Tag Archives: Felipe Gonzalez

El President de tots

Tot i que no recordo explícitament la cita, estic segur que, en un moment de les intervencions, tant en seu oficial com en declaracions als mitjans de comunicació, el nou i flamant Molt Honorable Quim Torra ha hagut de dir que vol ser el president de tots els catalans, referint-se no exclusivament als que se senten únicament catalans, sinó als set milions i mig d’empadronats a Catalunya, als set milions i mig que viuen, treballen, estan sense feina i quiets i aturats, o són jubilats a Cataluña . (Observin amb quina astúcia he escrit Catalunya en la dues versions, la catalana i la castellana, perquè els fanàtics del bilingüisme no se m’enfurismin abans d’hora, que pels seus afilats comentaris als meus apunts, ja m’he adonat de la finesa de la seva pell ).

Encara que se li agraeix la bona intenció, he de dir que aquí el President nouvingut no ha estat original, ho fan tots. Ho faria fins i tot la senyora Arrimadas o el senyor Iceta, si arribessin al podi. Tots volen ser presidents de tots els catalans. Bé, no, Rajoy i Pedro Sánchez volen ser presidents de tots els espanyols, ser-ho dels catalans se la bufa, més aviat deu representar-los un conyàs. Hi ha altres polítics que volen ser presidents de tots els francesos, o de tots els alemanys o de tots els kosovars i així successivament perquè, com deia aquell, “hay gente pa too“.

Però sento desanimar-lo Sr. Torra, ni ho somiï, no ho aconseguirà. I no per culpa dels articles i els twits que se li atribueixen, això és una minúcia per donar-los carnassa als Herrera, Losantos, i altres companys de la confraria de l’odi, i perquè Inés Arrimadas pugui vendre com un actiu electoral el paper d’espieta a Europa sencera; no ho aconseguirà perquè no pot ser i, a més, és impossible. Però si és que ni quan aquest fangar era un oasi, en els temps de Pujol que partia pinyons amb els governs socialistes i populars en favor d’una entesa global, s’havia aconseguit. Sempre hi havia un molt alt percentatge d’empadronats que vivien com marcians en aquesta terra d’acollida. No acudien a les urnes perquè no es consideraven involucrats, no els concernia. Això eren collonades per entretenir aquests vilatans que feien castells amb essers humans, ballaven en corro com el de la patata, dinaven el dia de Nadal en lloc de sopar, com tothom, la nit de Nadal i parlaven una cosa rara, impossible d’entendre, que segur que havia de ser polonès. Per descomptat, polonès.

Per a aquests homes i dones que, malgrat que no havien acabat de copsar, vivien i treballaven a Catalunya, el seu president era Suárez, o Felipe González, o Aznar, o Zapatero o Rajoy. Per a ells i elles el president de la Generalitat no era ni tan sols una autoritat com el Governador Civil, que almenys aquest tenia comandament en plaça, no, què va!, més aviat podia ser com el President de la Diputació que, ben bé, no se sap per a què serveix ni a què es dedica.

Si això succeïa així en els temps llunyans de l’oasi català, ara que els ànims estan crispats, les postures radicalitzades i irreconciliables i els odis a flor de pell, ningú, vingui d’on vingui i faci el que faci, aconseguirà que se’l prenguin seriosament com a President i el respectin com a tal tots els habitants. Però si fins als jutges, que no han estat elegits democràticament, poden jugar segons els hi peti amb els representants democràtics catalans.

Miri, President o Presidenta (el que toqui, el que guanyi les eleccions, el que sigui assenyalat pel dit de Déu), la dissort està llençada sobre la taula de joc. Governi vostè per als seus i tal dia farà un any.

Molt Honorable Sr. Quim Torra, gaudeixi dels seus inesperats dies de glòria. Faci creure a la CUP que els porta de pet a la República, vengui’ns  la moto que li comprarem, no s’amoïni. Proclami, vostè proclami, i compri estructures d’estat i diplocats i el que vostè cregui convenient. Faci el que faci li diran igualment nazi i supremacista i, al final, el fotran a la garjola igualment, n’estic segur que ho sap i que el seu antecessor li ho ha explicat minuciosament abans d’acceptar l’embolat, pensi que ja li han posat l’ull a sobre i que els creuats de la caspa mediàtica ja l’han condemnat.

Ho sento, desenganyis. Sàpiga que això de “President de tots” és pura retòrica, un miratge.

Ah, que ja ho sabia? Alabat sia Déu!

Anuncis
Etiquetat , , , , , , ,

El fandango

Des del congrés de Suresnes de 1974, que amb el recolzament de Willy Brant, François Miterrand i el president de la Internacional Socialista d’aleshores, Bruno Pittermann, va escollir Felipe González com a secretari general, un jove advocat laboralista que al costat d’Alfonso Guerra i Manuel Chaves eren reconeguts com “el grup dels sevillans”, fins al dia d’avui, passant per totes les vicissituds, escàndols de presumpta corrupció –deixem-ho així–, triomfs i fracassos prou coneguts, la Federació Andalusa del PSOE, i, de propina complementaria la Federació Extremenya, a part de constituir un graner bastant fidel de vots, ha remenat abastament les cireres, ha vigilat i controlat de ben a prop les essències que tocaven a cada conjuntura i ha tallat el bacallà a la seu central de Ferraz.

