Tag Archives: García Albiol

Sunday bloody sunday

 No puc creure la notícia d’avui

No puc tancar els ulls i passar de tot.

Quant de temps, quant de temps haurem de cantar aquesta cançó?

Quant de temps, quant de temps?

Perquè aquesta nit

Podem ser un, aquesta nit.

Diumenge sagnant diumenge.

Au, som-hi!

“Sunday bloody Sunday”

Bono (U2)

 

Com canta Bono a “Sunday bloody Sunday”, no em puc creure la notícia d’avui…, si no fos que no estic parlant de l’actuació sanguinària de la policia (o l’exèrcit anglès, en aquest cas) el diumenge 30 de gener de 1972 a Irlanda del Nord contra 15.000 manifestants, sinó de la de la guàrdia civil i la policia espanyola contra gairebé dos milions i mig de demòcrates que volien i aconseguien depositar una papereta de votació en una urna aquest diumenge sagnant de l’1 d’octubre de 2017.

No puc tancar els ulls i passar de tot, com canta Bono a “Sunday bloody Sunday”, després del que he vist: aquella colla d’energúmens disfressats de robocop, carregats de mala llet i de substància, repartint hòsties indiscriminades a tort i a dret, disparant bales de goma –prohibides, per cert, a Catalunya–, escampant gas lacrimogen, trencant els dits d’una noia un a un, abusant sexualment de dones amb tocaments humiliants i vergonyosos, colpejant ancians i ancianes, destrossant vidres, portes i panys, robant urnes, desfermant aquell odi brutal, incontenible, catalanofòbic, que ha anat alimentant a les seves casernes l’obsessiu missatge postfranquista del PP, embolicat amb la cel·lofana de la constitució més que pactada, condicionada, del 78, que ha culminat quan familiars, companys i ultres en general els han enviat a la colònia rebel amb l’arenga “a por ellos, oé”.

Quant de temps, quant de temps, com canta Bono a “Sunday bloody Sunday”, haurem d’aguantar els discurs mentider de Rajoy i de la menuda i verinosa Soraya, que es vantaven d’haver requisat totes les paperetes i d’impedir el referèndum i, insistien que el referèndum no havia tingut lloc, quan prop de dos milions i mig de persones havien aconseguit dipositar el seu vot, malgrat l’atac sanguinari i el robatori d’urnes, un referèndum que sí que ha tingut lloc, i tant que ha tingut lloc –no mentiu més Rajoy i Soraya– no com hauria volgut el 80% de la ciutadania catalana perquè el govern del PP, amb el suport dels escolanets de Ciutadans i els llepafils del PSOE, els mateixos de “OTAN de entrada no”, ho ha impedit i s’ha hagut de celebrar gairebé en la clandestinitat, vigilant que no arribessin els profanadors d’urnes com correspon a la democràcia en temps agitats. Temps de corrupció i joc brut, temps de propaganda goebbel·liana: només cal veure les portades de bona part de la premsa espanyola d’avui amb titular com “Firmeza frente al golpe”, La Razón, “Un referèndum fracasado”, ABC, “Puigdemon sigue hacia la independència amparándose en una farsa de referèndum”, El Correo Español El Pueblo Vasco, “Los independentistes fracasan en su desafio al Estado de Derecho”. El Heraldo de Aragón, “El 1-0 fracasa y rompe a Cataluña en dos” Atlántico de Pontevedra i La Región de Ourense i, el millor, “El ecoparque ampliarà el àrea de vertido en 25 hectáreas” La Crónica de Badajoz.

Avui dilluns es dia de contemplar amb el cor dolorit el paisatge després de la batalla: observar com es llepen les ferides els guanyadors i comprovar com s’enroquen en la mentida els perdedors, ja se sap. Dia en que Inés Arrimadas, repetint el mantra del seu boss Rivera, culpa Puigdemont de dividir la societat catalana, que, miri, potser sí, cadascú té dret a tenir opinió ni que no sigui pròpia, però això que ho digui la líder de Ciudadans/Ciudadanos el partit que va néixer amb la missió exclusiva de dividir la societat catalana en bons espanyols i mals espanyols, té bemolls. Ah, i el que faltava, Garcia Albiol, el polític que llença els calçotets bruts en una urna, acaba de declarar que si es desplegués l’exèrcit a Catalunya ell no s’espantaria i que li agradaria tornar a jurar bandera (això ja es vici, penso jo)

Com cantava Bono a “Sunday bloody Sunday”,: Au, som-hi!

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Manifest de jo tot sol

Tenint en compte que una de les coses que he temut més a la vida ha estat el gregarisme i que, potser per això, sempre he tingut la sensació de no pertànyer a la tribu i crec que la tribu també considera que no hi pertanyo, doncs tinc el tipi plantat al bell mig de la pradera i els veig passar decorats amb les pintures de guerra o els veig ballar la dansa del sol que, com se sap, dura uns quants dies i a vegades els hi envejo la fe en creure que la unió fa la força i que com més serem més riurem, però que el meu irreductible escepticisme em retorna sense contemplacions a la realitat i a l’anar per lliure, he decidit també jo fer un manifest per a mi sol en el que només hi cabo jo perquè no tinc la pretensió ni les ganes que s’hi adhereixi ningú, ni intel·lectuals, ni artistes plàstics, ni cantautors, ni taxidermistes, ni catedràtics, ni novel·listes, ni tertulians, ni foniatres, ni notaris. Heus ací un Manifest de jo tot sol, fruit de les circumstàncies que estem vivint, de l’embolic en que ens hem/han ficat, de la reacció desesperada dels comanxes que només serveix per atiar la foguera de la desafecció que ja anunciava Montilla President, i de la convulsió que no para i espera’t.

