Tag Archives: la Grossa

Loteries? No, gràcies.

Tinc, ho confesso, una no superada aversió als jocs d’atzar. De la ruleta al pòquer, del bingo a les màquines escurabutxaques, de les sofisticades apostes on line a les rifes de paneres, de la Loteria Nacional a les travesses o la Grossa. Considero la ludopatia una addicció tan perillosa com la de la cocaïna i ambdues he vist com arrossegaven vides i famílies d’amics, parents i coneguts. Mai no m’hi he enganxat, per sort, la qual cosa no vol dir que no hagi entrat mai a un casino, comprat loteria per Nadal o traspassat, al principi, quan la novetat, la porta d’una sala de bingo, però puc assegurar que ha estat sempre per convenció social, per no fer un lleig o quedar com un petulant repulsiu.

No se m’acudiria demanar la seva prohibició –prohibit prohibir és la norma–, com no prohibiria el macramé, els toros, el OK Diario, la boxa, la pràctica religiosa, les pel·lícules de Steven Seagal o la COPE, però conscienciaria el personal, de forma més directa i decidida, dels riscos que suposa caure en el pou de la ludopatia, un parany del que n’és molt difícil sortir-se’n amb indemnitat (conec tants casos…). El joc, de Dostoievski a Ferran Torrent, dona molt de sí tant a la ficció literària com a la cinematogràfica, està més que comprovat, però a la vida quotidiana sol tenir un final infeliç.

S’ha tingut cura durant molts anys –des de la seva autorització després de la mort de Franco– d’evitar la propaganda directa de casinos i sales de joc (bingos, salons recreatius, etc.) però es vergonyosa la proliferació –en horari protegit, que es diu– d’anuncis televisius de cases d’apostes on line, bé sigui sobre esports o pòquer. I ja no parlem de la ludopatia soft que a tota hora i durant tot l’any et bombardeja amb anuncis de sortejos de l’anomenada Loteria Nacional, de les diverses rifes de la ONCE i des de fa uns anys, concretament des de 1986, de l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes de la Generalitat que, encara que manté viva la flama tot l’any, en aquestes dates es concentra en allò que hom anomenà La Grossa (ara de Cap d’Any, més endavant de Sant Jordi).

Confesso que per a mi, aquestes dates prèvies al 22 de desembre, constitueixen un malson insuportable. Tothom embogeix amb el sorteig de Nadal. Tothom s’obsessiona amb intercanviar participacions de la rifa no fos cas que ens toqués a tota la colla i a tu no. Tothom té una empresa, un grup d’amics, una associació de veïns o del que sigui o una escola dels fills que ha comprat participacions i, home!, no podem deixar que et quedis sense un dècim. “No, no, no me’l paguis pas, canvia-me’l per un dècim dels teus”. Dels meus? Però si jo no jugo ni m’agrada. I ja es poden imaginar la meva resignada peregrinació a contracor a la recerca dels dècims de loteria de Nadal per  intercanviar. Per no parlar de les butlletes amb recàrrec per a la rifa de Nadal que, mai no saps com ni perquè, et col·loquen, bé de la Schola Orfeònica de Fonollar del Penedès o bé de La Guineueta Pàdel Club.

Però  vet aquí que enguany el que els mitjans espanyols anomenen “la deriva independentista” ha vingut a salvar-me. Un cop de mà, una escletxa celestial, en mig de tanta ignomínia i odi desbocat. Amb aquesta excusa i des de fa temps, la hiperventilació fanàtica endega constantment campanyes de boicot i contra boicot a productes d’aquí i d’allà. Mai n’he fet cas. Es tracta més aviat d’un efecte placebo per a calmar les baixes passions. Però tan bon punt he rebut per whatsapp el suggeriment (faig servir suggeriment com eufemisme) de no comprar Loteria de Nadal per no beneficiar directament les arques de l’Estat, he trobat la justificació perfecta i, tanmateix, he quedat davant d’amics i coneguts com un home de fortes conviccions patriòtiques. Tothom ho ha entès o ha fet veure que ho comprenia. Oli en un llum!. Enguany m’he deslliurat airosament de la convenció social de la loteria, i qui dia passa any empeny. (Reconec que mai no em podrà somriure la sort com al castellonenc Carlos Fabra, jo m’ho perdo).