El PSOE, més que cap altra partit, fins i tot més que aquell intent fallit que es va anomenar Partit Andalucista i que, fins i tot, va arribar a tenir dos escons en el parlament català, que ja em diràs, coneix perfectament la idiosincràsia dels andalusos i el que políticament és més important, les seves necessitats: que si l’AVE a Sevilla, que si la EXPO del 92, que si el PER… Etcètera

L’habilitat del PSOE andalús ha consistit en tibar la corda amb subtilesa, no tant per fer ostentació que duien les regnes sinó per esmenar amb habilitat la trajectòria que consideraven errada. Sense manies. Encara que fos un dels seus qui s’enduien per endavant.

La conxorxa que ha fet plegar Pedro Sánchez aquest cap de setmana ha estat un bon exemple del que els parlo. Sánchez, un desconegut crescut en el partit, inflat i coronat per Susana Díaz i Felipe González, sobre tot, per tal d’evitar que una opció més esquerrana i indomable com la d’Eduardo Madina, es convertís en el guanyador de les primeres primàries y secretari general, no ha resultat ser el beneit domesticat que presumien en els primers moments sinó que, a mesura que avançava el temps i s’adonava de la jugada còmplice per regalar-li de franc la investidura a Rajoy, s’ha plantat, primer tímidament i després rotundament amb el “no es no” a la continuïtat del govern trampós i corrupte del Partit Popular.

La inexperiència i les primeres vacil·lacions després de les eleccions del 20 de desembre de l’any passat, amb la pressió de Ciudadanos i el PP i la convidada mediàtica a participar de la gran coalició van fer trontollar Sánchez i ens van traslladar la imatge de titella mogut per l’autèntica mestressa del cotarro, una lideresa andalusa que per la colla de declaracions que ha anat fent a mesura que els dies avançaven s’anava perfilant més i més com a exponent de l’Espanya de la caspa –en la qual també una bona part del PSOE hi ha  fet la seva aportació–, exemple del stablishmen socialista i alumna de les que progressaven adequadament en l’assignatura de la FEN (Formación del Espíritu Nacional), en el cas improbable que l’hagués tingut en el seu pla d’estudis.

Sánchez ha pecat d’inexpert, sens dubte, en el maneig dels fils de l’aparell del partit i de càndid en la creença que un triomf en les primàries l’immunitzava de les escomeses dels barons. La crua realitat i la traïdoria l’han fet baixar del burro a hòsties. No li han perdonat –els seus!– que es mantingués coherent amb la seva convicció del “no es no” i que abans preferís explorar altres vies “antiespanyoles” com negociar amb Podemos i els independentistes catalans que no pas lliurar-se captiu i desarmat a Rajoy.

Ara, decapitat, ja no hi és. Ara, probablement, no fa nosa i l’ambiciosa líderessa amb la decisiva ajuda del rei de les glamouroses portes giratòries, té franc el camí cap a la secretaria general… O no. Perquè Pedro Sánchez ni abandona el partit ni l’escó i diuen que ha dit que es vol presentar a les primàries, amb la qual cosa el PSOE té un problema afegit perquè la seva barroeria ha convertit un mindundi que passava per allà i podia cobrir-los-hi un impàs, en un numantí coherent, tossut i amb molt de suport a les bases. Un lluitador escarmentat que ara sí seria partidari de negociar seriosament amb l’esquerra i amb qui faci falta. Probablement, d’una puta vegada, sense línies vermelles.

Després de la conxorxa andalusa guanyadora –que no triomfant, em sembla– li queda a la gestora poquetes opcions. Poden fer el que des del principi volien que era abstenir-se i donar-li de franc la investidura a Rajoy (sempre per salvar Espanya de l’esquerra més esquerrana i del sobiranisme trencador de la unitat de la Pàtria), amb la qual cosa molt em sembla que es posaran les bases de cul o poden fer un gest forçat de cara la galeria i mantenir-se en l’injuriat “no es no” i assumir la culpabilitat que el PP els hi traspassa, amb un malbaratament estratègic de cinisme, d’haver de convocar unes terceres eleccions. Amb qualsevol de les dues possibilitats Rajoy es frega les mans mentre camina una mica més de presseta perquè sap que aquesta colla de galifardeus, roïns i matussers trigaran anys i panys a refer-se (si no acaben fent un pet com una gla).

Aquest dies passats, quan llegia l’enuig de Felipe González fent escarafalls perquè Pedro Sánchez, abans de caure del cavall, li havia dit que a la segona votació s’abstindrien, vaig repassar l’hemeroteca per a recordar què va passar el 74 a Suresnes quan van escollir González com a secretari general. Al mateix temps van aprovar una resolució política en la que, en un dels punts, deia: “ Reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. I que en el congrés de 1977 ho reblava d’una forma tan poètica com aquesta: ”Aquests plantejaments són els que porten al PSOE, com a organització de classe, a incrementar els seus esforços per conjugar el principi socialista de la lliure autodeterminació dels pobles amb el de la imprescindible acció coordinada i unitària de la lluita que la classe obrera ha mantingut, desenvolupa i reforçarà en el camí cap a la seva total emancipació”.

La de pluja que ha caigut des d’aleshores…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , ,