució política en la que, en un dels punts, deia: “ Reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. I que en el congrés de 1977 ho reblava d’una forma tan poètica com aquesta: ”Aquests plantejaments són els que porten al PSOE, com a organització de classe, a incrementar els seus esforços per conjugar el principi socialista de la lliure autodeterminació dels pobles amb el de la imprescindible acció coordinada i unitària de la lluita que la classe obrera ha mantingut, desenvolupa i reforçarà en el camí cap a la seva total emancipació”.

La de pluja que ha caigut des d’aleshores…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , ,