Tag Archives: gabrieles

El neguit

Entre l’aposta subliminal i patriòtica de la Terribas quan ens fa saltar del llit amb un gairebé èpic “Desperta Catalunya!” I el pessimista i descoratjador “fatal, com sempre” que deixa anar cada matí en Basté a la pregunta retòrica de “com estàs? “, una gran part de la ciutadania de Catalunya comença el dia perllongant agònicament l’estranya cerimònia de la confusió en què estem immersos des de fa massa anys.

Segur que la majoria tenim clar qui són els bons i qui són els dolents, però fins i tot els bons ho fan tant confús, ho gestionen tan malament (de vegades perquè no els queda més remei, de vegades perquè els cadàvers a l’armari els resulten una càrrega massa feixuga d’administrar, de vegades perquè son simplement ineptes, de vegades perquè si no mantinguessin el mòmio, de què cony viurien?) que s’està portant el país a un cul de sac no d’imprevisible sortida sinó de sortida inexistent, com altres vegades he intentat explicar.

Jo no sé si estem encara a temps, com argumentava fa uns dies l’editorial de La Vanguardia, enmig de crits de “botiflers!” I “¡traïdors!”, O estem irreversiblement en el punt del “alea, jacta est” i demà serà el primer dia de l’apocalipsi. Sé, només, que enmig d’aquest desgavell ara sí que cal que algú expliqui, que algú ens expliqui. Que el temps s’acaba (de fet, els divuit mesos que profetitzava Nostradamus han prescrit ) i comencen a aparèixer a prop de casa, al costat del balcó on hi ha penjada una estelada lluent, nova, com acabada de sortir del basar xinès de dos portals més enllà, alguns cartells amb el “fumetti” (el dels tebeos) mostrant un “SÍ ” ben destacat.

Se sap que aquest divendres, solemnement, el President anunciarà que el famós referèndum tindrà lloc l’1 o el 8 d’octubre –no ve d’aquí però, no havíem quedat amb les Gabrieles que el mes de setembre com a màxim?– i que haurem de respondre, aproximadament, a la pregunta de si volem una república catalana independent, però em sembla de mal gust i poc seriós, de cara als lituans –per exemple– i els escocesos –posem per cas– que ens miren  embadalits, posar el carro pel davant dels bous. Mantinguem les formes ja que hem d’actuar d’amagatotis i aprovar a corre-cuita la llei de transitorietat que ens farà lliures i sobirans si no s’arriba al referèndum acordat (que no s’hi arribarà, tant de bo m’equivoqui!).

A veure Molt Honorable President, senyor Puigdemont, entranyable Puigdi, ara és l’hora de sortir al balcó i no per fer una arenga enfervorida a favor del referèndum sí o sí de cara a la parròquia, sinó per explicar-nos la veritat d’on som i on i com anem allà a on haguem d’anar (si és que hem d’anar a algun lloc més tangible que la poètica Ítaca). Ara és l’hora d’explicar-nos què pensa fer demà –vostè i la colla pessigolla que vam votar en les últimes eleccions perquè administressin el país i ens portessin a bon port– quan, després de l’anunci de la data i la pregunta, entri el Setè de Cavalleria, sinó a sang i foc (espero) sí a cop d’ordres judicials, detencions, sancions, suspensions i joc brut que, desenganyis, no s’estaran per hòsties, que ja s’ha vist com les gasten els de l’anomenada policia patriòtica.

És hora que ens expliqui, estimat Honorable, com hem d’afrontar l’escomesa i quin és el pla B que espero que tingui amagat a la màniga (com aconsellava jo en un d’aquests modestos escrits de fa unes setmanes).

Ai, President & Co, això és un no viure. L’embolic cada cop és més gros i els dolents van que se les pelen.

Jo havia llegit als diaris que si tocaven algun Pujol, ni que fos el dels bitllets de cinc-cents a carretades cap a Andorra, si posaven un de sol a la presó, el patriarca i ex-President obriria la caixa forta dels dossiers ultra secrets i ultra comprometedors i aquí caurien tots com les fitxes de dòmino, començant pel de més amunt, ja ens entenem. Però l’hereu dels Pujol està engarjolat a Soto del Real i aquí no ha passat res. Ni dossiers, ni escàndols (excepció feta dels habituals i gens sorprenents del PP).

