Tag Archives: Espanya

Orgull d’Espanya

Dani Mateo, dins del programa de la Sexta “El Intermedio”, va fer l’altre vespre una peça mordaç, molt en la seva línia, perfecte de fons i forma, on descrivia amb dades històriques, noms i cognoms, pèls i senyals i amb manifesta ironia la desbordada avidesa sexual de la nissaga borbònica predecessora del rei emèrit. Fernando VII, Isabel II, Alfonso XII i Alfonso XIII van ser uns fornicadors extramatrimonials de record Guinnes. Això els Borbons ho porten als gens, era la conclusió a que arribava Mateo en el seu soliloqui, és en el seu ADN, per la qual cosa la vida dissoluta que s’està ventilant des de fa un temps de Juan Carlos I no és degut a que hagi emmalaltit de sexe, no és culpa seva, sinó que ho porta a la sang, com una maledicció ancestral, sang blava, com deia Mateo, degut a l’excés de viagra. Com els vampirs necessitan sang i molts polítics corrupció, els Borbons necessiten sexe.
Que el rei avui emèrit copulava amb notable assiduïtat i amb senyores de diversa procedència i condició, se sabia. Subtilment s’havia deixat caure en algun mitjà de fora i d’aquí també, però amb cautela i amidant les paraules. És com la corrupció (presunta) d’alguns polítics i la seva parentela en els anys del pujolisme. Se sabia. S’acceptava que el rei era un monarca de vida dissipada i en els cercles de poder s’opinava que, a més a més, era un insensat, gens discret i poc curós. Coneixedor de la seva immunitat a les indiscrecions i a les filtracions periodístiques, fruit d’aquesta llei no escrita que proporcionava una campana de silenci entorn de la corona, Juan Carlos va viure distret i encantat de la vida durant els anys bons en que uns tapaven al altres, anys socialistes del “pelotazo” i anys aznaristes del “España va bien”, gaudint de la cacera –un dels seus esports favorit, sinó el que més– de tota mena d’espècies vives o molt vives.
Però vet aquí que des de la seva abdicació i de l’escàndol d’Urdangarin i senyora tot això de la concupiscència reial ha quedat al descobert. S’han publicat noms, indrets on copulava i converses privades enregistrades d’estranquis pel CESID. Un gran espectacle davant del qual la corona no ha dit ni ase ni bèstia.
¿Serà potser aquest silenci conseqüència de que les més greus informacions han sorgit del digital que dirigeix Eduardo Inda, una farsant compulsiu connectat amb el més pudent de les clavegueres de l’Estat i que ni a cal rei ni ningú li dona crèdit (excepció feta de la Sexta, es clar)?
Jo més aviat penso una altra cosa: que la “sementalitat” del rei és un punt a favor de cara al seus súbdits. La “sementalitat”, o sigui, la mentalitat de semental, és una característica valorada i envejada pel poble espanyol, testosterònic per tradició, cultura, creences i morfologia atàvica. Que el rei s’hagi beneficiat senyores i senyoretes a dojo el fa envejable i li multiplica l’admiració de l’home del carrer. Que les propines i despeses de les amants o el lloguer dels seus fornicatoris s’hagin pagat amb fons reservats (o sigui diners de tots), son danys colaterals, irrisoris, comparats amb el goig que significa per a la ciutadania haver tingut un rei pixa brava, orgull d’Espanya.
Una altre cosa seria que se li descobrís una fortuna multimilionària amagada a l’estranger, fruit de negocis poc clars, de tripijocs il·legals i especulacions o inversions amb les cartes marcades. Que es demostrés, vaja, que es tracta d’un monarca corrupte. Aleshores el poble espanyol, sorprès i emprenyat com una mona, apel·lant a l’honestedat i als més alts valors democràtics, fotria una puntada de peu al cul a tota la reialesa i la mare que els va parir i proclamaria la república… O no. Probablement no… Segur que no.
Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

