Tag Archives: FEN

Més Déu

No sé si es tracta d’aplacar les ires de l’Altíssim, després de les defecacions del blasfem Toledo, i em refereixo a qualsevol Altíssim (musulmà, judaic, cristià, etcètera), perquè intueixo que l’actor no fa distincions quan es caga en Déu. Parlo d’aplacar les ires de l’Altíssim perquè observo, com a fórmula compensatòria pel greuge, que, un cop consolidades i estructurades les classes de religió catòlica a l’escola pública espanyola, s’aborda en algunes comunitats l’ensenyament de la religió islàmica. En realitat –llegeixo–, ja hi ha 12.000 alumnes que reben aquest tipus d’adoctrinament en escoles de Ceuta i Melilla, òbviament, i Andalusia, Canàries, Aragó i el País Basc per part de 47 professors contractats per l’administració.

Però l’embolic s’ha desfermat aquest estiu, quan la Generalitat Valenciana, mitjançant un acord entre PSPV i Compromís, va plantejar aquesta experiència en quatre CEIP de Castelló. És realment curiós que l’esquerra que, segons la ministra del ram, Isabel Celáa, pretén treure-li el màxim de suc laïcista possible a aquest imprecís qualificatiu de “aconfessional” que branda l’Estat Espanyol, intentant derogar l’article de la LOMCE que li atorga valor acadèmic a l’assignatura de religió, busqui ara afegir més Déu a l’ensenyament públic valencià amb aquest intent d’introduir, a manera de prova pilot, les classes de religió islàmica a alguns CEIP de Castelló que, finalment, es van concretar en dos: el Pintor Camarón de Sogorb i el Verge de Gràcia d’Altura. Encara que sembla que al final serà que no. Passa que la Federació de Pares i Mares d’Alumnes de la província de Castelló, la FAMPA provincial, en la veu de la seva responsable, Silvia Centelles, s’ha plantat: “Sempre hem apostat per suprimir la religió de les aules i en aquest sentit ens hem manifestat , de manera que no entenem aquesta nova normativa “. I fent-se ressò de l’opinió dels pares, explica que se senten defraudats per l’escola pública i no entenen com una administració de signe progressista com és la Conselleria d’Educació, pot afavorir que s’imparteixi la religió islàmica a les aules, una religió que denigra la dona i que la relega a segon pla.

I aquesta és la visió progressista, que no bonista, de l’assumpte. Apel·len a la concepció aconfessional que regeix a Espanya. És un altre dels molts temes que la transició va deixar en mans del “depèn” de torn.

El que oportunament i decidida tocaria, és eliminar l’assignatura de religió de l’escola pública, qualsevol tipus de religió, que l’escola és per ensenyar a pensar per un mateix i no per adoctrinar o fomentar fanatismes. Que qui ho necessiti o cregui en ell, que es porti el seu Déu a casa i en gaudeixi en la seva església, la seva mesquita o la seva sinagoga. Déu en les aules, qualsevol Déu, sí que és adoctrinament pur i dur.

Sempre he pensat que l’alliçonament franquista des de la nostra infantesa –em refereixo als qui, per generació, ens va tocar–, no ens entrava en vena per la premsa o la ràdio o els discursos del dictador; als nens se’ls s’iniciava en el nacional-catolicisme falangista des de les escoles, especialment les de religiosos (amb honroses excepcions, cal assenyalar-lo), encarrilant els nostres anhels en una direcció única: ser un bon espanyol…, segons la concepció joseantoniana, i un bon cristià. Pregant constantment pel nostre papa Pius (Dotze), el nostre bisbe Gregorio (Modrego) i el nostre cabdill Francisco (Franco), espantant-nos amb els inferns, la concupiscència (col·loquialment anomenada la carn), la conjura jueu maçònica, el comunisme i la pèrfida Albió. Els capellans, germans i frares –llevat de comptades excepcions– constituïen la infanteria del gloriós Moviment Nacional. Eren ells els qui, amb la baioneta calada, ens empenyien per la senda del bé, impedint, amb violència si calia, que ningú  es precipités pel penya-segat del pensament crític (o, simplement, del dret a pensar), la sexualitat o el dubte raonable. Al costat d’aquest engranatge, perfectament ordit i greixat, sota el mantell sacrosant de la fe i la inestimable ajuda de l’Esperit Sant, les classes setmanals de l’assignatura anomenada FEN (Formación del Espíritu Nacional), instituïda precisament per menjar-nos el coco en allò  de “la unidad de destino en lo universal”, eren una collonada assumida tant per al donant –de la classe– com per l’entomador.

