Tag Archives: Miguel Ángel Blanco

Un altre dia gris a Madrís

“...Un home gris, malcarat, bastant trist
va arribar no diré d’on,
tant se val, tot és món…
…Va donar-me un paper gris, bastant trist,
però com que no sé llegir,
«tant se val», li vaig dir…
…Aquell era un dia gris, bastant trist
i jo em trobava a Madrís,
tant se val, no és París…”

Aquestes són estrofes d’una cançó de Francesc Pi de la Serra publicada en un àlbum de l’any 1971 que descriu amb molta conya les vicissituds patides després d’una actuació a Madrid. Un policia –en dèiem un gris– li lliura una citació. Ho explico per mostrar que en ple franquisme i amb moltes dificultats que els organitzadors havien de salvar i sempre amb l’ai al cor fins l’últim moment, no fos cas que arribés la prohibició poc abans de començar, i vigilats per la secreta per tal que no se’ls acudís cantar una de les cançons no autoritzades –sovint amb criteris poc entenedors perquè els designis dels censors eren inescrutables–  o parlar més del compte entre cançó i cançó; en ple franquisme, dic, i en els primers anys de la transició es cantava amb assiduïtat en català a Madrid.

M’agradaria explicar-li cara a cara a José Antonio González de la Rosa, president del Partit Popular i Regidor a l’Ajuntament de Moratalaz, un paio jove, d’uns trenta i pocs anys, es veu que fins i tot amb estudis, que ha posat el crit al cel perquè sembla ser que la colla de l’alcaldessa Carmena ha programat a Moratalaz, amb motiu de les festes, un concert gratuït del grup valencià Zoo.

En González, cognom de gran actualitat al PP madrileny, ha fet unes declaracions al digital del gran, què dic gran, de l’incommensurable Eduardo Inda denunciant l’abús i el malbaratament de diner públic amb un concert d’uns esquerranosos (i chavistes molt probablement) que fan servir el nom de País Valencià per parlar de la Comunitat Valenciana. “Em pregunto quants veïns de Moratalaz consideren que la Comunitat Valenciana és un estat i quants entenen el que aquesta nit cantaran aquests senyors? –ha declarat sense manies l’interfecte– …Totes les lletres són en català. Això és una clara provocació“.

Al mateix temps que m’assabento de la magnitud de l’estupidesa del noi de Moratalaz veig desfilar per la tele una colla d’ex-ministres d’Aznar com són Francisco Álvarez Cascos, Javier Arenas, Ángel Acebes, Rodrigo Rato y Jaime Mayor Oreja declarant en el judici del cas Gürtel. Una colla d’ignorants manifestos, però no ignorants com a sinònim d’analfabets sinó ignorants perquè s’han afartat de repetir la trilogia emblemàtica “no lo sé / no me acuerdo / lo desconozco”, tan recorrent en aquest tipus de judicis.

La ignorància de González de la Rosa és de l’altra mena. Ignora el que explicava jo al principi, que durant el franquisme i la transició Raimon, Maria del Mar Bonet, Quicu Pi de la Serra, Lluís Llach, La Trinca i molts d’altres actuaven amb èxit a Madrid (jo hi era). I nosaltres, quan fèiem “Popgrama” i/o “Musical Express”, per la que ara és La 2 de TVE, convidàvem a actuar amb regularitat aquests i altres noms que cantaven en català. Perquè en l’àmbit del pop més comercial ningú a la meseta s’esquinçava la indumentària quan un cantant com Andrés do Barro, entre Juan Pardo y José Luís Perales, per entendre’ns, cantava en gallec. O Serrat arrasava a tot l’estat amb “Cançó de matinada”. Recordo un capítol de la primera o segona temporada de “Cuéntame” que volia retratar els temps del franquisme i la resistència clandestina, on es recreava un recital d’en Llach en un local parroquial del barri de ficció de San Genaro de Madrid.

Quan de mal ha fet el PP en la interrelació de les cultures de l’Estat. Quanta merda han escampat. Quanta mesquinesa… Recordo un altre dia gris a Madrís. Setembre de 1997. Homenatge multitudinari al recentment assassinat Miguel Ángel Blanco. No sé qui va enredar Raimon a participar-hi (bé, sí que ho sé però no ve al cas). Entre mig de Raphael, Los del Río i Perales, entre molts altres, surt Raimon i explica que cantarà en català –primera sonora esbroncada– la cançó “País Basc” que, informa, va ser prohibida moltes vegades durant el franquisme –esbroncada amb xiulets encara més gran que no va parar en tota la cançó i que es va refermar de forma estrepitosa en marxar Raimon de l’escenari.

