Tag Archives: estelada

Si fos independentista

Si jo fos independentista, la qual cosa o la contrària no tindria perquè explicar enlloc ni a ningú i molt menys en aquest blog que està pensat per a la vida contemplativa i no per a la vida activa, combatent i reivindicadora… Deia que si jo fos independentista, i, especialment, independentista de l’última o penúltima fornada, fervorosament devot de l’estelada, soci cotitzant de l’ANC i amb plaça fixa a totes les manifestacions orgulloses i multitudinàries de l’Onze de setembre, els asseguro que no ho seria per causa del Partit Popular, com ha culpat amb ironia Miquel Iceta en dir que el PP genera independentistes: Ja sé que el PP, en el seu afany de fabricar independentistes… etc.”.

A mi, personalment i sense conèixer-lo massa, Miquel Iceta em cau bé. Em cau bé quan balla, quan parla, quan pensa… No vull dir que hi estigui necessàriament d’acord, vull dir, simplement, que em cau bé, que podria compartir a gust un dinar amb ell (cosa que no em passaria amb la majoria de polítics de l’Olimp actual), però en el cas de la meva hipotètica immersió en l’independentisme, desenganyis Miquel, el Partit Popular no hi tindria res a veure. Més aviat m’hi hauria empès el Partit Socialista.

En la qüestió de l’encaix, quan encara es parlava majoritàriament d’aquesta possibilitat que ha esdevingut utopia, jo no me’n refiava gens del Partit Popular perquè la concepció que sempre han tingut d’Espanya és la de l’Espanya castellana, conservadora, apostòlica i desbordada de caspa –sigui dit sense acritud– però, per si hi havia algun dubte en descobrir que l’Aznar parlava català en la intimitat ni que fos una conversa sobre les armes de destrucció massiva, les de “mireu-me els ulls, us estic dient la veritat”, la campanya que van endegar a propòsit de l’Estatut els va deixar prou retratats per sempre més.

El Partit Socialista té l’estigma inesborrable del jacobisme, però, temps era temps, quan el PSC catalanista hi tenia pes i les coses no anaven tan crispades semblava que…, potser algun dia…, si els barons no toquessin tant els…, i així passaven els anys i els lustres i les dècades, i qui dia passa anys empeny, i anar fent la viu viu…, fins que va arribar la crisi i les costures, que només estaven embastades, van petar.

I és que si jo hagués esdevingut independentista de l’última o de la penúltima fornada, gent tant significativa i catalanofòbica com Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Joaquin Leguina, José Luís Corcuera o Susana Díaz haurien estat causa activa de la meva decantació.

Però ara –digueu-me pessimista– arribem tard i és mal moment per a tot. Per a ser independentista, que mentre alguns membres de Convergència s’han carregat la honorabilitat del moviment popular i la CUP s’ha endut per endavant la transversalitat, ERC s’ha mirat obsessivament el melic amb el convenciment de ser ells els vertaders i únics salvadors de la pàtria. Mal moment, també, pel socialisme en davallada, que no ha sabut fer els deures i ha anat perdent llençols a la bugada, desprestigiat per les portes giratòries, els eres andalusos i un discurs estereotipat i poc engrescador del líder estatal, malgrat les últimes manifestacions en el sentit d’establir un pacte polític amb Catalunya –cas de governar, es clar, que aquesta és l’altra– que signifiqui deixar constància, en el text d’una futura constitució espanyola modificada, el reconeixement de la seva singularitat i que això representi una millora pel seu autogovern, la qual cosa, encara que aniria per llarg, molt llarg, ha fet trempar Miquel Iceta al mateix temps que ha posat en alerta al PSOE andalús, que més li valdria que s’amoïnés per la seva rereguarda assetjada pels jutjats, i ha fet posar dels nervis al president de Castilla-La Mancha, Emiliano García-Page. I mal moment per allò que en diuen “el gran pacte”, tant si és a dos com a tres bandes, perquè és el que té menys capacitat i interès d’afrontar políticament el problema de l’encaix. I es que, no ja si fos independentista, sinó, simplement, si jo fos català, estaria políticament desolat, però no desolat a la francesa, que ho fan servir com expressió retòrica, sinó desolat-desolat, desesperançat, irremeiablement exhaust.

