Tag Archives: Marhuenda

Els pastorets

És com si m’hagués donat un cop molt fort al cap i, perdent l’enteniment, el destí fes una cabriola i em retornés a la infantesa, a la pudor de pixum i la de la fusta del llapis quan li treies punta, al rosari a peu dret de cada tarda a la classe dels Maristes de Sants en el que es pregava per “nuestro Papa Pio, nuestro obispo Gregorio y nuestro caudillo Francisco”, als primers divendres de mes, a l’himne que cantàvem tots a una:

El trece de mayo la Virgen María 
bajó de los cielos a Cova de Iria. 
Ave, ave, ave María. Ave, ave, ave María.

He vist per la tele el Papa Bergoglio, el pontífex modern que havia d’acabar amb el fanatisme i les supersticions, em sembla,  fent bullir l’olla del negoci de la fe, a Fàtima, amb un ritual gairebé màgic que convertia en sants dos pastorets portuguesos que fa cent anys, tal dia com avui, van dir que se’ls havia aparegut la Mare de Déu… I tothom va fer com que s’ho creia i avui encara, un milió de persones, com allò de les multituds a la Meca, han anat d’excursió a Fàtima per celebrar-ho.

Al diari de Marhuenda ho expliquen per sucar-hi pa:

Los relicarios con forma de ampolla de cristal contenían un mechón de pelo de Jacinta y un fragmento de hueso de la costilla de Francisco y fueron colocados en el altar por Angela Coelho, la postuladora de la causa de la canonización, y por Pedro Valinho, asesor de la postulación y actual director del Servicio de Peregrinos del Santuario.

Francisco y Jacinta se convierten así en los primeros niños santos por obrar un milagro y no por ser considerados “mártires”.

El milagro por su intercesión que fue aprobado para poder ser santos es la curación del niño brasileño, Luca Baptista, que sufrió una grave lesión cerebral al caer por una ventana en marzo de 2013, cuando tenía 5 años.

Sus padres, João Baptista y Lucila Yuri, procedentes del municipio de Juranda, en el estado de Paraná, rezaron a los pastorcillos de Fátima y el niño se recuperó de una “manera inexplicable para la ciencia“.

M’he fixat que en el calendari posava 2017. També que a la tele diuen que ni el govern ni els benedictins del Valle de los Caídos deixaran exhumar el cadàver de Franco malgrat el que ha aprovat el Congrés.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

No serà que el més calent és a l’aigüera?

M’agradaria fer palesa la meva actual confusió. No estic segur, i no m’arriben clars senyals per a intuir-ho, de si falten quinze, setze o divuit mesos perquè el temps passa que no t’adones, i més a la meva edat, i sempre estàs frisós per tal que es precipitin els esdeveniments d’una punyetera vegada.

Perquè quan els Jocs Olímpics del 92, i en una altre nivell molt més pròxim al fiasco, el Fòrum de les Cultures, hi havia un calendari, i una data fixada i, sobre tot, en el cas dels Jocs, una il·lusió majoritàriament compartida que es notava al carrer i a les converses de bars i oficines. I si eres, com és ara el meu cas, un jubilat, tenies una munió d’obres per entretenir les hores de sol. Que si les Rondes, que si la Vila o el Port Olímpic, que si la remodelació de l’Estadi. I en el cas del Fòrum fallit, tinguérem la remoguda del Besòs i tota la zona de Diagonal Mar, però ara, a quinze, setze o divuit mesos vista, no veig jo cap moviment especial d’obra pública, o la construcció d’un singular obelisc, o una remodelació definitiva ­–i gairebé executada­- de la plaça de les Glòries Catalanes o de Lesseps, que sempre ha estat un indret molt propici per a les remodelacions. Tampoc llegeixo cap notícia sobre nomenament de comissaris d’actes i/o celebracions populars. Comissaris reconeguts per l’èxit de la seva gestió en mogudes anteriors. No s’albira a l’horitzó, de moment, cap festassa multitudinària que impacti al món en general. Diran que encara queda temps, i és veritat, però si s’estigués removent alguna cosa en aquest sentit, el diari de Paco Marhuenda o el digital d’Eduardo Inda ja ho haurien denunciat, vituperat i escarnit.

Ja se sap que ara estan entretinguts amb els pactes impossibles i les eleccions de juny i en les conseqüències del degoteig dels papers de Panamà, però si tinguessin alguna filtració haurien actuat. Es per això que molt em temo que el més calent és a l’aigüera… a no ser, però em costa de creure, que el pacte de silenci sigui tan hermètic i la discreció sigui tan absoluta –cosa que dubto en l’àmbit dels polítics i de la política–, a no ser, deia, que ens amaguin l’ou i tot estigui ben travat i a punt pel moment decisiu: dia D, hora H.

En aquest sentit, la proclamació de la República per part del diputat Rufián a Vilafranca del Penedès, amb paraules senzilles però rotundes i inequívoques: “Penedesencs i penedesenques, proclamo la República catalana”, és, potser, una maniobra de distracció per a despistar l’enemic, o bé, un primer assaig, una prèvia, com fan moltes companyies teatrals a comarques abans de l’estrena oficial a la capital.

És possible que, sense pressa però sense pausa, les estructures d’estat estiguin molt més avançades del que sabem, i un dia no llunyà, abans, molt abans dels quinze, setze o divuit mesos promesos –com va passar amb la legalització del Partit Comunista en dissabte de glòria, que els va agafar a tots amb els pixats al ventre– aquest Govern faci un Rufián i proclami. Però proclami, proclami, amb un parell d’ous.

Però ja em permetran que sigui malfiat i ho dubti. Per a mi, tal com pinten les coses i, sobre tot tal com miren, que dels polítics cal fixar-se molt com miren mes que del que diuen, el més calent és a l’aigüera.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,