Tag Archives: el Mundo

I ara… el burkini!

Es veu que el tema estrella d’aquest estiu a la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern ha estat el debat que s’ha produït a França sobre l’anomenat burkini. Per cert, un nom horrible per inapropiat, perquè no defineix el que és; jo en principi creia que m’estaven parlant d’un banyador de dues peces tradicional de les dones de Burkina Faso. No hi ha anat en tot el mes d’agost a la Llar del Pensionista, però en tornar m’han fet un resum de la controvèrsia. Es veu que l’únic que  defensava aferrissadament el seu ús era en Bofarull.

A mi em dona morbo, que voleu que us digui. Em posa.

Val a dir que a en Bofarull, ex-funcionari de la Diputació, li dona morbo, fins i tot, una cuixa de pernil canari.

–Jo comprenc els musulmans, oi que m’entens?, veure les seves dones mullades de cap a peus, amb el vestit arrapat a la pell és com per nosaltres anar a veure un concurs de “miss camiseta mojada”. A mi em fa el mateix efecte. No sé si a vosaltres us passa però a mi sempre m’ha donat més morbo el que m’imagino que el que veig. No us posaríeu com una moto si de cop i volta sortíssim de l’aigua un convent sencer de novícies amb l’hàbit i la toga xopes fins al capdamunt, acompanyades d’un mossèn en meyba, oi que m’entens? Doncs mireu-ho des d’aquest punt de vista…  Diuen que es una qüestió de llibertat de culte… Pots contar. És pel morbo que els dona als paios, que ja us ho dic jo.

No m’hi he volgut posar. Però he recordat que, en un to més acadèmic, la jurista musulmana, doctora en ciències polítiques per la universitat de Grenoble, Fatiha Daoudi, experta en qüestions de gènere i de drets humans, va dir al diari El Mundo, a propòsit de la polèmica de França, que portar burkini no pot constituir una llibertat. “Les dones que el duen ho fan sota la influència d’un argumentari radical que redueix el seu cos al seu sexe i a un element de seducció que han d’amagar… Paradoxalment el burkini no amaga el cos de la dona, sinó, tot el contrari: el remarca”.

Aquesta collonada del burkini, o com li vulguin dir, i la seva polèmica és un gra més al cul d’Europa que hores d’ara –massa tard– encara no sap com entomar la immigració de creences islàmiques que l’ha envaït.

M’és igual si ho fan per donar testimoniatge religiós o per emfatitzar notòriament la diferència. Tant el burkini d’aquest estiu com el burka com el nigab, el hiyab o el chador degraden i humilien la dona que se sotmet –de bon grat o no– a l’esclavatge de l’home i als fanatismes irracionals de la seva religió. En aquest sentit, i per si no quedava clar, l’imam de la mesquita més gran del Marroc, un país on les dones anaven a la platja i a les piscines –i encara ara se n’hi poden veure– en banyador occidental, Omar al Kazabri, ha denunciat “la nuesa obscena que ha envaït les ciutats del país” i ha assenyalat que pels carrers hi ha “dones joves, nues i fumant cigarretes, on són els seus tutors?”. Masclisme pur i dur.

Però el que m’indigna –i potser per això sóc incapaç de trobar-li el morbo que excita en Bofarull– és que, amb la singularització ostentosa

de les dones que fan servir el burkini als banys públics, estan enviant un missatge acusador a la resta de les dones del país que les ha acollit, a les que utilitzen banyadors convencionals o fan top-less o nudisme perquè són lliures: exhibicionistes, impúdiques, obscenes, desvergonyides…, putes?

I els seus homes uns calçasses per no impedir-ho.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , ,

Poca broma amb el genocidi dels catalans, Pérez Reverte.

Des que Montilla va introduir el terme desafecció per a definir les relacions entre Catalunya i Espanya, la corda s’ha anat tibant i cada cop és més difícil trobar veus que fugin del tòpic radical, tant des d’un extrem com des del contrari, i mirin d’establir ponts de concòrdia. Per això resulta especialment remarcable l’anàlisi que Victor Manuel fa de la visió que des de Madrid es té de Catalunya a propòsit de la pregunta que li formula Miquel Jurado a El País.

