Tag Archives: Espanyol

Llarena: triï i remeni

M’he empassat l’entrevista amb Carles Puigdemont i el debat posterior i he quedat molt decebut: som una colla de babaus. No hi ha solució. Parlar de diàleg en aquest temps, en aquesta situació, amb aquesta fesomia de l’Estat Espanyol és somniar truites. La Corona ha abdicat de qualsevol paper conciliador. Les evidencies auguren que el monarca s’ha carregat el futur de la dinastia. Temps (poc) al temps. I el govern de Rajoy no pot negociar. No negociarà res. Acorralat per la corrupció galopant amb entrades de merda a carretades per totes les escletxes, desbordat per les reivindicacions tossudes dels pensionistes que no pensen parar (i no t’oblidis Mariano que tenen tot el temps del món per acorralar-te), descol·locat per l’escàndol dels màsters de la Srta. Pepis, l’únic que li queda és mantenir-se en l’estratègia de la catalanofòbia. En la línia de la remasterizada Cifuentes, es tracta de “mantenella y no enmendalla”. Llenya al mono, que és català i ,fins i tot, republicà. Engarjolant catalanistes, torpedinant l’elecció de president de la Generalitat, emparant-se covardament en el 155, deixant solta la llengua de la menuda Soraya perquè vagi fent recitals de fatxenderia, sap Rajoy que així té garantits quan menys un container de vots dels de l’adhesió “inquebrantable”. Total, a Catalunya els del PP són gairebé translúcids, insuportablement lleugers. Per tant, pensar, ni per un instant, en un diàleg amb Rajoy o amb un govern del PP, des de la presidència d’una Generalitat sorgida de les eleccions de desembre és una entelèquia. Impensable. Impossible. Cal canviar l’estratègia. L’interlocutor veritable és Pablo Llarena, el jutge plenipotenciari. Cal seduir-lo perquè és ell qui ha estat ungit per decidir qui ha de presidir la Generalitat. És ell qui mana per causa del desistiment dels polítics. Cal armar–se de valor, empassar saliva, creuar els dits perquè no t’engarjoli i demanar-li com li agradaria que fos el President de la Generalitat. Home, dona? Ros, rossa? Ulls blaus, llavis carnosos, cos fibrat? Amb dos, tres o quatre màsters comprovables? De missa dominical, potser? De l’Espanyol? Del Madrid? Del Leganés? Parli Senyor Jutge, triï i remeni, no es talli, sabem que els seus desigs són ordres. Designi un president o presidenta de la Generalitat, encara que no sigui ni diputat, que vostè té barra lliure. Faci, faci i que sigui el que Déu vulgui. Endavant les atxes!
Jutge i pare omnipotent
Amb sa divina paraula
Beneeixi aquesta taula
I a tots nosaltres. Amén.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Ser espanyol no té mèrit

Sé que semblarà una boutade o, pitjor, una estúpida obvietat capaç d’enfurismar les ànimes més patriòtiques o les que en la meva època escolar millors notes treien d’una assignatura –maria– anomenada Formación del Espíritu Nacional (FEN), però sóc de l’opinió que ser espanyol no té cap mèrit. Mirin si tindrà poc mèrit que jo sóc espanyol. Ho diu el meu registre de naixement, el meu DNI, el meu carnet de conduir, el meu passaport, la meva hipoteca, les meves escriptures, els molts contractes que m’ha tocat firmar a la vida… I no he hagut de fer cap mèrit, ni passar cap oposició, ni tenir unes ànsies indescriptibles de ser-ho, ni vocació. Senzillament, m’ha tocat. És com el nom i els cognoms: t’han tocat sense que tu poguessis dir ni ase ni bèstia. Com el bateig (sobre tot en els anys de la dictadura): et remullaven i ja eres del club.

No ha vingut ningú a intentar esborrar-me d’espanyol. Cap potència veïna ha intentat aniquilar la meva espanyolitat. Cap govern, ni oligàrquic, ni democràtic ha fet el possible per prohibir que parlés espanyol, ans el contrari. I no es creguin pas Albert Rivera en campanya quan afirma que s’ha de partir la cara a Catalunya per parlar espanyol. Ho fa per populisme pur i dur, i per tenir missatge. Però jo no em canso de veure el seus sequaços  al Parlament català dirigir-se a la cambra en castellà, com els seus col·legues del Partit Popular, o com aquells dos parlamentaris que sortiren elegits, fa molts anys, del Partit Andalucista (sí, sí, va haver-hi dos diputats andalucistes amb representació a la cambra catalana). La resta de diputats no els hi parteixen pas la cara, faltaria més, se’ls miren compassius pensant: mira ja tornen a marcar paquet. I tal dia farà un any.

Quan veig i sento una munió de persones que, sense haver begut (o potser sí, però aquest no és un detall important),  amb entusiasme, es posen a cantar allò de “yo soy español, español, español…” em quedo un pèl perplex i penso: de què es vanten? Crec que tothom és lliure de cridar el que vulgui, faltaria més, i respecto totalment els crits populars i els xiulets, fins i tot, però no entenc que volen venir a dir, ¿que ells són més espanyols –muy españoles, mucho españoles– que els que no criden? Però si tots tenim un DNI que posa el mateix!

Jo entendria que després d’una amplíssima trobada de tots els ciutadans que es diuen…, per exemple…, Marimón, posem per cas, sortissin al carrer amb el puntet i cantessin “yo soy Marimón, Marimón, Marimón…”, com a factor diferencial i d’orgull davant dels altres que no tenen la sort de dir-se Marimón. D’acord, ho entenc. Amb un parell d’ous, sí senyor. Endavant amb els Marimón!

Ara bé, una cosa es ser i l’altre sentir-se. Aquí ja no hi té res a veure l’obligació administrativa. Aquí hi entra la intel·ligència i el sentiment. El cap i el cor (diguin-li com vulguin). El que has vist i el que has viscut. La llibertat de pensament. Aquí ets tu sol davant del mirall.

Et sents espanyol d’aquella bandera, avui vigent, que, por moltes explicacions històriques amb que l’embolcallin, el franquisme saludava amb la ma alçada –jo ho havia fet a pàrvuls–, de gran t’obligaven a jurar vestit de caqui i a la que el règim feixista homenatjava cada dos per tres? Et sents espanyol d’aquell himne, avui vigent, que ens feien cantar amb lletra de Pemán, i que Ràdio Nacional deixava anar tant sovint? Et sents espanyol i súbdit d’una Corona, avui vigent, que va deixar en testament el dictador? Et sents espanyol d’aquell Concordat, avui vigent, amb la Santa Seu que dona carta de naturalesa al campi qui pugui de l’Esglèsia Catòlica, Apostòlica i Romana? Et sents espanyol que massivament mira cap a un altre cantó davant de tanta corrupció i tan joc brut, vingui d’on vingui?

Em costa, perquè en els anys decisius molts eren partidaris de la ruptura i no de la reforma, però puc entendre que Carrillo hagués de carregar amb els símbols que l’humiliaven, la Corona i la Constitució tutelada pels militars de l’habitació del costat, amb la voluntat de tirar la democràcia endavant, com fos.

Però jo ja m’he fet gran i em rento el cap cada dia amb xampú anticaspa.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,