Tag Archives: Llarena

En el laberint

No sóc especialment hàbil en trobar el camí. El sentit de l’orientació no ha estat mai el meu fort, però en els anys que porto perdut en el laberint de la política catalana, amb aquesta permanent sensació de surar en el no res, d’atalaiar un horitzó potser inexistent a través de la boira, de buscar coherència, reflexió i sentit comú per entendre sincerament que anem a algun lloc, de saber del cert el que es fa i com fer-ho, estic arribant al límit de la meva capacitat de comprensió, de la meva capacitat de creure que algú sabrà anar més enllà de les paraules buides, de totes les paraules, les dels uns i les dels altres, del fer volar coloms (els pobres), de les posturetes  tramposes, del deixar que el temps transcorri a l’espera del miracle en que algú li doni a l’interruptor adequat i s’encengui la bombeta. Cansat, avorrit, desolat, inquiet, defraudat, trist, desenganyat, escèptic … desorientat.

És que em perdo en el laberint. Passejo amunt i avall i pregunto als que em trobo que, com jo, estan buscant la sortida. Escolti, ¿la porta de sortida cap a la República? I no saben, o no contesten. Bé sí, alguns et posen la mà a l’esquena i et diuen que tinguis fe. Fe, esperança i caritat en bitcoins, si és possible, segons explica El Confidencial, en un nou avatar periodístic per embolicar encara més la troca.

I com que no passa res remarcable que modifiqui la situació, que aixequi la moral de la tropa, que apunti algun indici, alguna sensibilitat governamental pel que fa a la condició dels presos, que seria l’únic senyal per posar en marxa tot tipus de negociacions i normalitzacions, aquí estem, captius i desarmats, observant com l’agulla de la balança ara es decanta cap a Junqueras, allunyant-se de Puigdemont, després que Pablo Iglesias el visités a la presó de Lledoners, i no per parlar del temps, i que la pretesa cimera de Waterloo, convocada per frenar la disgregació i/o confrontació de les organitzacions sobiranistes se saldés amb una reunió entre Puigdemon, Torra i Comín, bàsicament, amb l’absència significativa de la CUP i els dirigents de l’ANC i Omnium. I la reticència d’ERC i el recel del PDECat davant de la plataforma que està impulsant l’anterior President, la Crida Nacional per la República. Ah, sí, ho oblidava, de la reunió va sortir la concreció del Consell de la República que coordinarà Toni Comín. Enhorabona. Encara que aquest nou  organisme no comptarà amb finançament públic. Em sap greu. Per a una estructura d’estat que s’intentava…, però sembla que el que no pot ser, no pot ser, i, a més a més, és impossible. Encara Comín va tranquil·litzar la parròquia assegurant que l’esmentat Consell era necessari per desplegar la República perquè, si només es comptés amb les institucions de la Generalitat i la mobilització social, faltaria equilibri. O sigui, al meu modest entendre, sí que s’implementa la República no nata (o nata només una miqueta), però des de la perspectiva amateur, és a dir, sense cobrar, no fos cas que el Llarena de torn tornés a la càrrega amb això de la malversació i la fera es desfermés altre cop. També entenc que, pel mateix preu, és a dir, gratis, es té, per si de cas, un altre Govern a la recambra.

Potser per això mateix, els integrants del recentment creat Consell Assessor per l’Impuls del Fòrum Cívic i Social Constituent, tampoc s’emportaran un euro, afirma Quim Torra, el seu impulsor: tots els membres són càrrecs no retribuïts, ves per on! I és que, segons el President, es tracta de posar en marxa una eina republicana per avançar d’acord amb el dret d’autodeterminació del poble català i la voluntat de la immensa majoria de la ciutadania per decidir el seu futur (atents cupaires, que va dedicat a vostès). I com Llarena segur que està a l’aguait, ni es cobra ni s’inicia un procés constituent, ha aclarit Lluís Llach, que és el cap del nou negociat que pretén conjugar esforços per repensar la societat catalana del segle XXI, de manera que es pugui debatre sobre què es vol ser i com. Entesos. Una més. Continuem amb les posturetes i la inanitat. Reincidim amb l’anar fent volar coloms, que és una de les especialitats esportives autòctones més practicades recentment per la nostra classe dirigent.

