Tag Archives: Jiménez Losantos

“House of cards”, última temporada

El castell de cartes construït pel Partit Popular trontolla. I no s’acaba d’ensorrar perquè van ser tramposos i, quan ningú els observava, el van adherir amb cola de patriòtic populisme i això aguanta el que li llencis. Però trontolla.
Jo creia que seria l’envit dels pensionistes a prop de l’atac de nervis el que enviaria el castell de cartes a fer punyetes, per això vaig escriure fa unes setmanes l’avís: A tu espalda, Mariano!. Però de moment el puto amo ha fet una finta i ha allunyat el conflicte de l’actualitat brandant jutges i brunetes mediàtiques contra el Procés i els seus serrells per tal de distreure un cop més l’atenció. Mai estarà prou agraït a Catalunya el PP. Amb només esmentar el nom maleit –Catalunya– saben que les masses s’arremolinen, la Fiscalia s’obre de cames, alguns jutges es llepen els dits de gust, les forces de seguretat de l’estat se senten  enfervorides perquè encara ressonen a les seves orelles l’arenga popular “a por ellos, oé” i la ciutadania que configura la seva marca blanca els dona el suport just per apuntalar-los, encara que amb el container preparat per recollir les restes del naufragi quan el castell s’ensorri, és ben veritat.
També és veritat que, en les dates recents, aquest castell de cartes que havia resistit amb prestància l’assetjament de la corrupció que els desbordava per tots els fronts, comença a desencolar-se. El maleït embolic dels màsters de la Universitat Rei Juan Carlos –que al pobre emèrit només faltava que li embrutessin el nom amb aquest frau tan descarat–, amb una Cristina Cifuentes suïcidant-se amb gallardia, seguint el clàssic procedir de l’hidalgo espanyol de “sostenella y no enmendalla“, està resultant un inesperat i fecund taló d’Aquil·les. I sembla que encara hi ha més ensarronada acadèmica presumptament -¡presuntament! – relacionada amb gent del PP. Quina puta mania aquesta de redecorar-se el currículum com qui posa embellidors en el seu vell cotxe, a base d’enganyifes, amiguismes i relacions nepòtiques. Però si tots sabem que ni el diputat ni el ministre ni l’alcalde hi són pels seus coneixements, no cal res més que sentir-los parlar. Aquest afany de titolitis aconseguida amb trampes constitueix un clar menyspreu  vers al coneixement i una evidència del propi complex d’inferioritat cultural. La bossa de Louis Vuitton i el màster en la URJC està a l’abast de qualsevol militant de pro.

Han aconseguit que el seu maleït cercle de perversió malmeti també l’àmbit acadèmic. Si als súbdits els havien llançat, per activa i per passiva, el missatge de què idiotes que sou, amb el cinturó premut i passant-les putes, quan és tan fàcil fotre mà als diners públics, ara s’enfoten dels estudiants que li posen hores, esforç i colzes a una obstinació que pels de la pomada és tan sols qüestió de mentides i falsificacions. Han corromput la Universitat també, com abans ho van fer presumptament -¡presuntament!- amb l’administració pública i la justícia.
Han creuat massa línies vermelles. Perquè, encara que El País i la Razón i la massa coral mediàtica, a l’uníson, els propaguin les consignes i els amplifiquin els anatemes, és possible que, en un llunyà racó d’Europa, un modest tribunal provincial els pari els peus i els posi davant d’un mirall vergonyant.
La penúltima? Treure del barret de copa el fantasma del terrorisme, que això sempre funciona. I no ho han fet per denunciar Jiménez Losantos per amenaçar amb explosions les cerveseries de Baviera i segrest dels alemanys que viuen a les Balears, que aquest, encara que incòmode, és de la seva corda, sinó per aplicar la llei antiterrorista a tothom a qui puguin vincular amb els CDR. Aclareixo que ni justifico ni dono suport les accions més extremes d’aquests comitès, però és evident que no han anat més enllà del que solen fer la majoria de piquets de vaga. I això, ho sé jo i ho saben els del PP, no és terrorisme. Terrorisme era ETA. Terrorisme va ser el 11M. Terrorisme va ser el que vam viure a Barcelona i Cambrils l’agost de l’any passat. Passa que, segons he pogut saber casualment de fonts judicials, la consigna entre la Guàrdia civil és la de provar que s’està ordint una renovada Terra Lliure. I, preventivament, ja veuran com la Fiscalia acusarà de terrorisme a tot el que es mogui. A tot el que es mogui a Catalunya, és clar.
És evident que “House of cards” està en la seva última i definitiva temporada. La temporada final.

