Tag Archives: Jordi Évole

La mirada d’aquell que està en possessió de la veritat

Jo no vaig veure l’entrevista de Jordi Évole a Arnaldo Otegi. Va ser una opció conscient i voluntària. A mesura que han anat passant els dies i que s’ha multiplicat la polèmica pel fet periodístic i pel contingut de les declaracions, encara em reafirmo més en la decisió que vaig prendre, i això que en diversos moments he estat a punt de caure en la temptació: entrar a la pàgina de la Sexta i clicar.

Vagi per endavant que recolzo personalment i professional la decisió del col·lega de fer-la perquè jo, en el seu cas, l’hauria fet. Serrant les dents, empassant saliva i preparant-la a fons. Actualment Évole és el millor en el seu gènere i està plenament capacitat i moralment autoritzat. Però jo, que sóc, com he repetit des d’aquest blog, a la fase còmoda de la vida contemplativa, estic totalment en el meu dret d’estalviar-me el discurs de l’Otegi i no haver de suportar aquella mirada que t’intimida perquè t’està indicant que és ell qui està en possessió de la veritat absoluta. Aquesta mirada perdonavides de molts predicadors religiosos, professionals de la política, comunicadors i/o opinòlegs i entrenadors de futbol, entre altres espècies, que pretenen que combreguis, imbècil de tu!, amb rodes de molí. Per sort, una de les característiques de l’home –de l’home i de la dona, es clar,  dels bascos i les basques, com diria Otegi, de les persones i els persons–, una de les virtuts diferencials inherents a l’espècie humana és la infinita capacitat d’estar equivocat.

Sentir l’Arnaldo Otegi explicar, segons llegeixo als resums, que quan ETA tenia segrestat Miguel Angel Blanco amb l’amenaça seriosa d’executar-lo, ell estava passant “un dia normal” al la platja de Zarautz amb la seva dona i els seus fills, i quan se li pregunta que com és que no va fer res per evitar-ho  la resposta és que “alguna iniciativa va haver-hi”, els budells se t’han de remoure davant del televisor. I més encara si, pel que fa a l’atemptat d’Hipercor, que es va produir pocs mesos després que Herri Batasuna aconseguís molts milers de vots a Catalunya, diu que “la intenció no era matar, sinó causar destrosses materials”. En uns grans magatzems? En horari comercial, un tarda de divendres?

Mirin. Jo feia el programa de la tarda a Catalunya Ràdio el dia de l’atemptat dels 21 morts i 45 ferits. I no oblidaré mai aquella emissió, connectant amb la mòbil desplaçada als llocs dels fets i sentint els companys explicar el terror infinit. Anys més tard, en programes que he fet a TV3, com “Cas obert” o “Temps era temps” he parlat abastament del que va succeir amb testimonis de primera mà. I no oblidaré –com oblidar-ho!– la història de l’home que va recórrer Barcelona, d’hospital en hospital, aquella matinada, preguntant desesperadament per la seva dona i les seves dues filles, mortes les tres per l’explosió.

“La intenció no era matar, sinó causar destrosses materials”.

L’home que diu això és el que surt de la presó amb un pin de l’estelada al trau, imagino que per deixar palès el seu recolzament al procés d’independència de Catalunya i per agrair l’abraçada que quatre catalans il·lustres li van anar a fer perquè, des de sempre, una part del nacionalisme català ha manifestat la seva fascinació pel basquisme, en qualsevol de les seves manifestacions. Qualsevol. Fascinació, enlluernament, idealització (diguin-li, com vulguin) que ha rebut, per cert, molt poca reciprocitat. Ja ens entenem.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

La mà al foc

L’altre dia, a l’entrevista de Jordi Évole a Mariano Rajoy, el president en funcions va perdre una oportunitat de ser enginyós, o, com a mínim, singular, i es va mantenir en la seva constant galaica.

A la pregunta de si posava la ma al foc per Esperança Aguirre, després de mostrar els ullets estratègics d’anyell a punt de ser sacrificat, va respondre: Què és posar la mà al foc?

Jo em vaig quedar una mica perplex. Que tot un president, ni que sigui en funcions, no sàpiga què és posar la ma al foc per algú i ho confessi, no és un símptoma d’analfabetisme o ignorància supina, sinó l’evidència d’una gran falta de cintura, de reflexes, d’agosarament i de posar-se al capdavant de la situació.

Jo hauria esperat d’un interlocutor d’aquesta responsabilitat política una resposta del tipus: “A aquestes altures de la pel·lícula jo no poso la mà al foc per ningú, ni per mi mateix. Que no recorda, jove, el meu sms  “Luís, lo entiendo, sé fuerte, mañana te llamaré”, o el “yo te quiero, Alfonso, coño, te quiero”?”. Així, amb un parell. Donant una lliçó de cinisme, què caram!

A més, no cola aquesta fugida d’estudi, del presidente Mariano. Qualsevol registrador de la propietat, per molt que s’hagi dedicat a la política gairebé tota la vida, sap que l’expressió posar la mà al foc ve de l’edat mitjana, de quan, en els anomenats judicis de Déu o Ordalies, uns jutges humans, no pas divins, feien posar la mà a les flames o agafar amb la mà pedres incandescents per a demostrar la innocència de l’acusat. Si se’n sortia indemne o es cremava poquet, aquella colla de fanàtics supersticiosos el declaraven innocent. Val a dir que el percentatge d’innocència, a l’època, era insignificant.

En el llenguatge vulgar, encara que també ho fan servir les persones amb recursos o de categoria, posar la ma al foc per algú (en el cas que ens ocupa, per Esperanza Aguirre),  vol dir garantir al cent per cent, apostant-hi la vida i la pròpia hisenda, la innocència i honestedat de la persona esmentada. Com ha fet, per exemple, el senyor Xavier Queralt, conseller delegat a Catalunya del BBVA i director de Catalunya Caixa, que ha dit que posava la ma al foc pel que fa referència al compliment estricte de la legislació i la fiscalitat del seu grup financer, quan se li ha preguntat a TV3 per les informacions dels papers de Panamà. Que encara que t’hi vagi el sou, té molt de mèrit posar la mà al foc per un parell de bancs en els temps que corren i vist el que hem anant veient, oi?

No, definitivament Mariano Rajoy no està fi. O sí. En menys d’un any, quan s’ha decidit a parlar sense gaire papers, ha dit més ximpleses i obvietats que les que se li atribuïen a aquell ministre anomenat Moran, el dels famosos acudits.  “Somos sentimientos y tenemos seres humanos”, és un lapsus divertit, però el “me gustan los catalanes porque hacen cosas” crec que és insuperable. Més, jo diria, fins i tot, que “España es un gran país y tiene españoles”.

A mi em fa por que un cop es repeteixin les eleccions, d’aquí a quatre dies, i torni a sortir guanyador i, aleshores sí, decididament, s’estructuri el “gran pacte”, el nostre home recuperi el tancredisme, retorni a l’ancestral regne de la caspa i al tòpic rere tòpic, i ens perdem l’inefable “España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles”, argument, sens dubte, principal en la defensa de la indissolubilitat de la nació.

Gairebé posaria la mà al foc.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,