Tag Archives: mediaset

De Diana Quer a Nàdia Nerea

Suposo que és fruit de la meva incredulitat crònica (que no voldria que s’entengués com insensibilitat davant de les situacions veritablement injustes o dramàtiques) pel que de vegades passo inconscientment per alt algunes informacions que l’instint me les detecta inversemblants. Deu ser degut al pas dels anys, a la impermeabilització professional, a l’absoluta desconfiança en la intangibilitat i a la poca fe en la honorabilitat de l’espècie. El fet és que no em vaig assabentar del cas de Nàdia Nerea fins que vaig llegir a El País el reportatge que desmuntava la història que, segons sembla, havia commogut mitja Espanya. Una història que venia de lluny, que s’alimentava mediàticament des de feia anys, al voltant d’una nena condemnada a mort per causa d’una malaltia rara però que, gràcies al coratge i al sacrifici permanent d’un pare –afectat, a més a més, per un càncer de pàncrees, poca broma– i a les donacions caritatives d’una gentada de bona fe i al fervor confiat d’un petit poble de l’Alt Urgell, la nena seguia viva i empàtica any rere any, com un miracle guanyat al temps i a la fatalitat. Entre Fàtima, el Palmar de Troya, la resurrecció de Llàtzer i la multiplicació dels pans i els peixos.
Suposo que com que no em crec que el món es fes en sis dies ni que la homeopatia vagi més enllà de l’efecte placebo, la història d’aventures mèdiques del pare de la Nàdia Nerea m’hauria sonat a una ensarronada més com tantes en corren per les xarxes socials, ja se sap, persones desaparegudes, gossos abandonats i necessitats d’un amo afectuós, signatures a favor o en contra de situacions o lleis injustes, pregàries encadenades sota amenaça de desgràcies inimaginables, etc. Però acostumats als realitys de Mediaset i als culebrots llagrimers de les altres cadenes , sotmesos als imperatius nadalencs inexcusables de fraternitat i bona voluntat, els col·legues dels mitjans de comunicació, adonant-se que el cas de la Diana Quer s’esllanguia i amb la manca d’informacions i novetats no donava més de sí, es van llençar amb una fe cega sobre la història d’un pare coratjós que sortejava bombardejos a Afganistan, regirava en les coves més inhòspites, concitava l’atenció dels especialistes mundials més prestigiosos vius o morts i viatjava amunt i avall, amb la nena a coll-i-be, del Clínic a Houston passant per Guatemala, l’Índia, Panamà, Rússia, Brasil, Argentina, Finlàndia, Cuba i Xile. Una aventura dramàtica d’aquesta envergadura no es podia deixar passar per alt i d’IB3 al informatius de TVE, passant pel programa d’Ana Rosa que va muntar el show quan la Nadia tenia tres anys i el pare ja l’arrossegava pels platós, o a les llàgrimes de Susanna Griso perquè la nena tenia una nina amb el nom de la presentadora i a El Mundo li tremolava la ma en escriure la història més patètica del món mundial, van encomanar emoció i fraternitat a una munió de col·legues i celebritats de primer i segon nivell que es van posar generosament al servei d’una causa humanitària, amb una nena que es moria pel mig, aconseguint que la ciutadania afluixés la mosca fins obtenir una recaptació digna de la Marató de TV3.
Ara que s’ha destapat l’enganyifa descomunal i que la justícia s’hi ha posat pel mig, tothom es veu capaç d’opinar, de condemnar els babaus que van empassar-se l’esquer i d’estigmatitzar el poc rigor del periodisme d’avui dia. És clar que, un cop a misses dites, tot és més fàcil i evident.
Ho sento però no hi estic d’acord. Cinc minuts de reflexió, un parell de trucades als especialistes i una mica de sentit comú, del senderi de tota la vida, i qualsevol es podia adonar que t’estaven aixecant la camisa. Que el pare coratge no era més que un entabanador.
Als espais “El programa de Ana Rosa” i “Espejo público”, que batallen per ser líders televisius dels matins, encenedors principals d’aquesta foguera de les vanitats, se’ls estava acabant el fuel que els proporcionava el cas de la desaparició de Diana Quer, tractat tan vergonyosament com ho van fer Nieves Herrero i Pepe Navarro quan el crim de les nenes d’Alcàsser, i la patètica història de Nadia Nerea els va caure del cel com el mannà. No era qüestió de desaprofitar-ho.
Sento vergonya i dolor pel comportament negligent de tanta gent. I m’entristeix pensar en Nàdia quan, d’aquí a uns anys, vegi els clips que el seu pare ha penjat en el decurs de tot aquest temps a la xarxa –perquè la xarxa no oblida ni perdona– i com li explicaran el perquè i el com dels seus quinze minuts de glòria mediàtica. Ara bé, no puc negar que el tal Fernando Blanco, o Fernando Drake Blanco Botana, com signa a la seva pàgina de Facebook, és un crack. Si en lloc de forjar una estafa l’haguessin posat al capdavant d’alguna marató, recapta o campanya benèfica de les que es porten per aquestes dates, hauria aconseguit un rècord de recaptació. Les coses com són. Si se’n surt d’aquesta, els realitys de Mediaset l’estaran esperant perquè, al seu costat, el petit Nicolás és un bergant de pa sucat amb oli.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La crida del Senyor