Ara, quan abordin la cirurgia de la Constitució –avui em sento optimista, ja ho veuen–, davant la insuficiència aconfessional, quina ocasió millor per trasplantar el laïcisme. Un problema menys i passem a una altra cosa.

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

Más Dios

No sé si se trata de aplacar las iras del Altísimo tras las defecaciones del blasfemo Toledo, y me refiero a cualquier Altísimo (musulmán, judaico, cristiano, etcétera), porque intuyo que el actor no pretende hace distingos cuando se caga en Dios. Hablo de aplacar las iras del Altísimo porque observo, como fórmula compensatoria por el agravio, que, una vez consolidadas y estructuradas las clases de religión católica en la escuela pública española, se aborda en algunas comunidades la enseñanza de la religión islámica. En realidad –leo– ya hay 12.000 alumnos que reciben este tipo de adoctrinamiento en escuelas de Ceuta y Melilla, obviamente, y Andalucía, Canarias, Aragón y el País Vasco por parte de 47 profesores contratados por la administración.

Pero el lío se ha desatado este verano cuando la Generalitat Valenciana, mediante un acuerdo entre PSPV y Compromís, planteó iniciar esta experiencia en cuatro CEIP de Castellón. Es realmente curioso que la izquierda que, según la ministra del ramo, Isabel Celáa, pretende sacarle el máximo de zumo laicista posible a este impreciso calificativo de “aconfesional” que blande el Estado Español, intentando derogar el artículo de la LOMCE que le otorga valor académico a la asignatura de religión, busque ahora añadir más Dios a la enseñanza pública valenciana con ese intento de introducir, a manera de prueba piloto, las clases de religión islámica en algunos CEIP de Castelló que finalmente se concretaron en dos: el Pintor Camarón de Segorbe y el Virgen de Gracia de Altura. Aunque parece que al final va a ser que no. Ocurre que la Federación de Padres y Madres de Alumnos de la provincia de Castellón, la FAMPA provincial, en voz de su responsable Silvia Centelles, se ha plantado: “Siempre hemos apostado por suprimir la religión de las aulas y en este sentido nos hemos manifestado, por lo que no entendemos esta nueva normativa”. Y haciéndose eco de la opinión de los padres, explica que se sienten defraudados por la escuela pública y no entienden cómo una administración de signo progresista como es la Conselleria de Educación puede favorecer que se imparta la religión islámica en las aulas, una religión que denigra a la mujer y que la relega a segundo plano.

Y esta es la visión progresista, que no bonista, del asunto. Apelan a la concepción aconfesional que rige en España. Es otro de los muchos temas que la transición dejó en manos del “depende” de turno.

Lo que oportuna y decididamente tocaría es eliminar la asignatura de religión de la escuela pública, cualquier tipo de religión, que la escuela es para enseñar a pensar por uno mismo y no para adoctrinar o fomentar fanatismos. Que quien lo necesite o crea en él, que se lleve su Dios a su casa y lo disfrute en su iglesia, su mezquita o su sinagoga. Dios en las aulas, cualquier Dios, sí que es adoctrinamiento puro y duro.

Siempre he pensado que el aleccionamiento franquista desde nuestra infancia –me refiero a los que, por generación, nos tocó– no nos entraba en vena por la prensa o la radio o los discursos del dictador, a los niños se les iniciaba en el nacional-catolicismo falangista desde las escuelas, especialmente las de religiosos (salvo honrosas excepciones, hay que señalarlo), encarrilando nuestros anhelos en una dirección única: ser un buen español, según la concepción joseantoniana, y un buen cristiano. Rogando constantemente por nuestro papa Pío (Doce), nuestro obispo Gregorio (Modrego) y nuestro caudillo Francisco (Franco), asustándonos con los infiernos, la concupiscencia (coloquialmente llamada la carne), la conjura judeo masónica, el comunismo y la pérfida Albión. Los curas, hermanos y frailes –salvo muy contadas excepciones– constituían la infantería del glorioso Movimiento Nacional. Eran ellos los que con la bayoneta calada nos empujaban por la senda del bien impidiendo, con violencia si era preciso, que ninguno se despeñara por el acantilado del pensamiento crítico (o, simplemente, del derecho a pensar), la sexualidad o la duda razonable. Al lado de este engranaje perfectamente urdido y engrasado bajo el manto sacrosanto de la fe y la inestimable ayuda del Espíritu Santo, las clases semanales de la asignatura llamada FEN (Formación del Espíritu Nacional), instituida precisamente para comernos el coco en lo de la unidad de destino en lo universal, eran un cachondeo tácito tanto para el dante –de la clase– como para el tomante.

