Tag Archives: La Sexta

Com un bisbe en una botiga de plats i olles

Cal veure com arriben a ser els catòlics amb la seva obsessió pel que ells qualifiquen de pecats de la carn. Em refereixo al fornici, a la luxúria, a la concupiscència. En fi, a la cardància i les seves circumstàncies.

En aquest sentit, el personatge que no hi ha per on agafar-lo és el bisbe d’Alcalá d’Henares, senyor (o monsenyor, o excel·lència reverendíssima, que no sé jo exactament, és que em perdo en el laberint dels tractaments eclesials) Juan Antonio Reig Pla, un pou sense fons del fustigament multisexual, un alacantí universal que ha portat l’anatema contra els practicants del coit a les més altes cotes de la idiotesa i la ximpleria. Si serà grotesc el discurs habitual de monsenyor, que un creient tan acreditat i patriòtic com José Bono va declarar l’altre dia a la Sexta que l’esmentat bisbe té el cap ple de semen. I no crec que es referís al fet que monsenyor en lloc de brillantina feia servir semen, no, sinó que en la seva testa consagrada en lloc de reg sanguini fluïa el reg seminal. No, no se’n riguin perquè la frase té el seu què, i a hom li vénen arcades si s’imagina a monsenyor passejant per la seva seu episcopal i de cop i volta se li cau a sobre un làmpada votiva, la base de la qual tothom sap que té una punta metàl·lica afilada i semi assassina, i li obre una bretxa en el crani, Déu no ho vulgui, i en lloc de brollar sang i deixar-ho tot enrogit i sanguinolent, comença a rajar un líquid viscós i blanquinós que li posa el solideu violeta, o la mitra i el pal·li arquebisbal fets un nyap. Cony, quin fàstic! És que no m’ho puc ni imaginar: el semen episcopal, borbollant, escampat per tot arreu. I les pobres monges netejant amb molta cura, que no exagero, que les vaig veure netejar altars en la visita papal de Barcelona, ​​però preocupades per l’empastifada enganxosa. Compte germanes, que això fecunda! A mi com si entre ells volen dir-se de tu, però entenc que José Bono, davant del cabreig del periodisme més ultra de Madrid, ha posat el dit a la nafra, perquè des de fa molt temps el bisbe Reig entra al pantanós terreny de la sexualitat humana com un elefant en una botiga de plats i olles. L’última ja la coneixen, la promoció d’una associació de sexòlics anònims –com diu?– en la qual, mitjançant una sèrie de reunions, hola, em dic Serafina i m’encanta fornicar, hom s’allibera de la luxúria i recupera la sobrietat sexual, és a dir, el celibat. Des de la pàgina web del bisbat, monsenyor promet un mètode infal·lible per combatre no només la pornografia, la masturbació, la promiscuïtat, les fantasies sexuals i la prostitució, sinó, també, les relacions de parella i el romanticisme. Un totum revolutum més propi d’un esquizofrènic que d’un funcionari de la fe, que, abans d’opinar d’alguna cosa en la que, teòricament, se suposa que no n’hauria de tenir ni punyetera idea, més li valdria vigilar l’armari de la confraria que està ple de cadàvers que els seus col·legues han propiciat passant-se pel forro les seves pròpies i impossibles doctrines sobre la relació humana més antiga del món. Quan els seus hagin reparat les reconegudes malifetes de pederàstia inacabable, de crueltat infinita cap als més febles, demani permís per parlar, però mentrestant, monsenyor, o la seva excel·lència reverendíssima, serà per tractaments!, posi’s la seva homofòbia on li càpiga. Avergonyeixis de les seves teories aberrants sobre com curar l’homosexualitat o com tornar a ser verge una segona vegada en cinc passos –sense intervencions quirúrgiques ni Loctite– i no es vanti que Blas Piñar sortís plorant emocionat d’una de les seves homilies. És com si l’exministre Catalá se sentís orgullós d’haver signat en el seu últim dia, d’amagat, amb premeditació i traïdoria, la concessió del ducat de Franco a la néta Carmen Martínez-Bordiú, que vergonya li hauria de fer a l’ex-ministre.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Orgull d’Espanya

