Tag Archives: El jutge Marchena

Guapo!

(Pueden leer este artículo en español en La Vanguardia Digital del 29 de marzo de 2019)

Estic segur que el jutge Marchena s’agrada. No és un retret, tot el contrari. És una constatació. O una suposició basada en un munt d’indicis i evidències. Es diu dels toreros a manera d’afalac lloador: va estar tan bé davant el toro que es va notar clarament que s’agradava. Passa molt en les professions de cara al públic. No em refereixo a les caixeres de Mercadona o els dependents de Massimo Dutti- Em refereixo, en línies generals, als actors, futbolistes (i jugadors d’esports de masses en general), advocats i fiscals de categoria, polítics i governants, presentadors de televisió… la conec bé aquesta sensació perquè, permetin-me la immodèstia, jo també, una vegada…, o potser dues, em vaig agradar. Anava vestit amb peces d’Antonio Miró que m’esqueien com un guant, tenia el guió molt interioritzat, estava àgil i brillant en les contra preguntes, em veien nou milions d’espectadors a La Primera i, mirin, a mesura que el programa avançava, jo me n’anava creixent més i més i vaig acabar amb l’autoestima a dalt de tot. Redéu, quina nit la d’aquell dia!

El jutge Marchena s’està cisellant una personalitat pública, en viu i en directe, que l’ha convertit en una celebritat. Cada dia, excepte divendres dissabte i diumenge, ordena i mana, reparteix el joc amb autoritat i senyoriu, talla el bacallà amb una enorme prestància davant milions d’espanyols a través de la televisió. Bé, en tot cas centenars de milers de catalans, que crec que per les cadenes espanyoles no s’emet el judici del segle perquè, als espanyols en general, es la porta fluixa i, com passa amb alguns moviments previsibles de les cotitzacions en borsa , ja han donat per descomptada la sentència i, definitivament, han passat pàgina.

Com a president del Tribunal Suprem en acció, li ha estat encomanada la sacrosanta missió de salvar Espanya i, de passada, escarmentar aquesta colla de colpistes, rebels, sediciosos, malversadors, desobedients, independentistes i, per més inri, fins i tot catalans. Horror. I amb la dificultat afegida d’haver de donar la impressió d’impartir justícia i aparentar equanimitat. No és fàcil, no s’ho pensin pas, l’encàrrec. I té molt de mèrit mantenir el tipus dia rere dia, incansable, ordenant, manant, reprovant, renyant, convertint-se en reformulador de preguntes quan observa que algun dels acusadors, se’ls en va la pinça i es fan un embolic. És realment complicat. I, a sobre, ha de saltar-se a la torera aquesta obvietat, cent mil vegades repetida, que una imatge val més que mil paraules. Quina ximpleria, ha de fer veure que pensa pel que fa a això. Una imatge més que mil paraules…, quina bajanada, no et fot? Amb el que es gaudeix en els tribunals amb les paraules. Munts de paraules, milions de paraules. Dies, setmanes i mesos de repetitiva i aclaparadora xerrameca que es podria evitar projectant un vídeo complet dels fets, després de recordar-li, un cop més, al testimoni en qüestió, que està sota jurament o promesa i que el perjuri és una cosa molt lletja, pecat mortal com qui diu, i que comporta penitència, però no de tres avemaries i un parenostre, no, sinó de presó, escolti, de presó. Molt em temo jo que en aquestes sessions ha perjurat fins al Tato, que diria l’amic Mariano, però si es substituís una imatge dels fets per cada mil paraules, s’escurçaria la vista, s’alleujaria el patiment dels presos-polítics-presos i el jutge Marchena tindria moltíssimes menys ocasions de agradar-se i de convertir-se en celebritat. Ah, i els soferts guàrdies civils que s’acolloniren davant de les mirades inquietants dels manifestants als que anaven a esbatussar , s’haguessin estalviat un bon nombre de vacil·lacions davant de les preguntes de la defensa, que és molt dur haver de donar-ho, com sigui i el que sigui, tot per la pàtria. Del seu inquietant testimoniatge es dedueix que Déu es va oblidar d’un manament a la famosa escena amb Moisès: l’onzè, no miraràs.

Però tornant a on érem, em reitero en què el jutge Marchena s’agrada. Cal reconèixer-ho: està sembrat. Veure’l i escoltar-lo des de l’estrada, convertit en el puto amo de la litúrgia legislativa, és un espectacle que no té preu. Entenc que s’agradi. Jo mateix, si no fos com sóc i visqués a Madrid i pensés en espanyol recalcitrant, sortiria al carrer d’una revolada i quan passés li llançaria clavells d’un vermell encès i li cridaria completament  embogit: ¡Guapo, més que guapo!

Anuncis
Etiquetat , ,