Ara haig de rumiar com em desempallego de la proposta substitutòria que m’estan fent de cara a la Grossa de Cap d’Any, tan nostra. Faig servir com excusa que la meva quota de catalanitat ja està coberta amb la donació a la Marató, al  Gran Recapte i a la caixa de solidaritat per eixugar les multes i fiances? Confesso que la imatge de la Capgrossa i la seva campanya publicitària em sembla espantosa i em provoca vergonya aliena? O li faig cas a la meva consciència i ho entomo de cara: Loteries? No, gràcies.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

La bona notícia és que Puigdemont ja té caganer

Mentre el recentment investit president Rajoy va taral·lejant gairebé inconscientment “no es no” amb la cantarella del “Black is black” de Los Bravos tot contemplant les despulles escampades després de la batalla… Mentre la Sexta de Farreras i companyia es freguen les mans en veure garantida la continuïtat del seu permanent i particular “Sálvame” del politiqueig més barroer… Mentre el  PSOE, després de la immolació sense tenir garantit el paradís, continua buscant la quadratura del cercle… Mentre el PSC esmicola per enèsima vegada les possibilitats per a decidir –perdó pel verb, se m’ha escapat– què volen ser quan siguin grans… Mentre Susana Díaz desapareix una estona, discretament, per agafar aire… Mentre Pedro Sánchez, després de quedar-se descansat, empren amb més moral que l’Alcoià la travessa del desert en mig d’allò que es deia, quan els toros estaven autoritzats, divisió d’opinions i l’estigmatització, ja sense matisos ni contemplacions, d’El País i altres col·legues de la comunicació…  Mentre Fernández Teixidó –Fernández Teixidó, l’home que ho va ser tot al CDS de Suárez, un cop defenestrat Suárez!– i el marit d’Inés Arrimadas –disculpin, que ara no em ve el nom al cap– volen refer la Convergència de l’etapa pujoliana, o sigui, autonomisme i peix al cove… Mentre Gabriel Rufián disfruta de las seva coronació mediàtica després del terrabastall de l’altra dia al Congrés, on va repartir a tort i a dret (a tort sobre tot, més que no pas a dret) fent servir aquella recepta oratòria que als moderns els ha fet posar dempeus, entusiasmats, per la suposada novetat d’aproximació a la fórmula twiter, mentre que els que venim de lluny li exigim més –no en el contingut, que això és de la seva incumbència, sinó en la forma– perquè vàrem créixer amb el llibre de Thomas Kempis “Imitació de Crist” del segle XV, que feia servir el mateix sistema de reflexions contundents i curtes, ens vam repassar el “Camino”, escrit amb el mateix estil, d’Escrivà de Balaguer, vàrem riure, en la mateixa línia, amb la paròdia “Autopista” (i les seves seqüeles) que va publicar Jaume Perich i, fins i tot, els que tenim més memòria i edat, recordem dintre de la mateixa ona, un espai que feia per la ràdio Armand Matias Guiu, l’escriptor humorístic autor dels “Diálogos para besugos” o el contes infantils radiofònics “Tambor”, i que el titulava “Matiadas”, per la qual cosa la pròxima actuació de Rufián al Congrés, si vol mantenir el nivell de popularitat i controvèrsia, si vol continuar essent el rei del mambo, l’ha de fer rapejant, es a dir, rodolins i ritme sincopat… Mentre això ha anat passant a Espanya, a l’Espanya conceptual, aquí els catalans anem per feina, de cara a barraca: ara ve Nadal! Ho sabem perquè la família Alòs Pla, li ha lliurat al President Puigdemont la seva primera figureta de fang amb el cul enlaire i la seva corresponent deposició, fabricada a l’obrador artesanal que regenten a Torroella de Montgrí. Jo no sabria quina cara posar en una circumstància com aquesta. Ni per part del President ni per part dels artesans.

–President, és un honor lliurar-li la seva efígie com a primer caganer del país.

–Ah, moltes gràcies. Els felicito, no m’he vist mai mentre evacuo però tinc la impressió que he quedat molt bé.

–I molt elegant, senyor president. S’ha fixat en els detalls? El vestit negre…, la camisa blanca…, la corbata amb l’estelada… I el culet, ha vist quin culet? I de l’excreció que ens en diu? Ni molt gran, ni molt petita, amb el tirabuixó ben treballat. La veritat és que la caca és el que més cuidem, no voldríem pas que ningú se sentís menystingut per aquest detall.

Tinc entès que els ceramistes també han fet les figuretes caganeres de Clinton i Trump pensant en el mercat americà que, diuen ells, significa gairebé el 50% de les seves vendes per internet. Es per això que consideren el caganer una icona de la cultura catalana i han demanat el suport institucional del Govern per aconseguir-ho.

Mirin, sincerament, em fa basarda l’escatologia. Mai m’ha fet cap gràcia la figura del caganer. M’avergonyeix aquesta obsessió catalano-nadalenca per la cagalera: que si fer cagar el tió, que si el caganer. Em nego a donar suport a aquesta figureta immunda com a icona cultural del país. Entre moltes altres collonades, tradicions com aquesta em fastiguegen el Nadal. Com també la figura –d’introducció molt més recent– de la Grossa. Aquell cap gros abominable amb el que mai aconseguiran implantar massivament la loteria catalana perquè l’únic que et dona són ganes de fugir (o de llençar-te pel balcó si t’agafa en hores depressives).

Per acabar d’alegrar-me el dia he entrat a la pàgina web dels artesans de Torroella de Montgrí (em poden dir masoquista). I l’he trobat: el caganer de la Grossa, no m’ho invento. Setze euros i el tindran a casa. Bon Nadal!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,