Tag Archives: Franco

Els pastorets

És com si m’hagués donat un cop molt fort al cap i, perdent l’enteniment, el destí fes una cabriola i em retornés a la infantesa, a la pudor de pixum i la de la fusta del llapis quan li treies punta, al rosari a peu dret de cada tarda a la classe dels Maristes de Sants en el que es pregava per “nuestro Papa Pio, nuestro obispo Gregorio y nuestro caudillo Francisco”, als primers divendres de mes, a l’himne que cantàvem tots a una:

El trece de mayo la Virgen María 
bajó de los cielos a Cova de Iria. 
Ave, ave, ave María. Ave, ave, ave María.

He vist per la tele el Papa Bergoglio, el pontífex modern que havia d’acabar amb el fanatisme i les supersticions, em sembla,  fent bullir l’olla del negoci de la fe, a Fàtima, amb un ritual gairebé màgic que convertia en sants dos pastorets portuguesos que fa cent anys, tal dia com avui, van dir que se’ls havia aparegut la Mare de Déu… I tothom va fer com que s’ho creia i avui encara, un milió de persones, com allò de les multituds a la Meca, han anat d’excursió a Fàtima per celebrar-ho.

Al diari de Marhuenda ho expliquen per sucar-hi pa:

Los relicarios con forma de ampolla de cristal contenían un mechón de pelo de Jacinta y un fragmento de hueso de la costilla de Francisco y fueron colocados en el altar por Angela Coelho, la postuladora de la causa de la canonización, y por Pedro Valinho, asesor de la postulación y actual director del Servicio de Peregrinos del Santuario.

Francisco y Jacinta se convierten así en los primeros niños santos por obrar un milagro y no por ser considerados “mártires”.

El milagro por su intercesión que fue aprobado para poder ser santos es la curación del niño brasileño, Luca Baptista, que sufrió una grave lesión cerebral al caer por una ventana en marzo de 2013, cuando tenía 5 años.

Sus padres, João Baptista y Lucila Yuri, procedentes del municipio de Juranda, en el estado de Paraná, rezaron a los pastorcillos de Fátima y el niño se recuperó de una “manera inexplicable para la ciencia“.

M’he fixat que en el calendari posava 2017. També que a la tele diuen que ni el govern ni els benedictins del Valle de los Caídos deixaran exhumar el cadàver de Franco malgrat el que ha aprovat el Congrés.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

La vergonya

Observo que l’ex-jutge Garzón ha tornat a marcar paquet mediàtic amb el clàssic assumpte de les propostes de reconversió del controvertit Valle de los Caídos. Creu, al costat d’altres dos advocats, que s’ha de convertir en un lloc d’homenatge als perseguits durant la guerra civil i, de passada, ja posats, aconseguir l’exhumació dels cadàvers de Franco i José Antonio i entregar-los a les famílies. Ha invocat amb els seus col·legues la Llei de Memòria Històrica, naturalment, i el Govern en primer lloc, i en última instància el Tribunal Suprem, se l’ha denegat, també naturalment. I no em sorprèn. Un país on, després de quaranta anys del “Franco ha muerto”, els vestigis físics del franquisme estan molt present encara a monuments, carrers, places i cognoms de pobles espanyols i la fundació que porta el seu nom funciona amb normalitat i subtilment subvencionada, on el partit en el poder es va refundar sobre la base d’un partit creat per, entre d’altres, vuit antic dirigents del règim dictatorial que va sorgir de la victòria feixista de la guerra civil, ¿com havia de moure un dit per canviar la plasmació èpica de la celebració de la victòria que el dictador va fer construir amb sang, suor i llàgrimes dels vençuts per al seu propi i faraònic mausoleu? O són uns babaus o uns torracollons aquests advocats. I no serveix per a res intentar les comparacions amb el tractament que reben a Alemanya i Itàlia els vestigis del nazisme i del feixisme, respectivament. A Alemanya, Hitler va perdre la guerra i es va suïcidar o no al seu búnquer. A Itàlia, Mussolini va perdre la guerra i el van executar i, després, van escarnir-lo públicament. A Espanya, Franco va guanyar la guerra, va viure com un tirà per la gràcia de Déu i va morir com un cabdill al llit, fotut, entubat i fet un nyap, sí, però reconfortat amb el braç incorrupte de Santa Teresa i el plany popular majoritari.
A Alemanya i a Itàlia hi ha partits filo nazis i filo feixistes com en altres llocs d’Europa; a Espanya han estat absorbits per la dreta que governa. Això no vol dir que tot el PP sigui franquista, tot no, però vol dir que el filo franquisme segueix viu i és darrere de la casposa concepció del trinomi Déu-Pàtria-Rei que inspira la percepció més rància i ultramuntana del país, absolutament –i no sé si majoritàriament– vigent, que brollada de la filosofia “joseantonianes” li va prestar ideologia a l’antic règim.
És evident que a hores d’ara, segle XXI, no hauria de quedar ni un senyal de la simbologia franquista als carrers ni un pòsit de nostàlgia franquista en els cors, però així és Espanya i així són els espanyols. I el problema no es pot circumscriure a la pervivència del descomunal monument del Valle de los Caídos que acull les dues cadavèriques icones. És clar que hauria de volar pels aires o patir una reconversió conceptual de dalt a baix que no el reconegués ni la mare que el va parir però, si em permeten l’opinió que potser els sembli contradictòria, jo sóc absolutament partidari de mantenir-lo així, intacte i exultant, amb les dues relíquies al seu interior i la creu monumental visible d’una hora lluny. Cal mantenir-lo així perquè és l’estigma vergonyós d’una Espanya que encara perviu amb el manteniment del Concordat amb la Santa Seu, per exemple, o amb la sustentació d’una monarquia imposada pel dictador a qui el Rei emèrit recordava emocionat en un recent documental francès: “Franco em va agafar la mà i em va demanar que preservés la unitat d’Espanya”.
Per descomptat que cal mantenir el Valle de los Caídos tal qual. És l’estendard de la pròpia ignomínia i serveix d’escarni dels forasters il·lustrats que no ho aconsegueixen entendre. Si algun dia es desconfigura el Valle és que abans s’ha anat en orris tota la resta. El que és fonamental.
Mentrestant mantinguem–nos a l’espera i que ens caigui la cara de vergonya.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Si Déu no existís (posem per cas)