Mirin, Presidents, si fins aquí han arribat i no gens més, millor s’aparten i deixen que algú preparat dediqui el seu esforç a recompondre la sanitat pública, si més no (parlo per experiència), que la tenim feta un nyap, depauperada.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

De l’embolic al disbarat

Conta la llegenda que Salvador Espriu es va encarnar per a salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra. Però, pel que penso en observar l’ocorregut el cap de setmana passat, els administradors de la seva fe s’han fet un embolic amb la profecia i a cada cosa li han posat el nom que els hi ha semblat, i, d’aquesta manera, ni recte camí ni accés al ple domini de res, sinó a continuar amb l’embolica que fa fort i deixar que l’ambigüitat aplicada al nom de cada cosa faci pensar que potser que…, més tard o més d’hora…, implementar, implementar!, però potser ara no és el moment d’implementar massa…., hem de deixar de dir-nos que ni un pas enrere i fer passos endavant…, hi ha coses que no s’han fet bé… (quines?, quines?, a veure si les encertem) i continuar amb allò de sempre. Penso, a vegades que hem passat del Junts pel Sí al Junts per a Mi. Perquè, seguint les paraules del profeta, es veu que de vegades es necessari i forçós que un home mori per un poble (en sentit figurat, imagino, que els profetes ja se sap), però mai no ha de morir tot un poble per un home sol.

És per això que necessito amb urgència unes vacances. Que la tramuntana del Cap de Creus m’esbaldeixi les idees i airegi tant concepte confús que no entenc.  O parlem clar i retornem el nom de cada cosa o continuem amb la il·lusió òptica que ens portarà –me’n desmarco, els portarà– a cometre els mateixos errors. I com diu Mas que va dir Aznar, abans es trencarà Catalunya que Espanya. Fi de la cita.

Es clar que, si mirem cap a baix a la dreta, de l’embolic passem al disbarat, un darrere l’altre. Continuant amb el culebrot de les restes de Franco, ara intervé la Fundació que porta el nom del dictador –encara no l’han il·legalitzat? És que no hi ha vergonya?– i el seu president crida a un nou “alzamiento” –òndia!– i insta la Conferència Episcopal a impedir l’exhumació recordant-los-hi que Franco va ser el seu benefactor i a qui deuen la seva existència.  Ah, i la família, bé, gràcies, la família a la seva, que no accepten quedar-se amb les despulles. Herència tota, despulles ni una, que tot hauria d’anar en el mateix paquet, penso. I després passa el que passa, que s’encomana. Hi ha molta resistència a exhumar els ossos de Queipo de Llano de l’església de la Macarena de Sevilla. Imagino que és el dret de conquesta que encara preval.

Com el que exhibeix orgullós el nou president del PP, Pablo Casado, l’home remasteritzat, que ha anunciat la seva intenció de reconquerir Catalunya per tal que aquesta Tabernia hipotètica –Tabernia? No, Tabarnia, Pablo, Tabarnia, que això passa quan et regalen els masters i li robes a Ciudadanos la seva fantasmada– esdevingui real. O sigui que el retorn a la Moncloa passa –clàssic estil del PP– per la humiliació de Catalunya, res de nou, i Casado, disfressat de Don Pelayo, es disposa a la reconquesta; si és que són com nens jugant amb l’Exin Castillos. Es que no poden treure’s del damunt l’instint de conqueridors, de colonitzadors. O sigui, recuperen la cantarella que els ha fet famosos: l’aporellosoé.

