Tag Archives: Franco

De l’embolic al disbarat

Conta la llegenda que Salvador Espriu es va encarnar per a salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra. Però, pel que penso en observar l’ocorregut el cap de setmana passat, els administradors de la seva fe s’han fet un embolic amb la profecia i a cada cosa li han posat el nom que els hi ha semblat, i, d’aquesta manera, ni recte camí ni accés al ple domini de res, sinó a continuar amb l’embolica que fa fort i deixar que l’ambigüitat aplicada al nom de cada cosa faci pensar que potser que…, més tard o més d’hora…, implementar, implementar!, però potser ara no és el moment d’implementar massa…., hem de deixar de dir-nos que ni un pas enrere i fer passos endavant…, hi ha coses que no s’han fet bé… (quines?, quines?, a veure si les encertem) i continuar amb allò de sempre. Penso, a vegades que hem passat del Junts pel Sí al Junts per a Mi. Perquè, seguint les paraules del profeta, es veu que de vegades es necessari i forçós que un home mori per un poble (en sentit figurat, imagino, que els profetes ja se sap), però mai no ha de morir tot un poble per un home sol.

És per això que necessito amb urgència unes vacances. Que la tramuntana del Cap de Creus m’esbaldeixi les idees i airegi tant concepte confús que no entenc.  O parlem clar i retornem el nom de cada cosa o continuem amb la il·lusió òptica que ens portarà –me’n desmarco, els portarà– a cometre els mateixos errors. I com diu Mas que va dir Aznar, abans es trencarà Catalunya que Espanya. Fi de la cita.

Es clar que, si mirem cap a baix a la dreta, de l’embolic passem al disbarat, un darrere l’altre. Continuant amb el culebrot de les restes de Franco, ara intervé la Fundació que porta el nom del dictador –encara no l’han il·legalitzat? És que no hi ha vergonya?– i el seu president crida a un nou “alzamiento” –òndia!– i insta la Conferència Episcopal a impedir l’exhumació recordant-los-hi que Franco va ser el seu benefactor i a qui deuen la seva existència.  Ah, i la família, bé, gràcies, la família a la seva, que no accepten quedar-se amb les despulles. Herència tota, despulles ni una, que tot hauria d’anar en el mateix paquet, penso. I després passa el que passa, que s’encomana. Hi ha molta resistència a exhumar els ossos de Queipo de Llano de l’església de la Macarena de Sevilla. Imagino que és el dret de conquesta que encara preval.

Com el que exhibeix orgullós el nou president del PP, Pablo Casado, l’home remasteritzat, que ha anunciat la seva intenció de reconquerir Catalunya per tal que aquesta Tabernia hipotètica –Tabernia? No, Tabarnia, Pablo, Tabarnia, que això passa quan et regalen els masters i li robes a Ciudadanos la seva fantasmada– esdevingui real. O sigui que el retorn a la Moncloa passa –clàssic estil del PP– per la humiliació de Catalunya, res de nou, i Casado, disfressat de Don Pelayo, es disposa a la reconquesta; si és que són com nens jugant amb l’Exin Castillos. Es que no poden treure’s del damunt l’instint de conqueridors, de colonitzadors. O sigui, recuperen la cantarella que els ha fet famosos: l’aporellosoé.

El disbarat gros, gros, per sucar-hi pa com han fet els mitjans internacionals, és el del cas del submarí de tecnologia autòctona que, primer no surava –llegeixo que en els càlculs hi havia una coma on no tocava– i després, un cop ampliat –el submarí i el pressupost, es clar– per tal que fes de submarí com Déu mana, resulta que no els hi cabia al port de Cartagena –quin nyap!– i s’ha hagut d’ampliar el pàrquing aquàtic. La suma de la despesa de tot plegat es veu que es dispara al doble del pressupostat, de 2.132 milions es passa, amb aquell senyoriu que sembla que estigui pel damunt del bé i del mal, de l’encert i del error, a 3.907. Xavalla.