Per tot això MANIFESTO que:

1.– No estic d’acord amb els que critiquen l’espectacle que va oferir el parlament aquells dos dies de setembre en que es va aprovar la convocatòria del Referèndum i la llei de transitorietat. Cert i ben cert és que es van passar la pròpia norma estatutària pel forro i això és lleig i no gaire democràtic però i l’entretingut que va resultar? I la divertida imatge de l’atabalada Presidenta caçant papallones? I l’impagable Garcia Albiol que em produeix només veure’l dempeus, sense necessitar que parli, aquell mateix efecte sorneguer que em produïa Joan Capri només aparèixer a l’escenari? Però no havíem quedat que en política, el fi justificava els mitjans? Sinó, de què, des de territori comanxe, envien l’avançada fiscal i judicial i fan com si manessin en les nostres vides i hisendes amb desvergonyiment colonial?

2.–No estic d’acord en ballar al so que marquen els tambors de les Gabrieles ni de tenir com aliat al País Basc l’Otegi i la seva tribu. mentre aquell poble germà que tant havia lluita i matat per la seva independència amb l’enlluernament dels nostres babaus, xiula i mira cap a una altra banda, oi Lendakari Urkullu?

3.– No estic d’acord en apostar per una república plena d’incògnites. Si serà laica, aconfessional o montserratina. Si tindrà exèrcit de lleva o professional o a la original manera suïssa. Si hi ha un pla pensat per quan es retardi –i potser més del compte– l’entrada a la UE. Si s’ha pensat seriosament i no de manual bonista el tema de la immigració. Si, a part de les “estructures” s’ha discorregut quin estat volem. Perquè si la opció és l’antisistema com a sistema, el patriotisme d’ERC i la resta ja se’ns donarà com afegitó o la concepció heretada del pujolisme i el que ha penjat d’aquella etapa, jo m’arrauleixo.

4.– Però encara estic menys d’acord en el paper que està jugant el marit de la Letizia Ortiz que sembla que li hagin donat a l’esmorzar, liofilitzat i barrejat amb la llet, el llibre Formación del Espíritu Nacional, quan ara seria el moment de reivindicar-se i gestionar una concòrdia i demostrar que no li cal seguir resignadament la vella ruta que li va explicar el papà.

5.–Més vergonyosa és, també, la insuportable lleugeresa del ser anomenat Rajoy que s’ha passat els anys seguint les instruccions del mestre difunt –“haga usted como yo, no se meta en política”– i ara, a corre cuita, quan veu que ho té perdut faci el que faci, ara o d’aquí a un temps breu, ha volgut fer-se el milhomes i ha amenaçat: ”Nos van a obligar a lo que no queremos llegar”, quan ja ha enviat el setè de cavalleria a buscar paperetes i papers propagandístics fent veure que defensa la voluntat del poble. Ell!

Per tot això, perquè el status quo actual ha esdevingut insuportable, perquè és imprescindible saber d’una punyetera vegada quants som i quants són i que som i què són  i per les putades del PP des del dia que va endegar la recollida de signatures contra l’Estatut per a il·legalitzar-lo –“firme contra Cataluña” deien els mal nascuts– fins a deixar podrir la situació, en mig d’un fangar de corrupció i buidatge de les minses guardioles d’estalvi dels conciutadans, el sota signant, que soc jo, vell progre, escèptic i de tornada, que es clar que ha lluitat per les llibertats contra el franquisme, que ha viscut en carn pròpia la censura i la habilitat per esquivar-la i la manca de llibertat d’expressió, que creu fermament en la possibilitat de la convivència tant si fem una vida en comú com si ens separem de mutu acord i respectant-nos, anirà a votar el u d’octubre, sortejant la vigilància si s’escau, amb aquell regust de clandestinitat dels vells temps. I ho faré, més que per recolzar una república catalana que no tinc clar com serà i això em preocupa molt, per dir-los-hi a aquella colla de funcionaris, virreis de pa sucat amb oli i brunetes mediàtiques que ja n’hi ha prou i que no tenim por.  (I que si la tenim fem veure que no passa res).

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

El sueño de una noche de casi verano

Sin que sirva de precedente (o quizás sí) y aprovechando el cierre de temporada de este blog, he reunido en un solo post las tres partes de que constaba el titulado “Espanya estima Catalunya” (“España quiere a Cataluña”) esta vez traducidas al español para complacer diversas peticiones de más allá del Ebro (y algunas de más acá, por supuesto).

ESPAÑA QUIERE A CATALUÑA

PRIMERA PARTE: EL PLANTEAMIENTO

Vivamente impactado e, incluso, fascinado por la declaración vibrante de Pedro Sánchez durante el reciente congreso del PSOE al proclamar que “España quiere a Cataluña” y que, por tanto, “España no es anticatalana“, y también, imagino, emocionado y estremecido por las palabras del presidente extremeño Guillermo Fernández Vara que ha dicho que hay que “devolverle a Cataluña el Estatuto que fue anulado por el Tribunal Constitucional“, pero no devolvérselo con la idea de que lo usen como papel higiénico , no, devolvérselo para ponerlo en vigor tal cual fue aprobado en referéndum –hostia, referéndum!– por los catalanes en 2006 (después de que, según Alfonso Guerra, se le pasara el cepillo a fondo) porque, continúa Vara, “debemos reconocer que todos estamos ahora gobernados en todas las Comunidades Autónomas por los estatutos que hemos querido, excepto Cataluña, que está regida por un Estatuto que no ha querido“, impactado, como digo por tanta y tan halagadora afección, esta noche pasada he soñado que España quería a Cataluña.

Para ser preciso quisiera explicar, de entrada, que se trata de un sueño en colores pastel y con una banda sonora compuesta y dirigida por Jordi Savall. Intento recordar con un poco de orden lo que he soñado pero las sensaciones se agolpan y confunden y me da miedo que se me precipiten los acontecimientos y no sea capaz de transmitirlas con la fidelidad necesaria. Ha sido todo muy intenso. Emocionante, también diría.

