Tag Archives: Joaquim Forn

Dimarts i tretze

Els supersticiosos ja ho van preveure: que la sessió inaugural de la tretzena legislatura caigués en dimarts era, irremissiblement, un mal auguri. ¿Tretze? ¿Dimarts? A qui se li ocorre! No obstant això, els no supersticiosos també van intuir que la inclinació al tumult de Vox i part de Ciudadanos, colpejant amb els peus i covardia per sota de la taula, a l’estil dels anònims insultants de les xarxes socials, i el posturisme habitual, al costat de les ganes de marcar paquet com a virtual cap de l’oposició de Rivera, prometrien jornades d’oprobi i vergonya, no només en aquest dia amotinat de començament de la legislatura, sinó en eldecurs de tota ella, ja es veurà.

Crescut, superb, impúdic, Rivera segueix convençut que una mentida cent mil vegades repetida acaba per ser acceptada com a veritat, i així continua gronxant-se amb allò de “colpistes”, un cop que ho ha col·locat amb èxit als mitjans de la dreta rància espanyola . De res va servir que, des de la tribuna de l’hemicicle, no fa gaire, Aitor Esteban (PNB) li ho expliqués en una lliçó per a pàrvuls: “Ja n’hi ha prou de parlar d’un cop d’estat quan aquí no hi ha hagut cap cop d’estat, ni cap intent de cop d’estat, perquè el mateix concepte de cop d’estat implica la força, la coacció creïble de la força, i tot el procés català ha estat pacífic, tot i alguns que haurien volgut una altra cosa, però ha estat estrictament així i, si no, fixin-se en com tenen dificultats els tribunals espanyols a Bèlgica i a Alemanya, etc., etc. I, per tant, també em sembla una frivolitat absoluta parlar de rebel·lió i sedició en el mateix sentit. El procés català no aspirava a canviar el règim polític espanyol, que seria el que hauria de ser al centre d’un cop d’estat. El que hi ha hagut a Catalunya és una crisi constitucional entorn de la identitat nacional catalana, i això s’aborda políticament, no confonguem les paraules, i després, és clar, és normal que el senyor Rivera i el senyor Casado comparin el senyor Junqueras amb Tejero, doncs no. No. I qualsevol observador objectiu, internacional, qualsevol acadèmic arreu del món l’hi ho pot dir. No intentin enganyar l’opinió pública. Trivialitzen les paraules, trivialitzen les paraules i això després és un problema a l’hora de donar passos, fins i tot jurídicament. I clar, en el mateix sentit, tot aquest tema dels polítics presos. Però polítics presos cal dir per a què? Es vol dir polítics presos, però no, no, aquests són com altres polítics, altres polítics de partits que per corrupció són a la presó. Doncs no, no, tampoc el senyor Junqueras ni els líders del Procés tenen res a veure amb aquest tipus de polítics, no tenen res a veure, i també d’aquesta manera s’intenta enganyar l’opinió pública, per tant, senyor president, jo li demano a vostè i al seu grup que parlem clar tots: no es pot parlar de cop d’estat en relació al que ha passat a Catalunya. Ja està bé d’enganyar a l’opinió pública espanyola“. Rivera és un alumne díscol i sobrat. Si és capaç de treure-li per la cara l’honorable lloc de cap de l’oposició al pobre Casado que, des que li han ordenat que se’n vagi cap el centre, a penes obre la boca, com escoltarà els arguments d’algú que no li segueix la tonteria? I serà interessant d’observar la pugna amb la presidenta Batet, a la qual és de justícia felicitar per l’actitud en aquest complicat primer dia i pel discurs de tancament de la sessió. Aquesta actitud i aquest tarannà hauria de fer reflexionar al conglomerat independentista, que sembla que ja no els queden peus als quals disparar-se el tret. Ho ha recordat des de la penitenciaria Joaquim Forn: “No em tanco a investir Pedro Sánchez, fins i tot sense demanar res a canvi“. De debò opinen que per donar-li sentit al “hem de parlar” que li va deixar anar, de passada, Junqueras a Sánchez, seria millor tenir davant un govern format pel conglomerat Casado-Rivera-Abascal? De debò creuen que abans que els catalans Meritxell Batet, Mauel Cruz o fins i tot Miquel Iceta, preferirien com a tercera i quarta màxima autoritat de l’estat tenir a una sequaça o sequaç de Lambán, o de Susana Díaz, de García-Page, o d’Alfonso Guerra o qualsevol troncosauri de la vella guàrdia del PSOE? És molt dura i injusta la pervivència de presos polítics i demòcrates exiliats, però cal desitjar que en el embrollat laberint que entre tots han creat, els arbres no impedeixin veure el bosc, ni els xiscles, insults, mentides i rebequeries desmantellin el possibilitat del diàleg. En aquesta nova conjuntura cal ser tan hàbils i aprofitats com els bascos, i reconèixer que estem millor que fa un any. Negar-ho, negar-li una oportunitat a l’assossec i la política, negar-li la mítica oportunitat a la pau que demanava Lennon, és prova d’abducció anorreadora per part de la secta. Qualsevol secta. Al cap i a la fi, secta.

Anuncis
Etiquetat , ,