President, obri la boca i expliqui’s amb pèls i senyals! Els de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern volem saber si ens correspon defensar la Penya del Moro (un turó de Collserola que ens agafa a prop) o cal esperar a casa escoltant la ràdio, entre el desperta Catalunya i el fatal com sempre, perquè vostè ja ho té tot previst i sap com acabar d’una vegada per totes amb aquest neguit que no ens deixa viure lliures i en pau.

Però, per favor, afanyis! Que em fa l’efecte, i tant de bo també m’erri!, que “el més calent és a l’aigüera”…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

El portentós passeig d’Artur Mas sobre les aigües

Dilluns passat al matí estava en les meves coses, que si una dutxa, que si una mica de tertúlia de fons a la ràdio, que si un esmorzar frugal i mitja dotzena de pastilles, perquè tenia una cita primerenca i no parava molta atenció , pendent d’anar de bòlit, als esdeveniments que s’estaven succeint al centre de Barcelona, entre Sant Jaume i els Jutjats. I llavors li vaig preguntar a la meva dona.
–S’ha produït ja el xoc de trens o alguna cosa?
–Crec que no, que encara no –em va respondre atenta a la marató processional de TV3– però crec que no hauries de perdre-t’ho.
Tenia raó. Encara que em va costar una mica de retard a la meva cita matinera em vaig asseure davant d’un cafè amb llet per contemplar el magnífic espectacle de masses i banderes que inundant el centre de la ciutat desbordava la pantalla entusiasmada de la cadena pública catalana. Un espectacular bany de masses per a les dues sopranos i el tenor, però sobretot, i això va ser el que més em va impressionar, el sorprenent miracle d’Artur Mas caminant sobre les aigües, rememorant aquelles imatges messiàniques que, encara que no el van portar a una victòria rotunda i esperada, sinó a un menyscabament de la seva hegemonia governamental, van il·luminar amb iconografia bíblica la campanya electoral de 2012.
Va ser un espectacle magnífic, gairebé èpic, majestuós, fins que els herois es van convertir en reus i van entrar al jutjat com uns presumptes delinqüents més i es van asseure a la banqueta. I allà es va acabar l’èpica i la revolució dels somriures. Allà Mas va perdre el do i va haver de nedar entre les aigües en lloc de mantenir-se miraculosament dret. Ho expliqui qui ho expliqui i ho vesteixi com se li acudeixi.
Vam tornar a la brutal realitat. A la judicialització de la política. A la mútua incomprensió. Al diàleg impossible. A la misèria humana i al marcat de paquet. Vam tornar a retrobar-nos amb tants anys perduts en greuges estèrils. Vam tornar a sentir com Aznar i González imposaven el seu criteri de “prietas las filas” i que ningú es mogui ni una mica d’on està. Vam tornar a la ficció dialogaire de la menuda Soraya, a la línia vermella de Puigdemont, a la petulància de Rajoy (amb un parell!) de vantar-se de no haver vist ni una sola pel·lícula de les que competien en els Goya (que cal ser mandrós per fer-ho i insensat per reconèixer-ho), a la constant apel·lació a la violència de les Gabrieles. Vam tornar a la insuportable quotidianitat que ens té per una banda acollonits per la permanent amenaça del xoc de trens i per l’altre cansats de tanta tensió, de tant joc brut, de tanta martingala, de tanta intoxicació pseudo-informativa, de tanta merda.
Que pleguin tots d’una puta vegada. Que s’emportin el que han rapinyat i que ens deixin tranquils. Els uns per casposos, tardofranquistes i tan ximplets que són incapaços d’entendre res ni d’exercir de polítics qualificats. Els altres per incompetents, pesats i tan eterna i bastament il·luminats que creuen que amb el truc de la pastanaga ens poden tenir perpètuament satisfets, excitats i en posició de combat.
Vull un país que no odiï ni sigui odiat. Un país que decideixi per si mateix i per majoria, sense necessitat de permisos superiors, el que desitja ser quan sigui gran. Un país format pels oriünds i pels que sense ser-ho senten que formen part del projecte comú. Un país de ciutadans que no són analfabets de la seva llengua i que coneixen i escriuen tantes com més millor de totes les arribades amb la tradició de l’acollida. Un país laic i socialment just i equitatiu. Un país que es guardi les seves creences religioses, les seves mantellines, les seves creus, els seus hiyabs i els seus chadors per a ús privat i a casa. Vull democràcia fins a l’extenuació i pau fins a l’avorriment. No sé però allò de la llibertat, la igualtat i la fraternitat trobo que tenia la seva gràcia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