Ahora, cuando aborden la cirugía de la Constitución –hoy me siento optimista, ya ven–, ante la insuficiencia aconfesional, qué mejor ocasión para trasplantarle el laicismo. Un problema menos y pasemos a otro asunto.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Ara és l’hora, socialistes!

De primer van venir a buscar els independentistes, i jo no vaig parlar perquè jo no n’era d’independentista. Quan van empresonar els comunistes i els de Podemos, vaig guardar silenci, perquè jo no era ni una cosa ni l’altra. Quan van venir a buscar els nacionalistes, no vaig protestar, perquè jo no n’era pas. Quan van venir a buscar els republicans, no vaig dir res, perquè a mi ja m’estava bé la monarquia. I quan van venir a buscar-me a mi, ja no quedava ningú que pogués defensar-me.”

(Sermó-poema que, en aquest cas, per la seva adaptació a les circumstàncies actuals, no és ni de Martin Niemöller ni de Bertolt Brecht però està inspirat en ells.)

Sempre he sentit a dir que el PSC té dues ànimes (parlo des dels temps de Martín Toval i Raimon Obiols), una més catalanista i l’altra més espanyola i que un dia van destapar el desaigua i una de les dues se’n va anar aigüera avall. També he sentit a dir que el PSOE tenia dos corrents, una jacobina i una altra molt més jacobina encara i que quan van obrir les portes giratòries, una se’n va anar als consells d’administració i l’altra a 13TV i Intereconomia. El que sí es cert, i els últims i penúltim resultats electorals de les dues formacions cosines germanes ho confirmen, és que tant a Catalunya com a Espanya hi ha molt socialista orfe de ideologia amb que empatizar i mentre es llepa les nafres vaga indecís per la galàxia electoral buscant on depositar la llavor.

Fa uns mesos, tot i que flairava a vacil·lada conjuntural, quan Pedro Sánchez va derrotar la caspa del partit i va sentenciar “España quiere a Cataluña” i, més endavant, “España es un estado plurinacional”, va haver-hi qui es va imaginar la regeneració socialista, però tan bon punt es va apuntar a la defensa de l’Espanya de la FEN (Formación del Espíritu Nacional) que bandeja el PP perquè és la seva i li dona vots en un país on el Movimiento ha arrelat (oé, oé, oé) i, com si fóssim més babaus encara, ens va deixar anar a veure si colava que “el PSOE obligarà Mariano Rajoy a dialogar i a trobar una solució pactada aquí a Catalunya per resoldre d’una vegada per totes la crisi al nostre país”, els il·lusos que quedaven van detectar la fantasmada i es van desencantar irremeiablement.

Han transcorregut quatre dies i hem viscut el que hem viscut. Que mai oblidarem. Que mai perdonarem. Que desmunta qualsevol intent de teoria d’equidistància entre els visionaris de la Generalitat i els psicòpates de la Moncloa, a no ser que hi posem tones d’asimetria. I tot i que a Pedro Sánchez se’l veu compungit per la massacre, no ha tingut el coratge de desmarcar-se definitivament i rotunda de qualsevol afinitat amb aquell paio alienat, mancat de qualsevol habilitat política, i que, cec, sord i mut s’ha begut l’enteniment.

Ara és l’hora, socialistes, de decidir. Ja no és un problema d’independència, no cal, això, en tot cas, ens toca resoldre-ho als catalans, que no us enganyin. És una qüestió de si estàs per la solució pacífica ràpida i dialogada o per la repressió i la violència d’estat. Si estàs per acabar amb el conflicte i tinguem la festa en pau o per la dilatació eterna esperant que es podreixi (que ja s’ha vist que mai no es podreix, ans el contrari, revifa). Si estàs per la caspa hispànica o per el trencament amb un passat recent d’origen franquista. Si estàs, en definitiva, i més desprès de la inanitat demostrada ahir pel monarca, per la monarquia o la república.

Un posicionament clar per part de PSOE i PSC, que tregui el PP del govern i exigeixi les responsabilitats que calgui a qui sigui, corruptes de tots colors i de tots els oficis, fiscals i jutges subordinats a l’executiu, policies que s’han extralimitat perquè duen l’estigma dels grisos a l’ADN i qui sap si amb una dosi excessiva d’inhalador quan surten abrandats de les furgones, que no es normal tanta violència si no és que de veritat has “nasío pa matar” (com deia el Sargento Arancíbia de les memorables “Historias de la puta mili”), és la oportunitat que tenen els socialistes de recuperar, potser, el pols i la confiança de molta gent que un dia van pensar en socialista.

