Tag Archives: Jaume Barberà

Espanya estima Catalunya (i 3)

RESUM DELS POSTS ANTERIORS: Les afirmacions de Pedro Sánchez que “Espanya estima Catalunya” i “Espanya no és anticatalana” van colpir de tal manera l’autor que aquella nit va somniar que era veritat. Que Rajoy es reafirmava en aquesta idea en la inauguració del Corredor Mediterrani, que els diaris de Madrid publicaven conjuntament un editorial on reclamaven al retorn a l’estatut original de Catalunya tal com va sortir de Miravet, que la COPE, segons Carlos Herrera confessava, estava fent un canvi copernicà pel que fa al poble català i que al Santiago Bernabeu els aficionats madridistes aplaudien unànimement Piqué i cantaven “es una santa, Shakira es una santa”…

ESPANYA ESTIMA CATALUNYA (Tercera part i última)

L’endemà, malgrat les crítiques a l’actuació arbitral i la denúncia que el penal que va donar la victòria a l’equip català no existia, comprovo que tant l’As com el Marca es rendeixen definitivament a la qualitat de Messi. ”Messi le ha pasado dos pueblos a Ronaldo”, escriu Julián Ruiz per primera vegada en les seves cròniques. El somni d’aquesta estranya nit gairebé d’estiu continua; mentre que esmorzo un pa amb tomàquet amb llonganissa de Vic en un bar de la Plaza Mayor i una relaxing cup of cafè con leche, a la tele del fons tenen posada la tertúlia política de Susanna Griso. Al costat de l’ubic Marhuenda hi ha la jova generació del pensament catalanista: Marta Lasalas, Toni Aira, Jaume Barberà. Parlen de Sixena i la opinió del director de La Razón es demolidora: ”Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita”. Li tira en cara a la Conselleria de Cultura de la Generalitat l’haver-se acovardit i haver retornat el que exigien des de l’Aragó. Al·lucino!. “Es que jo sóc català –rebla Marhuenda– i aquestes febleses em fan mal”.

–Com ho veu? Què en pensa de tot plegat?

Ens havíem citat a l’AVE, de tornada de Madrid, per fer-li una entrevista. Insisteixo en explicar que els molts records que tinc del somni se m’amunteguen i barregen i no puc posar la mà al foc per si havíem realment quedat o vam seure plegats de casualitat. M’haurien de disculpar si no sóc precís, però es tracta d’un somni. Carles Puigdemont em va mirar amb aquest esguard tan seu, tan característic.

–I vostè, Casas, què en pensa?

–El que jo pensi –vaig respondre amb respecte i senyoriu– no té cap importància. Jo no sóc president de res, President.

–Vostè té una edat, ha viscut. M’interessa el seu punt de vista.

–Entesos.

I aleshores li vaig deixar anar tot el que pensava, sense deixar-me res al pap. Amb concisió, amb modus, amb sinceritat.

–És una manera de veure-ho i, probablement, té raó. Però faci’ns confiança Casas, faci’ns confiança. En el moment precís sabrem estar a l’alçada. Catalunya sempre se’n ha sortit.

–Home, President, sempre, sempre…, que vostè és molt jove…

–I si no, com va dir Companys, tornarem a sofrir, tornarem a lluitar tornarem a…

–Vèncer! –vaig fer, avançant-me, per demostrar que jo també mirava la Viquipèdia.

–De moment hem aconseguit que Espanya ens estimi…

–Sí.

De forma distesa vam anar parlant de tot i de tothom. Dels acords del “Let it be”  –aquí estàvem en desacord–, de com ell i en Junqueras van saber escapolir-se de l’escomesa de l’incisiu i demolidor Vicenç Sanchís, un parany d’entrevista, pobres!, del pentinat de la Rahola…

–A propòsit –vaig fer–, finalment li va donar l’adreça del seu perruquer al Xavier (Garía Albiol), no?

-Home, sí i no. Perquè a mi, qui em talla el cabell és la meva dona.

–Què em diu ara?

–Sí, sí, és que quan vam a anar a casar-nos a Rumania pel ritus ortodox, a la seva ciutat, Iasi, vaig adonar-me que tots els homes porten aquest pentinat i vam pensar que seria un record permanent dels seus orígens si jo em pentinava com ells. La Mars és molt romanesa… I molt catalana, es clar.

–Així, President, que l’adreça que li va passar al Xavier (García Albiol)…?

–Ui, el vaig enviar a un carreró enrevessat del Call de Girona, que no hi ha cap perruqueria sinó una seu de la CUP. Era una broma. És que al Parlament ens en fem moltes de bromes… Ja me l’imagino jo entrant al local i dient “Vinc de part del President perquè em tallin…”, no el deixaran ni acabar!

–Si que és de la broma, President!

–Molt, molt.