“Como la gente tiene muy poca información –analitza el cantant asturià–, se vive con una cierta estupefacción, nadie sabe la dimensión que tiene. Lo ven como una disconformidad más con el Gobierno central, pero no se han percatado de lo que verdaderamente está ocurriendo. Siempre ha habido mucha desinformación y no solo con respecto a Cataluña sino con todo lo periférico. Hay muchos francotiradores que más que francotiradores son hijos de puta que pervierten la situación y crean pequeños enconos que al final se convierten en grandes enconos. En Madrid tenemos una prensa de derechas que no existe en Cataluña y que crea un caldo de cultivo del que tienes que abstraerte, aunque es difícil como cuando oigo hablar a gente como el exalcalde de A Coruña. Es inverosímil que se puedan decir semejantes tonterías y que las diga alguien que ha tenido responsabilidad pública.

Víctor Manuel es refereix a Francisco Vázquez, que el dia abans del 9-N va proposar treure els tancs al carrer a Catalunya per evita una rebel·lió sediciosa. Vázquez, que s’autodefineix com socialdemòcrata, catòlic i espanyolista, també ha afirmat que no hi ha cap diferència entre un jueu amb l’estel groc perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar castellà al pati de l’escola.

“Eso va pudriendo las cosas –continua Víctor Manuel a l’entrevista– hasta no se sabe dónde. Recuerdo estar en el mercado cuando el boicot al cava y un señor a mi lado pedir fuet pero que no fuera catalán, el tendero le dijo que era imposible. Esa burrez completamente irracional está dañando mucho la convivencia. Yo viajo a Cataluña desde 1966 y he vivido temporadas largas en Barcelona. Mis primeros discos los grabé en el Casino L’Aliança del Poble Nou. Nunca me he sentido ajeno a la vida de Barcelona, ni extraño. Ni he vivido la agresividad a propósito del idioma que otros dicen, nunca. Guardo momentos imborrables, como ver a Maria del Mar Bonet en la Cova del Drac cantando Què volen aquesta gent? Cosas que no voy a olvidar nunca, que no quiero olvidar. Mi afecto por Cataluña seguirá igual pase lo que pase en el futuro y no me voy a sentir extraño porque nadie va a hacer que me sienta extraño.”

Per contrast amb la visió de Víctor Manuel trobo en un vídeo de El Mundo un diàleg entre Arturo Pérez Reverte i Joaquín Sabina, una conversa gravada amb autorització, una mena de variat repàs a l’actualitat i a la vida com aquella entre el ministre i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya que tant de joc va donar.

L’últim minut de la gairebé mitja hora de conversa entre un Pérez Reverte que parla ex-càtedra de gairebé tot, i una Sabina que somriu i assenteix, l’autor del programa proposa parlar de Catalunya. Copio literalment del vídeo i admeto totes les falles possibles, però poden consultar-lo a El Mundo, per si no s’ho creuen o no se’n fien.

Diu l’escriptor:

Como soy jacobino, ese tema lo habría solucionado en el siglo XVIII.

Aleshores, com tallant caps amb la ma, fa servir onomatopeies:

 ¡Chas, chas chas, chas!… Ahora ya no tiene solución… ahora ya es otra cosa.

–Me adhiero –fa sorneguer, Sabina– a la propuesta de mi compañero…

El problema es que ahora hay cosas –continúa l’acadèmic–  que no se pueden solucionar con métodos… O sea, aquí hubo momentos, o sea, tu puedes pasar a cuchillo una población entera en el siglo XI, comprendes? Pero no en el siglo XXI….  o ese tipo de cosas… Bromas aparte, la España del siglo XVIII perdió la ocasión…

A partir d’aquí, l’home que parla ex-càtedra però en el to dels esquerrans de cafè dels 60, disserta sobre la importància decisòria de la revolució francesa.

Sabina, al seu costat, una mica alumne i un punt decrèpit, tanca el diàleg.

Yo, que también llevo gotas de sangre jacobina, también recurriré a la tradición histórica de la izquierda, al internacionalismo, esto mezclado con la globalización de ahora hace que volver al aldeanismo identitario no tenga ningún sentido.

Tot em val. Tot ho respecto, fins i tot la presumptuositat de parlar ex-càtedra que, en el fons, dec envejar. Però el “¡chas, chas, chas, chas!” i el “pasar a cuchillo una población”, vingui del nord o vingui del sud, vingui de la dreta o vingui de l’esquerra, és propi de criminals.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,