Es tracta d’una mera especulació, no es pensin, un exercici dialèctic que, a vegades, sorgeix al capvespre, entre ampolles d’aigua de Vichy i algun tallat descafeinat, a les converses sempre intenses i sàvies de la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern. Una suposició. Un parlar per parlar. Una gosadia. Però si Déu no existís o, com alguns teoritzen, si Déu fos una creació de l’home a la seva semblança per tal de sotmetre altres homes, quin ridícul més espantós i tràgic estarien fent els que s’immolen amb la promesa d’un paradís ple d’hurís de bon veure i millor beneficiar. Quina inutilitat de morts indiscriminats, de tolits de per vida, d’orfes i famílies destrossades. Quina bogeria d’explotació i esclavatge històric de la dona per part dels administradors de les creences. Quin desori criminal de conflictes entre sumites i xiïtes, catòlics i protestants, moros i cristians, i moltes altres i variades confrontacions per culpa de la disparitat en les creences en el decurs dels segles. Quants cremats, degollats, passats a ganivet o afusellats a les cunetes ens haguéssim pogut estalviar.

Si Déu no existís –Déu mos en guard, perquè ara el gasto ja està fet– quants milions de capellans, pastors, predicadors, aiatol·làs, imams, talibans, religiosos de convents i sectes i altres divulgadors del missatge de l’Inexistent podrien reconvertir-se a l’economia productiva i dedicar-se a treballar d’una punyetera vegada. I ja no hauríem de discutir més, per exemple, per si es compatible la festa del 8 de desembre amb la del 6, perquè això de la Immaculada Concepció tothom entendria que és una anada d’olla com la resta de discussions teològiques. De fet la Teologia no tindria cap sentit. O no tindria més sentit que el debat literari sobre els contes d’Andersen o els llibres de Tolkien I les desfilades vaticanes –o de les esglésies ortodoxes, tant se val–, homes vestits amb faldilles d’un blanc nuclear, o de púrpura lluent, amb bàculs d’or i una ostentació majestàtica recordarien més a les desfilades del dia de l’orgull gai que cap altra cosa. I l’avortament seria lliure i gratuït. I cadascú podria fer amb el seu cos el que li semblés. I amb la seva sexualitat. I l’eutanàsia responsable no seria perseguida. I el ser humà podria obrar en consciència i no segons la consciencia imposada pels funcionaris d’una estranya idolatria anomenada fe.

Si Déu no existís o si fos una creació de l’home, Sex Pistols no haurien tingut l’èxit rutilant amb “God save the Queen” i a la Reina d’Anglaterra l’hauria de salvar Snoopy. I l’estat d’Israel no tindria raó de ser en no existir una “terra promesa” assenyalada pel Déu dels jueus. I les catedrals i els temples, del més luxós al més humil, fossin de la religió que fossin, serien, en tot cas, àgores de discussió humanística. I la Sagrada Família, el més bell i original poliesportiu indoor del món que atrauria japonesos en processó. I Franco mai no hagués pogut esser “el dedo de Dios” malgrat que hauria estat igual de criminal i repressor i Maradona tampoc no hauria esdevingut “la mano de Dios” a l’hora de fer el seu gol mentider.