El disbarat gros, gros, per sucar-hi pa com han fet els mitjans internacionals, és el del cas del submarí de tecnologia autòctona que, primer no surava –llegeixo que en els càlculs hi havia una coma on no tocava– i després, un cop ampliat –el submarí i el pressupost, es clar– per tal que fes de submarí com Déu mana, resulta que no els hi cabia al port de Cartagena –quin nyap!– i s’ha hagut d’ampliar el pàrquing aquàtic. La suma de la despesa de tot plegat es veu que es dispara al doble del pressupostat, de 2.132 milions es passa, amb aquell senyoriu que sembla que estigui pel damunt del bé i del mal, de l’encert i del error, a 3.907. Xavalla.

Però en aquest descomunal joc dels disbarats, sobresurt el ridícul del jutge Llarena, –una lágrima cayó en Llarena, diuen que es la brama que corre per la confraria judicial–, que en el tema dels allunyats, estranyats, fugits, exiliats al cap i a la fi, s’ha cobert de glòria. No sé com ho vendrà el ministre Borrell per apaivagar la mofa dels fòrums internacionals i per dissimular el descrèdit que ha propiciat la tasca del jutge obsessionat per la sedició, la rebel·lió i la violència dels rebels i sediciosos, però penso que costarà Déu i ajuda tapar el llautó que ha ensenyat amb l’embolic de l’euroordre.

I mentre la fiscalia es manté ferma, impertorbable, en no fer ni un pas enrere pel que fa als processats  i desterrats, no fos cas que paregués que a Espanya no hi ha separació de poders, per l’amor de Déu!, sembla que Pedro Sánchez, animat per la millor de les intencions ha trobat el desllorigador que tornarà als catalans la dignitat, la il·lusió i l’esperança de viure lliures i en pau: remenar l’estatut, aquell que van deixar fet un nyap, recorden? Potser no, perquè d’això fa molts anys  i flaira a operació vintage. Però segur que els sona, facin memòria: es-ta-tut. Una cosa que va néixer a Miravet, que Zapatero i Mas van redecorar a la Moncloa, que la penya de l’Alfonso Guerra li va passar orgullosament el ribot i Rajoy va recollir una pila de signatures perquè el Tribunal Constitucional el rematés. Es clar que ho recorden, però igual els passa com a mi, que em fa l’efecte d’una pastanaga rància, o d’una peça antiga amb pudor a naftalina. I no em motiva gens ni mica.

Potser les vacances els ajudin a tots plegats a ser més imaginatius i menys juràssics. Així sigui.

 

Etiquetat , , , , , ,

I ara, la jutgessa tarotista

Confesso que em fascina el món de la judicatura. La professió de jutge em resulta tan apassionant, que potser per això estic novament enganxat a la sèrie “The good wife” que, gràcies al fons d’armari de Netflix, puc repassar de corregut tots els capítols de les set temporades: cent cinquanta-set hores de judicis variats, en els quals els guionistes han disseccionat amb especial precisió el comportament dels jutges davant dels casos que es plantegen. Atès que els protagonistes són els advocats defensors, sobretot, i la fiscalia en segon lloc, els jutges van variant segons li convingui al desenvolupament dramàtic de la sèrie i així es poden permetre el luxe de presentar-los amb mil i una facetes, segons interessi a la història. Simpàtics, traumatitzats, trempats, odiosos, corruptes, capritxosos, narcisos, iracunds, bona gent, però tots, tots, convençuts de la superioritat moral que els atorga el fet de saber que la seva paraula és llei.

Mai hagués volgut ser jutge, encara que senti aquesta apassionada fascinació pel comportament de les seves senyories, perquè de petit em van ensenyar que Jesucrist va recomanar a la humanitat que no jutgessin i no serien jutjats, i jo, en catequesi i religió, treia bona nota. Encara que tampoc hagués volgut ser torero, ni agrimensor, ni domador de lleons, ni fisioterapeuta, ni funambulista, i, en canvi, els hi reconec els mèrits.

