Tag Archives: ETA

Perdó? Quin perdó?

La traca final escenificada per ETA, amb aquella habilitat que sempre han palesat de saber-se convertir en el centre del món i que els ha servit aquesta vegada –pensen– per apaivagar la dura realitat d’una derrota sense excuses, d’una desfeta total sense ni una possibilitat de negociació, fins i tot, en una cosa tant natural i lògica com l’aproximació del presos a Euskadi, amb aquesta escenificació a França, deia, d’aquest jorn dels miserables, amb missatge inclòs de full de ruta a seguir, com si encara tinguessin pes en la societat basca, empastifant-nos (als catalans em refereixo) amb la usurpació de l’estratègia del dret a decidir amb la qual cosa donen carnassa a les bèsties negres de la comunicació per tal que emboliquin més la troca en aquella sucosa cerimònia de la confusió que tant els hi agrada, perquè poden barrejar sense escrúpols el procés català amb el terrorisme basc, i es queden tan amples, ja no ve d’aquí, a propòsit de tot plegat, deia, s’ha tornat a posar sobre la taula la qüestió complexa del perdó.

Gairebé tothom es queixa que ETA, com a molt, ha demanat sense massa convenciment un perdó asimètric, selectiu, on exclou bona part de les víctimes que no són només vuit–cents morts sinó milers d’afectats, amputats, ferits, traumatitzats de per vida, orfes, familiars dels morts, dels ferits, dels traumatitzats, dels orfes i dels amputats. Del perdó i del seu us i significat n’ha parlat Eduardo Madina, que es va quedar sense la cama esquerra gràcies a un atemptat d’ETA que va patir el 2002, que li va disputar a Pedro Sánchez la Secretaria General i que avui dia és fora del PSOE y de l’acció política.

No exactament amb aquestes paraules, però ha vingut a dir que el perdó és un mecanisme que forma part de la gimnàstica psicològica judeo-cristiana per tal de restablir la pau interior, però que en realitat no serveix per res ni restitueix cap equilibri emocional més enllà de pensar per part de l’ofès –això ja és de collita pròpia- que ha aconseguit la humiliació de l’ofensor i, per part d’aquest, creure que tot plegat li ha sortit barat si  només li ha calgut fer servir la retòrica. Deixem-nos de perdó i aprofundim seriosament amb la justícia, l’única manera de restablir l’equilibri emocional, social i polític.

La fatxenderia del comunicat i les últimes voluntats llegides per Josu Ternera en el funeral de la banda, evidencien que ni són sincers en la qüestió del perdó ni en el reconeixement dels errors. Al igual que quan es jura la Constitució per imperatiu legal, que mantens els dits creuats pel darrere, fora de la vista de tothom, ETA, com a organització criminal tossuda i fanàtica, continua pensant que els qui van en direcció contrària són els altres. I no vol reconèixer que, a part de l’acció policial, ha estat el desistiment de França a partir d’un determinat moment i el canvi de rumb polític d’un PNB sense Arzalluz que els ha considerat un destorb, el que ha precipitat la seva desfeta.

No sé el valor que li donen les víctimes a una possible petició de perdó per part de la banda terrorista i si totes l’hi donen el mateix valor, o si totes ho creuen necessari.

Penso, com Madina, que a aquestes alçades de la pel·lícula, ni la sol·licitud de perdó ni el penediment públic, amb la poca confiança que em mereixen aquesta colla d’obcecats sense escrúpols, té cap valor moral ni compleix una mínima funció de desgreuge. Tot i que no me’n refio de l’equanimitat i independència de la justícia espanyola per culpa de moltes de les seves actuacions més conegudes i polèmiques, la pròrroga del final d’ETA té un sol camí de reparació, el de la justícia. Una justícia serena, exempta d’influències polítiques i d’afany de revenja. Ah, i també, el del millorament de la investigació policial, que encara queden tres–cents atemptats per resoldre.

Anuncis
Etiquetat , , ,

Somriures o llàgrimes

El col·lega Andreu Farràs sintetitza en el seu mur de Facebook el que he estat intentant trametre en els meus escrits del blog del últims mesos. A part d’algunes objeccions rebudes prou respectuoses pel que s’acostuma a portar a les xarxes socials, em nego a entomar cap retret de poruc, botifler, poc patriota o tebi. O qualsevol altre exabrupte fruit de la hiperventilació i de la èpica apresa a la ficció cinematogràfica. Estratègia, saviesa , habilitat i experiència en el combat polític és el que probablement ha faltat l’hora de la realitat, a l’hora de fer balanç de les forces i capacitats pròpies i alienes. Es bonic pensar que si es vol es pot i que la fe mou muntanyes. Però no és veritat. Deixem de fer el somiatruites. Siguem realistes, demanem l’impossible, com dèiem als seixanta, però siguem conscients del que, en el millor dels casos previsibles es podrà aconseguir per a no malmetre la il·lusió, la vida i les esperances de vàries generacions i haver de tornar cap cots a la casella de sortida.