A propòsit de tot això, acabo de llegir que el Papa de Roma, el més alt funcionari del Déu dels catòlics, ha declarat que el món està en guerra però no de religions, perquè les religions busquen la pau. No voldria pas contradir un home de tant prestigi i de tant de pes en la política mundial, però no estic d’acord. L’Islam està en guerra contra l’infidel. No es pas l’única guerra en marxa, malauradament, però és, en aquests moments, la gran guerra. La de la superstició i el fanatisme contra el progrés i la llibertat de l’home i de la dona. És la guerra eterna de religions com tantes i tantes hi ha hagut en el decurs de la història. Que les religions busquen la pau? Depèn de qui ho explica. La pau de les fogueres purificadores de la Inquisició, la pau dels afusellaments de la croada del 36 beneïda pels bisbes, la pau de la destrucció de les Torres Bessones, i els atemptats de Madrid i París, i Bagdad i Kabul. I Estambul i Ankara, la pau del descansi en pau.

Si Déu no existís o fos una evident creació de l’home, la història, les fronteres, el món actual i els valors en els que es basa no seria com el coneixem ara mateix.

Si Déu no existís, cosa poc versemblant perquè caldria provar-ho amb arguments científics, i això ja se sap que és tant difícil com provar el contrari, molt em sembla que, vist el que hem vist i el que hem viscut, seriem més lliures.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

Quan jo era un “veg-friendly”

Contemplo, esmaperdut per la perplexitat, com un bona part de les forces vives de l’Ajuntament de Barcelona han decidit declarar la ciutat ‘veg-friendly’, la qual cosa, a part de guai, significa que Barcelona esdevé pels segles dels segles una ciutat amiga de la cultura vegetariana i vegana (la vegana és un grau més que la vegetariana, més restrictiva), com si diguéssim bleda-friendly, per entendre’ns. A la pràctica, això vol dir que els dilluns tota alimentació que provingui de l’administració municipal haurà de ser completament vegetariana, que a tots els esdeveniments promoguts per la casa gran hi haurà opcions veganes i vegetarianes i que un cop a l’any s’organitzarà una mobile congress de la verdura o, com a mínim, un  dia de l’orgull vegetarià.

Per què el dilluns, es preguntaran vostès, animats pel seu esperit tafaner de lector inquiet? Perquè no hi ha peix fresc a Mercabarna i la verdura pot tenir sortida més fàcil? No pas. És que els nois i noies de l’Ajuntament s’han adherit al “Meat free Monday” –guai també, eh?– que és una campanya internacional de “dilluns sense carn”. El que no em queda clar és si totes les escoles i hospitals públics, així com menjadors socials, àpats de representació o banquets de regidors hauran de complir la norma. No sé, tampoc, si els representants municipals i els funcionaris, a casa, els dilluns, hauran de cenyir-se a la dieta vegetariana. I els càrrecs i funcionaris de la Diputació?

El regidor Alfred Bosch, sense que se li escapés el riure en cap moment, ha declarat que aquesta proposta “és una mostra de modernitat” i la regidora Maite Fandos ha afegit, molt seriosa, que “el vegetarianisme és un símptoma del tarannà obert i sensible de la ciutat”.

Estic d’acord i em solidaritzo com un ciutadà més, sense descollonar-me per terra, amb la iniciativa. De fet, de petit, a casa ja ho érem molt de “veg-friendlys”, una exageració. Encara que, com que estic parlant dels anys 50 del segle passat, i d’anglès no en sabíem ni s’estilava, no ens anomenàvem així sinó catòlics-apostòlics-i-romans i en lloc del dilluns ho fèiem els divendres. En dèiem abstinència en lloc de “Meat free Monday”, però el nom és el que menys importa. I si no complíem pecàvem, pecàvem de veritat, pecat mortal!, i podíem anar a l’infern (no immediatament, sinó en el futur, més enllà).

Tots els divendres de l’any, tots!, vulgues que no, havíem de celebrar el dia de l’orgull vegetal… Amb una important excepció. Es veu que com que Espanya sempre havia sigut tan catòlica de tota la vida i havia lluitat tant i tan bé contra l’infidel, un Papa li va concedir l’anomenada “Bula de la Santa Cruzada”, de manera que si en nom de la família anaves a la parròquia i pagaves un tant –que crec que a l’igual que els impostos actuals, depenia dels ingressos familiars, vull dir que els rics pagaven més que els pobres i se’n enorgullien– t’estenien per escrit, signat pel senyor rector, la butlla papal que t’autoritzava a saltar-te la dieta vegetariana tots els divendres de l’any, excepció feta dels divendres de quaresma que d’aquests no se’n salvava ni Déu.

Crec que aquest salconduit eclesial es va derogar l’any 1966. Però confesso que un dels meus hàbits era llegir a La Vanguardia del meu pare, el divendres, el menú d’abstinència que li servien a Franco. Si remenen l’hemeroteca dels anys cinquanta ho trobaran.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,