La vergonya

Observo que l’ex-jutge Garzón ha tornat a marcar paquet mediàtic amb el clàssic assumpte de les propostes de reconversió del controvertit Valle de los Caídos. Creu, al costat d’altres dos advocats, que s’ha de convertir en un lloc d’homenatge als perseguits durant la guerra civil i, de passada, ja posats, aconseguir l’exhumació dels cadàvers de Franco i José Antonio i entregar-los a les famílies. Ha invocat amb els seus col·legues la Llei de Memòria Històrica, naturalment, i el Govern en primer lloc, i en última instància el Tribunal Suprem, se l’ha denegat, també naturalment. I no em sorprèn. Un país on, després de quaranta anys del “Franco ha muerto”, els vestigis físics del franquisme estan molt present encara a monuments, carrers, places i cognoms de pobles espanyols i la fundació que porta el seu nom funciona amb normalitat i subtilment subvencionada, on el partit en el poder es va refundar sobre la base d’un partit creat per, entre d’altres, vuit antic dirigents del règim dictatorial que va sorgir de la victòria feixista de la guerra civil, ¿com havia de moure un dit per canviar la plasmació èpica de la celebració de la victòria que el dictador va fer construir amb sang, suor i llàgrimes dels vençuts per al seu propi i faraònic mausoleu? O són uns babaus o uns torracollons aquests advocats. I no serveix per a res intentar les comparacions amb el tractament que reben a Alemanya i Itàlia els vestigis del nazisme i del feixisme, respectivament. A Alemanya, Hitler va perdre la guerra i es va suïcidar o no al seu búnquer. A Itàlia, Mussolini va perdre la guerra i el van executar i, després, van escarnir-lo públicament. A Espanya, Franco va guanyar la guerra, va viure com un tirà per la gràcia de Déu i va morir com un cabdill al llit, fotut, entubat i fet un nyap, sí, però reconfortat amb el braç incorrupte de Santa Teresa i el plany popular majoritari.
A Alemanya i a Itàlia hi ha partits filo nazis i filo feixistes com en altres llocs d’Europa; a Espanya han estat absorbits per la dreta que governa. Això no vol dir que tot el PP sigui franquista, tot no, però vol dir que el filo franquisme segueix viu i és darrere de la casposa concepció del trinomi Déu-Pàtria-Rei que inspira la percepció més rància i ultramuntana del país, absolutament –i no sé si majoritàriament– vigent, que brollada de la filosofia “joseantonianes” li va prestar ideologia a l’antic règim.
És evident que a hores d’ara, segle XXI, no hauria de quedar ni un senyal de la simbologia franquista als carrers ni un pòsit de nostàlgia franquista en els cors, però així és Espanya i així són els espanyols. I el problema no es pot circumscriure a la pervivència del descomunal monument del Valle de los Caídos que acull les dues cadavèriques icones. És clar que hauria de volar pels aires o patir una reconversió conceptual de dalt a baix que no el reconegués ni la mare que el va parir però, si em permeten l’opinió que potser els sembli contradictòria, jo sóc absolutament partidari de mantenir-lo així, intacte i exultant, amb les dues relíquies al seu interior i la creu monumental visible d’una hora lluny. Cal mantenir-lo així perquè és l’estigma vergonyós d’una Espanya que encara perviu amb el manteniment del Concordat amb la Santa Seu, per exemple, o amb la sustentació d’una monarquia imposada pel dictador a qui el Rei emèrit recordava emocionat en un recent documental francès: “Franco em va agafar la mà i em va demanar que preservés la unitat d’Espanya”.
Per descomptat que cal mantenir el Valle de los Caídos tal qual. És l’estendard de la pròpia ignomínia i serveix d’escarni dels forasters il·lustrats que no ho aconsegueixen entendre. Si algun dia es desconfigura el Valle és que abans s’ha anat en orris tota la resta. El que és fonamental.
Mentrestant mantinguem–nos a l’espera i que ens caigui la cara de vergonya.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Xoc de trens o…, autos de xoc