Però s’han d’afanyar. Tot va molt de pressa i l’aplicació de l’article 155 és imminent. El tren de la història passa ràpid i para molt poca estona. O hi puges o et quedes a terra. Sols, per molts anys, a l’andana.

Etiquetat , , , , ,

La teoria de l’agent doble

A part de l’impagable i emocionat discurs de Rajoy des del balcó de la victòria –“…me dicen aquí que recuerde que hemos ganado las elecciones… Bien, oye, hemos ganado…, oye, es verdad…”– i de la convicció que Espanya per essència, història i idiosincràsia és de dretes i que, majoritàriament, ha interioritzat la doctrina d’aquella assignatura demolidora del meu batxillerat que es deia FEN (Formación del Espíritu Nacional), els col·legues de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern, entre partida de dòmino i carajillo de rom Pujol, obvien l’eliminació de la Roja i parlen de que Catalunya, pel que es demostra en les dues darreres conteses electorals, és cada cop més diferent i sobre tot, i això és el que m’apassiona i el motiu d’aquest modest post, parlen de la suggestiva teoria de l’agent doble en el cas de les converses gravades entre el ministre Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso.

Fa dies que en Rosselló, un jubilat que va ser a Convergència des dels anys de la fundació i empedreït lector de novel·les de John Le Carré, tot s’ha de dir, ens dona la murga amb la teoria de l’agent doble que volia portar a la ruïna al pobre Fernández, el ministre de l’interior, i a tot el Partit Popular, posant-li paranys constants que els deixessin en evidència i provoquessin l’escàndol definitiu que els fes plegar a tots.

Segons Rosselló, en Daniel de Alfonso era un doble agent. Un patriota català, un home d’absoluta confiança d’Artur Mas, que es veu que el va posar, i director a l’ombra de l’ACI (Agència Catalana d’Inteligència), inexistent oficialment però que ja funciona en la part obscura del Govern,  dins de l’àmbit de les estructures d’estat que s’estan posant en marxa sense fer soroll i mig d’amagatotis.

La teoria de l’agent doble que propaga en Rosselló, a partir de les extenses converses que va publicant el digital Público, ve a dir que De Alfonso li va deixar anar munició per tal que el ministre, amb l’ajut de fiscals, jutges i equips especialitzats policials d’investigació i, per suposat, la complicitat d’uns quants periodistes de la caverna, el nom dels quals citen amb claredat meridiana, anés ficant la pota una vegada darrera l’altra. Que li va deixar anar corda, molt corda, perquè s’entortolligués i es pengés ell mateix. De fet, l’embolicada que li va fer amb el cas dels presumptes milions a Suïssa de l’alcalde Trias, que va deixar el ministre amb el cul a l’aire, n’és una bona prova de per on anaven els trets. I les intrigues que li filtrà sobre Convergència. I la presumpta prevaricació d’Homs. Tot plegat, indicis molt febles per tal que la gent del PP i acòlits la vessessin públicament. És la clàssica estratègia de l’agent doble, m’insisteix el meu interlocutor en acabar el segon carajillo.

–No et sembla exagerada –justifica en Rosselló– aquesta permanent afirmació d’espanyolitat per part del cap de l’Oficina Antifrau? Oye, que yo soy español, repeteix a les gravacions. Es tracta d’un recurs molt típic dels agents dobles.

No m’acaba de fer el pes, li dic. De Alfonso és madrileny. A més, el tracte amb els parlamentaris catalans va ser molt fatxenda.

–No et confonguis –manté en Rosselló–, De Alfonso és jutge i fa servir un to professional característic dels jutges espanyols. I pel que fa a l’origen no català, el General Villarroel, tot i haver nascut a Barcelona, era d’origen gallec, i Carod Rovira, fill de guàrdia civil, era d’origen familiar aragonès, i el president Montilla es nascut a Iznájar. Els patriotes catalans neixen on volen, com diu l’acudit. A més, Daniel de Alfonso va ser condecorat pels Mossos d’Esquadra, la nostra policia. Tot  i sabent que era el seu suïcidi professional i el final del seu futur com agent doble, De Alfonso ha preferit fer l’últim servei a la causa sobiranista lliurant les gravacions i aixecant l’estora. El que jo et dic, un patriota.

Concloc que al Rosselló se li ha anat la pinça. L’acudit va sobre els bilbaïns, penso, però m’ho callo. I no deixo de pensar en l’àngel Marcelo que sempre ha tingut cura del ministre, com és ben sabut, i en les eleccions del diumenge li va afegir un grapat de votants a Barcelona.

En fi, la teoria del doble agent és una anada d’olla, una xorrada de cafè, una especulació de jubilats ociosos, però…, mola, eh?

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , , , ,