Tag Archives: Garzón

I ara, la jutgessa tarotista

Confesso que em fascina el món de la judicatura. La professió de jutge em resulta tan apassionant, que potser per això estic novament enganxat a la sèrie “The good wife” que, gràcies al fons d’armari de Netflix, puc repassar de corregut tots els capítols de les set temporades: cent cinquanta-set hores de judicis variats, en els quals els guionistes han disseccionat amb especial precisió el comportament dels jutges davant dels casos que es plantegen. Atès que els protagonistes són els advocats defensors, sobretot, i la fiscalia en segon lloc, els jutges van variant segons li convingui al desenvolupament dramàtic de la sèrie i així es poden permetre el luxe de presentar-los amb mil i una facetes, segons interessi a la història. Simpàtics, traumatitzats, trempats, odiosos, corruptes, capritxosos, narcisos, iracunds, bona gent, però tots, tots, convençuts de la superioritat moral que els atorga el fet de saber que la seva paraula és llei.

Mai hagués volgut ser jutge, encara que senti aquesta apassionada fascinació pel comportament de les seves senyories, perquè de petit em van ensenyar que Jesucrist va recomanar a la humanitat que no jutgessin i no serien jutjats, i jo, en catequesi i religió, treia bona nota. Encara que tampoc hagués volgut ser torero, ni agrimensor, ni domador de lleons, ni fisioterapeuta, ni funambulista, i, en canvi, els hi reconec els mèrits.

Però no creguin que aquesta passió pels jutges i magistrats m’ha sorgit de sobte, en la maduresa, embogit per una indigestió de sèries d’advocats, com li va passar a D. Quixot amb els llibres de cavalleria, no, estic segur que aquesta passió em neix de la perplexitat de veure com actuen les grans estrelles de la judicatura espanyola. Garzón, Pascual Estivill, Castro, Lamela, Ruz, Gómez Bermúdez, Santiago Vidal, Llarena, Grande Marlasca, Pedraz, Alaya, Elpidio Silva, Andreu, Ricardo Javier González, etcètera, completin vostès mateixos la llista amb els seus jutges i jutgeses favorits. Ja veuran: més estrelles que en el cel, que deia Terenci. I després hi ha les seves sentències i els seus vots particulars. Són els Superman, Roberto Alcázar y Pedrín, Capitán Trueno, Spiderman, el Guerrero del Antifaz, el Coyote i la Zorro dels nostres temps moderns, els nostres herois implicats en apassionants aventures. Ells li donen interès i sacseig a la nostra gris existència. Les euroordres del jutge Larena, la baralla en el cas Urdangarín entre el jutge Castro i el fiscal Horraz, el vot particular del jutge González en el famós assumpte de la “manada”… Repassin i afegeixin la seva instrucció, la seva sentència o el seu vot particular inoblidables.

L’esperpent s’ha produït amb la notícia sobre la jutgessa de vigilància penitenciària de Lugo, María Jesús García Pérez, a la qual han denunciat per compatibilitzar la seva carrera judicial amb la de pitonissa i vident. Potser un excés de confiança en la pròpia infal·libilitat l’ha portat a creure que comptava amb altres dons… sobrenaturals.

És veritablement sucós el que expliquen els diaris que va succeir amb una testimoni que va visitar la jutgessa tarotista i que, després de consultar-li afers del cor i de veure com li endevinava un pretendent, pel que sembla, bisexual, li va aconsellar: «A tu que t’importa això? Que sigui bisexual, tant li fa. Tu prefereixes que sigui hetero. Si et molesta que sigui bisexual, llavors ell fa bé de no explicar-t’ho. Quina ximpleria, què més dona, si t’ha de posar banyes, que te les posi  amb una tia que amb un tio». I és que el tarot i la vidència no deixen de ser un joc divertit que passa a ser un engany quan es cobra per exercir-ho, encara que sigui amb el consentiment de l’incaut. No té cap base científica. Tampoc té una base científica la confessió, la seguretat etèria del perdó, em podran objectar vostès, però la diferència està en que és gratis. I encara que una vegada vaig entrevistar a una jutgessa que practicava la dansa del ventre –que amb això no feia pas cap mal a ningú–, mai he conegut un jutge que de segona professió fos confessor. I això que, per causa del meu ofici, he conegut moltes senyories. Entrevistant-les, moderant debats en què participaven o consultant-los-hi algun dubte. O prenent una aigua mineral amb gas. Eren magistrats conservadors, liberals, franquistes, independentistes, creients, ateus, corruptes, incorruptibles, essers superiors, accessibles… Però tots, tots, imbuïts d’aquesta aura d’infal·libilitat que es detecta en el to.