Però en aquest descomunal joc dels disbarats, sobresurt el ridícul del jutge Llarena, –una lágrima cayó en Llarena, diuen que es la brama que corre per la confraria judicial–, que en el tema dels allunyats, estranyats, fugits, exiliats al cap i a la fi, s’ha cobert de glòria. No sé com ho vendrà el ministre Borrell per apaivagar la mofa dels fòrums internacionals i per dissimular el descrèdit que ha propiciat la tasca del jutge obsessionat per la sedició, la rebel·lió i la violència dels rebels i sediciosos, però penso que costarà Déu i ajuda tapar el llautó que ha ensenyat amb l’embolic de l’euroordre.

I mentre la fiscalia es manté ferma, impertorbable, en no fer ni un pas enrere pel que fa als processats  i desterrats, no fos cas que paregués que a Espanya no hi ha separació de poders, per l’amor de Déu!, sembla que Pedro Sánchez, animat per la millor de les intencions ha trobat el desllorigador que tornarà als catalans la dignitat, la il·lusió i l’esperança de viure lliures i en pau: remenar l’estatut, aquell que van deixar fet un nyap, recorden? Potser no, perquè d’això fa molts anys  i flaira a operació vintage. Però segur que els sona, facin memòria: es-ta-tut. Una cosa que va néixer a Miravet, que Zapatero i Mas van redecorar a la Moncloa, que la penya de l’Alfonso Guerra li va passar orgullosament el ribot i Rajoy va recollir una pila de signatures perquè el Tribunal Constitucional el rematés. Es clar que ho recorden, però igual els passa com a mi, que em fa l’efecte d’una pastanaga rància, o d’una peça antiga amb pudor a naftalina. I no em motiva gens ni mica.

Potser les vacances els ajudin a tots plegats a ser més imaginatius i menys juràssics. Així sigui.

 

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Y no estaba muerto, no, no.

Sento una gran pena, no exempta de comprensió, per aquella bona gent, il·lusos al cap i a la fi, que el 20 de novembre de 1975 van destapar l’ampolla de xampany que portava un temps guardada a la nevera, per celebrar la defunció de Franco. Van destapar l’ampolla, van omplir les copes i les van fer entrexocar, brindant, potser, amb la famosa dita: muerto el perro, se acabo la rabia. Quin error! Ni Franco ni el franquisme estan morts i la ràbia continua escampant-se, encomanant noves generacions que només coneixen tot allò per la fanàtica cridòria dels seus ancestres.

Pels pobles d’Espanya encara hi ha simbologia franquista i carrers amb noms que remeten al Movimiento, al cop d’estat del 36 o a la prolongada i asfixiant dictadura. I sempre sorgeixen impediments, amb excuses de tot tipus, algunes encobertes i d’altres més descarades, per evitar que la iconografia s’elimini d’una punyetera vegada. La llei de la Memòria Històrica, que va ser un intent per restituir legalitats robades a cops de sabre i de creu, per fer una mica de justícia amb els ajusticiats, per a pal·liar tant dolor que la repressió va provocar en milers de famílies, ha ensopegat una i altra vegada amb les mateixes pedres, ja siguin del Partit Popular, alguns dels quals representants han ultratjat els vençuts amb burles i insinuacions miserables impròpies d’un polític en democràcia, ja es diguin, directament i orgullosa, i sense cap mena de complex, franquistes. I/o falangistes.

El recent escàndol del Ducat de Franco, el de Carmen Martínez Bordiú heretant el títol vergonyant que la converteix en Gran d’Espanya amb la complicitat i la signatura d’amagat de l’exministre Català i la Corona mirant cap a una altra banda, és una mostra més que no era mort, no, no. I, què em diuen de l’assumpte de l’intent d’exhumació de les restes del dictador de la seva tomba del Valle de los Caídos per part de l’agosarat –almenys en aquest afer– Pedro Sánchez, que xoca frontalment amb les excuses legals de la família, que es nega a recollir les restes, que què cony s’han cregut? I què pensar de la resistència numantina davant del projecte de transformació de l’esmentat Valle de la creu mastodòntica, davant la qual, el cap de setmana passat, una munió de francoadictes es van reunir, es van manifestar, van victorejar al dictador i van cantar, braç enlaire, el caralsol? I què opinen, en aquestes alçades de la vida, de la inconcebible existència subvencionada de la Fundació Francisco Franco? El que dèiem: que no era pas mort, no, no.