La mà que gronxa el bressol

No estic d’acord –gens d’acord– amb que, si no li fas la gara-gara a Arnaldo Otegi, en el seu arrogant passeig per Catalunya, li estàs fent el joc al PP i Ciudadanos. Parlo per mi, però n’estic fart d’estratègies de polítics de perfil baix que quan ja no poden jugar al patètic “i tu més” fans servir el prepotent “si no estàs amb mi, estàs contra mi”. Menys messianisme de salva pàtries de pa sucat amb oli i més rigor en les conductes. Menys populisme i més intel·ligència.

Otegi ha vingut a Catalunya de la mà de la CUP per a ser batejat en les aigües del Jordà de l’independentisme català, abans d’emprendre el camí cap a la lehendakaritza (que no té fàcil, per això els últims i els propers moviments). Ho ha fet en el Parlament davant, i amb el suport, d’un bon nombre de polítics del país que, sota la influència de les gabrieles, han donat la impressió d’estar d’acord amb la notòria recepció oficial.

Ja té bemolls que després de tants morts inútils com ha provocat l’anomenat conflicte basc, vingui ara un dels seus pròcers a explicar que la via que convé és la catalana i n’hi hagi que aplaudeixin amb les orelles mentre els hi cau la baba.

Ja té bemolls que després de tants menyspreus envers Catalunya per part del món abertzale, que ens consideraven tous i pactistes, ara, el nostres prohoms, es mostrin enlluernats –per fi el bascos ens estimen, hosanna!– en rebre el seu interessat suport. M’ha semblat llegir, no sé on, que David Fernàndez, que és un polític que abraça bastant i prou significativament, en abraçar Otegi ha dit que era l’abraçada de tots els que havien acudit a la cita.

Ja té bemolls, també, que els de la bancada del davant aprofitin la circumstància per treure el santcristo gros del victimari  terrorista –en aquest cas la germana de Miguel Ángel Blanco– i oficiïn un sacramental electoralista apel·lant a la memòria dels assassinats pel terrorisme basc, tenint en compte que quan es parla de memòria històrica xiulen i miren cap un altre cantó. I parlant de xiular i del PP, recordo que a l’acte d’homenatge que, a Madrid, li van dedicar a Miguel Ángel Blanco, quan Raimon –solidari i benintencionat– va pujar a l’escenari i es va posar a cantar en català la xiulada va ser monumental. Perquè cantava en català!!!

Vist des de fora –des de fora de l’entrellat polític, vull dir– l’acte del Parlament del matí d’aquest dimecres és una marcada de paquet de la CUP. Com ho va ser el cop de peu al cul de l’Artur Mas. Com ho serà l’aprovació dels propers pressupostos de la Generalitat amb l’augment d’impostos que ha proposat Junqueras. Com ha estat el vet a algun nom suggerits per Collboni en integrar-se en el govern de la ciutat de Barcelona.

La CUP no és una aventura jove, comunista i pintoresca. La CUP fa política de veritat. La CUP té una estratègia i uns objectius clars. La CUB –poca conya– és la mà que gronxa el bressol.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Toca o no toca referèndum?

Entre l’Espanya antipàtica i la Catalunya virtual –com veuen faig servir qualificatius delicats– hi ha un bon nombre de catalans que es manifesten perplexos, dubitatius i esmaperduts.