Continuo perdut (fa molt temps que ho estic) en el laberint de la relació, diguin-li encaix, diguin-li conflicte, diguin-li xoc de trens que és més èpic i campanut, entre Catalunya i Espanya. Es que un cop destriat el gra de la palla, les notícies més o menys contrastades de les fantasmades i exabruptes de les xarxes socials, la vida contemplativa que practico no em permet anar més enllà d’un suposar. I això no és viure.
La contrarietat constant de les opinions des d’una i altra banda, més el pebre afegit per tuitaires descontrolats fa que a la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern ens sentim empatxats i desconcertats, i massa sovint se’ns enfonsi el terra sota els peus cansats de tant camí que intuïm estèril.
On som? Qui som? Quants som? On volem anar (si es que volem anar tots plegats al mateix lloc)? Amb qui hi volem anar? Volem decidir? Volem acollir? Volem recollir? Volem fugir nord enllà, com l’absolta Cristina, on diuen que la gent és neta, noble culta, rica, lliure, desvetllada i feliç?
Tot això en el terrenys espiritual de les idees i els ideals, perquè si descendim al territori prosaic de la subsistència quotidiana –que algun dia caldria fer-ho perquè això també és política i ja toca– l’home del carrer tant si és becari, com treballador precaritzat, com desesperadament aturat, com pensionista, té molt a dir, molt a témer, molt a patir. (disculpin que no hagi mencionat la dona del carrer, com ara es porta; no es tracta de menyspreu de gènere sinó que dona del carrer sona fatal i no voldria ofendre ningú)
El ball de bastons previ a la gran esbatussada fa anys que dura. Les declaracions ensenyant el llautó de Juan Luís Cebrián a la periodista d’El Mundo (ex-diputada del PP i membre destacada de la FAES) Cayetana Álvarez de Toledo, decorat de fons ben visible al costat d’Arcadi Espada i la fiscal Magaldi al judici del 9-N, on la patum de la transició se suma a l’Alfonso Guerra en demanar l’aplicació de l’article 155 que suspengui l’autonomia en cas de referèndum, la intervenció de la Guardia Civil i ja que hi som, presó per a Artur Mas, ”no anirà a la presó el gendre del Rei?… No hi van ser Mario Conde i Javier De la Rosa?”, són un sotrac més en l’estira i arronsa habitual. “La sang no arribarà al riu –tranquil·litza el guru de l’esquerra aposentada– Catalunya no serà independent. Per tant, els que pugnen per la independència generaran una frustració gran, sobretot entre els propis separatistes… No hi haurà una confrontació violenta. El conflicte derivarà en depressió. Incomoditat. Manca de cohesió social. I això serà dolent per a Catalunya i dolent per a Espanya.”
A més a més, Rajoy a Telecinco, va considerar un disbarat intervenir Catalunya i va fer una crida a “relaxar les coses i apostar per la cordura”.
Coincideix això amb la conferència de Mas a Madrid on, segons El País, organitzador del màster que acollia la xerrada, va dir que a més de la independència i/o l’autonomia hi ha una solució en el mig que hauria de proposar l’Estat.
Òndia! Amb aquesta no hi contàvem a la Llar del Pensionista. Ho hem llegit bé? Una tercera via?
I per embolicar més la troca, mentre Miquel Iceta i el delegat Millo asseguraven que hi ha hagut converses en el nivell més alt, que es diu, la consellera Munté ho ha negat dues vegades abans que cantés el gall (o sigui, La Vanguardia), mentre el gran Mariano –ho dic amb ironia però també amb admiració per la seva original lògica comunicativa– va negar-les: “Si haguessin converses discretes o secretes no ho diria perquè deixarien de ser-ho”.
Pel seu cantó, la CUP ve a dir que a elles els hi porta fluixa si hi ha converses, només els interessa si parlen del referèndum, i el cap de comunicació del Govern comença a parlar d’un exèrcit català.
Saben? Tinc la sensació d’haver-me aturat una estona davant de les Atracciones Caspolino que hi havia a la plaça Gala Placídia per veure com aquests senyors de la política juguen a colpejar-se amb els autos de xoc. I s’ho passen de conya.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La unitat d’Espanya i la suor

La unitat d’Espanya me la sua“, m’assabento que ha dit el Gran Wyoming en una entrevista. I això, venint d’un madrileny d’esquerres, que tan reservats s’han mostrat els darrers anys en els temes identitaris, no deixa de sorprendre’m. Aquest és el titular sintètic, perquè la frase textual és: “El que passa és producte d’un invent que els hi dóna moltíssims vots: la unitat d’Espanya en la qual ens hem educat i que és molt difícil treure’ns de sobre. I a mi és un assumpte que, sincerament, me la sua”.

Quant em recorda aquesta afirmació a l’escàndol que es va muntar a principis de 2006 quan Albert Om li va preguntar a TV3 per una qüestió semblant a Pepe Rubianes, el popular actor galaic-català ja finat, qui, prenent paraules dels seus monòlegs –que aplicava a altres temes– va afirmar: “A mi, la unitat d’Espanya em sua la polla pel davant i pel darrere”. Va dir més, però no insistiré ni penso complicar-me la vida, pobre de mi.