Els que argumenten que això ni a Alemanya ni a Itàlia –que van tenir líders facciosos, cosins germans de Franco– seria possible, el de la pervivència de noms i símbols, el del manteniment de títols hereditaris, el de la fundació i el mega mausoleu, és perquè desconeixen la idiosincràsia espanyola i semblen ignorar que mentre els seus col·legues feixistes van perdre la guerra i van morir violentament, Franco la va guanyar, va governar gairebé quaranta anys entre aclamacions i cridòria enfollida, va morir cristianament al llit i va ser profusament plorat per una majoria de gent del carrer. Els del xampany i el brindis eren molt minoritaris.

Franco, el franquisme i el patriotisme joseantoniano no van ser ni són un bolet estrany sorgit conjunturalment en un bosc tranquil. Franco, el franquisme i el patriotisme joseantoniano pertanyen a l’ADN secular espanyol de gran part de la ciutadania. . Com el fanatisme catòlic-apostòlic-romà, les seves beateries i les seves mostres pintoresco-folklòriques de fervor popular. Com els jocs i celebracions amb bovins. Com l’all a la cuina.

En aquesta línia, i encara que em sàpiga greu acceptar-ho, cal donar-li la raó a Pilar Gutiérrez, filla de ministre del dictador, quan afirma que el franquisme no és residual, perquè hi ha una majoria d’espanyols que segueixen respectant a Franco. La líder del Movimiento por España va muntar el recent sarau del Valle de los Caídos, que van batejar com pelegrinatge nacional patriòtic-religiós “per demanar a Déu, per intercessió dels sants i màrtirs allà enterrats, que impedeixi l’espoli que els rojos pretenen perpetrar, contra tota legalitat “, perquè, segons el seu parer, hi ha milions de patriotes amenaçats pel govern socialista amb robar als espanyols dos dels seus herois més insignes: Franco i José Antonio.

Li atorgo, fins i tot, el benefici del dubte raonable al nou habitant de la Moncloa, però, permeteu-me una actitud d’absolut escepticisme, d’incredulitat basada en el que ja se sap i en el tarannà d’un gran percentatge del paisanatge hispà.

I és que, reconeguem-ho, una bona part d’Espanya (i no només la que badalla) i Pilar Gutiérrez són així. Amb aquesta fe supersticiosa indestructible i aquesta inconfusible sentor a all.

Etiquetat , , , ,

Els pastorets

És com si m’hagués donat un cop molt fort al cap i, perdent l’enteniment, el destí fes una cabriola i em retornés a la infantesa, a la pudor de pixum i la de la fusta del llapis quan li treies punta, al rosari a peu dret de cada tarda a la classe dels Maristes de Sants en el que es pregava per “nuestro Papa Pio, nuestro obispo Gregorio y nuestro caudillo Francisco”, als primers divendres de mes, a l’himne que cantàvem tots a una:

El trece de mayo la Virgen María 
bajó de los cielos a Cova de Iria. 
Ave, ave, ave María. Ave, ave, ave María.

He vist per la tele el Papa Bergoglio, el pontífex modern que havia d’acabar amb el fanatisme i les supersticions, em sembla,  fent bullir l’olla del negoci de la fe, a Fàtima, amb un ritual gairebé màgic que convertia en sants dos pastorets portuguesos que fa cent anys, tal dia com avui, van dir que se’ls havia aparegut la Mare de Déu… I tothom va fer com que s’ho creia i avui encara, un milió de persones, com allò de les multituds a la Meca, han anat d’excursió a Fàtima per celebrar-ho.

Al diari de Marhuenda ho expliquen per sucar-hi pa:

Los relicarios con forma de ampolla de cristal contenían un mechón de pelo de Jacinta y un fragmento de hueso de la costilla de Francisco y fueron colocados en el altar por Angela Coelho, la postuladora de la causa de la canonización, y por Pedro Valinho, asesor de la postulación y actual director del Servicio de Peregrinos del Santuario.

Francisco y Jacinta se convierten así en los primeros niños santos por obrar un milagro y no por ser considerados “mártires”.

El milagro por su intercesión que fue aprobado para poder ser santos es la curación del niño brasileño, Luca Baptista, que sufrió una grave lesión cerebral al caer por una ventana en marzo de 2013, cuando tenía 5 años.

