Tag Archives: Guàrdia Civil

Que vénen, que vénen…

Si jo fos espanyol de bé, no sé…, com en Xavier Garcia Albiol o l’Albert Ribera o, fins i tot, l’Arcadi Espada, m’emocionaria a no poder més en veure com els vilatans de diverses ciutats espanyoles acomiaden corpresos i estremits les forces de seguretat que marxen cap a Catalunya a salvar la pàtria.  Ho llegeixo i veig un vídeo del moment en que a Córdoba els membres de la Unidad policial de Prevención y Reacción són abraçats i petonejats per homes i dones embolicats amb la bandera espanyola que criden “Viva la policía”, “Viva España” i “Viva la UPR”. A Almeria, un altre vídeo mostra senyores i senyors que, repetint el mateix cerimonial, van cridant “España no se rinde” i “Catalunya es España”. Però el que potser és el paradigma del patriotisme i que de ben segur ha de fer tremolar les cames de l’enemic., és l’emotiu comiat que els hi van organitzar a Almeria, on fins i tot algun patriota a punt de l’èxtasi feia el gest d’adorar la Guardia Civil, com li fan a Messi al Nou Camp, mentre la turba encoratjada cantava allò de “a por ellos, oé”.

(Obro parèntesi. Casualment, ahir a la nit vaig mirar-me la pel·lícula “1898. Los últimos de Filipinas”, en la seva darrera versió, la de l’any passat, en que deixa per estendre els comandaments xusqueros d’aquell exèrcit espanyol de finals del segle XIX, sanguinaris, colonials i incapaços d’entendre i assumir que Espanya ha perdut la colònia. He pensat en aquells pobres soldats veient avui la pantomima organitzada com a comiat de l’expedició perquè, segurament, a ells també els van acomiadar amb banderes i visques patriòtics. Tanco parèntesi.)

Segons explica El Confidencial –que és on he vist penjats aquest vídeos– es veu que els crits i visques patriòtics, les cantarelles “a por ellos, oé” o “yo soy español, español, español, español”, i l’emoció a flor de pell s’ha viscut, simultàniament i casual, ves per on, qui ho havia de dir tanta coincidència i tant mimetisme espontani, en el comiat de policies i guàrdies civils enviats a territori hostil des de punts tan diversos com, a part dels esmentats, Ceuta, El Ejido, Madrid, Zaragoza, Sevilla, València, Santander, León, Pamplona, Cádiz, Jaén, Algeciras, Granada, Murcia, Gijón, Ciudad Real, Guadalajara, Oviedo, Huelva, Cáceres, Badajoz, Huesca, Burgos etc. Es veu que a Barcelona –continua explicant El Confidencial– la gent els ha rebut amb crits de “No estais solos” i cantant l’himne de la Guàrdia Civil acompanyats de banda de música. Ho he vist en un vídeo completament fosc, tant, que pràcticament no es veu res, només se sent i pot haver-se enregistrat a Barcelona o a Bollullos del Condado. No, però deu ser Barcelona, que jo me’n refio dels digitals de Madrid. Es que jo tenia curiositat per veure qui hi havia a Barcelona que es sabia l’himne de la Benemèrita. El Periódico afegeix que també criden “Puigdemont a la cárcel” i que porten banderes amb el lema  “Arriba España”.  Ja no ve d’aquí

La fiscalia, o el ministre Zoido o el senyor de los Cobos, qualsevol que sigui el capitost de l’Operación Piolín, no s’hi ha posat pas per poc. Milers de guàrdia civils i policies nacionals, depèn de la font, tot i que ningú confirma la quantitat exacte, dels quals un miler són antiavalots, que es veu que viuran als creuers del Piolín en cabines de quatre, amuntegats com qui diu, que això segur que posa de molta mala llet i fa que, quan et deixen anar, surtis amb unes ganes d’anar a por ellos oé, que més val que et tapis, estan arribant d’arreu, d’Algecieras a Santander, i s’hi pensen estar dies. Ah, i com a detall de cortesia envers Catalunya es porten aquella espectacular tanqueta d’aigua, nova de trinca i única en el cos, per a concedir-nos l’honor d’estrenar-la.

Però havent buidat d’efectius la seguretat de tot Espanya en un percentatge altíssim, Deu nos en guard que passés alguna cosa a la part no ocupada de l’Estat  –no sé, un atemptat jihadista, un tumult com el de Majadahonda, o un parany com el dels fatxes a Zaragoza, o una revolució o, qui sap, si una involució com la famosa del 23 F amb el protagonisme, recorden?, de la Guàrdia Civil– i resultés que el bo i millor de les forces de seguretat són de creuer estàtic a Catalunya. Amb quina cara sortiria la menuda Soraya a donar-li explicacions al justicier Rufián?s?

Amb el desig de facilitar la confraternització , suavitzar la confrontació i obrir vies de diàleg, m’estic aprenent la lletra de l’himne de la Guàrdia Civil que m’han dit que això els estova i fa sortir l’ànima sensible que tot guerrer porta a dins. Per si els pot fer serve en un moment difícili, aquí la hi deixo:

Vigor, firmeza y constancia,

valor en pos de la gloria,

amor, lealtad y arrogancia,

ideales tuyos son.

Por ti cultivan la tierra,

la Patria goza de calma,

por tu conducta en la guerra,

brilla airoso tu Pendón.

Instituto, gloria a Ti,

por tu honor quiero vivir.

Viva España, Viva el Rey,

Viva el Orden y la Ley,

Viva honrada la Guardia Civil.