Tan galdós va ser el comportament de bona part del públic que José Sacristán –que també va ser escridassat quan recitava Bertolt Brecht dient-li “comunista! comunista!”– s’adreçà a l’audiència: ”Això és un acte per la pau i la llibertat. I no sé –aleshores va aixecar molt el to– des de quin estrany sentit de la llibertat es xiula algú que canta en el seu idioma”.

D’això…, com anava allò que va dir Pedro Sánchez sobre si Espanya era anticatalana? Ah, que no ho era. Entesos.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

La mirada d’aquell que està en possessió de la veritat

Jo no vaig veure l’entrevista de Jordi Évole a Arnaldo Otegi. Va ser una opció conscient i voluntària. A mesura que han anat passant els dies i que s’ha multiplicat la polèmica pel fet periodístic i pel contingut de les declaracions, encara em reafirmo més en la decisió que vaig prendre, i això que en diversos moments he estat a punt de caure en la temptació: entrar a la pàgina de la Sexta i clicar.

Vagi per endavant que recolzo personalment i professional la decisió del col·lega de fer-la perquè jo, en el seu cas, l’hauria fet. Serrant les dents, empassant saliva i preparant-la a fons. Actualment Évole és el millor en el seu gènere i està plenament capacitat i moralment autoritzat. Però jo, que sóc, com he repetit des d’aquest blog, a la fase còmoda de la vida contemplativa, estic totalment en el meu dret d’estalviar-me el discurs de l’Otegi i no haver de suportar aquella mirada que t’intimida perquè t’està indicant que és ell qui està en possessió de la veritat absoluta. Aquesta mirada perdonavides de molts predicadors religiosos, professionals de la política, comunicadors i/o opinòlegs i entrenadors de futbol, entre altres espècies, que pretenen que combreguis, imbècil de tu!, amb rodes de molí. Per sort, una de les característiques de l’home –de l’home i de la dona, es clar,  dels bascos i les basques, com diria Otegi, de les persones i els persons–, una de les virtuts diferencials inherents a l’espècie humana és la infinita capacitat d’estar equivocat.

Sentir l’Arnaldo Otegi explicar, segons llegeixo als resums, que quan ETA tenia segrestat Miguel Angel Blanco amb l’amenaça seriosa d’executar-lo, ell estava passant “un dia normal” al la platja de Zarautz amb la seva dona i els seus fills, i quan se li pregunta que com és que no va fer res per evitar-ho  la resposta és que “alguna iniciativa va haver-hi”, els budells se t’han de remoure davant del televisor. I més encara si, pel que fa a l’atemptat d’Hipercor, que es va produir pocs mesos després que Herri Batasuna aconseguís molts milers de vots a Catalunya, diu que “la intenció no era matar, sinó causar destrosses materials”. En uns grans magatzems? En horari comercial, un tarda de divendres?

Mirin. Jo feia el programa de la tarda a Catalunya Ràdio el dia de l’atemptat dels 21 morts i 45 ferits. I no oblidaré mai aquella emissió, connectant amb la mòbil desplaçada als llocs dels fets i sentint els companys explicar el terror infinit. Anys més tard, en programes que he fet a TV3, com “Cas obert” o “Temps era temps” he parlat abastament del que va succeir amb testimonis de primera mà. I no oblidaré –com oblidar-ho!– la història de l’home que va recórrer Barcelona, d’hospital en hospital, aquella matinada, preguntant desesperadament per la seva dona i les seves dues filles, mortes les tres per l’explosió.

“La intenció no era matar, sinó causar destrosses materials”.

L’home que diu això és el que surt de la presó amb un pin de l’estelada al trau, imagino que per deixar palès el seu recolzament al procés d’independència de Catalunya i per agrair l’abraçada que quatre catalans il·lustres li van anar a fer perquè, des de sempre, una part del nacionalisme català ha manifestat la seva fascinació pel basquisme, en qualsevol de les seves manifestacions. Qualsevol. Fascinació, enlluernament, idealització (diguin-li, com vulguin) que ha rebut, per cert, molt poca reciprocitat. Ja ens entenem.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,