Tag Archives: ERC

La unitat d’Espanya i la suor

La unitat d’Espanya me la sua“, m’assabento que ha dit el Gran Wyoming en una entrevista. I això, venint d’un madrileny d’esquerres, que tan reservats s’han mostrat els darrers anys en els temes identitaris, no deixa de sorprendre’m. Aquest és el titular sintètic, perquè la frase textual és: “El que passa és producte d’un invent que els hi dóna moltíssims vots: la unitat d’Espanya en la qual ens hem educat i que és molt difícil treure’ns de sobre. I a mi és un assumpte que, sincerament, me la sua”.

Quant em recorda aquesta afirmació a l’escàndol que es va muntar a principis de 2006 quan Albert Om li va preguntar a TV3 per una qüestió semblant a Pepe Rubianes, el popular actor galaic-català ja finat, qui, prenent paraules dels seus monòlegs –que aplicava a altres temes– va afirmar: “A mi, la unitat d’Espanya em sua la polla pel davant i pel darrere”. Va dir més, però no insistiré ni penso complicar-me la vida, pobre de mi.

“L’Estat viu de l’enfrontament. A costa de cagar-se en Catalunya o en el País Basc –matisa Wyoming– el PP treu molts vots a la resta de l’Estat. Hem arribat a aquest punt per una qüestió electoralista “. Des de la ampul·losa definició joseantoniana, que va ser divisa repetida fins l’avorriment entre els alumnes de les generacions que van créixer en el franquisme, que definia Espanya com “una unidad de destino en lo universall”, tant els post franquistes, com els besnéts de Lerroux , com els neo falangistes o els jacobins irreductibles, s’agafen a la cantarella retòrica de la unitat d’Espanya com a un dogma que dóna sentit a les seves vides i a la seva consciència seguidista i els evita qualsevol esforç de reflexió. ¿Per què si ja està tot reflexionat, donat i beneït per l’autoritat competent? Quina mandra sortir-se del pensament únic quan aquest tema estava perfectament lligat com va reconèixer Juan Carlos al famós documental-entrevista de la televisió francesa amb motiu de la seva abdicació: “Dies abans de morir, Franco em va agafar la mà i em va dir: Altesa, la única cosa que us demano és que preserveu la unitat d’Espanya. no em va dir ‘fes una cosa o una altra’, no: la unitat d’Espanya, la resta … Si ho penses, significa moltes coses”.

A Rubianes el van escarnir, vituperar, encausar i van boicotejar el muntatge teatral que, sobre Lorca, la seva companyia portava per Espanya, amb el mateix furor venjatiu amb que boicotegen el cava, a causa d’aquesta opinió. I es va disculpar matisant: “Jo vaig insultar a l’Espanya que va matar Lorca. Respecto l’Espanya democràtica i constitucional. Aquesta Espanya em mereix tots els meus respectes i, a més, hi pertanyo… “

Des que tinc ús de raó he notat aquesta fortor d’all que queda en l’ambient quan et refreguen l’estereotipada unitat d’Espanya per la cara. Es tracta d’un “no way out” rotund i innegociable davant de qualsevol plantejament polític alternatiu, davant de qualsevol possible pacte diferent de convivència o, com es deia en temps de la guerra freda, de coexistència pacífica com a mínim.

Però crec que estem bregant amb la paraula equivocada. Es fa servir en aquest cas unitat –la indissoluble unitat d’Espanya!– com a eslògan repetit fins a la sacietat, com a arma llancívola. Superat l’escull autonomista, que podia fer perillar la sacrosanta instrucció, amb el populista “cafè per a tots”, qualsevol desviament cap a la pluralitat –des del federalisme, però pres seriosament, fins al separatisme més radical, passant per l’invent fallit de l’estat lliure associat d’Ibarretxe o la plurinacionalitat o paraulota sinònima que en un moment donat moli més– resulta execrable i motiu d’anatema. Parlen d’unitat quan en realitat s’estan referint a la uniformitat, que és el que excita la libido patriòtica dels que assenyalava Rubianes o cap als que apunta Wyoming. La uniformitat d’Espanya.

Perquè la unitat –o el seu concepte– és la gran virtut que se li suposa a la Unió Europea que, malgrat això, s’empassa el Brexit. I al Regne Unit que, malgrat això, permet el referèndum escocès. I als Estats Units d’Amèrica, amb estats on regeixen lleis de sentit contrari. La unitat és voluntària i acordada i es basa en la llibertat i singularitat de cada poble, estat o nació que la integra. La uniformitat, no. La uniformitat sona a disciplina militar. A Espanya franquista. La uniformitat és la que realment fa pudor d’all, de Direcció General de Seguretat, d’Audiència Nacional. Aquella sentor rància de Tribunal d’Ordre Públic, finalment.

Si parléssim d’unitat amb propietat, no com a sinònim light d’uniformitat, podríem començar a entendre’ns. Ho dic en base a les opinions d’Esquerra Repúblicana, per exemple, que en boca del seu portaveu al Congrés, Gabriel Rufián, quan en un programa de la COPE va confessar que se sentia espanyol (i català i europeu, of course) i va explicar que a mítings d’ERC havien acudit militants amb la samarreta de la Roja de la qual ell era fidel seguidor, va afirmar: “Nosaltres no volem separar-nos de ningú, volem conviure com fins ara però de manera diferent”.

Si Esquerra Republicana, que és el més d’allò més en l’àmbit independentista, no vol separar-se, per què no ens deixem de fer postures i de marcar paquet i ens asseiem a dialogar una estoneta?

Em temo que perquè, quan parlen d’unitat (d’Espanya), s’estan referint a uniformitat. I aquí sí que és difícil que ens trobem. Aquí, com a Rubianes i a Wyoming, em noto suors a les parts.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,