He soñado que, en calidad de periodista en activo, asistía a la inauguración del Corredor del Mediterráneo, pero no dentro de veinte años, no, sino en torno al 1 de octubre, tras el verano. El propio Rajoy presidía el acto, junto a Puigdemont y Junqueras, inseparables, la menuda Soraya, el gran García Albiol, el virrey Millo, Pedro Sánchez, Iceta,¡oh, Susana!, Ada Colau, Pablo Iglesias, Blancanieves, Pulgarcito, los tres cerditos, el perro Snoopy y su secretario Emilio, y Simbad, Ali-baba y Gulliver: “Oh, bienvenidos, pasad, pasad, –cantaban juntos, con las manos entrelazadas y balanceándose al ritmo de la cantinela– de las tristezas haremos humo, que mi casa es vuestra casa si es que hay casas de alguien “. Antes de pasar a la cuchipanda, Mariano Rajoy ha pronunciado un discurso sin papeles y de gran carga política. “Me gustan los catalanes porque Hacen cosas –ha repetido–, pero cosas estupendas y por ello les estaremos eternamente agradecidos“, y también ha trasmitido este mensaje identitario de confraternización: “Los españoles son muy catalanes y mucho españoles y… verbigracia“. Más adelante ha pedido perdón por aquella campaña del PP de recogida de millones de firmas según los organizadores, cien mil según la Guardia Urbana, contra el Estatut: “Fue un gran error y es de nacidos bien españoles reconocerlo. Yo estampé en Cádiz la primera firma contra Cataluña y hoy les pido a los catalanes, humildemente, perdón. Lo siento, no volverá a suceder “. Se ha hecho un silencio –no un minuto, tres segundos– y todos los asistentes han aplaudido como un solo hombre o mujer. Pero aún faltaba por llegar la noticia del día (y, quizás, del año). En tono solemne ha anunciado que “mi Gobierno ha instada al Fiscal General a actuar contra los participantes en la denominada Operación Cataluña, del ex-ministro Fernández Díaz al Pequeño Nicolás, pasando por Eduardo Inda, Daniel de Alfonso y los policías Implicados en la trama. Peti quien peti, como dicen ustedes en su hermosa lengua tavernácula “. Un intenso susurro ha recorrido la estancia y del fondo del salón ha surgido un grito espontáneo: “Sé fuerte, Mariano“, que unos han atribuido a Gabriel Rufián…, y otros no.

A punto de marcharse para conducir ilusionado el tren del Corredor, el del viaje inaugural de Algeciras a Estambul, que permanecía detenido en la vía 3, el presidente español ha confraternizado un buen rato con la prensa catalana bajo la mirada hostil de Paco Marhuenda. Como se trataba de un sueño, me he podido pasear entre los invitados desplegando la antena sin que lo notaran. Así he pillado una conversación entre Alicia Sánchez Camacho y Vicky Álvarez que hablaban de montar un restaurante (me ha parecido oír, pero no estoy seguro). Inés Arrimadas y Jordi Cañas comentaban en catalán el discurso de Rajoy, valorando el éxito de la presión de Ciudadanos –decían Ciutadans– para conseguir que la Fiscalía asumiera el caso de la operación Cataluña. He presenciado como TV3, que daba el acto en directo, entrevistaba a Garcia Albiol quien confesaba ante las cámaras que “lo que más me gusta del President Puigdemont es su cabello y, muy especialmente, su peinado. Le acabo de preguntar por su peluquería. Está en Gerona pero no pasa nada, con el AVE es un momento”.

Antes de partir hacia el tren, los dos presidentes se han saludado con cordialidad.

–A propósito, Carlas, ¿qué pensáis hacer con lo del referéndum?

–No te preocupes, Mariano, vamos a dejarlo para pasado fiestas. Te vienes un fin de semana al Empordán, te traes a la Soraya y nos lo miramos con tranquilidat, ¿oi que me entiendes?

 

SEGUNDA PARTE: EL NUDO

Sueño que, en el viaje de vuelta a Madrid del tren inaugural del Corredor del Mediterráneo, que ahora ya no conduce Mariano Rajoy porque ha preferido volver a pie, en chándal, con ese balanceo tan característico suyo que no queda claro si corre o camina, si va o viene, me doy cuenta que el diario el País publica un editorial, simultáneamente con el Mundo, ABC y la Razón, donde piden con firmeza retornar al punto cero del Estatuto de Cataluña, volver a empezar. Demandan a los diputados de Las Cortes respetar el Estatuto tal como salió del parlamento catalán, sin ni la pasada de cepillo del que en su día se jactó Alfonso Guerra ni la armonización que pactaron en la Moncloa Artur Mas y Rodríguez Zapatero ni el afeitado definitivo del TC. El editorial conjunto exige para Cataluña el Estatuto tal como salió de Miravet, intacto. De paso, el editorial abomina de la actitud cabezona de Alfonso Guerra al pedirle al Gobierno del PP la aplicación del artículo 155 de la Constitución. Se lo echan en cara con palabras duras, recordándole lo del cepillo y tratándole de antidemocrático y catalanofóbico. El artículo en cuestión es inequívoco y contundente en su comprensión del catalanismo. No sé muy bien cómo se las arreglan, pero el editorial mancomunado, en uno de sus párrafos, recomienda que “hay que volver al cava catalán, porque es de justicia rendir homenaje a una de las siete maravillas de la enología mundial, según los expertos“. No me lo puedo creer. Me pellizco para comprobar que no estoy soñando, pero como se trata de un pellizco dentro del sueño ni lo noto y no me despierto. Levanto la vista del periódico, miro por la ventana y veo a Rajoy caminando deprisita seguido de Jorge de Moragas que se esfuerza por mantener este ritmo raro que le imprime el Presidente a sus andares.

Una vez llegados a Madrid, paseo un rato tras salir de la estación de Atocha, hace un calor seco sificante, y sueño que cojo un taxi que me llevará hasta el restaurante Narciso, que lo está petando, donde he quedado para comer con Carlos Herrera y recordar los viejos tiempos, cuando los dos trabajábamos en la SER y comíamos juntos de vez en cuando para reír un poco y hablar en catalán. Yo encontraba muy divertido a Herrera contando anécdotas de sus inicios radiofónicos en Cataluña y de su novia de Mataró de padre convergente que compraba los domingos el tortell, antes del almuerzo. De todo esto hace muchos años, mucho antes de aquel atentado frustrado que intentó ETA con un paquete-bomba.