“L’Estat viu de l’enfrontament. A costa de cagar-se en Catalunya o en el País Basc –matisa Wyoming– el PP treu molts vots a la resta de l’Estat. Hem arribat a aquest punt per una qüestió electoralista “. Des de la ampul·losa definició joseantoniana, que va ser divisa repetida fins l’avorriment entre els alumnes de les generacions que van créixer en el franquisme, que definia Espanya com “una unidad de destino en lo universall”, tant els post franquistes, com els besnéts de Lerroux , com els neo falangistes o els jacobins irreductibles, s’agafen a la cantarella retòrica de la unitat d’Espanya com a un dogma que dóna sentit a les seves vides i a la seva consciència seguidista i els evita qualsevol esforç de reflexió. ¿Per què si ja està tot reflexionat, donat i beneït per l’autoritat competent? Quina mandra sortir-se del pensament únic quan aquest tema estava perfectament lligat com va reconèixer Juan Carlos al famós documental-entrevista de la televisió francesa amb motiu de la seva abdicació: “Dies abans de morir, Franco em va agafar la mà i em va dir: Altesa, la única cosa que us demano és que preserveu la unitat d’Espanya. no em va dir ‘fes una cosa o una altra’, no: la unitat d’Espanya, la resta … Si ho penses, significa moltes coses”.

A Rubianes el van escarnir, vituperar, encausar i van boicotejar el muntatge teatral que, sobre Lorca, la seva companyia portava per Espanya, amb el mateix furor venjatiu amb que boicotegen el cava, a causa d’aquesta opinió. I es va disculpar matisant: “Jo vaig insultar a l’Espanya que va matar Lorca. Respecto l’Espanya democràtica i constitucional. Aquesta Espanya em mereix tots els meus respectes i, a més, hi pertanyo… “

Des que tinc ús de raó he notat aquesta fortor d’all que queda en l’ambient quan et refreguen l’estereotipada unitat d’Espanya per la cara. Es tracta d’un “no way out” rotund i innegociable davant de qualsevol plantejament polític alternatiu, davant de qualsevol possible pacte diferent de convivència o, com es deia en temps de la guerra freda, de coexistència pacífica com a mínim.

Però crec que estem bregant amb la paraula equivocada. Es fa servir en aquest cas unitat –la indissoluble unitat d’Espanya!– com a eslògan repetit fins a la sacietat, com a arma llancívola. Superat l’escull autonomista, que podia fer perillar la sacrosanta instrucció, amb el populista “cafè per a tots”, qualsevol desviament cap a la pluralitat –des del federalisme, però pres seriosament, fins al separatisme més radical, passant per l’invent fallit de l’estat lliure associat d’Ibarretxe o la plurinacionalitat o paraulota sinònima que en un moment donat moli més– resulta execrable i motiu d’anatema. Parlen d’unitat quan en realitat s’estan referint a la uniformitat, que és el que excita la libido patriòtica dels que assenyalava Rubianes o cap als que apunta Wyoming. La uniformitat d’Espanya.

Perquè la unitat –o el seu concepte– és la gran virtut que se li suposa a la Unió Europea que, malgrat això, s’empassa el Brexit. I al Regne Unit que, malgrat això, permet el referèndum escocès. I als Estats Units d’Amèrica, amb estats on regeixen lleis de sentit contrari. La unitat és voluntària i acordada i es basa en la llibertat i singularitat de cada poble, estat o nació que la integra. La uniformitat, no. La uniformitat sona a disciplina militar. A Espanya franquista. La uniformitat és la que realment fa pudor d’all, de Direcció General de Seguretat, d’Audiència Nacional. Aquella sentor rància de Tribunal d’Ordre Públic, finalment.

Si parléssim d’unitat amb propietat, no com a sinònim light d’uniformitat, podríem començar a entendre’ns. Ho dic en base a les opinions d’Esquerra Repúblicana, per exemple, que en boca del seu portaveu al Congrés, Gabriel Rufián, quan en un programa de la COPE va confessar que se sentia espanyol (i català i europeu, of course) i va explicar que a mítings d’ERC havien acudit militants amb la samarreta de la Roja de la qual ell era fidel seguidor, va afirmar: “Nosaltres no volem separar-nos de ningú, volem conviure com fins ara però de manera diferent”.

Si Esquerra Republicana, que és el més d’allò més en l’àmbit independentista, no vol separar-se, per què no ens deixem de fer postures i de marcar paquet i ens asseiem a dialogar una estoneta?