Sus padres, João Baptista y Lucila Yuri, procedentes del municipio de Juranda, en el estado de Paraná, rezaron a los pastorcillos de Fátima y el niño se recuperó de una “manera inexplicable para la ciencia“.

M’he fixat que en el calendari posava 2017. També que a la tele diuen que ni el govern ni els benedictins del Valle de los Caídos deixaran exhumar el cadàver de Franco malgrat el que ha aprovat el Congrés.

Etiquetat , , , , , ,

La vergonya

Observo que l’ex-jutge Garzón ha tornat a marcar paquet mediàtic amb el clàssic assumpte de les propostes de reconversió del controvertit Valle de los Caídos. Creu, al costat d’altres dos advocats, que s’ha de convertir en un lloc d’homenatge als perseguits durant la guerra civil i, de passada, ja posats, aconseguir l’exhumació dels cadàvers de Franco i José Antonio i entregar-los a les famílies. Ha invocat amb els seus col·legues la Llei de Memòria Històrica, naturalment, i el Govern en primer lloc, i en última instància el Tribunal Suprem, se l’ha denegat, també naturalment. I no em sorprèn. Un país on, després de quaranta anys del “Franco ha muerto”, els vestigis físics del franquisme estan molt present encara a monuments, carrers, places i cognoms de pobles espanyols i la fundació que porta el seu nom funciona amb normalitat i subtilment subvencionada, on el partit en el poder es va refundar sobre la base d’un partit creat per, entre d’altres, vuit antic dirigents del règim dictatorial que va sorgir de la victòria feixista de la guerra civil, ¿com havia de moure un dit per canviar la plasmació èpica de la celebració de la victòria que el dictador va fer construir amb sang, suor i llàgrimes dels vençuts per al seu propi i faraònic mausoleu? O són uns babaus o uns torracollons aquests advocats. I no serveix per a res intentar les comparacions amb el tractament que reben a Alemanya i Itàlia els vestigis del nazisme i del feixisme, respectivament. A Alemanya, Hitler va perdre la guerra i es va suïcidar o no al seu búnquer. A Itàlia, Mussolini va perdre la guerra i el van executar i, després, van escarnir-lo públicament. A Espanya, Franco va guanyar la guerra, va viure com un tirà per la gràcia de Déu i va morir com un cabdill al llit, fotut, entubat i fet un nyap, sí, però reconfortat amb el braç incorrupte de Santa Teresa i el plany popular majoritari.
A Alemanya i a Itàlia hi ha partits filo nazis i filo feixistes com en altres llocs d’Europa; a Espanya han estat absorbits per la dreta que governa. Això no vol dir que tot el PP sigui franquista, tot no, però vol dir que el filo franquisme segueix viu i és darrere de la casposa concepció del trinomi Déu-Pàtria-Rei que inspira la percepció més rància i ultramuntana del país, absolutament –i no sé si majoritàriament– vigent, que brollada de la filosofia “joseantonianes” li va prestar ideologia a l’antic règim.
És evident que a hores d’ara, segle XXI, no hauria de quedar ni un senyal de la simbologia franquista als carrers ni un pòsit de nostàlgia franquista en els cors, però així és Espanya i així són els espanyols. I el problema no es pot circumscriure a la pervivència del descomunal monument del Valle de los Caídos que acull les dues cadavèriques icones. És clar que hauria de volar pels aires o patir una reconversió conceptual de dalt a baix que no el reconegués ni la mare que el va parir però, si em permeten l’opinió que potser els sembli contradictòria, jo sóc absolutament partidari de mantenir-lo així, intacte i exultant, amb les dues relíquies al seu interior i la creu monumental visible d’una hora lluny. Cal mantenir-lo així perquè és l’estigma vergonyós d’una Espanya que encara perviu amb el manteniment del Concordat amb la Santa Seu, per exemple, o amb la sustentació d’una monarquia imposada pel dictador a qui el Rei emèrit recordava emocionat en un recent documental francès: “Franco em va agafar la mà i em va demanar que preservés la unitat d’Espanya”.
Per descomptat que cal mantenir el Valle de los Caídos tal qual. És l’estendard de la pròpia ignomínia i serveix d’escarni dels forasters il·lustrats que no ho aconsegueixen entendre. Si algun dia es desconfigura el Valle és que abans s’ha anat en orris tota la resta. El que és fonamental.
Mentrestant mantinguem–nos a l’espera i que ens caigui la cara de vergonya.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Si Déu no existís (posem per cas)