Mediaset, el conglomerat televisiu especialitzat en realitys, del gran hermano de tota la vida als sòmines de mujeres-y-hombres-y-viceversa, va organitzar pel primetime de diumenge a la cadena Cuatro una autèntica marató de la fe catòlica, apostòlica i romana, una vetllada sota pali de tribut a la beateria a base d’estrenar un reality en un convent de monges de cinc estrelles i un documental d’exaltació mística sobre la vida religiosa, que desprenia Opus Dei per les costures (fins i tot sor Lucia Caram, que no se’n perd una, va explicar que provenia d’una família opusdeística…).

Una nit de diumenge completa: abans de l’esoterisme d’Iker Jiménez, doble ració de la fe vertadera on la gràcia –no la santificant, la normal– consistia en escoltar com cinc noies post-adolescents explicaven com havien rebut la crida de Déu que les portava a tastar ls vida conventual-

Lògicament, els columnistes, que no necessitem excusa ni motiu, gairebé, per a llençar-nos com a hienes sobres les despulles dels creients i les creences, especialment les de flaire catòlic, que les islàmiques ens fan xiular i mirar cap a un altre costat, oi?, s’han dedicat a fer conyeta sobre la manera de rebre la trucada de Déu, per part de les cinc candidates a possibles novícies, que les hi va encendre la vocació religiosa, si només traspassar la porta del convent les hi van requisar el mòbil i les pobres van agafar un disgust pitjor que si les haguessin deixat en calces i sostens davant de l’audiència.

Analitzant les explicacions que donaven sobre la crida del Senyor, vaig recordar las d’un personatge d’una novel·la meva publicada fa uns quants anys –disculpin la immodèstia de l’autocita, però és que va que ni pintat–titulada “L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments”, que li justificava al marit perquè se’n va de monja a les missions:

“… Va apagar el Chester. Va tirar el cap enrere, com desentumint-se, al mateix temps que provava de recordar el punt en què havia quedat la conversa amb la seva dona.

-O sigui que… vas veure a Déu, no?

-Sí. Ja sé que no t’ho creuràs, però el vaig veure. El vaig tenir tan a prop com et tinc a tu ara.

-I com saps que era ell? Portava triangle? Com el vas reconèixer?

-Vinga, Fèlix. Aquestes preguntes no tenen cap sentit. Quan veus Déu saps que és ell.

-Sí, però els jardins estan plens de tios estranys a les nits. Et podies haver confós.

-Es nota que no has vist mai Déu, però jo sí. No hi ha tanta gent que hagi tingut aquesta sort, saps?, però jo sí, jo sí. Estic atordida, indecisa, desesperada… –els ulls de la Laura van començar a brillar-li d’una manera especial i una llengua de foc, com una flameta de càmping gas, se li va posar damunt del cap–… i aleshores se’m va aparèixer. Omnipotent, misericordiós. No s’assemblava a res ni a ningú. Era una llum blanca en la foscor.

-Però, se’t va presentar? Et va dir: hola, sóc Déu? –va inquirir en Fèlix des de l’agnosticisme que li era característic.

-I on diu que va passar, senyora? –va preguntar en Ramiro, el xofer, vivament interessat.

-Als jardins de l’Estatut, l’antic parc d’Educación i Descanso… Fèlix, m’has de creure. Em va obrir els ulls, em va mostrar el camí, em va dir: descalça’t i segueix-me.

-I on vau anar? –va afegir Fèlix, cada cop més preocupat per si la llengua de foc podia arribar a prendre el sostre de l’automòbil.

-No. Es referia al futur, a d’ara endavant. No és que hagués de treure’m les sabates, és que ho haig de deixar tot i seguir-lo. Comprens què significa tot això? Seguir Déu!

-Però podria tractar-se d’un impostor, Laura. S’han donat casos…

-Tu no pots entendre-ho perquè vas perdre la fe de molt jove. Però jo no. Jo crec. He pecat molt, tu ho saps, però Déu m’ha estès la mà i jo el seguiré. Mai tindré una altra oportunitat i tu n’hauries d’estar content.

-Però Laura, jo t’estimo. Per Déu…

-Sí Fèlix. Per Ell, amb Ell i en Ell… Vaig a fer-me monja. Avui mateix me’n vaig cap a les missions.”

Juro que no m’he enganxat mai a un reality. Però si Telecinco, o Mediaset, o com li vulguin dir, fa un pas endavant i n’emet un que es digui “Monges i capellans i viceversa”, jo, que estic immers en la vida contemplativa, no me’l perdré. Per caspós que resulti. Però si hi ha vegades que miro la 13, la dels bisbes…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,