Tag Archives: Gabriel Rufián

La unitat d’Espanya i la suor

La unitat d’Espanya me la sua“, m’assabento que ha dit el Gran Wyoming en una entrevista. I això, venint d’un madrileny d’esquerres, que tan reservats s’han mostrat els darrers anys en els temes identitaris, no deixa de sorprendre’m. Aquest és el titular sintètic, perquè la frase textual és: “El que passa és producte d’un invent que els hi dóna moltíssims vots: la unitat d’Espanya en la qual ens hem educat i que és molt difícil treure’ns de sobre. I a mi és un assumpte que, sincerament, me la sua”.

Quant em recorda aquesta afirmació a l’escàndol que es va muntar a principis de 2006 quan Albert Om li va preguntar a TV3 per una qüestió semblant a Pepe Rubianes, el popular actor galaic-català ja finat, qui, prenent paraules dels seus monòlegs –que aplicava a altres temes– va afirmar: “A mi, la unitat d’Espanya em sua la polla pel davant i pel darrere”. Va dir més, però no insistiré ni penso complicar-me la vida, pobre de mi.

“L’Estat viu de l’enfrontament. A costa de cagar-se en Catalunya o en el País Basc –matisa Wyoming– el PP treu molts vots a la resta de l’Estat. Hem arribat a aquest punt per una qüestió electoralista “. Des de la ampul·losa definició joseantoniana, que va ser divisa repetida fins l’avorriment entre els alumnes de les generacions que van créixer en el franquisme, que definia Espanya com “una unidad de destino en lo universall”, tant els post franquistes, com els besnéts de Lerroux , com els neo falangistes o els jacobins irreductibles, s’agafen a la cantarella retòrica de la unitat d’Espanya com a un dogma que dóna sentit a les seves vides i a la seva consciència seguidista i els evita qualsevol esforç de reflexió. ¿Per què si ja està tot reflexionat, donat i beneït per l’autoritat competent? Quina mandra sortir-se del pensament únic quan aquest tema estava perfectament lligat com va reconèixer Juan Carlos al famós documental-entrevista de la televisió francesa amb motiu de la seva abdicació: “Dies abans de morir, Franco em va agafar la mà i em va dir: Altesa, la única cosa que us demano és que preserveu la unitat d’Espanya. no em va dir ‘fes una cosa o una altra’, no: la unitat d’Espanya, la resta … Si ho penses, significa moltes coses”.

A Rubianes el van escarnir, vituperar, encausar i van boicotejar el muntatge teatral que, sobre Lorca, la seva companyia portava per Espanya, amb el mateix furor venjatiu amb que boicotegen el cava, a causa d’aquesta opinió. I es va disculpar matisant: “Jo vaig insultar a l’Espanya que va matar Lorca. Respecto l’Espanya democràtica i constitucional. Aquesta Espanya em mereix tots els meus respectes i, a més, hi pertanyo… “

Des que tinc ús de raó he notat aquesta fortor d’all que queda en l’ambient quan et refreguen l’estereotipada unitat d’Espanya per la cara. Es tracta d’un “no way out” rotund i innegociable davant de qualsevol plantejament polític alternatiu, davant de qualsevol possible pacte diferent de convivència o, com es deia en temps de la guerra freda, de coexistència pacífica com a mínim.

Però crec que estem bregant amb la paraula equivocada. Es fa servir en aquest cas unitat –la indissoluble unitat d’Espanya!– com a eslògan repetit fins a la sacietat, com a arma llancívola. Superat l’escull autonomista, que podia fer perillar la sacrosanta instrucció, amb el populista “cafè per a tots”, qualsevol desviament cap a la pluralitat –des del federalisme, però pres seriosament, fins al separatisme més radical, passant per l’invent fallit de l’estat lliure associat d’Ibarretxe o la plurinacionalitat o paraulota sinònima que en un moment donat moli més– resulta execrable i motiu d’anatema. Parlen d’unitat quan en realitat s’estan referint a la uniformitat, que és el que excita la libido patriòtica dels que assenyalava Rubianes o cap als que apunta Wyoming. La uniformitat d’Espanya.

Perquè la unitat –o el seu concepte– és la gran virtut que se li suposa a la Unió Europea que, malgrat això, s’empassa el Brexit. I al Regne Unit que, malgrat això, permet el referèndum escocès. I als Estats Units d’Amèrica, amb estats on regeixen lleis de sentit contrari. La unitat és voluntària i acordada i es basa en la llibertat i singularitat de cada poble, estat o nació que la integra. La uniformitat, no. La uniformitat sona a disciplina militar. A Espanya franquista. La uniformitat és la que realment fa pudor d’all, de Direcció General de Seguretat, d’Audiència Nacional. Aquella sentor rància de Tribunal d’Ordre Públic, finalment.

Si parléssim d’unitat amb propietat, no com a sinònim light d’uniformitat, podríem començar a entendre’ns. Ho dic en base a les opinions d’Esquerra Repúblicana, per exemple, que en boca del seu portaveu al Congrés, Gabriel Rufián, quan en un programa de la COPE va confessar que se sentia espanyol (i català i europeu, of course) i va explicar que a mítings d’ERC havien acudit militants amb la samarreta de la Roja de la qual ell era fidel seguidor, va afirmar: “Nosaltres no volem separar-nos de ningú, volem conviure com fins ara però de manera diferent”.