–Però ara hauríem de parlar seriosament, si us plau. Miri’m als ulls… Amb la ma al cor, contesti’m ben sincerament. Pensi-s’ho bé abans de respondre. President: creu que es farà el referèndum?

Carles Puigdemont va canviar totalment l’expressió de cop.  Es va posar la ma esquerra pressionant la boca i la barbeta, em va mirar de fit a fit i… Merda! Em vaig despertar.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , ,

I el pobre Senat, què?

Porto setmanes donant-li voltes a la idea de reflexionar una estona sobre el Senat. I no per a estigmatitzar-lo, com fa tothom, ni per demanar la seva dissolució, com fa tothom i seria el més raonable, essent com és un dels grans al cul en el disseny de la transició del post franquisme. Ni se m’acudiria anar per aquest camí enderrocador. Ja s’ho faran els professionals de la política si algun dia s’ho prenen seriosament. Esgargamellar-se en cridar a favor de la seva extinció seria perdre el temps. En el país del momios, el Senat és el momio en la seva més alta concepció, i el momio és inherent a la nostra idiosincràsia. Abans desapareixerà la corrupció –ho poso difícil, eh?– que el momio. Perquè la corrupció és delicte i la justícia, si s’hi posa i en té ganes, té eines per a perseguir-la, però el momio és un modus vivendi legal que trobem a tots els estrats de la societat i, molt especialment, dins del sector públic. No ha passat cap oposició, no s’ha presentat ni ha guanyat cap concurs públic, però el professional del momio és sempre allà, cofoi i impertèrrit, saltant d’un pal a l’altre depenent de com vénen i van les circumstàncies.

Passa que, els propis polítics, els propis partits, tenen tant coll avall el trist paper del Senat i dels senadors que no hi esmercen ni un esforç per a millorar-ne l’aparença. I així passa el que passa, com en les eleccions inútils, les del 20 de desembre passat, que el ciutadà de bona fe anava perdut a l’hora de triar senadors i, en molts casos, passava de llarg o posava el vot a la babalà. La prova la tenim en els resultats: el pobre Partit Popular –ho entenguin com expressió compassiva, això de pobre, no com a manca de possibles– aconsegueix una amarga victòria en el congrés que li nega la governança i, paral·lelament, obté la majoria absoluta en el Senat.

Que cadascú és molt lliure, si així ho estima convenient, de votar Partit Animalista al Congrés, posem per cas, i PP al Senat, però no té molta lògica. És un clar indici que els partits no s’ho han currat, no han dedicat cap esforç en visibilitzar les virtuts dels seus candidats a la –i no riguin– Cambra Alta. Per això jo volia fer una crida, des d’aquest modest blog, al partits que es presentaran a les eleccions de juny, ara que encara hi som a temps, perquè dediquin una mica de temps, en aquestes televisions que tant abastament ocupen, als homes i algunes dones que opten a l’ofici de Senador. Segur que els més grans, com jo, recorden aquelles eleccions del principi en que Josep Benet va ser el senador més votat a tot l’Estat. El trio de candidats Benet-Candel-Cirici eren els Peter, Paul & Mary de les candidatures, els Crosby, Stills & Nash, els Emerson, Lake & Palmer, que s’ho van menjar tot perquè tothom els coneixia i anava a votar-los amb il·lusió i esperança. I ara? Ara, què?

Sort que, en mig de la tenebra, em sembla que s’ha encès una llumeta d’esperança. I es que vaig llegir a La Vanguardia que Francesc Homs, el candidat in pectore de Llibergència –diguem-li així mentre els ex de Convergència i de Democràcia i Llibertat acaben de trobar el nom per a la refundació– proposava Miquel Calçada –Miki Moto pels qui l’hem seguit i admirat des de sempre– com a nom per encapçalar la candidatura del Senat. Aquesta és la jugada bona: un nom mediàtic a més no poder, amb vocació política confessada i que en la seva professió de comunicador ja ho ha donat tot. Això és valorar una candidatura al senat. Si la resta de partits fan tant bé la feina, donarà gust altra vegada escollir senadors, encara que no serveixin per res. Ara falta veure com el candidat Homs arrodoneix la proposta. Modestament jo li suggereixo dos noms a l’alçada de la seva aposta mediàtica. Jaume Barberà, que el propi Calçada qualificava de megacrack de la comunicació quan li donava pas cada nit a TV3 fa anys, i un mestre de mestres que també ja té tot el peix venut en el seu ofici, Joaquim Maria Puyal.

Homs, no ho dubti, arrasaran!

Àngel Casas

Nota a peu de pàgina: Sóc conscient de la incorrecció de la paraula momio, però, com d’altres castellanismes del llenguatge col·loquial com és el cas del verb currar, té una expressivitat que la seva traducció correcta, moma o ganga, no fan el mateix efecte dramàtic.

Etiquetat , , , , , , , ,