Como me ha oído hablar por teléfono, el taxista, en el momento de pagar, me dice:

–Perdone caballero, pero me he percatado de que es usted catalán.

–Pues, sí –le respondo con timidez–. Por cierto, ¿qué le debo?

–Quite, quite usted. No me debe nada. Los catalanes lo tienen todo pagado.

Esta no me la esperaba. Se trata de un sueño lo sé, pero ni en sueños me lo puedo imaginar. Es que es muy fuerte… Después de comer con Herrera, que me cuenta que en la COPE se está produciendo un cambio copernicano respecto a Cataluña y a los catalanes, que él siempre había tenido mucha sensibilidad con Cataluña porque formaba parte de sus orígenes y que, como canta Raimon, quien pierde una parte de sus orígenes pierde el carné de identidad, pero que los obispos ya se sabe y que ahora estaban todo el día que si la Moreneta, que si la Sagrada Familia, que si San Jordi es un santo estupendo, pedimos la cuenta que pensamos pagar a medias, a la catalana.

–¡Por Dios! No hay ni cuenta ni cuento. Les he oído hablar en catalán, una lengua que me encanta, por cierto, y los catalanes en mí casa lo tienen todo pagado, faltaría más.

–No sé… –le respondo poco convencido–. Yo sí soy catalán, pero don Carlos solamente es medio catalán.

–Aunque fuera cuarterón. Están invitados. ¿Hace una copita de Aromas de Montserrat?

Por la noche, en el Santiago Bernabeu, donde he ido, soñando, soñando, para ver el partido de vuelta de la Supercopa, cuando al anunciar por megafonía las alineaciones nombran a Piqué, el estadio se viene abajo entre apoteósicos aplausos, y aunque han perdido por un penalti inexistente que se ha inventado el árbitro a favor del Barça, la afición madridista no ha dejado de cantar, toda la noche, con la tonada de “Guantanamera”:

Es una santa

Shakira es una santa

Es una saaaaanta

Shakira es una santa “.

 

TERCERA Y ÚLTIMA PARTE: EL DESENLACE

Al día siguiente, a pesar de las críticas a la actuación arbitral y la denuncia de que el penalti que dio la victoria al equipo catalán no existía, compruebo que tanto As como Marca se rinden definitivamente a la calidad de Messi. “Messi le ha pasado dos pueblos a Ronaldo“, escribe Julián Ruiz por primera vez en sus crónicas. El sueño de esta extraña noche casi de verano continúa; mientras desayuno un pan con tomate con salchichón de Vic en un bar de la Plaza Mayor y una relaxing cup of café con leche, en la tele del fondo tienen puesta la tertulia política de Susanna Griso. Junto al ubicuo Marhuenda están los de la joven generación del pensamiento catalanista: Marta Lasalas, Toni Aira, Jaume Barberà. Hablan del caso Sigena y la opinión del director de La Razón se muestra demoledora: “Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita“. Le echa en cara a la Conselleria de Cultura de la Generalitat haberse acojonado y resignado a devolver lo que exigían desde Aragón. ¡Alucino en cinemascope y technicolor!. “Es que yo soy catalán –remacha Marhuenda– y estas muestras de debilidad me duelen“.

–¿Cómo lo ve? ¿Qué piensa de todo esto?

Nos habíamos citado en el AVE, de regreso de Madrid, para hacerle una entrevista. Insisto en explicar que los muchos recuerdos que tengo del sueño se me agolpan y entremezclan y no puedo poner la mano en el fuego por si habíamos realmente convenido una cita o casualmente hemos coincidido en los asientos. Pido disculpas si no soy lo preciso que desearía, pero se trata de un sueño. Carles Puigdemont me miró con esa expresión tan suya, tan característica.

–Y usted, Casas, ¿qué es lo que piensa?

–Lo que yo piense –respondí con respeto y señorío– no tiene ninguna importancia. Yo no soy presidente de nada, President.

–Usted tiene una edad, ha vivido. Me interesa su punto de vista.

–De acuerdo.

Y entonces le solté todo lo que pensaba, sin dejarme nada en el tintero. Con concisión, con educación, con sinceridad.

–Es una forma de verlo y, probablemente, tiene razón. Pero denos su confianza Casas. En el momento preciso sabremos estar a la altura. Cataluña siempre se ha salido con la suya.

-Hombre, President, siempre, siempre…, que usted es muy joven …

–Y si no, como dijo Companys, volveremos a sufrir, volveremos a luchar volveremos a …

–¡Vencer! –le dije, adelantándome, para demostrar que yo también consultaba a menudo Wikipedia.

De momento hemos conseguido que España nos quiera…

–Sí.

De forma distendida fuimos hablando de todo y de todos. De los acordes de “Let it be” –ahí estuvimos en desacuerdo–, de como él y Junqueras supieron zafarse de la acometida del incisivo y demoledor Vicens Sanchís, una trampa de entrevista, pobres, del peinado de la Rahola…

–A propósito –le dije–, finalmente le dio la dirección de su peluquero a Xavier (Garía Albiol), ¿no?

–Hombre, sí y no. Porque a mí quien en realidad me corta el pelo es mi mujer.

–Pero, ¿qué me dice, President?

-Sí, sí, es que cuando nos casamos en Rumania por el rito ortodoxo, en su ciudad, Iasi, me di cuenta de que todos los hombres llevan este peinado y pensamos que sería un recuerdo permanente de sus orígenes si yo me peinaba como ellos. La Mars es muy rumana .. Y muy catalana, claro.

–¿Así, President, que la dirección que le dio a Xavier (García Albiol)…?

-Huy, lo envié a un callejón enrevesado del Call de Girona, en el que no existe ninguna peluquería sino una sede de la CUP. Fue una broma. Es que en el Parlament nos hacemos muchas bromas… Yo me lo imagino entrando en el local y diciendo “Vengo de parte del President para que me corten…”, ¡no le dejarán ni terminar la frase!