 

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , ,

Maleïda enveja espanyola

Fa una setmana que m’havia compromès amb mi mateix de retornar a la quotidianitat i endegar una temporada més les meves modestes reflexions des d’aquesta pobre, trista i dissortada vida contemplativa però, francament, ho reconec, no tinc paraules. I si les tinc, no les trobo per a expressar tot l’horror, tota l’angunia, tot el descoratjament que em provoca el desori en que estem ficats.

Es que jo tornava de les vacances d’estiu havent aconseguit desconnectar prou de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació –excepció feta del que va fer referència a la bogeria eixelebrada dels atemptats islamistes de Barcelona i Cambrils– i dedicar-me a mirar el mar i escriure ficció, que era el que em venia més de gust.

Fins i tot considerava que els meus i jo havíem tingut sort perquè no vam esser ni a Cambrils ni a Barcelona el dia fatídic i no vam haver d’anar a l’aeroport del Prat en tot l’estiu. Però, collons!, torno a trepitjar terra quotidiana i em trobo amb el, no per previsible menys indesitjat, xoc de trens.

I donant-li voltes i més voltes a les causes de tanta commoció i a tant irresoluble desgavell m’he adonat que tot plegat ve del gran defecte nacional: la famosa enveja espanyola. I molt especialment de les incontenibles conseqüències de la ràbia que provoca l’enveja dels espanyols. A veure, faig referència als espanyols d’Espanya, aquells que citava Cánovas del Castillo quan deia –o diuen que deia– que “es español aquel que no puede ser otra cosa”, perquè espanyol, segons la papel·la del DNI, ho som tots, de la menuda Soraya al murri Rufian, del més sanguinari assassí d’ETA al terrorista ferit a Alcanar i membre de la banda de l’iman de Ripoll, de Susana Díaz a Lluís Llach, de Pilar Rahola a Arcadi Espada… (Parèntesi, perquè l’altra nit, en una programa mal fet de Tele 5 que era com un “Sálvame de pa sucat amb oli” però sobre el referèndum català, em vaig adonar que el periodista s’entossudia a dir-li Generalidad a la Generalitat, perquè, argumentava, estava parlant en espanyol, amb la qual cosa penso que igual s’ofèn si no l’anomeno Arcadi Espasa, ara que estic escrivint en català, o quan no li diuen Arcadio els seus col·legues amb qui parla en castellà. Tanco parèntesi). Continuo. Del presidente Rajoy (“muy español, mucho español”  com tothom sap) als dos-cents que diuen que s’han anat a defensar l’Estat Islàmic, a morir si cal pel califat, de Fernando Trueba a Bertín Orborne, de Carmen Martínez Bordiu al president Puigdemont, del Javier Càrdenas a mi mateix. Tots espanyols d’aquesta Espanya que, com diu Iñaki Gabilondo en un dels seus sermons, mo significa per a molts catalans, sobretot pels més joves, res més que un organisme administratiu, con la UE o l’OTAN.

Però no em vull desviar de l’eix vertebral d’aquest comentari: la maleïda enveja que porta als dirigents espanyols a evidenciar la serva ineptitud política i la seva barroeria (un altra dia parlarem dels polítics catalans també maldestres, però avui no toca. Hòstia, què acabo de dir!).

A veure, no em refereixo pas a la rabieta envejosa de la presidenta andalusa que se li queixa a Pedro Sánchez que no tingui a Andalusia en la consideració de nació perquè, es pregunta, som menys que Catalunya, Euskadi o Galicia? Quan ella hauria de saber que no són pas menys, són molt més. Andalusia, sense anar més lluny, és la terra de Maria Santíssima, la terra de l’alegria i la festa permanent, la terra que en allò de la solidaritat interterritorial és la comunitat que rep més pasta que cap altra, la terra, com ella mateixa ha reclamat, amb el més alt sentiment d’espanyolitat. Per tant jo crec que es queixa d’esma, per fer-li la punyeta al Sánchez, que no l’ha tragat mai.

Jo parlo d’una altra enveja, la ràbia per la qual provoca  que imposin multes milionàries, parlin de cop d’estat i de demolició de la democràcia, facin anar de cul tribunals, jutges i Guàrdia Civil, o causi que la vicepresidenta arribi a dir “no he pasado tanta vergüenza nunca en mi vida democràtica”, ella, que ha viscut en mig del fangar de la corrupció del seu partit que té més de vuit-cents imputats per aquesta causa i que ha sentit la gravació on Fernández Díaz y de Alfonso conspiraven contra rivals polítics, entre dotzenes de vergonyes més.

Maleïda enveja, sí, però jo els entenc. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, els catalans ens hàgim carregat la monarquia borbònica i passem a ser una república. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, hàgim anul·lat els judicis i condemnes del franquisme i arraconat els vestigis tan simbòlics com humans de la infausta dictadura. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, haguem deixat de pertànyer a un club tant bel·licista com l’OTAN. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, en haguem tret de sobre el jou de l’Àngela Merkel i l’esclavitud de l’euro, com si fóssim Suïssa. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, només depenguem de nosaltres per redreçar tanta infraestructura fossilitzada. O això en expliquen… Es que si jo fos espanyol de convicció també sentiria enveja.

De totes maneres, no tot són flors i violes perquè mai l’alegria és completa a la casa del pobre. Som en mans de la CUP per un cantó i d’una colla de llepaciris per un altra i així no anirem bé. Potser la nostra situació no és tan envejable. Potser ens estem precipitant. Ai que en sembla que prendrem mal…

En fi, ho sabrem el 2 d’octubre. O no. Potser no.

Àngel Casas

 

Etiquetat , , , , ,