Tag Archives: Jutge Llarena

Llarena: triï i remeni

M’he empassat l’entrevista amb Carles Puigdemont i el debat posterior i he quedat molt decebut: som una colla de babaus. No hi ha solució. Parlar de diàleg en aquest temps, en aquesta situació, amb aquesta fesomia de l’Estat Espanyol és somniar truites. La Corona ha abdicat de qualsevol paper conciliador. Les evidencies auguren que el monarca s’ha carregat el futur de la dinastia. Temps (poc) al temps. I el govern de Rajoy no pot negociar. No negociarà res. Acorralat per la corrupció galopant amb entrades de merda a carretades per totes les escletxes, desbordat per les reivindicacions tossudes dels pensionistes que no pensen parar (i no t’oblidis Mariano que tenen tot el temps del món per acorralar-te), descol·locat per l’escàndol dels màsters de la Srta. Pepis, l’únic que li queda és mantenir-se en l’estratègia de la catalanofòbia. En la línia de la remasterizada Cifuentes, es tracta de “mantenella y no enmendalla”. Llenya al mono, que és català i ,fins i tot, republicà. Engarjolant catalanistes, torpedinant l’elecció de president de la Generalitat, emparant-se covardament en el 155, deixant solta la llengua de la menuda Soraya perquè vagi fent recitals de fatxenderia, sap Rajoy que així té garantits quan menys un container de vots dels de l’adhesió “inquebrantable”. Total, a Catalunya els del PP són gairebé translúcids, insuportablement lleugers. Per tant, pensar, ni per un instant, en un diàleg amb Rajoy o amb un govern del PP, des de la presidència d’una Generalitat sorgida de les eleccions de desembre és una entelèquia. Impensable. Impossible. Cal canviar l’estratègia. L’interlocutor veritable és Pablo Llarena, el jutge plenipotenciari. Cal seduir-lo perquè és ell qui ha estat ungit per decidir qui ha de presidir la Generalitat. És ell qui mana per causa del desistiment dels polítics. Cal armar–se de valor, empassar saliva, creuar els dits perquè no t’engarjoli i demanar-li com li agradaria que fos el President de la Generalitat. Home, dona? Ros, rossa? Ulls blaus, llavis carnosos, cos fibrat? Amb dos, tres o quatre màsters comprovables? De missa dominical, potser? De l’Espanyol? Del Madrid? Del Leganés? Parli Senyor Jutge, triï i remeni, no es talli, sabem que els seus desigs són ordres. Designi un president o presidenta de la Generalitat, encara que no sigui ni diputat, que vostè té barra lliure. Faci, faci i que sigui el que Déu vulgui. Endavant les atxes!
Jutge i pare omnipotent
Amb sa divina paraula
Beneeixi aquesta taula
I a tots nosaltres. Amén.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Vente a Alemania, Carles.

En un recent article d’opinió, el catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, li atribueix al jutge Llarena una utilització perversa del procés penal contra els líders independentistes catalans: “La interlocutòria és un exemple paradigmàtic de transformació d’un procés penal en un procés polític. No és la persecució del delicte realment comès el que es pretén, sinó que es busca la liquidació d’una opció política mitjançant l’atribució d’un delicte que només existeix en la imaginació del jutge“. Aquesta deducció sorgeix a propòsit de la interlocutòria de processament dictada pel jutge Llarena on, segons la interpretació de la premsa, compara els presumptes delictes dels secessionistes catalans amb l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 (23 F) .

