Tag Archives: Margallo

El club de la comèdia

Aquí tot déu té dret a buscar-se la vida com el Senyor li doni a entendre i els seus contactes li ho permetin, sobretot si les coses es torcen i la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida, ay Dios

Sense anar més lluny, ni Sandro Rey hagués estat capaç de pronosticar la caiguda i fulminant desaparició de Mariano Rajoy, i no obstant això aquí el tens. Sortint discretament pel fòrum i recuperant el lloc de registrador de la propietat a Santa Pola que, previsorament, havia aconseguit que li guardessin en excedència durant vint-i-vuit anys, que ja és guardar. I l’expresident avui registra propietats que és un contento, com si el temps no hagués passat, com si ho hagués fet tota la vida, davant els ulls atònits dels santapolers que no s’ho esperaven pas.

Sí, Rajoy té la seva vida resolta, però, i els que opten al seu lloc? Estan en la lluita sense xarxa o s’han preocupat de guardar-se les espatlles? Hi ha moltes opinions al respecte, es creuen apostes, segur que Bwin, William Hill, 888, Betfair o Bet365 ens podrien avançar algunes de les opcions més valorades, però, a l’espera de dades fidedignes, jo estic convençut que alguns dels candidats trobarien la seva segona oportunitat –a la qual tots hi tenim dret– al Club de la Comèdia.

Per exemple, l’exministre Margallo, que fent una exhibició del seu tarannà ocurrent i de la seva fina ironia s’ha marcat un monòleg en què ha qualificat els seus tres rivals més principals com “dues vidues i un fill adoptiu” –respectivament: Sáenz de Santamaría, de Cospedal i Casado–, mentre que ell s’ha autodefinit com el germà separat de l’ex-president. No em diran que no té gràcia. Potser no arribi al nivell de Dani Rovira, però compte!, que no ho han sentit tot. En la seva actuació ha dit que deixar les reformes del PP a mans de Soraya o de Cospedal seria tan imaginatiu com encarregar al papa Borja una encíclica sobre la castedat. Això ja és humor de nivell, amb referències històriques que no estan a l’abast del poble pla i poc instruït, compte! I quan ha dit jo sóc com Donald Trump però en demòcrata, no opinen que el personal s’haurà tirat per terra?

Un altre bon monologuista del Club de la Comèdia, segur que seria Pablo Casado. La seva col·lecció de monòlegs sobre com aconseguir màsters de Harvard en tres dies sense sortir d’Aravaca o com passar amb nota i convalidar-ho tot sense acudir a cap classe ni recordar el nom de cap professor, arrencaria aplaudiments d’un públic entregat, àvid d’humor universitari.

Potser la que menys futur tingui en l’ofici de la gràcia i el salero sigui Dolores de Cospedal. La seva manca d’empatia amb l’audiència, aquesta expressió insípida i potser el tipus d’humor casernari que li ha quedat del seu pas per l’exèrcit, ja no es porta, que el públic és avui dia més exigent que en els temps de Colsada. Potser tingui formes i aquesta elegància natural per a l’ofici de vedette, però no la veig jo com a figura còmica tipus Lina Morgan, no sé, en aquesta línia la que no té punt de comparació és Soraya Sáenz de Santamaria que, ara que no té comandament en plaça , ni vicepresidència ni virregnat ja es deixa dir Soraya a seques.

Doncs bé, Soraya a seques és un actiu per al Club de la Comèdia i no em tinc cap dubte que la dona s’ho ha plantejat en l’ominós cas que no aconseguís els seus objectius polítics. Té fusta, té vis còmica, té un do  natural. Recorden com estava de divertida quan va anunciar que havia escapçat –¡txas, txas!– els líders del Procés català? Tota Espanya li va riure el gag. Després va venir aquell sketch tan enginyós sobre el Diplocat, segur que ho recorden: “Sabeu com es diu ara el Diplocat? Diplocat en li-qui-da-ció “, va dir molt ufanosa entre gran gresca de l’audiència. Liquidació ho va dir en llengua vernacla i síl·laba a síl·laba. I va afegir: “I qui està enviant a la liquidació l’ndependentisme? Mariano Rajoy i el Partit Popular “. Apoteòsic. Divertidíssim. És clar que després va haver d’aguantar les conyes sobre qui havia enviat a la liquidació a Mariano Rajoy i al Partit Popular, però això passa entre humoristes de categoria. S’envien entre ells indirectes cruels i zasques (que es diu ara) perquè tots ens en  riguem a gust. Són coses del Club de la Comèdia.

La veritat és que aquesta senyora és una mina. Perquè el monòleg següent, ha estat un model d’enginy i sornegueria. Conta la famosa còmica que van haver de fer una parada a Barajas per a acudir a la farmàcia perquè l’Antonio (?) tenia mal de cap. I ara ve el gag, atenció. Perquè per mal de cap el que li donarem a Pedro Sánchez, que no hi haurà prou paracetamol al món. Bé, aquí les versions difereixen, hi ha qui li atribueix haver parlat de paracetamol i qui ho canvia per ibuprofè. I ja animada pel públic ha ironitzat sobre que l’acostament proposat dels presos independentistes a centres penitenciaris catalans, atès que la gestió de les presons a Catalunya la té la Generalitat, és posar la guineu a cuidar les gallines.

És tan bona la graciosa Soraya que jo gairebé preferiria que perdés les primàries i em donés espectacle al Club de la Comèdia. Renovellaria el programa perquè aquesta dona, amb la seva gràcia i i el seu enginy, és capaç de posar el teatre cap per avall. Una crack.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,