 

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Sixena, o la germanor catalana aragonesa

Em poden titllar de passota, insensible, botifler o tantsemenfotista, però la veritat és que el conflicte de Sixena me la porta bastant fluixa. I no serà perquè no hagi seguit de prop la controvèrsia, l’evolució dels esdeveniments, l’aprofitament de la circumstància que el 155 passava per Valladolid o que la judicatura espanyola és el que és i que els polítics carronyers ja se sap, però després de veure la gansoneria amb que el món ha reaccionat davant la destrucció fanàtica i amb traïdoria dels mil·lenaris budes de pedra de cinquanta metres de l’Afganistan, l’enclavament arqueològic de Palmira, dels mausoleus de Tombouctou, etcètera, per part de la bogeria gihadista, que un batalló de guàrdies civils, ordenats per un jutge d’Osca, s’emportin amb nocturnitat cap a Sixena 43 peces, crec, del Museu de Lleida, em deixa bastant fred perquè ho entenc com a exponent d’aquesta fraternal amistat que sempre ha acoblat els pobles aragonès i català des 1164 després de la unió dinàstica del regne d’Aragó amb el Comtat de Barcelona, ​​als quals, amb el pas dels segles, es van unir altres territoris. Defujo aprofundir en les tortuositats de la història perquè detesto ficar-me en camisa d’onze vares, perquè no ve al cas i perquè cada historiador ho amaneix a la seva manera, però que aquesta relació controvertida de tradicional germanor ha donat els seus fruits és incontestable. L’admiració d’Aragó cap a Catalunya és ben palpable, no en va es diu que Barcelona, ​​pel nombre d’aragonesos que hi viuen, és la segona ciutat d’Aragó. No hi ha reciprocitat en aquest cas, ben cert és, però Barcelona ha donat a aquell regne ex soci el seu gran mite nacional, venerada pel poble aragonès com deessa de l’heroisme: Agustina Raimunda Maria Saragossa i Domènech, nascuda a Barcelona, ​​o Reus o Fulleda , segons qui ho expliqui, immortalitzada per Goya al costat d’un canó i uns quants cadàvers, i universalment coneguda com Agustina de Aragón. Per la seva banda, els aragonesos van aportar a l’Olimp català de celebritats a Manuel Pertegaz, el mític modista d’Olba, que va establir el seu taller a Barcelona. I Juan Antonio San Epifanio, una llegenda del Barça de bàsquet. I Margarita Nuez, una altra dissenyadora radicada a la ciutat comtal. I el mestre de la narrativa catalana Jesús Moncada- I els periodistes Manuel Campo Vidal o Milagros Pérez Oliva. I fins i tot l’inefable Federico Jiménez Losantos que va venir a buscar el seu nord a Barcelona on es va llicenciar en filologia, va militar primer a Bandera Roja i després al PSUC, es va presentar a unes eleccions al Parlament pel Partido Andalucista –sí, sí, andalucista– i va rebre un tret a la cama per part dels seus segrestadors de Terra Lliure, la banda terrorista; després se’n va anar a Madrid, es va passar a la dreta ultramuntana i va triomfar a dojo. A tot això sense oblidar Losé Antonio Labordeta que l’unia a Catalunya una relació especial, ja que va seraquí on va obtenir el primer reconeixement popular.

Ja sé que desarrelar els frescos del MNAC, que porten aquí, segons llegeixo a la premsa, 70 anys, per reimplantar-los a Sixena sembla un despropòsit tècnic, però, com negar-los-hi als nostres fraternals aragonesos la possibilitat de reconstruir un monestir que van socarrimar al 36? La Diputació General d’Aragó, a part del Monasterio de Piedra, la Basílica del Pilar, l’acuradíssim poble d’Albarracín i els paisatges pirinencs d’Osca, té pocs motius coneguts d’atracció turística, i amb l’enrenou aconseguit amb l’assumpte de Sixena, que ha obtingut de la premsa espanyola un consens i una delectació semblant a la de la popular arenga  “a por ellos, oé“, el pelegrinatge cap el restaurat monestir de la Franja està multitudinàriament garantit.

Tant li fa que els museistes opinin que les obres s’arrisquen al deteriorament i a la imperícia de manteniment perquè, amb aquest botí mediàtic, la Diputació no estalviarà despeses en la restauració ja que els va l’orgull.

Amb la nostra fraternal actitud i el generós lliurament com exemple, de segur que els sixenencs convenceran el Museu del Prado, el Museu de Santa Cruz de Toledo, i els Museus de Saragossa i d’Osca, per descomptat, noblesa baturra obliga, a reposar amb generositat els tresors que posseeixen de Sixena sense necessitat de guàrdia civil ni pirotècnia judicial… i llavors el president Lambán i la Diputación General d’Aragón s’hauran de comprometre en una campanya seriosa que demostri el desig de convertir el Monestir de Sixena en un centre de referència del romànic, buscant en col·leccionistes i museus americans tot allò que les monges i l’església han anat venent en el decurs dels segles. Que no sembli que tota aquesta moguda es limita a ser un capítol més del mainstream catalanofòbic que tant es porta.

Etiquetat , , , , ,