–¡Sí que es de la broma usted, President!

–Mucho, mucho.

–Pero ahora deberíamos hablar seriamente, por favor. Míreme a los ojos… Con la mano en el corazón, contésteme con sinceridad. Piénselo bien antes de responder. President: ¿cree que habrá referéndum?

Carles Puigdemont, de golpe, cambió totalmente la expresión. Se puso la mano izquierda sobre la barbilla y la boca, me miró fijamente y… ¡Mierda! Me desperté.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , ,

Espanya estima Catalunya

Vivament impactat i, fins i tot, corprès per la declaració vibrant de Pedro Sánchez durant el recent congrés del PSOE en proclamar que “Espanya estima Catalunya” i que, per tant, “Espanya no és anticatalana”, i també, imagino, emocionat i sacsejat per les paraules del president extremeny Guillermo Fernández Vara que ha dit que cal “tornar-li a Catalunya l’Estatut que va ser anul·lat pel Tribunal Constitucional“, però no tornar-li amb la idea que el facin servir de paper higiènic, no, tornar-li per a fer-lo vigent tal qual va ser aprovat en referèndum –hòstia, referèndum!– pels catalans el 2006 (després que, segons Alfonso Guerra, se li passés el ribot a fons)  perquè, continua Vara, “hem de reconèixer que tots estem ara governats en totes les Comunitats Autònomes pels estatuts que hem volgut, excepte Catalunya, que està regida per un Estatut que no ha volgut“, impactat, com dic per tanta i tant afalagadora afecció, aquesta nit passada he somniat que Espanya estimava Catalunya.

Per a ser precís voldria explicar, d’entrada, que era un somni en colors pastel i una banda sonora composta i dirigida per Jordi Savall. Intento recordar amb una mica d’ordre el que he somniat però les sensacions s’amunteguen i barregen i em fa por que se’m precipitin els esdeveniments i no sigui capaç de transmetre-les-hi amb la fidelitat necessària. Ha estat molt fort i molt intens. Emocionant, també diria.

He somniat que, en qualitat de periodista en actiu, assistia a la inauguració del Corredor del Mediterrani, però no d’aquí a vint anys, no, sinó entorn de l’1 d’octubre, passat l’estiu. El propi Rajoy presidia l’acte, al costat de Puigdemont i Junqueras, inseparables, la menuda Soraya, el gran García Albiol, el virrei Millo, Pedro Sánchez, Iceta, oh! Susana!, l’Ada Colau, el Pablo Iglesias, la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad, l’Ali-baba i en Gulliver: “Oh, benvinguts, passeu passeu, –cantaven plegats, amb les mans entrellaçades i balancejant-se al ritme de la cantarella–  de les tristors en farem fum, a casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”.

Abans de passar al xeflis, Mariano Rajoy ha fet un discurs sense papers i de gran càrrega política. “Me gustan los catalanes porque hacen cosas –ha repetit–, pero cosas estupendas y por ello les estaremos eternamente agradecidos ”, i també ha donat aquest missatge identitari de confraternització: “Los españoles son muy catalanes y mucho españoles y verbigracia”. Més endavant ha volgut demanar perdó en referir-se a aquella campanya del PP de recollida de milions de signatures segons els organitzadors, cent mil segons la Guardia Urbana, contra l’Estatut: “Fue un gran error y es de nacidos bien españoles reconocerlo. Yo estampé en Cadiz la primera firma contra Cataluña y hoy les pido a los catalanes, humildemente, perdón. Lo siento, no volverá a suceder”. S’ha fet un silenci –no un minut, tres segons– i tots els assistents han aplaudit com un sol home o dona. Però encara faltava per arribar la notícia del dia (i, potser, de l’any). En to solemne ha anunciat que “mi Gobierno ha instado al Fiscal General a actuar contra los participantes en la denominada Operación Cataluña, del ex-ministro Fernández Díaz al Pequeño Nicolás, pasando por Eduardo Inda, Daniel de Alfonso y los policías implicados en la trama. Peti qui peti, como dicen ustedes en su bella lengua tavernácula”. S’ha sentit una remor intensa i del fons del saló ha sorgit un crit espontani: “Sé fuerte, Mariano”, que uns han atribuït a Gabriel Rufián…, i d’altres no.

A punt de marxar a conduir el primer tren del corredor, el del viatge inaugural d’Algeciras a Estambul, que romania aturat a la via 3, el president espanyol ha confraternitzat una bona estona amb la premsa catalana sota la mirada hostil de Paco Marhuenda. Com que es tractava d’un somni, m’he pogut passejar entre els convidats parant l’orella sense que ho notessin. Així he enxampat una conversa entre Alícia Sánchez Camacho i Vicky Álvarez que parlaven de muntar un restaurant (m’ha semblat sentir, però no n’estic segur). Inés Arrimadas i Jordi Cañas comentaven entre ells en català el discurs de Rajoy, valorant l’èxit de la pressió de Ciutadans –deien Ciutadans– per aconseguir que la Fiscalia entomés el cas de l’operació Catalunya. He presenciat com TV3, que donava l’acte en directe, entrevistava Garcia Albiol que confessava a la càmera que “el que més m’agrada del president Puigdemont és el seu cabell i, molt especialment, el seu pentinat. Li acabo de demanar la perruqueria on va. És a Girona però no passa res, amb l’AVE és un moment”.

Abans de marxar cap el tren, els dos presidents s’han saludat amb cordialitat.

–A propósito, Carlas, ¿qué pensais hacer con lo del referèndum?

–No te amoines, Mariano, lo dejamos para pasado fiestas. Te vienes un fin de semana al Empordán, te traes a la Soraya y nos lo miramos con tranquilidat, ¿oi que me entiendes?.