Modestament penso que Llarena no ha de ser, necessàriament, un tipus pervers. Més aviat crec que no s’assabenta. L’any 81 havia de ser un noi burgalès de 17 anys i probablement no era conscient de la magnitud de la tragèdia. No va saber, dedueixo, de la dimensió del segrest del Congrés amb els diputats dins. Ni de la dels trets de metralladora. Ni del se sienten, coño. Ni de l’objectiu planejat d’enderrocar el govern democràticament constituït. Ni de portar al paredó a alguns dels parlamentaris. Ni del complot al qual es van sumar diversos capitans generals traient els tancs al carrer. Ni de la presa, fusell en mà, de TVE. Ni del pànic que va provocar a Espanya, a tots els nivells, aquella nit infausta de dilluns. Si ho hagués viscut amb la intensitat que ho vam patir altres no gosaria establir una comparació tan aberrant i inversemblant, encara que compti amb la complaença i l’aplaudiment del govern central, dels seus acòlits i palmeros i d’aquesta legió d’espanyols ungits per l’odi i la set de revenja. Si ens fixem en els detalls que, a grans trets, he descrit, queda clar que no té res a veure un fet amb l’altre. Cal ser molt curós amb les comparacions, senyor jutge.

És com els que comparen el previsible lliurament de Carles Puigdemont per part de la policia alemanya a l’espanyola, (que tant entusiasme ha despertat en el ministre Zoido que l’ha venut com si hagués caçat per fi l’enemic públic número u), amb la detenció i lliurament, fa gairebé 80 anys, del també president Lluís Companys per part de la policia alemanya (la Gestapo, llavors), al govern de Franco. És diferent, vegem-ho. A Alemanya ja no existeix el nazisme. La Gestapo va ser dissolta. I a Espanya, el franquisme…, doncs tampoc. A més, el lliurament de Companys va significar la seva execució immediata. La de Puigdemont, si es produeix, pot comportar només trenta anys de presó. Evidentment no és el mateix. És semblant, sí, però no és el mateix. I no és just demonitzar Alemanya, tot i el mal gust de boca que van deixar entre el catalanisme alguns empresaris d’aquell país quan van menysprear a Barcelona al president del Parlament, Roger Torrent, en aquell acte, paradigma de la mala educació germànica.

A més, segur que Alemanya contempla Espanya com un estat de dret homologable amb la resta de democràcies europees. Li ha explicat tantes vegades el president Rajoy a la Cancellera Merkel que estic segur que no en té cap dubte.

Ignora probablement que a Espanya hi ha una Fundació Francisco Franco que rep subvenció de l’estat. Una cosa així com si a Alemanya pervisqués una fundació Adolf Hitler mantinguda amb fons públics. No, potser això no ho entendria la Cancellera.

Com tampoc entendria que algú reclamés al seu país el títol de Duquessa de Hitler, com Carmen Martínez Bordiu reclama avui el ducat de Franco i el corresponent títol nobiliari de Duquessa i, alhora, Gran d’Espanya, que el rei emèrit va concedir per decret a la seva mare el 1975 “en real estima a donya Carmen Franco Polo i en atenció a les excepcionals circumstàncies i mereixements que en ella concorren“. Bé, potser sí. Com a dona comprensiva que ha de ser, entendria que, encara amb el cadàver calent del dictador, el nou monarca tingués un detall d’agraïment cap a l’única filla del general que va restaurar la nissaga borbònica al tron, ​​garantint per a la seva altesa i els seus descendents una vida de afalac, luxe i poder com potser mai van somiar. Sí, segur, Angela Merkel entendria que de ben parit és ser agraït, però potser pensaria que passats quaranta anys i morta la concessionària de tan ominós ducat, ha arribat el moment de tancar l’assumpte, revocar el decret i repetir a la tele allò de “ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a passar” que tan bé li va quedar l’altra vegada.

En tot cas, Mariano Rajoy hauria d’explicar-li a Angela Merkel que mentre que Adolf Hitler va perdre la seva guerra i diuen que es va suïcidar en el seu búnquer, Francisco Franco va guanyar la seva, va governar al seu caprici quaranta anys i va morir plàcidament, entubat, però plàcidament, en el seu llit, deixant-ho tot lligat i ben lligat. Com s’ha anat demostrant.

Etiquetat , , , , ,