En la vida privada, el més xungo que he vist amb aquests ulls pel que fa a jutges, va esdevenir durant el casament d’una amiga meva a Esplugues de Llobregat. Una cerimònia civil que oficiava una jutgessa suplent jove, uns trenta anys, que, al mig de la cerimònia, va prendre el micròfon i quan semblava que tocava desitjar felicitat i dir poden besar-se, es va arrencar amb que si per ella fos no s’hagués celebrat aquesta casament, que un casament civil no era casament ni era res. Ho va dir amb ràbia, fruit del fanatisme religiós i de la impotència de no poder imposar una clàusula de consciència. La diatriba va ser més llarga però ja no me’n recordo, fa molts anys. Només recordo la núvia plorant amargament perquè li havien esgarrat el dia.

Vaig veure, en aquesta putada per fer mal, el sergent xusquero de la mili, el salesià que repartia plantofades quan s’enutjava i tants homes i dones arbitraris que cometen abusos d’autoritat. Perquè ells poden.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

La vergonya

Observo que l’ex-jutge Garzón ha tornat a marcar paquet mediàtic amb el clàssic assumpte de les propostes de reconversió del controvertit Valle de los Caídos. Creu, al costat d’altres dos advocats, que s’ha de convertir en un lloc d’homenatge als perseguits durant la guerra civil i, de passada, ja posats, aconseguir l’exhumació dels cadàvers de Franco i José Antonio i entregar-los a les famílies. Ha invocat amb els seus col·legues la Llei de Memòria Històrica, naturalment, i el Govern en primer lloc, i en última instància el Tribunal Suprem, se l’ha denegat, també naturalment. I no em sorprèn. Un país on, després de quaranta anys del “Franco ha muerto”, els vestigis físics del franquisme estan molt present encara a monuments, carrers, places i cognoms de pobles espanyols i la fundació que porta el seu nom funciona amb normalitat i subtilment subvencionada, on el partit en el poder es va refundar sobre la base d’un partit creat per, entre d’altres, vuit antic dirigents del règim dictatorial que va sorgir de la victòria feixista de la guerra civil, ¿com havia de moure un dit per canviar la plasmació èpica de la celebració de la victòria que el dictador va fer construir amb sang, suor i llàgrimes dels vençuts per al seu propi i faraònic mausoleu? O són uns babaus o uns torracollons aquests advocats. I no serveix per a res intentar les comparacions amb el tractament que reben a Alemanya i Itàlia els vestigis del nazisme i del feixisme, respectivament. A Alemanya, Hitler va perdre la guerra i es va suïcidar o no al seu búnquer. A Itàlia, Mussolini va perdre la guerra i el van executar i, després, van escarnir-lo públicament. A Espanya, Franco va guanyar la guerra, va viure com un tirà per la gràcia de Déu i va morir com un cabdill al llit, fotut, entubat i fet un nyap, sí, però reconfortat amb el braç incorrupte de Santa Teresa i el plany popular majoritari.
A Alemanya i a Itàlia hi ha partits filo nazis i filo feixistes com en altres llocs d’Europa; a Espanya han estat absorbits per la dreta que governa. Això no vol dir que tot el PP sigui franquista, tot no, però vol dir que el filo franquisme segueix viu i és darrere de la casposa concepció del trinomi Déu-Pàtria-Rei que inspira la percepció més rància i ultramuntana del país, absolutament –i no sé si majoritàriament– vigent, que brollada de la filosofia “joseantonianes” li va prestar ideologia a l’antic règim.
És evident que a hores d’ara, segle XXI, no hauria de quedar ni un senyal de la simbologia franquista als carrers ni un pòsit de nostàlgia franquista en els cors, però així és Espanya i així són els espanyols. I el problema no es pot circumscriure a la pervivència del descomunal monument del Valle de los Caídos que acull les dues cadavèriques icones. És clar que hauria de volar pels aires o patir una reconversió conceptual de dalt a baix que no el reconegués ni la mare que el va parir però, si em permeten l’opinió que potser els sembli contradictòria, jo sóc absolutament partidari de mantenir-lo així, intacte i exultant, amb les dues relíquies al seu interior i la creu monumental visible d’una hora lluny. Cal mantenir-lo així perquè és l’estigma vergonyós d’una Espanya que encara perviu amb el manteniment del Concordat amb la Santa Seu, per exemple, o amb la sustentació d’una monarquia imposada pel dictador a qui el Rei emèrit recordava emocionat en un recent documental francès: “Franco em va agafar la mà i em va demanar que preservés la unitat d’Espanya”.
Per descomptat que cal mantenir el Valle de los Caídos tal qual. És l’estendard de la pròpia ignomínia i serveix d’escarni dels forasters il·lustrats que no ho aconsegueixen entendre. Si algun dia es desconfigura el Valle és que abans s’ha anat en orris tota la resta. El que és fonamental.
Mentrestant mantinguem–nos a l’espera i que ens caigui la cara de vergonya.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,