(CONTINUARÀ…)

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

La ràbia

Si se’m permet la gosadia, diria jo que la ràbia ha estat darrera les primàries del PSOE d’ahir. No sé, perquè no ho tinc gens clar, ni tinc el suficient coneixement de la situació ni del personatge i, per altra banda, tampoc no m’adorna l’envejable virtut de la inconsciència del tertulià d’ofici, dic que no sé si Pedro Sánchez és la persona que podrà recosir les costures i tornarà el PSOE al recte camí de l’esquerra triomfant, si els crits d’unitat, unitat, serviran per alguna cosa efectiva (que dos no s’uneixen si un noi vol), si el tanoca “sí és sí” va més enllà que la picada d’ullet al “no es no”, ni si Pedro Sánchez és només el Joan-el-Baptista que ve a preparar l’arribada del Messies de l’esquerra. No ho sé i no tinc elements ni esma d’esbrinar-ho. Sé, només, perquè ho pot notar tothom amb quatre dits de front, que el triomf espectacular i arrabassador del nou secretari general és fruit de la ràbia acumulada per la militància després del cabreig de la jugada de la gestora per fotre’l fora i l’obligada comunió amb indigestes rodes de molí quan l’abstenció en la investidura de Rajoy. La ràbia de les urnes els hi ha explotat a la cara a la rància Susana, al parc juràssic del partit, als senyors de les portes giratòries, als barons regionals, al País cebrianista, a la caverna de la comunicació madrilenya, als oportunistes Antonio Hernando y César Luena i a la plana major del PP (i també al Garcia Albiol, que es plana menor però que li encanta fotre-hi cullerada).
Ha triomfat la ràbia popular, un exercici d’higiene.

Però la ràbia mal continguda també va ser present en el rostre, els gests i las paraules de Susana Díaz quan va haver de sortir i, consumida per la ràbia, va oferir el trist espectacle del mal de panxa infinit, de la manca de noblesa en obviar el nom de l’odiat i menystingut Pedro Sánchez, i explicant –fent encara més palès el fiasco– que a ella l’havien votat el 64% a Andalusia (només el 64% al seu feu? Ai que li perilla el sultanat i la pobra no se n’adona…)

Ara bé, l’apoteosi de la ràbia més rabiosa (en la versió de treure foc pels queixals, que es diu, i bilis per la boca) la trobem  a l’editorial de El País d’avui, una vergonya del periodisme de part, una evidència d’haver perdut els papers definitivament, una sentència d’autocondemna.

En tota aquet aquelarre de la ràbia i l’odi tribal d’aquesta Espanya caïnita que continua sense trobar la porta de sortida del laberint on s’ha ficat, cal remarcar la ràbia patètica i còmica al mateix temps de l’inesgotable Rajoy, el que ahir va córrer per felicitar el triomf del Madrid a la lliga –el primer és el primer– i no ha deixat clar sinó va tenir un detall d’educació –segur que deu haver anat a col·legi de pagament– amb el seu odiat Sánchez per no molestar –així ha tingut els pebrots de dir-ho en roda de premsa– o per problemes d’agenda (!). Remarcant, això sempre, que no espera canvis en la correlació de forces (canvis, Rajoy?, què són canvis?) i que el que cal és mantenir la unitat d’Espanya (allò que Franco li recomanava al Rei agafant-li la mà en el llindar de la mort)

Si més no –perquè ja veurem què passa els dies que vindran– el terrabastall d’ahir en el PSOE ha servit perquè ensenyessin el llautó una bona colla de dropos i el tàndem Farreras-Pastor esdevinguessin els reis del mambo. Quina ràbia, no?

 Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

De quina petxina estem parlant?

Molt em sembla que la sanció de quatre partits que la FIFA li ha imposat Messi per parlar en veu alta de “la concha de la madre” d’Emerson August de Carvalho, àrbitre auxiliar en el partit que va jugar (i guanyar) la selecció argentina contra Xile, ha creat molta més expectació i polèmica que la pluja de milions, a manera de Primitiva fal·laç, que Rajoy ha promès des de Barcelona per a les precàries infraestructures catalanes. Atès que a Rajoy, aquí, fan com que s’ho creuen només García Albiol i, una mica, Millo, el departament de màrqueting del Partit Popular, amb sigil i professionalitat, ha aconseguit que algunes altres comunitats autònomes posin el crit al cel i onegin la bandereta del “¿i nosaltres, què?” per aconseguir una mica de notorietat mediàtica per a la xulejada de Rajoy i que aquest pugui dir: tranquils nois, que n’hi haurà per tothom ara que anem tan bé.
El que de veritat ha remogut les aigües de l’oasi català (si us plau, no riguin que és pura retòrica per reivindicar una paraula en desús, simple postmodernitat) és allò de Messi. Davant la sanció desproporcionada el culer de pro no ha tingut més remei que sortir a la queixa, tot i que jo diria que amb la boca petita perquè el càstig, si bé dolorós per a les aspiracions del jugador amb la seva selecció (de la qual, per cert, va voler donar-se de baixa fa uns mesos), significarà un menor risc de lesió de l’argentí, que ja se sap com van sense manies a la cama els defenses del futbol llatinoamericà.
Però no ens apartem dels fets perquè el geni del futbol, després de conèixer la pena imposada, ha enviat una carta a la FIFA en la qual explica que la conversa amb l’àrbitre va succeir “de manera amistosa sense que en cap moment el que vaig dir hagi ofès o injuriat “. I també “si alguna cosa del que vaig dir hagués incomodat l’àrbitre assistent, mai va ser dirigits a la seva persona, sinó que va ser dit a l’aire i des de ja demano disculpes per això”. I és veritat, atès que l’acta del partit no reflecteix cap insult i va ser posteriorment quan, a instàncies del president de la Comissió d’àrbitres de la Conmebol, el brasiler Wilson Seneme, un acuseta, la FIFA va actuar d’ofici. i això va ser així perquè els àrbitres eren brasilers i coneixen perfectament als seus veïns argentins i saben que la “concha de su madre” (disculpin que no ho tradueixi per la petxina de la seva mare, perquè em fa pixar de riure) forma part de la seva cultura, com la dieta mediterrània de la dels catalans. Quan un argentí apel·la a la pubis de la teva mare, no és que manifesti desitjos d’utilitzar per a fins ombrívols la vagina de la mare del proïsme (bé, de vegades sí, però poques, i dependria de l’aspecte de la mare) sinó que expressa en veu alta un enuig o contrarietat com quan nosaltres cridem, però per al nostre fur intern, “la mare que em va parir! “, que no és que anhelem relacions incestuoses amb les nostres mares, ni de bon tros, simplement ho diem a l’aire, com Messi, per descarregar adrenalina.
Temps ha ja hi va haver una situació semblant amb Mascherano que també, com a bon argentí, va proferir irat “la concha de tu madre!”. Però llavors la sanció va ser de dos partits només perquè no va quedar clar si havia dit això o “la concha de tu hermana!”, que és diferent. L’úter de la mare d’un t’afecta, és clar, perquè és d’on has sortit, però se suposa que sobre la vagina de la teva germana no tens res a dir-hi, allà ella. Com manifesta Pablo Iglesias, te la sua, te la refanfinfla, te la bufa …
Pel que em vaig documentant, l’expressió “concha de tu madre” o bé de la teva germana entre argentins és del tipus multiús i es pot fer servir de mil maneres no sempre com a insult, ni molt menys. No així a Colòmbia, que s’usa com ultratge, arribant fins i tot a la barbaritat de “vete a chupar la vagina a tu vieja”, francament desagradable.
Jo, de Messi, a partir d’ara, invocaria la petxina de Sant Sebastià, que no és una escletxa vaginal sinó una platja i no es refereix a un parent de ningú sinó a una ciutat. Amb una mica de pràctica notarà que omple igual la boca per descarregar el cabreig i la mala llet i resulta innocu pel que fa als àrbitres i a les seves respectives mares.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Hi ha vida més enllà del Procés?