Escriu Farràs: ¿Però de veritat hi ha algú que encara creu que amb cassolades, protestes pacífiques, espelmes, concentracions silencioses, aturades parcials, vagues generals indefinides (¿de quants dies parlem de renunciar al salari?), cants, oracions, rondalles, declaracions en francès, vídeos en anglès, memes en alemany, tuïts en mandarí, etc. s’aconseguirà alguna cosa? De veritat algú creu que una revolució (perquè en termes històrics és un veritable intent de revolució) es pot guanyar sense vessament de sang i sense aliats internacionals? ¿Algun dirigent independentista creu de veritat que l’aparell de l’Estat deixarà que Espanya es quedi sense el 20% del PIB perquè hi ha manifestacions pacífiques i performances diverses cada dia arreu de Catalunya? Quan apliquin l’article 155 i tota l’administració catalana passi a dependre del Govern espanyol (mossos, mestres, hisenda, etc) i Puigdemont, Junqueras i algun conseller siguin imputats o fins i tot empresonats, què farem? Seguirem amb les espelmetes de protesta cada dia? Fins quan?”-

Només n’he conegut una de revolució dels somriures –o dels clavells en aquell cas. La que vaig viure a Portugal l’abril del 75, però va ser una revolució gestada amb les forces armades, fartes que la dictadura mantingués una conflicte colonial perdut a Angola i Moçambic, que dessagnava el país i l’omplia de mutilats de guerra. Difícilment les revolucions, i això que es pretén és una revolució, es fan amb somriures, sinó, més aviat amb llàgrimes. De fet en vàrem tenir un tast prou dolorós l’1 d’octubre.

Això vol dir que estic proposant deixar de banda el pacifisme i les mobilitzacions cíviques? Rotundament no. Crec que és l’únic camí que li queda a la gent assenyada i a una societat de fortes conviccions democràtiques davant dels energúmens físics i ideològics, però, malgrat la permanent invocació que sempre es fa al pacifisme de Gandhi i al seu tipus de lluita, no oblidem que la nostra història ha estat sempre carregada de dolor i ofegada en llàgrimes. I que ens sentirem molt orgullosos del civisme dels catalans emprenyats, però no ens enganyem, tal com està repartit el poder ara mateix a Espanya, mai s’asseuran a negociar res i Europa es limitarà a mirar-nos amb compassió –que no vol dir simpatia– i dir-nos de lluny i compungits: Pobrets…

Aquests dies s’ha recorregut sovint a explicar la paradoxa, pròpia d’un estat embogit per l’odi, que ni en les èpoques més sanguinàries d’ETA, el govern de Madrid havia fet un desplegament de forces de l’ordre semblant al de l’Operación Piolín. Però és que el PP ho tenia molt clar i així ho cridava:”Vascos sí, ETA no”. I als “vascos-sí” els servia la brutalitat criminal d’ETA per a parar el cove i recollir les prebendes que l’Espanya atemorida els deixava anar (han vist mai que, no ja el PNB, principal guanyador polític de la batalla, sinó el PP o el PSOE fessin escarafalls al concert, que demanessin renunciar a la fórmula del “cupo”?). Vist el que s’ha vist, m’aventuro a suposar que en el cas d’haver existit uns fets semblants a Catalunya, l’eslògan no n’hauria salvat cap dels catalans. “Catalanes, tampoco” hauria estat el previsible final del eslògan

Hem de ser conscients que la victòria en la batalla de les urnes la estem pagant i la pagarem cara. No es per sedició que empresonen Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i empaperen Trapero i Teresa Laplana, és per ràbia, per impotència, per revenja pel ridícul de l’1 d’octubre. Per tant, sense renunciar al que considerem just, sense deixar d’assenyalar i condemnar l’assetjament judicial, mediàtic i policial espanyol i la vergonyosa desídia europea, sense perdre la capacitat d’encoratjar-nos, siguem realistes i dosifiquem esforços perquè el camí és llarg i pedregós. S’han acabat les existències de les flors i les violes al Mercabarna i ara toca ciris pel Via Crucis. Siguem conscients de les nostres forces, però sobre tot, de les que tenim enfront. Ens volen captius i desarmats, segons el vell tutorial que segueixen fil per randa. Per tant, no ens deixem portar per una èpica esvalotada. Estratègia, astúcia, prudència i cintura, perquè un error més, a aquestes alçades de la circumstància, pot fer que la revolució dels somriures sigui irremeiablement la de les llàgrimes.

Etiquetat , , , , , , , ,