Però no creguin que aquesta passió pels jutges i magistrats m’ha sorgit de sobte, en la maduresa, embogit per una indigestió de sèries d’advocats, com li va passar a D. Quixot amb els llibres de cavalleria, no, estic segur que aquesta passió em neix de la perplexitat de veure com actuen les grans estrelles de la judicatura espanyola. Garzón, Pascual Estivill, Castro, Lamela, Ruz, Gómez Bermúdez, Santiago Vidal, Llarena, Grande Marlasca, Pedraz, Alaya, Elpidio Silva, Andreu, Ricardo Javier González, etcètera, completin vostès mateixos la llista amb els seus jutges i jutgeses favorits. Ja veuran: més estrelles que en el cel, que deia Terenci. I després hi ha les seves sentències i els seus vots particulars. Són els Superman, Roberto Alcázar y Pedrín, Capitán Trueno, Spiderman, el Guerrero del Antifaz, el Coyote i la Zorro dels nostres temps moderns, els nostres herois implicats en apassionants aventures. Ells li donen interès i sacseig a la nostra gris existència. Les euroordres del jutge Larena, la baralla en el cas Urdangarín entre el jutge Castro i el fiscal Horraz, el vot particular del jutge González en el famós assumpte de la “manada”… Repassin i afegeixin la seva instrucció, la seva sentència o el seu vot particular inoblidables.

L’esperpent s’ha produït amb la notícia sobre la jutgessa de vigilància penitenciària de Lugo, María Jesús García Pérez, a la qual han denunciat per compatibilitzar la seva carrera judicial amb la de pitonissa i vident. Potser un excés de confiança en la pròpia infal·libilitat l’ha portat a creure que comptava amb altres dons… sobrenaturals.

És veritablement sucós el que expliquen els diaris que va succeir amb una testimoni que va visitar la jutgessa tarotista i que, després de consultar-li afers del cor i de veure com li endevinava un pretendent, pel que sembla, bisexual, li va aconsellar: «A tu que t’importa això? Que sigui bisexual, tant li fa. Tu prefereixes que sigui hetero. Si et molesta que sigui bisexual, llavors ell fa bé de no explicar-t’ho. Quina ximpleria, què més dona, si t’ha de posar banyes, que te les posi  amb una tia que amb un tio». I és que el tarot i la vidència no deixen de ser un joc divertit que passa a ser un engany quan es cobra per exercir-ho, encara que sigui amb el consentiment de l’incaut. No té cap base científica. Tampoc té una base científica la confessió, la seguretat etèria del perdó, em podran objectar vostès, però la diferència està en que és gratis. I encara que una vegada vaig entrevistar a una jutgessa que practicava la dansa del ventre –que amb això no feia pas cap mal a ningú–, mai he conegut un jutge que de segona professió fos confessor. I això que, per causa del meu ofici, he conegut moltes senyories. Entrevistant-les, moderant debats en què participaven o consultant-los-hi algun dubte. O prenent una aigua mineral amb gas. Eren magistrats conservadors, liberals, franquistes, independentistes, creients, ateus, corruptes, incorruptibles, essers superiors, accessibles… Però tots, tots, imbuïts d’aquesta aura d’infal·libilitat que es detecta en el to.

En la vida privada, el més xungo que he vist amb aquests ulls pel que fa a jutges, va esdevenir durant el casament d’una amiga meva a Esplugues de Llobregat. Una cerimònia civil que oficiava una jutgessa suplent jove, uns trenta anys, que, al mig de la cerimònia, va prendre el micròfon i quan semblava que tocava desitjar felicitat i dir poden besar-se, es va arrencar amb que si per ella fos no s’hagués celebrat aquesta casament, que un casament civil no era casament ni era res. Ho va dir amb ràbia, fruit del fanatisme religiós i de la impotència de no poder imposar una clàusula de consciència. La diatriba va ser més llarga però ja no me’n recordo, fa molts anys. Només recordo la núvia plorant amargament perquè li havien esgarrat el dia.

Vaig veure, en aquesta putada per fer mal, el sergent xusquero de la mili, el salesià que repartia plantofades quan s’enutjava i tants homes i dones arbitraris que cometen abusos d’autoritat. Perquè ells poden.

Etiquetat , , , , ,