Jo entre ells, que contemplo el pas de les pantalles, que diuen ara, endavant i endarrere, pel que fa a l’afer del referèndum. Abans, quan els anys de Pujol, se sabia: això no toca, això toca. Però ara, amb el desmantellament de l’ordre polític tradicional, qui és capaç de desxifrar el full de ruta? Qui es veu en cor de veure-les venir (a part de Xavier Sala Martin, que aquest ho sap tot i ho explica tot, a més a més, en colors, que té més mèrit)?

Les gabrieles i el nucli de l’ANC no volen ni sentir-ne parlar, es ben veritat, i són ells o elles les que semblen pilotar hores d’ara el viatge a Itaca, però les restes del naufragi, sense anar més lluny, tornen a parlar del referèndum com si esperessin que un gest des de l’altra banda, en aquest sentit, pogués reconduir el xoc de trens.

(Parèntesi: Viatge a Itaca, passar pantalles, xoc de trens… Quants eufemismes per tal de no avorrir el personal amb la mateixa cantarella.)

En fi, jo en sóc molt del referèndum. Ja he explicat, en un d’aquests posts, el molt que em motiva anar a votar. En sóc molt perquè serviria per a deixar-ho tot molt més clar. Que surt que sí per clara majoria: cap mania i endavant les atxes. Que surt que no per clara majoria: guardar l’energia a l’armari a l’espera de temps més favorables i apostar pel desdoblament de carreteres, la millora de les urgències als hospitals i la reducció del temps i les llistes d’espera, posem per cas.

Si resulta que la part d’allà considera que l’únic referèndum possible sobre la independència de Catalunya és aquell en el que votin tots els ciutadans de nacionalitat espanyola –perquè això és el que s’ha dit per activa i per passiva, ara que no ens vinguin amb romanços–, cap problema. Enfervorits per la possibilitat, acceptem de bon grat aquesta opció. Molt bé, que voti tothom. Fins i tot Portugal, que si es descompensa la Península Ibérica per causa de la desconnexió, alguna cosa deuen voler-hi dir. I els d’Andorra. I el del Penyal de Gibraltar. Muntem el gran referèndum i votem, amb un a pregunta clara i directa, sense bifurcacions alambinades ni possibilitat de respostes interpretatives: “Vol que Catalunya sigui, abans de divuit mesos, un estat independent?”. Fora manies. Amb un parell.

I si per aquelles coses resulta que a Espanya surt un no rotund però Catalunya vota majoritàriament sí –és un suposar–, què passaria? Què creuen que diria aquesta Europa que ara es mostra tan gasiva amb el procés, tant indiferent i, diguem-ho clar, menyspreativa? No podrien mantenir la mateixa arrogància davant d’un plebiscit pactat i dins de la llei, imagino.

Haig de confessar que porto temps immers en aquesta neurosi que em treu el son. Porto temps intentant deduir perquè no s’ha tirat per aquest camí pactat. I concloc que deu haver-hi informacions que desconec, que jo només contemplo la vida, no hi participo, perquè, sinó, no ho entenc.

Tan obsessionat dec estar amb aquest tema que la nit de diumenge, després de veure atentament el fluixet reportatge de TV3 sobre el fet del referèndum, vaig somniar amb ell. Vaig somniar que es feia un referèndum pactat a tot l’Estat sobre la independència de Catalunya en els termes que els he descrit. Com que era jo qui somniava era jo qui marcava inconscientment les regles del somni. No explicaré els detalls de la campanya per no allargar-me inútilment, passaré directament al resultat.

I el resultat de les votacions donava a tot l’Estat una majoria ajustada a favor de la desconnexió (o expulsió?) i a Catalunya una altra majoria ajustada a favor del no a la independència. I abans de poder copsar les reaccions de Susana Díaz i Oriol Junqueras vaig despertar-me.

Espero que ningú se m’enfadi, no m’estic referint ni tan sols a una d’aquestes enquestes tan cuinades, només es tractava d’un somni.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,