Dani Mateo, dins del programa de la Sexta “El Intermedio”, va fer l’altre vespre una peça mordaç, molt en la seva línia, perfecte de fons i forma, on descrivia amb dades històriques, noms i cognoms, pèls i senyals i amb manifesta ironia la desbordada avidesa sexual de la nissaga borbònica predecessora del rei emèrit. Fernando VII, Isabel II, Alfonso XII i Alfonso XIII van ser uns fornicadors extramatrimonials de record Guinnes. Això els Borbons ho porten als gens, era la conclusió a que arribava Mateo en el seu soliloqui, és en el seu ADN, per la qual cosa la vida dissoluta que s’està ventilant des de fa un temps de Juan Carlos I no és degut a que hagi emmalaltit de sexe, no és culpa seva, sinó que ho porta a la sang, com una maledicció ancestral, sang blava, com deia Mateo, degut a l’excés de viagra. Com els vampirs necessitan sang i molts polítics corrupció, els Borbons necessiten sexe.
Que el rei avui emèrit copulava amb notable assiduïtat i amb senyores de diversa procedència i condició, se sabia. Subtilment s’havia deixat caure en algun mitjà de fora i d’aquí també, però amb cautela i amidant les paraules. És com la corrupció (presunta) d’alguns polítics i la seva parentela en els anys del pujolisme. Se sabia. S’acceptava que el rei era un monarca de vida dissipada i en els cercles de poder s’opinava que, a més a més, era un insensat, gens discret i poc curós. Coneixedor de la seva immunitat a les indiscrecions i a les filtracions periodístiques, fruit d’aquesta llei no escrita que proporcionava una campana de silenci entorn de la corona, Juan Carlos va viure distret i encantat de la vida durant els anys bons en que uns tapaven al altres, anys socialistes del “pelotazo” i anys aznaristes del “España va bien”, gaudint de la cacera –un dels seus esports favorit, sinó el que més– de tota mena d’espècies vives o molt vives.
Però vet aquí que des de la seva abdicació i de l’escàndol d’Urdangarin i senyora tot això de la concupiscència reial ha quedat al descobert. S’han publicat noms, indrets on copulava i converses privades enregistrades d’estranquis pel CESID. Un gran espectacle davant del qual la corona no ha dit ni ase ni bèstia.
¿Serà potser aquest silenci conseqüència de que les més greus informacions han sorgit del digital que dirigeix Eduardo Inda, una farsant compulsiu connectat amb el més pudent de les clavegueres de l’Estat i que ni a cal rei ni ningú li dona crèdit (excepció feta de la Sexta, es clar)?
Jo més aviat penso una altra cosa: que la “sementalitat” del rei és un punt a favor de cara al seus súbdits. La “sementalitat”, o sigui, la mentalitat de semental, és una característica valorada i envejada pel poble espanyol, testosterònic per tradició, cultura, creences i morfologia atàvica. Que el rei s’hagi beneficiat senyores i senyoretes a dojo el fa envejable i li multiplica l’admiració de l’home del carrer. Que les propines i despeses de les amants o el lloguer dels seus fornicatoris s’hagin pagat amb fons reservats (o sigui diners de tots), son danys colaterals, irrisoris, comparats amb el goig que significa per a la ciutadania haver tingut un rei pixa brava, orgull d’Espanya.
Una altre cosa seria que se li descobrís una fortuna multimilionària amagada a l’estranger, fruit de negocis poc clars, de tripijocs il·legals i especulacions o inversions amb les cartes marcades. Que es demostrés, vaja, que es tracta d’un monarca corrupte. Aleshores el poble espanyol, sorprès i emprenyat com una mona, apel·lant a l’honestedat i als més alts valors democràtics, fotria una puntada de peu al cul a tota la reialesa i la mare que els va parir i proclamaria la república… O no. Probablement no… Segur que no.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

La “indacència”

