Tag Archives: Mare de Déu

Els pastorets

És com si m’hagués donat un cop molt fort al cap i, perdent l’enteniment, el destí fes una cabriola i em retornés a la infantesa, a la pudor de pixum i la de la fusta del llapis quan li treies punta, al rosari a peu dret de cada tarda a la classe dels Maristes de Sants en el que es pregava per “nuestro Papa Pio, nuestro obispo Gregorio y nuestro caudillo Francisco”, als primers divendres de mes, a l’himne que cantàvem tots a una:

El trece de mayo la Virgen María 
bajó de los cielos a Cova de Iria. 
Ave, ave, ave María. Ave, ave, ave María.

He vist per la tele el Papa Bergoglio, el pontífex modern que havia d’acabar amb el fanatisme i les supersticions, em sembla,  fent bullir l’olla del negoci de la fe, a Fàtima, amb un ritual gairebé màgic que convertia en sants dos pastorets portuguesos que fa cent anys, tal dia com avui, van dir que se’ls havia aparegut la Mare de Déu… I tothom va fer com que s’ho creia i avui encara, un milió de persones, com allò de les multituds a la Meca, han anat d’excursió a Fàtima per celebrar-ho.

Al diari de Marhuenda ho expliquen per sucar-hi pa:

Los relicarios con forma de ampolla de cristal contenían un mechón de pelo de Jacinta y un fragmento de hueso de la costilla de Francisco y fueron colocados en el altar por Angela Coelho, la postuladora de la causa de la canonización, y por Pedro Valinho, asesor de la postulación y actual director del Servicio de Peregrinos del Santuario.

Francisco y Jacinta se convierten así en los primeros niños santos por obrar un milagro y no por ser considerados “mártires”.

El milagro por su intercesión que fue aprobado para poder ser santos es la curación del niño brasileño, Luca Baptista, que sufrió una grave lesión cerebral al caer por una ventana en marzo de 2013, cuando tenía 5 años.

Sus padres, João Baptista y Lucila Yuri, procedentes del municipio de Juranda, en el estado de Paraná, rezaron a los pastorcillos de Fátima y el niño se recuperó de una “manera inexplicable para la ciencia“.

M’he fixat que en el calendari posava 2017. També que a la tele diuen que ni el govern ni els benedictins del Valle de los Caídos deixaran exhumar el cadàver de Franco malgrat el que ha aprovat el Congrés.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

El Papa que ha perdut la fe

Em té fascinat aquesta història del Papa que ha perdut la fe. No estic parlant del Papa de Roma, el Papa Francesc, que, encara que alguns fidels ultramuntans ho pensen, no hi ha cap evidència que l’hagi perdut, perquè, si fos aquest el cas, la hecatombe seria mundial i la gent es llençaria al buit des de les finestres i els catòlics japonesos es ferien l’harakiri i d’altres es cremarien a l’estil bonze i segurament Wall Street s’aniria a pastar fang. No, no, estic parlant del Papa Gregorio XVIII de l’Església Palmariana, com se la coneix popularment, la del Palmar de Troya, la que l’any 1988 va ser inscrita al registre d’entitats religioses com a Iglesia Cristiana Palmariana de los Carmelitas de la Santa Faz. Com sol passar en totes les escissions ells es consideren l’Església Catòlica autèntica, en tant que de  la Romana de tota la vida en diuen que se n’han apropiat els comunistes i els maçons, desviant-la del recte camí. I com que poden, perquè el propi Jesucrist se li va aparèixer al Papa Clemente, primer de la nissaga cismàtica, i es veu que li va dir “tu mateix”, decideixen excomunions, ordenacions sacerdotals i bisbalenques, i canonitzacions dels seus propis sants: San Franco, San Carrero Blanco, San José Antonio Primo de Rivera, San Escrivá de Balaguer, San Don Pelayo, etc.

El Papa Gregorio XVIII, que com a sacerdot palamarià es feia dir Sergio Maria, ha tornat a ser Ginés Jesús Hernández, un nom molt més comú i exempt de glamour litúrgic, en el moment d’abandonar la fe seguint aquell principi ecumènic tant ben sintetitzat en el refrany castellà que diu: “Tiran más dos tetas que dos carretas”.  I es que el Papa en qüestió ha deixat plantada la parròquia per fugir amb la seva xicota, la Nieves, animadora sociocultural de Monachil, a Granada, i el cotxe del pontificat, un BMW X7, perquè considera que tant la nòvia com el cotxe són seus: una per amor i l’altre per una donació.

Val a dir que no es el primer Papa que es deixa temptar per la carn, vostès ja saben. Per acció, abús o omissió, religió i sexe han anat sempre de la mà en el decurs de la història (no furguem a la ferida). Però és que, a més de fugir en ple pontificat, ha llençat un missatge demolidor: que després de 32 anys dins de l’església palmariana ha arribat a la conclusió que tot havia estat un muntatge econòmic i social, que d’aparicions més aviat poques i, també, que el Papa Clemente, quan volia fer un canvi, deia que tenia una visió i es quedava tan ample. De fet, deurien ser visions extrasensorials perquè, degut a un accident, des de 1976, l’esmentat Papa era invident. També embriac i promiscu, però això són minúcies que s’arreglen al confessionari. Tant és així que a la seva mort va ser canonitzat com a Santo Papa Gregorio XVII el Muy Grande.

Si és que sempre passa igual. Va la Mare de Déu i s’apareix a unes nenes i al mateix temps que fa unes quantes prediccions –a vegades de pa sucat amb oli tipus Sandro Rey o Rappel– anuncia successives visites a les quals acudeix cada cop més gent que també diu que veu l’aparició. Casualment per allí brolla una fonteta, la Mare de Déu fa uns quants miracles a qui beu d’aquella aigua i té una fe a prova de bomba, i ja està embolicada la troca. Babaus d’arreu del mon vénen en pelegrinatge a la recerca del miracle com la gent comuna juga a l’euromillones o la primitiva, i els calers van caient de forma generosa i imparable. I es construeixen temples a major gloria de la Mare de Déu apareguda, i cases d’hostes pels pelegrins i residències estupendes i confortables pels administradors de tanta fe i tanta opulència. Com sol passar amb els negocis terrenals, si ho fas bé, amb un bon màrqueting, de tant en tant un miracle, un jingle que funcioni del tipus “ave, ave, ave Maria” o semblant, i una seriositat que generi confiança entre la feligresia, que doni la impressió que l’Esperit Sant està per la feina, la cosa pot funcionar anys i panys esdevenint una fita que es posi com exemple de bona gestió als masters dels Esades de torn. Però pel que sembla aquesta colla del Palmar eren uns matussers, es veia que anaven descaradament de cara la pasta i l’estultícia. I després de tants anys, què tenen? Les propietats ­–que eren moltes– mal venudes, el Papa fugat amb la xati i, fet i mal comptat, no arriben a mil els seguidors escampats pel món, entre feligresos, fills de feligresos, sacerdots i bisbes i missioners. Un autèntic fiasco.

Amb tot l’ex-papa Hernández ha fet unes declaracions tranquil·litzadores en assegurar que no deixa deutes, sinó un superàvit de 600.000 euros.

Com els deia al principi: fascinant.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,