Sembla ser que ara sí que sí. Que aquest és l’any. No com quan se li va aparèixer la Mare de Déu de la Independència a Carod Rovira i li va anunciar que, després del turment, l’èxtasi arribaria el 2014. Alguna cosa va fallar perquè la data era ben bonica: la del Tri centenari. Però, o l’aparició no es va expressar amb prou claredat, que de vegades passa amb les aparicions que, com són borroses per naturalesa, no vocalitzen suficientment o les seves paraules són poc intel·ligibles, boiroses, o l’ex Vicepresident ho va entendre malament, que també és possible, impressionat per l’auguri i corprès per l’emoció. El cas és que com ho va anunciar amb anys d’antelació, vam estar entretinguts i expectants durant molt, molt de temps, i com que les concentracions de la Diada dels anys previs a la data anunciada eren multitudinàries i tan cíviques, que es notava que érem un poble pacífic i de vocació democràtica i europea, tots ens ho vam creure, o, almenys, una majoria qualificada. I quan ja es va anunciar el 9N per al profètic 2014, ens vam dir: “Mecasun el Carod, quina visió de futur !, quines dots per l’auguri!”. I vam anar tots i totes, o almenys una majoria qualificada, de pet a les urnes, a dipositar la nostra papereta i la nostra esperança.
Però vet aquí que l’oracle va fallar estrepitosament i contemplem-nos ara, amb l’Arrimadas fotent-se sense contemplacions d’aquell 9N de 2014, el Garcia Albiol escarnint el President Puigdemont tirant-li en cara que qui està en un procés de desconnexió és ell, però de desconnexió dels problemes reals, i els quatre paladins d’aquell plebiscit informal, a punt de ser jutjats i, molt probablement, inhabilitats. Que això, tant si estàs a la política activa o com si estàs a l’expectativa, és una desmesura i una putada.
Però, tot i que els fats semblin adversos, les prediccions s’hagin anat en orris i el cansament i el desgast facin el seu efecte entre la parròquia, segons semblen indicar alguns sondejos d’opinió, no donem la causa per perduda ni el Procés desactivat. És més, com deia al principi, sembla que ara sí que sí, que aquest any és l’any.
De moment hi ha un acord: es descarta la DUI. Ensumant les cancelleries sembla clar que en l’Olimp internacional no hi hauria déu que comprés una declaració unilateral d’independència. Anem, doncs, pel referèndum, que un referèndum com cal, amb totes les garanties democràtiques i pactat amb la superioritat vigent ja és una altra cosa. Hom va amb la papela certificada d’una victòria per majoria simple i ja et miren d’una altra manera a Europa. Perquè això de la democràcia, en general, ho entenen i s’ho creuen. Sabut això, ens hem dedicat esforçadament a treballar amb la majoria parlamentària les tres lleis de desconnexió, no fos cas que s’avancés el referèndum, guanyés el sí (o el no, depèn que com es formuli la pregunta) i ens enxampés la independència amb els pixats al ventre. Ah, i hi ha un altre acord en el bloc independentista que consisteix a definir Catalunya com “una república de dret, democràtica i social”. Faltaria més!
No obstant això, els de l’altra banda, els del diàleg i la mà estesa, els de la menuda Soraya viatjant frenèticament a Catalunya, els de qui dia passa, any empeny, han près una decisió (passant-se pel forro el desig manifestat pel 85% dels catalans, segons enquesta recent d’El Periódico): posar per escrit, negre sobre blanc com han dit per la tele, dins de la ponència econòmica i d’administració territorial que s’aprovarà al congrés del partit del mes de febrer, que “no cap al nostre país, en la nostra Constitució i en el nostre ordenament jurídic, un referèndum d’autodeterminació”. Mai de mais. Que això dóna vots que ni s’ho imaginen. I aquí ens quedem, en el cercle viciós, donant voltes i més voltes fins a l’eternitat. O fins a la catàstrofe ferroviària que pinta derrota i desencant. O fins l’armistici improbable. Perdent a dojo il·lusió i efectius. Si no fos per aquests i altres imponderables que ens assetgen, i perquè ens cruixiran a judicis, aquest hauria de ser l’any de les llums.
Per als abnegats, per als que no cauen mai en el desànim, el Procés és la vida, pels finançats i / o assalariats (en qualsevol de les seves múltiples facetes: executiva, legislativa, informativa, opinativa, assessorativa, etc.), sense el Procés no hi ha vida. Però per als de a peu dret, per als de la resta fins al 85% que estan a favor del referèndum per deixar les coses clares d’una punyetera vegada, això és un malviure insuportable. I encara que vagin mal dades, vull sortir al carrer, mirar la gent i convencem a mi mateix que hi ha vida més enllà del Procés. N’hi ha d’haver, que per això ho he demanat als Reis d’Orient… De Vic.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

Res a celebrar?