Si estigués al diccionari, la “indacència” imagino que significaria la maledicència contumaç practicada pel fal·laç periodista Eduardo Inda davant l’aplaudiment i la delectació de molts dels seus col·legues espanyols, entre ells La Sexta, cadena que se sol posar el davantal de progre però que és, de bon tros, la que més corda ha donat a les fabulacions, mitges veritats i insídies d’un dels exemplars més representatius de la fauna cavernària del Madrid mediàtic d’avui en dia.
Inda, l’agosarat valedor del periodisme d’investigació basat en les consignes que li subministren en el moment polític oportú els seus amics de les clavegueres de l’estat, és un fruit madur de la collita d’El Mundo de Pedro J. Ramírez que va tenir una irrupció brillant al terreny del despropòsit i el cinisme quan, essent director de Marca, va afirmar que Messi calia aturar-lo “pel civil o pel criminal”. I es va quedar tan ample. I els tertulians li van riure la gràcia. I ningú al món de l’esport li va posar una denúncia per incitació a la violència ..
Inda és l’inventor del compte bancari suïs de Xavier Trias (publicat amb pèls, senyals i número inventat), de la rumorologia sobre diners de Veneçuela i l’Iran per a Podemos o de la gran exclusiva –coneguda per la penya des de fa anys, però, pel que sembla, ara tocava exhumar-la– de l’afer entre el Rei i la Rey. I és que Inda és un tipus sense manies, rendit als tripijocs d’aquell laboriós Ministeri de l’Interior comandat per Jorge Fernández Díaz que amb tanta eficàcia mediàtica es va currar la famosa operació Catalunya, tan esperpèntica i barroera com políticament eficaç i rendible pels interessos del poder dels poders.
Veritablement això de l’Inda no té massa precedents i la seva imaginació diabòlica sense límits seria d’admirar si no fos que ni tan sols inventa, li ho inventen. Ell és, simplement, el ventilador que escampa la merda. Perquè quan recull de la seva pròpia collita, quan li bull la sang espanyola i li desborda la caspa, és encara més terrible i ahir, sense anar més lluny, Eduardo Inda, es va mostrar esplendorós al màxim en aquest territori de l’empastifada en el qual tan còmodament s’hi mou. Ahir, Eduardo Inda, a duo amb Jiménez Losantos, una de les parelles més aconseguides de l’esperpent mediàtic i de la calúmnia, una de les parelles comunicadores més corcades per l’odi, va declarar en una tertúlia a propòsit de l’incident teatralitzat per la fiscal Magaldi a través de la seva inoblidable roda de premsa: “el nivell de violència a Catalunya no s’ha viscut ni al País Basc dels anys durs. Perquè allà podien matar algun jutge o algun fiscal, però tampoc van matar-ne molts”.
Es que havia begut de bon matí? Li han canviat la medicació, potser? S’ha tornat completament boig i delira?
No puc entendre que ningú, per retorçat que sigui, sigui capaç de mostrar tant menyspreu per les víctimes del terrorisme per tal d’argumentar –és un dir– en contra de Catalunya. Com que en aquesta qüestió sembla que val tot, dubto que cap associació de víctimes es querelli contra l’autor d’aquest despropòsit; ¿És que algú, amb un mínim de senderi, pot pensar que vint energúmens cridant des de lluny “merda!”, “feixista”, “ets una merda” i “marxa de Catalunya”, acció intolerable i condemnable des de qualsevol punt de vista democràtic, és comparable amb l’assassinat a sang freda dels jutges i/o fiscals Carmen Tagle, Rafael Martínez Emperador, Luís Portero, Francisco Tomás y Valiente, José María Lidón, José Javier Jáuregui Bernaola, Manuel Broseta o José Francisco Mateu, entre d’altres? ¿Es pot comparar l’insult –per altra banda, inadmissible– amb l’assassinat?
Diatribes com les d’Inda vénen a demostrar que el comportament real no importa, mentiran igual, però serveix d’avís a navegants: no se’ls pot donar ni un sol motiu, ni una sola excusa. Cal desactivar i impedir qualsevol bri de violència, ni que sigui verbal, perquè ho estan esperant amb candeletes.
Uf, i ara s’acosta la final dels xiulets. Però d’això podríem parlar–ne un altre dia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,