Tot plegat, com deia Shakespeare, molt soroll per a no res. O, en el millor dels casos, com diuen a Madrid, “a buenas horas mangas verdes”.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , , , , ,

Que no ens agafin amb les banderes brutes

La cosa que més em deprimeix, quan contemplo la vida des dels carrers de la ciutat, és la visió patètica de les banderes brutes i/o desgastades que pengen de moltes finestres i balcons. Bé, no exactament, encara em deprimeix més la imatge d’alguns taulells de bars manolos i les seves tapes tristes: aquelles safates mig buides d’ensaladilla com repintades de groc amb titanlux, aquells pintxos morunos inexpressius, aquelles engrunes de xampinyons tantes vegades reescalfades que moren tenyits d’un color de gos com fuig immerescut, aquells pila de patates que mai arribaran a ser braves ni res que se li assembli…, però aquest és un tema que haurem de deixar per a un altre post perquè voldria avui centrar-me en el lament contingut però contundent en contra de la falta general de cura i higiene en les nostres banderes populars, les que espontàniament el poble ha penjat des de fa temps de la façana de casa seva.

No voldria que se’m confongués amb un maniàtic de les  banderes, tot el contrari, no m’agraden, no en sóc gens de banderes, jo, ni de draps al vent. M’agraden tan poc les banderes que no n’he tingut mai cap. Ni la dels meus, per a un moment general d’alegria o proclamació, ni la dels altres, pel cas que vinguessin maldades. Bé, sí, confesso que, d’amagat de la família, vaig furtar un llençol blanc a la bugada, que tinc ben guardat per si arriba el cas de la rendició, que aquesta sí que és pràctica. Treure una bandera blanca en el moment oportú és de persones assenyades.

Però si parlem de les banderes que onegen en els pals de tants balcons oficials i no, les constitucionals, pre-constitucionals, post-constitucionals, de països amb estat, de països sense estat, d’institucions esportives, de col·lectius vituperats, d’organitzacions mundials o de multinacionals cobdicioses, reconec la meva insensibilitat més absoluta. No hi crec. Ni en el seu teòric valor per se ni en la seva representativitat.

Queden lluny els temps d’infantesa i de pel·lícules bèl·liques americanes en les que una bandera tacada de sang i cremada pel foc de l’enemic et commovia. Ja ens hem fet grans, ja hem vist de tot. Però la fe ­–que respecto, si em respecta– no té res a veure amb l’absència de pulcritud, i la depriment imatge de la deixadesa. Es veu pel paisatge urbà tanta bandera estelada recremada per tanys anys d’exposició al sol de la mediterrània i esfilagarsada per les inclemències meteorològiques que més que un homenatge o una reivindicació –posem pel cas que vulgui ser-ho– sembla un escarni i un menysteniment del que pretén homenatjar. Es nota molt que hi ha qui li va agafar un rampell patriòtic el 2012, va penjar la bandera que va comprar al basar xinès de sota casa i allà la va deixar, oblidada, potser pensant que allò de la DUI era qüestió de dies…

Si volem lluir banderes (en la qual cosa jo no hi entro a opinar) mantinguem-les en condicions. No fos cas que passin els divuit mesos promesos i en lloc de tenir un estol d’estelades que facin goig i siguin l’admiració  dels forasters (tant si venen en so de pau com si porten el tanc posat), ens trobem amb una munió de draps bruts empastifant el skyline, com si es tractés de roba estesa, i aquesta no és una bona imatge pel negoci turístic, diuen. Crec que si no som capaços de mantenir la bandera en condicions més val que pleguem.

A part que la tinguem neta i en condicions, el que més m’interessa pel que fa a les banderes és el programa surrealista de televisió per internet que fa el professor Sheldon Cooper i que es titula “Fun with flags”. El recomano.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,