A l’ajuntament de Badalona, la posta en escena del jove regidor Josep Téllez estripant la fotocòpia de l’escrit del jutge que impedia operar a la Alcaldia com a dia laborable el 12 d’octubre, a manera d’emblemàtica escenificació de la consigna “res-a-celebrar”, va ser de traca i mocador. García Albiol, com correspon, va posar el crit al cel i va oferir els seus regidors al PSC per canviar l’alcaldessa encara que va rebre carbasses, i la soferta Maria de los Llanos, que era a Madrid per a les celebracions oficials, malgrat que se les ha hagut de veure de tots colors des que accedí al càrrec actual, devia estar a prop de l’atac de nervis. Per cert, trobo que Maria de los Llanos de Luna és un nom magnífic per a una delegada del govern del PP a Catalunya: original, sonor, espanyol… La meva enhorabona més sincera perquè aquest nom sí fa la cosa. Tanco parèntesi (l’havia obert?).

Amb tot, l’agosarat consistori badaloní, emprant aquest gest, ha obert un meló de gestió molt complicada i que s’escapa del seu abast. Això del “res-a-celebrar” no és fàcil d’administrar ni d’aplicar amb coherència, sobre tot si es vol aconseguir un seguiment massiu, generalitzat, i que no quedi només amb una marcada de paquet que es aleshores quan acabes fent una trista figura.

Per exemple, ara ve Tot Sants. Hi ha res a celebrar? Els nens han adoptat tota la parafernàlia yankee del Halloween i els diverteix, i els tradicionals  tenien el costum d’honorar els difunts (encara que el dia dels difunts era el 2 de novembre i no pas el 1, malgrat que ja no ve d’aquí en el totum revolutum festiu laboral-confessional) però, ¿creu oportú l’Ajuntament Badaloní aplicar el “res-a-celebrar” en aquesta ocasió i fer-ne jornada laboral?

Ho posaré més complicat…, o més senzill i diàfan: la setmana fantàstica del proper desembre que enguany ve esplèndida per a un pont-aqüeducte: dimarts, 6, dia de la Constitució i dijous, 8, dia de la Immaculada Concepció, també conegut com de la Puríssima Concepció. Que m’expliquin els valents i anticonvencionals regidors de Badalona què cony han de celebrar el dia de la Constitució si estic segur que la consideren impròpia, obstructiva i redactada sots la pressió post franquista d’aquells anys setanta. És una data magnífica i molt espanyola per continuar la rebel·lió i els regidors desobedients posar-se darrera el mostrador a tramitar requeriments del ciutadà, queixes per multes injustes o reclamacions a causa de l’IBI mal aplicat, no sé, fer feina útil, no només senyalar postures. Què, comprem per a la causa del “res-a-celebrar” el dia de la Constitució?

Entesos, passem a la següent, el 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció, que aquesta sí que és com trepitjar ous i és d’aquelles davant de les quals l’Església es manifesta irreductible. No, no i no. Tantíssimes  vegades s’ha intentat per part de governs menys clericals que l’actual pactar un canvi de dia o una supressió per tal de desmuntar la setmana fantàstica, que tan amoïna els empresaris, i sempre s’han trobat amb el clàssic “com hem de dir que no és no?”. I saben què se celebra el 8 de desembre? No se celebra l’excepció única i irrepetible a la teoria de la llavor dipositada, tan clàssica en els manuals de la procreació; no se celebra que Maria, la mare de Jesús, fou immaculada pels quatre costats perquè cap home la va contactar per engendrar el seu fill. Se celebra que Maria va néixer –per concepció carnal clàssica entre Anna i Joaquim, els feliços pares, i amb el part convencional– lliure del pecat original que tota persona humana porta estigmatitzat només pel fet de ser-ho. O sigui –anem a pams– se celebra, vulgues que no, que som dels que ens hem empassat allò de la creació d’Adam, la costellada d’Eva, l’existència del paradís, l’arribada de la serp maligna, la temptació de la poma –una poma?, però si al paradís deuria haver-hi de tot: mangos, figues, maduixes, kiwis, préssecs, etc.!–, la queixalada del mascle i el consegüent pecat de desobediència comès contra el Creador que va significar que els fotessin fora del parc temàtic, que els homes haguessin de suar pel front i les dones parir amb dolor i, a sobre, que tota las parentela que vingués després portés l’insuportable estigma del pecat original, excepció feta –i d’aquí ve la causa de la celebració– de Maria, la mare de Jesus, que pel paper de mare de Déu que li havien atorgat a dalt de tot se’n lliurava. Aquest miracle, una de les perles de les deduccions teològiques que els protestants no s’han empassat mai, es veu que ja se sospitava de segles enrere però no va ser fins el 8 de desembre de 1854 que el Papa Pius IX no li va atorgar la categoria de dogma.

I la meva pregunta és, amics badalonins del “res-a-celebrar” i molts altres que son de la mateixa opinió, ¿considereu que en un estat no confessional, al marge de la il·lusió que fa tenir dies de festa vinguin d’on vinguin, aquesta del 8 de desembre és de guardar o entra en el paquet de les de “res-a-celebrar”?

Seriosament, ¿ens atrevim amb l’anàlisi, origen o contingut real del que celebrem en cadascuna de les festes del calendari?

Perquè si obrim el meló de veritat, la feina és àrdua i la discussió complexa. Cenyir-se exclusivament a la polèmica sobre el 12 d’octubre, sense treure-li mèrit al gest, és quedar-se només en la gestualitat.

Àngel Casas

 

Etiquetat , , , , , , ,