Es tracta d’una mera especulació, no es pensin, un exercici dialèctic que, a vegades, sorgeix al capvespre, entre ampolles d’aigua de Vichy i algun tallat descafeinat, a les converses sempre intenses i sàvies de la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern. Una suposició. Un parlar per parlar. Una gosadia. Però si Déu no existís o, com alguns teoritzen, si Déu fos una creació de l’home a la seva semblança per tal de sotmetre altres homes, quin ridícul més espantós i tràgic estarien fent els que s’immolen amb la promesa d’un paradís ple d’hurís de bon veure i millor beneficiar. Quina inutilitat de morts indiscriminats, de tolits de per vida, d’orfes i famílies destrossades. Quina bogeria d’explotació i esclavatge històric de la dona per part dels administradors de les creences. Quin desori criminal de conflictes entre sumites i xiïtes, catòlics i protestants, moros i cristians, i moltes altres i variades confrontacions per culpa de la disparitat en les creences en el decurs dels segles. Quants cremats, degollats, passats a ganivet o afusellats a les cunetes ens haguéssim pogut estalviar.

Si Déu no existís –Déu mos en guard, perquè ara el gasto ja està fet– quants milions de capellans, pastors, predicadors, aiatol·làs, imams, talibans, religiosos de convents i sectes i altres divulgadors del missatge de l’Inexistent podrien reconvertir-se a l’economia productiva i dedicar-se a treballar d’una punyetera vegada. I ja no hauríem de discutir més, per exemple, per si es compatible la festa del 8 de desembre amb la del 6, perquè això de la Immaculada Concepció tothom entendria que és una anada d’olla com la resta de discussions teològiques. De fet la Teologia no tindria cap sentit. O no tindria més sentit que el debat literari sobre els contes d’Andersen o els llibres de Tolkien I les desfilades vaticanes –o de les esglésies ortodoxes, tant se val–, homes vestits amb faldilles d’un blanc nuclear, o de púrpura lluent, amb bàculs d’or i una ostentació majestàtica recordarien més a les desfilades del dia de l’orgull gai que cap altra cosa. I l’avortament seria lliure i gratuït. I cadascú podria fer amb el seu cos el que li semblés. I amb la seva sexualitat. I l’eutanàsia responsable no seria perseguida. I el ser humà podria obrar en consciència i no segons la consciencia imposada pels funcionaris d’una estranya idolatria anomenada fe.

Si Déu no existís o si fos una creació de l’home, Sex Pistols no haurien tingut l’èxit rutilant amb “God save the Queen” i a la Reina d’Anglaterra l’hauria de salvar Snoopy. I l’estat d’Israel no tindria raó de ser en no existir una “terra promesa” assenyalada pel Déu dels jueus. I les catedrals i els temples, del més luxós al més humil, fossin de la religió que fossin, serien, en tot cas, àgores de discussió humanística. I la Sagrada Família, el més bell i original poliesportiu indoor del món que atrauria japonesos en processó. I Franco mai no hagués pogut esser “el dedo de Dios” malgrat que hauria estat igual de criminal i repressor i Maradona tampoc no hauria esdevingut “la mano de Dios” a l’hora de fer el seu gol mentider.

A propòsit de tot això, acabo de llegir que el Papa de Roma, el més alt funcionari del Déu dels catòlics, ha declarat que el món està en guerra però no de religions, perquè les religions busquen la pau. No voldria pas contradir un home de tant prestigi i de tant de pes en la política mundial, però no estic d’acord. L’Islam està en guerra contra l’infidel. No es pas l’única guerra en marxa, malauradament, però és, en aquests moments, la gran guerra. La de la superstició i el fanatisme contra el progrés i la llibertat de l’home i de la dona. És la guerra eterna de religions com tantes i tantes hi ha hagut en el decurs de la història. Que les religions busquen la pau? Depèn de qui ho explica. La pau de les fogueres purificadores de la Inquisició, la pau dels afusellaments de la croada del 36 beneïda pels bisbes, la pau de la destrucció de les Torres Bessones, i els atemptats de Madrid i París, i Bagdad i Kabul. I Estambul i Ankara, la pau del descansi en pau.