Em temo que perquè, quan parlen d’unitat (d’Espanya), s’estan referint a uniformitat. I aquí sí que és difícil que ens trobem. Aquí, com a Rubianes i a Wyoming, em noto suors a les parts.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Toca o no toca referèndum?

Entre l’Espanya antipàtica i la Catalunya virtual –com veuen faig servir qualificatius delicats– hi ha un bon nombre de catalans que es manifesten perplexos, dubitatius i esmaperduts.

Jo entre ells, que contemplo el pas de les pantalles, que diuen ara, endavant i endarrere, pel que fa a l’afer del referèndum. Abans, quan els anys de Pujol, se sabia: això no toca, això toca. Però ara, amb el desmantellament de l’ordre polític tradicional, qui és capaç de desxifrar el full de ruta? Qui es veu en cor de veure-les venir (a part de Xavier Sala Martin, que aquest ho sap tot i ho explica tot, a més a més, en colors, que té més mèrit)?

Les gabrieles i el nucli de l’ANC no volen ni sentir-ne parlar, es ben veritat, i són ells o elles les que semblen pilotar hores d’ara el viatge a Itaca, però les restes del naufragi, sense anar més lluny, tornen a parlar del referèndum com si esperessin que un gest des de l’altra banda, en aquest sentit, pogués reconduir el xoc de trens.

(Parèntesi: Viatge a Itaca, passar pantalles, xoc de trens… Quants eufemismes per tal de no avorrir el personal amb la mateixa cantarella.)

En fi, jo en sóc molt del referèndum. Ja he explicat, en un d’aquests posts, el molt que em motiva anar a votar. En sóc molt perquè serviria per a deixar-ho tot molt més clar. Que surt que sí per clara majoria: cap mania i endavant les atxes. Que surt que no per clara majoria: guardar l’energia a l’armari a l’espera de temps més favorables i apostar pel desdoblament de carreteres, la millora de les urgències als hospitals i la reducció del temps i les llistes d’espera, posem per cas.

Si resulta que la part d’allà considera que l’únic referèndum possible sobre la independència de Catalunya és aquell en el que votin tots els ciutadans de nacionalitat espanyola –perquè això és el que s’ha dit per activa i per passiva, ara que no ens vinguin amb romanços–, cap problema. Enfervorits per la possibilitat, acceptem de bon grat aquesta opció. Molt bé, que voti tothom. Fins i tot Portugal, que si es descompensa la Península Ibérica per causa de la desconnexió, alguna cosa deuen voler-hi dir. I els d’Andorra. I el del Penyal de Gibraltar. Muntem el gran referèndum i votem, amb un a pregunta clara i directa, sense bifurcacions alambinades ni possibilitat de respostes interpretatives: “Vol que Catalunya sigui, abans de divuit mesos, un estat independent?”. Fora manies. Amb un parell.

I si per aquelles coses resulta que a Espanya surt un no rotund però Catalunya vota majoritàriament sí –és un suposar–, què passaria? Què creuen que diria aquesta Europa que ara es mostra tan gasiva amb el procés, tant indiferent i, diguem-ho clar, menyspreativa? No podrien mantenir la mateixa arrogància davant d’un plebiscit pactat i dins de la llei, imagino.

Haig de confessar que porto temps immers en aquesta neurosi que em treu el son. Porto temps intentant deduir perquè no s’ha tirat per aquest camí pactat. I concloc que deu haver-hi informacions que desconec, que jo només contemplo la vida, no hi participo, perquè, sinó, no ho entenc.

Tan obsessionat dec estar amb aquest tema que la nit de diumenge, després de veure atentament el fluixet reportatge de TV3 sobre el fet del referèndum, vaig somniar amb ell. Vaig somniar que es feia un referèndum pactat a tot l’Estat sobre la independència de Catalunya en els termes que els he descrit. Com que era jo qui somniava era jo qui marcava inconscientment les regles del somni. No explicaré els detalls de la campanya per no allargar-me inútilment, passaré directament al resultat.

I el resultat de les votacions donava a tot l’Estat una majoria ajustada a favor de la desconnexió (o expulsió?) i a Catalunya una altra majoria ajustada a favor del no a la independència. I abans de poder copsar les reaccions de Susana Díaz i Oriol Junqueras vaig despertar-me.

Espero que ningú se m’enfadi, no m’estic referint ni tan sols a una d’aquestes enquestes tan cuinades, només es tractava d’un somni.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,