Si Esquerra Republicana, que és el més d’allò més en l’àmbit independentista, no vol separar-se, per què no ens deixem de fer postures i de marcar paquet i ens asseiem a dialogar una estoneta?

Em temo que perquè, quan parlen d’unitat (d’Espanya), s’estan referint a uniformitat. I aquí sí que és difícil que ens trobem. Aquí, com a Rubianes i a Wyoming, em noto suors a les parts.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

La bona notícia és que Puigdemont ja té caganer

Mentre el recentment investit president Rajoy va taral·lejant gairebé inconscientment “no es no” amb la cantarella del “Black is black” de Los Bravos tot contemplant les despulles escampades després de la batalla… Mentre la Sexta de Farreras i companyia es freguen les mans en veure garantida la continuïtat del seu permanent i particular “Sálvame” del politiqueig més barroer… Mentre el  PSOE, després de la immolació sense tenir garantit el paradís, continua buscant la quadratura del cercle… Mentre el PSC esmicola per enèsima vegada les possibilitats per a decidir –perdó pel verb, se m’ha escapat– què volen ser quan siguin grans… Mentre Susana Díaz desapareix una estona, discretament, per agafar aire… Mentre Pedro Sánchez, després de quedar-se descansat, empren amb més moral que l’Alcoià la travessa del desert en mig d’allò que es deia, quan els toros estaven autoritzats, divisió d’opinions i l’estigmatització, ja sense matisos ni contemplacions, d’El País i altres col·legues de la comunicació…  Mentre Fernández Teixidó –Fernández Teixidó, l’home que ho va ser tot al CDS de Suárez, un cop defenestrat Suárez!– i el marit d’Inés Arrimadas –disculpin, que ara no em ve el nom al cap– volen refer la Convergència de l’etapa pujoliana, o sigui, autonomisme i peix al cove… Mentre Gabriel Rufián disfruta de las seva coronació mediàtica després del terrabastall de l’altra dia al Congrés, on va repartir a tort i a dret (a tort sobre tot, més que no pas a dret) fent servir aquella recepta oratòria que als moderns els ha fet posar dempeus, entusiasmats, per la suposada novetat d’aproximació a la fórmula twiter, mentre que els que venim de lluny li exigim més –no en el contingut, que això és de la seva incumbència, sinó en la forma– perquè vàrem créixer amb el llibre de Thomas Kempis “Imitació de Crist” del segle XV, que feia servir el mateix sistema de reflexions contundents i curtes, ens vam repassar el “Camino”, escrit amb el mateix estil, d’Escrivà de Balaguer, vàrem riure, en la mateixa línia, amb la paròdia “Autopista” (i les seves seqüeles) que va publicar Jaume Perich i, fins i tot, els que tenim més memòria i edat, recordem dintre de la mateixa ona, un espai que feia per la ràdio Armand Matias Guiu, l’escriptor humorístic autor dels “Diálogos para besugos” o el contes infantils radiofònics “Tambor”, i que el titulava “Matiadas”, per la qual cosa la pròxima actuació de Rufián al Congrés, si vol mantenir el nivell de popularitat i controvèrsia, si vol continuar essent el rei del mambo, l’ha de fer rapejant, es a dir, rodolins i ritme sincopat… Mentre això ha anat passant a Espanya, a l’Espanya conceptual, aquí els catalans anem per feina, de cara a barraca: ara ve Nadal! Ho sabem perquè la família Alòs Pla, li ha lliurat al President Puigdemont la seva primera figureta de fang amb el cul enlaire i la seva corresponent deposició, fabricada a l’obrador artesanal que regenten a Torroella de Montgrí. Jo no sabria quina cara posar en una circumstància com aquesta. Ni per part del President ni per part dels artesans.

–President, és un honor lliurar-li la seva efígie com a primer caganer del país.

–Ah, moltes gràcies. Els felicito, no m’he vist mai mentre evacuo però tinc la impressió que he quedat molt bé.

–I molt elegant, senyor president. S’ha fixat en els detalls? El vestit negre…, la camisa blanca…, la corbata amb l’estelada… I el culet, ha vist quin culet? I de l’excreció que ens en diu? Ni molt gran, ni molt petita, amb el tirabuixó ben treballat. La veritat és que la caca és el que més cuidem, no voldríem pas que ningú se sentís menystingut per aquest detall.

Tinc entès que els ceramistes també han fet les figuretes caganeres de Clinton i Trump pensant en el mercat americà que, diuen ells, significa gairebé el 50% de les seves vendes per internet. Es per això que consideren el caganer una icona de la cultura catalana i han demanat el suport institucional del Govern per aconseguir-ho.

Mirin, sincerament, em fa basarda l’escatologia. Mai m’ha fet cap gràcia la figura del caganer. M’avergonyeix aquesta obsessió catalano-nadalenca per la cagalera: que si fer cagar el tió, que si el caganer. Em nego a donar suport a aquesta figureta immunda com a icona cultural del país. Entre moltes altres collonades, tradicions com aquesta em fastiguegen el Nadal. Com també la figura –d’introducció molt més recent– de la Grossa. Aquell cap gros abominable amb el que mai aconseguiran implantar massivament la loteria catalana perquè l’únic que et dona són ganes de fugir (o de llençar-te pel balcó si t’agafa en hores depressives).

Per acabar d’alegrar-me el dia he entrat a la pàgina web dels artesans de Torroella de Montgrí (em poden dir masoquista). I l’he trobat: el caganer de la Grossa, no m’ho invento. Setze euros i el tindran a casa. Bon Nadal!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,