Tag Archives: Mas

Mala peça al teler

El que m’emprenya no és la sentència condemnatòria a Mas, Ortega i Rigau, el que m’emprenya –i crec que és un sentiment prou generalitzat a Catalunya– és la instrucció del judici. La injustícia d’instrumentalitzar la justícia per causa d’un acte que el govern central, i en general tothom, trobava que era una collonada, una votació de fireta, una mena de consulta de la senyoreta Pepis, amb urnes de cartró, més que res un gest. La sentència –veurem que opinarà el Suprem quan hi apel·lin tant els defensors com els fiscals– ha sigut poc acarnissada en comparació amb el que es demanava, que dos anys d’inhabilitació passen en un no tres i no res i les multes són xavalla en comparació amb les xifres que aquest dies s’esmenten fent referència al cas Palau o al cas (cas? casos!) del 3%. No, això no m’amoïna perquè els condemnats ja es veu que compten amb el suport popular com es va poder comprovar el primer dia del judici que van anar a la vista recolzats per una munió de gent, unes quaranta mil persones crec que es va dir… Que la veritat, a mi em va semblar poca gent comparat amb els dos milions llargs que van anar a votar. Jo m’imaginava que com a mínim sortirien un milió al carrer, com les diades glorioses, i que acamparien al passeig Lluís Companys amb milers de tendes, d’aquestes Quechua que es pleguen i despleguen en un moment i costen quatre rals, que no acabo d’entendre com l’ANC o l’Omnium no les van fabricar ells mateixos amb l’estelada estampada i ara tindrien uns calerons per ajudar a pagar les multes. I jo m’imaginava que es quedarien tots els dies que va durar la comtessa judicial i no els quatre gats testimonials que escridassaven una mica la fiscal Magaldi. Es que en qüestió d’estratègia tinc la impressió que els sobiranistes són uns aficionats, no com els unionistes que van tots a una i fan servir recursos de fons reservats i joc brut i puntada de peu al fetge, que la guerra és la guerra, coi. Aquestes de la CUP, les irreductibles Gabrieles, aquestes que no acaten, diuen, es clar, com que a elles no les han multat ni inhabilitat marquen paquet de desacatament, que així jo també ho faria, doncs la CUP va treure pit i collons enviant tot un President de la Generalitat a la paperera de la història, i així ens trobem, que en lloc de jutjar, inhabilitar i multar tot un President d’un país, que aquest fet sí que hauria significat rebombori i les cancelleries haurien dit mon Dieu o my God o, potser, mein Gott!, s’ha castigat un modest ex-president (i, com de torna, dues ex-conselleres) a qui els dolents li tenien molta mania i molts dels seus, entre una cosa i altra, ja donàvem per amortitzat.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Xoc de trens o…, autos de xoc

Continuo perdut (fa molt temps que ho estic) en el laberint de la relació, diguin-li encaix, diguin-li conflicte, diguin-li xoc de trens que és més èpic i campanut, entre Catalunya i Espanya. Es que un cop destriat el gra de la palla, les notícies més o menys contrastades de les fantasmades i exabruptes de les xarxes socials, la vida contemplativa que practico no em permet anar més enllà d’un suposar. I això no és viure.
La contrarietat constant de les opinions des d’una i altra banda, més el pebre afegit per tuitaires descontrolats fa que a la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern ens sentim empatxats i desconcertats, i massa sovint se’ns enfonsi el terra sota els peus cansats de tant camí que intuïm estèril.
On som? Qui som? Quants som? On volem anar (si es que volem anar tots plegats al mateix lloc)? Amb qui hi volem anar? Volem decidir? Volem acollir? Volem recollir? Volem fugir nord enllà, com l’absolta Cristina, on diuen que la gent és neta, noble culta, rica, lliure, desvetllada i feliç?
Tot això en el terrenys espiritual de les idees i els ideals, perquè si descendim al territori prosaic de la subsistència quotidiana –que algun dia caldria fer-ho perquè això també és política i ja toca– l’home del carrer tant si és becari, com treballador precaritzat, com desesperadament aturat, com pensionista, té molt a dir, molt a témer, molt a patir. (disculpin que no hagi mencionat la dona del carrer, com ara es porta; no es tracta de menyspreu de gènere sinó que dona del carrer sona fatal i no voldria ofendre ningú)
El ball de bastons previ a la gran esbatussada fa anys que dura. Les declaracions ensenyant el llautó de Juan Luís Cebrián a la periodista d’El Mundo (ex-diputada del PP i membre destacada de la FAES) Cayetana Álvarez de Toledo, decorat de fons ben visible al costat d’Arcadi Espada i la fiscal Magaldi al judici del 9-N, on la patum de la transició se suma a l’Alfonso Guerra en demanar l’aplicació de l’article 155 que suspengui l’autonomia en cas de referèndum, la intervenció de la Guardia Civil i ja que hi som, presó per a Artur Mas, ”no anirà a la presó el gendre del Rei?… No hi van ser Mario Conde i Javier De la Rosa?”, són un sotrac més en l’estira i arronsa habitual. “La sang no arribarà al riu –tranquil·litza el guru de l’esquerra aposentada– Catalunya no serà independent. Per tant, els que pugnen per la independència generaran una frustració gran, sobretot entre els propis separatistes… No hi haurà una confrontació violenta. El conflicte derivarà en depressió. Incomoditat. Manca de cohesió social. I això serà dolent per a Catalunya i dolent per a Espanya.”
A més a més, Rajoy a Telecinco, va considerar un disbarat intervenir Catalunya i va fer una crida a “relaxar les coses i apostar per la cordura”.
Coincideix això amb la conferència de Mas a Madrid on, segons El País, organitzador del màster que acollia la xerrada, va dir que a més de la independència i/o l’autonomia hi ha una solució en el mig que hauria de proposar l’Estat.
Òndia! Amb aquesta no hi contàvem a la Llar del Pensionista. Ho hem llegit bé? Una tercera via?
I per embolicar més la troca, mentre Miquel Iceta i el delegat Millo asseguraven que hi ha hagut converses en el nivell més alt, que es diu, la consellera Munté ho ha negat dues vegades abans que cantés el gall (o sigui, La Vanguardia), mentre el gran Mariano –ho dic amb ironia però també amb admiració per la seva original lògica comunicativa– va negar-les: “Si haguessin converses discretes o secretes no ho diria perquè deixarien de ser-ho”.
Pel seu cantó, la CUP ve a dir que a elles els hi porta fluixa si hi ha converses, només els interessa si parlen del referèndum, i el cap de comunicació del Govern comença a parlar d’un exèrcit català.
Saben? Tinc la sensació d’haver-me aturat una estona davant de les Atracciones Caspolino que hi havia a la plaça Gala Placídia per veure com aquests senyors de la política juguen a colpejar-se amb els autos de xoc. I s’ho passen de conya.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,