Tag Archives: Fernández

La mirada de la fiscal Magaldi

Anava en cotxe pel matí i sentia el relat que feia la fiscal de Barcelona Ana Magaldi de l’incident que, explicava en roda de premsa, es va produir l’últim dia del judici del 9-N quan un grup d’unes vint persones la van escridassar a la sortida del jutjat des de l’altra banda de la tanca de protecció. He sentit una pena infinita per aquesta pobra dona, d’edat avançada, que explicava amb veu dolorida com aquella colla d’energúmens li cridaven “merda!”, “feixista”, “ets unes merda” i “marxa de Catalunya”, però el que més m’ha impressionat, ho confesso, és quan ha descrit la mirada del jove que se li va acostar desafiant: “una mirada d’odi que no havia vist mai en 64 anys, malgrat haver tractat amb molts delinqüents, no ho oblidaré mai”. La seva veu tremolosa m’ha sabut transmetre la sensació d’acolloniment que li devia recórrer les cames i m’he compadit d’ella i, instintivament, m’hi he solidaritzat.
He tornat a casa per la tarda sense haver vist els informatius del migdia perquè dinava fora (per cert, en un magnífic restaurant de cuina napolitana un rissotto de peix inoblidable). He entrat a les xarxes socials per veure com la premsa espanyola hi sucava pa i com partits i institucions condemnaven els fets. Recuperat ja del sotrac inicial he rebuscat més i més a la xarxa i he trobat les declaracions d’un company del noi que es va adreçar a la fiscal, que en cap moment ha amagat el seu nom ni el del noi agosarat i ha explicat que ells no la van insultar i que el de la mirada d’odi li va dir: “Disculpi, vostè creu que és lògic asseure un president al banc dels acusats per posar urnes de cartró?”, segons narració del digital El Nacional.
Aleshores, ja picat per la curiositat i les versions contraposades, i sense cap ganes de justificar ni uns mals modos ni uns insults, Déu me’n guardi, he visionat el vídeo que ha passat TV3 de la sortida del jutjat de la fiscal. He vist la passejada de la vella dama i m’he fixat en la mirada, les diverses mirades, que ha llençat a la concurrència, aturant-se i fumant la reconfortant cigarreta d’un cop acabada la feina. Miri senyora Magaldi, jo, que sóc uns anys més gran, també, degut a la meva feina, he tractat amb banquers delinqüents, periodistes venuts, polítics corruptes, jutges prevaricadors i/o corromputs i mai havia vist una mirada més altiva i, fins i tot, reptadora –excepció feta, potser, de la d’Isabel San Sebastian– en els ulls d’una dona. No la oblidaré mai.
Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Els bascos i les basques

Des que el lendakari Iñigo Urkullu ha declarat que “el concepte d’independència és del segle XIX. El nostre nacionalisme en el segle XXI és solidari, pretén més autogovern per desenvolupar les potencialitats del país en una sobirania compartida. En un món globalitzat, la independència és pràcticament impossible”, les carns del nacionalisme català d’ampli espectre han començat a obrir-se i sembla que s’hagi donat llum verda a les opinions de columnistes i de lectors que pretenen descobrir ara la sopa d’all: que els bascos i les basques –respectem el ritual retòric implantat pels batasunaires i adoptat pels oradors penevistes– han anat sempre a la seva pel que fa a la solidaritat política amb Catalunya. Que el PNB s’ha aprofitat d’aquesta actitud babaua de tants catalans identificats amb un poble que ha sofert tant –com cantava Raimon en el seu homenatge al País Basc de l’any 67– i lluny d’esperar-nos per a fer-nos costat i caminar junts i solidaris pel pedregós camí cap a la llibertat i, potser, si Déu vol, la independència un d’aquests anys, ha agafat la drecera del seny, el pacte i el peix al cove –però tot això no formava part de l’ADN català?– per treure’n profit immediat i ben sucós. Són els més llestos. Són únics. Amb la tècnica del mag, que consisteix en aconseguir que et fixis en un moviment de distracció per camuflar la confecció del truc que et donarà el resultat desitjat, s’han erigit en el model que Espanya és capaç de digerir, que Rajoy es veu en cor de fer-hi tractes i canviar cromos i que, fins i tot, el PSOE de Ferraz faci veure que no està al cas quan, en pacte de govern, PNB i PSE parlen amb naturalitat de nació referint-se a Euskadi, aquest concepte gairebé sacríleg que ni el gestor Fernández ni la sultana Díaz solen admetre.
Des de sempre, vull dir des de fa molts anys, però no des de 1714, que és l’any i la xifra de referència per a tot el que tingui a veure amb el país, tant si es tracta de la Diada Nacional com si parlem del best-seller de Sánchez Piñol, passant per el número exhaurit de la Grossa o el minut de reivindicació en els partits del Nou Camp, des de fa anys, dic, una gran part del nacionalisme català s’ha demostrat enlluernat pel País Basc. No parlo només de l’independentisme radical o semi-radical que s’abraça i agraeix emocionat el suport d’Arnaldo Otegi al procés, parlo també del nacionalisme dels anys pujolistes (tot i que Pujol, personalment, mai s’havia refiat del PNB), parlo dels retransmissors dels partits de futbol contra l’Athletic que s’emocionaven a “la catedral” i parlaven d’aficions germanes mentre els jugadors bascos ens estovaven més que ningú, parlo d’aquella admiració mal dissimulada per una gent que aquells sí que els tenien ben posats…
Malgrat les inflamades arengues d’Arzallus –que, per cert, quan l’aprovació de la Constitució espanyola va dir que “ha quedat clar que els diputats i senadors del PNB no han qüestionat la unitat de l’Estat; hem defensat una concepció de l’estat més ajustada a la formació del Regne d’Espanya i a la seva realitat històrica”– i els intents desbaratats d’Ibarretxe, sempre he tingut la impressió que els nacionalistes bascos no estaven per la independència de la que tant es vantaven. Estaven, més aviat, pel “anar-hi anant”, perquè, entre el concert econòmic protegit per la Constitució i blindat, més tard, a Las Cortes l’any 2010 i la pressió al carrer dels “chicos de la gasolina”, que deia Arzallus, en la banda tova de la violència, el seu estatus és envejable.
Tinc la impressió que tant al País Basc com a Catalunya, encara que per causes sociopolítiques ben diferents, el sí en una consulta legal i pactada no arribaria al 51 per cent. Són xifres que els governs respectius saben. I mentre als sobiranistes catalans els pot la rauxa, el bri d’esperança per si hi ha una mica de sort i la pressió de la CUP, els líders actuals del PNB han apostat decididament per la negociació del canvi de cromos que els garanteix la consolidació de l’estatus gairebé sobirà que ara ja tenen, un acord del “cupo” més favorable encara i la finalització d’unes infraestructures viàries pendents. I tot plegat embolcallat en una fiscalitat envejable si la comparem, sense deixar de caure simpàtics en cap moment ni sentir parlar de boicot als vins de la Rioja Alavesa o a les “alubias de Tolosa”, posem per cas.
Vist així, per què s’han de complicar la vida amb nosaltres que som els empestats? Mirin com ho veu el lendakari: “Catalunya va plantejar una modificació del model d’Estat i com que no hi va haver diàleg van aflorar solucions que potser no responen a la voluntat primigènia”.
Ho tenim clar.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,