Tag Archives: Memòria Històrica

Y no estaba muerto, no, no.

Sento una gran pena, no exempta de comprensió, per aquella bona gent, il·lusos al cap i a la fi, que el 20 de novembre de 1975 van destapar l’ampolla de xampany que portava un temps guardada a la nevera, per celebrar la defunció de Franco. Van destapar l’ampolla, van omplir les copes i les van fer entrexocar, brindant, potser, amb la famosa dita: muerto el perro, se acabo la rabia. Quin error! Ni Franco ni el franquisme estan morts i la ràbia continua escampant-se, encomanant noves generacions que només coneixen tot allò per la fanàtica cridòria dels seus ancestres.

Pels pobles d’Espanya encara hi ha simbologia franquista i carrers amb noms que remeten al Movimiento, al cop d’estat del 36 o a la prolongada i asfixiant dictadura. I sempre sorgeixen impediments, amb excuses de tot tipus, algunes encobertes i d’altres més descarades, per evitar que la iconografia s’elimini d’una punyetera vegada. La llei de la Memòria Històrica, que va ser un intent per restituir legalitats robades a cops de sabre i de creu, per fer una mica de justícia amb els ajusticiats, per a pal·liar tant dolor que la repressió va provocar en milers de famílies, ha ensopegat una i altra vegada amb les mateixes pedres, ja siguin del Partit Popular, alguns dels quals representants han ultratjat els vençuts amb burles i insinuacions miserables impròpies d’un polític en democràcia, ja es diguin, directament i orgullosa, i sense cap mena de complex, franquistes. I/o falangistes.

El recent escàndol del Ducat de Franco, el de Carmen Martínez Bordiú heretant el títol vergonyant que la converteix en Gran d’Espanya amb la complicitat i la signatura d’amagat de l’exministre Català i la Corona mirant cap a una altra banda, és una mostra més que no era mort, no, no. I, què em diuen de l’assumpte de l’intent d’exhumació de les restes del dictador de la seva tomba del Valle de los Caídos per part de l’agosarat –almenys en aquest afer– Pedro Sánchez, que xoca frontalment amb les excuses legals de la família, que es nega a recollir les restes, que què cony s’han cregut? I què pensar de la resistència numantina davant del projecte de transformació de l’esmentat Valle de la creu mastodòntica, davant la qual, el cap de setmana passat, una munió de francoadictes es van reunir, es van manifestar, van victorejar al dictador i van cantar, braç enlaire, el caralsol? I què opinen, en aquestes alçades de la vida, de la inconcebible existència subvencionada de la Fundació Francisco Franco? El que dèiem: que no era pas mort, no, no.

Els que argumenten que això ni a Alemanya ni a Itàlia –que van tenir líders facciosos, cosins germans de Franco– seria possible, el de la pervivència de noms i símbols, el del manteniment de títols hereditaris, el de la fundació i el mega mausoleu, és perquè desconeixen la idiosincràsia espanyola i semblen ignorar que mentre els seus col·legues feixistes van perdre la guerra i van morir violentament, Franco la va guanyar, va governar gairebé quaranta anys entre aclamacions i cridòria enfollida, va morir cristianament al llit i va ser profusament plorat per una majoria de gent del carrer. Els del xampany i el brindis eren molt minoritaris.

Franco, el franquisme i el patriotisme joseantoniano no van ser ni són un bolet estrany sorgit conjunturalment en un bosc tranquil. Franco, el franquisme i el patriotisme joseantoniano pertanyen a l’ADN secular espanyol de gran part de la ciutadania. . Com el fanatisme catòlic-apostòlic-romà, les seves beateries i les seves mostres pintoresco-folklòriques de fervor popular. Com els jocs i celebracions amb bovins. Com l’all a la cuina.

En aquesta línia, i encara que em sàpiga greu acceptar-ho, cal donar-li la raó a Pilar Gutiérrez, filla de ministre del dictador, quan afirma que el franquisme no és residual, perquè hi ha una majoria d’espanyols que segueixen respectant a Franco. La líder del Movimiento por España va muntar el recent sarau del Valle de los Caídos, que van batejar com pelegrinatge nacional patriòtic-religiós “per demanar a Déu, per intercessió dels sants i màrtirs allà enterrats, que impedeixi l’espoli que els rojos pretenen perpetrar, contra tota legalitat “, perquè, segons el seu parer, hi ha milions de patriotes amenaçats pel govern socialista amb robar als espanyols dos dels seus herois més insignes: Franco i José Antonio.

Li atorgo, fins i tot, el benefici del dubte raonable al nou habitant de la Moncloa, però, permeteu-me una actitud d’absolut escepticisme, d’incredulitat basada en el que ja se sap i en el tarannà d’un gran percentatge del paisanatge hispà.

I és que, reconeguem-ho, una bona part d’Espanya (i no només la que badalla) i Pilar Gutiérrez són així. Amb aquesta fe supersticiosa indestructible i aquesta inconfusible sentor a all.

Anuncis
Etiquetat , , , ,