Si Déu no existís o fos una evident creació de l’home, la història, les fronteres, el món actual i els valors en els que es basa no seria com el coneixem ara mateix.

Si Déu no existís, cosa poc versemblant perquè caldria provar-ho amb arguments científics, i això ja se sap que és tant difícil com provar el contrari, molt em sembla que, vist el que hem vist i el que hem viscut, seriem més lliures.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

Quan jo era un “veg-friendly”

Contemplo, esmaperdut per la perplexitat, com un bona part de les forces vives de l’Ajuntament de Barcelona han decidit declarar la ciutat ‘veg-friendly’, la qual cosa, a part de guai, significa que Barcelona esdevé pels segles dels segles una ciutat amiga de la cultura vegetariana i vegana (la vegana és un grau més que la vegetariana, més restrictiva), com si diguéssim bleda-friendly, per entendre’ns. A la pràctica, això vol dir que els dilluns tota alimentació que provingui de l’administració municipal haurà de ser completament vegetariana, que a tots els esdeveniments promoguts per la casa gran hi haurà opcions veganes i vegetarianes i que un cop a l’any s’organitzarà una mobile congress de la verdura o, com a mínim, un  dia de l’orgull vegetarià.

Per què el dilluns, es preguntaran vostès, animats pel seu esperit tafaner de lector inquiet? Perquè no hi ha peix fresc a Mercabarna i la verdura pot tenir sortida més fàcil? No pas. És que els nois i noies de l’Ajuntament s’han adherit al “Meat free Monday” –guai també, eh?– que és una campanya internacional de “dilluns sense carn”. El que no em queda clar és si totes les escoles i hospitals públics, així com menjadors socials, àpats de representació o banquets de regidors hauran de complir la norma. No sé, tampoc, si els representants municipals i els funcionaris, a casa, els dilluns, hauran de cenyir-se a la dieta vegetariana. I els càrrecs i funcionaris de la Diputació?

El regidor Alfred Bosch, sense que se li escapés el riure en cap moment, ha declarat que aquesta proposta “és una mostra de modernitat” i la regidora Maite Fandos ha afegit, molt seriosa, que “el vegetarianisme és un símptoma del tarannà obert i sensible de la ciutat”.

Estic d’acord i em solidaritzo com un ciutadà més, sense descollonar-me per terra, amb la iniciativa. De fet, de petit, a casa ja ho érem molt de “veg-friendlys”, una exageració. Encara que, com que estic parlant dels anys 50 del segle passat, i d’anglès no en sabíem ni s’estilava, no ens anomenàvem així sinó catòlics-apostòlics-i-romans i en lloc del dilluns ho fèiem els divendres. En dèiem abstinència en lloc de “Meat free Monday”, però el nom és el que menys importa. I si no complíem pecàvem, pecàvem de veritat, pecat mortal!, i podíem anar a l’infern (no immediatament, sinó en el futur, més enllà).

Tots els divendres de l’any, tots!, vulgues que no, havíem de celebrar el dia de l’orgull vegetal… Amb una important excepció. Es veu que com que Espanya sempre havia sigut tan catòlica de tota la vida i havia lluitat tant i tan bé contra l’infidel, un Papa li va concedir l’anomenada “Bula de la Santa Cruzada”, de manera que si en nom de la família anaves a la parròquia i pagaves un tant –que crec que a l’igual que els impostos actuals, depenia dels ingressos familiars, vull dir que els rics pagaven més que els pobres i se’n enorgullien– t’estenien per escrit, signat pel senyor rector, la butlla papal que t’autoritzava a saltar-te la dieta vegetariana tots els divendres de l’any, excepció feta dels divendres de quaresma que d’aquests no se’n salvava ni Déu.

Crec que aquest salconduit eclesial es va derogar l’any 1966. Però confesso que un dels meus hàbits era llegir a La Vanguardia del meu pare, el divendres, el menú d’abstinència que li servien a Franco. Si remenen l’hemeroteca dels anys cinquanta ho trobaran.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,