Tag Archives: montilla

Manifest de jo tot sol

Tenint en compte que una de les coses que he temut més a la vida ha estat el gregarisme i que, potser per això, sempre he tingut la sensació de no pertànyer a la tribu i crec que la tribu també considera que no hi pertanyo, doncs tinc el tipi plantat al bell mig de la pradera i els veig passar decorats amb les pintures de guerra o els veig ballar la dansa del sol que, com se sap, dura uns quants dies i a vegades els hi envejo la fe en creure que la unió fa la força i que com més serem més riurem, però que el meu irreductible escepticisme em retorna sense contemplacions a la realitat i a l’anar per lliure, he decidit també jo fer un manifest per a mi sol en el que només hi cabo jo perquè no tinc la pretensió ni les ganes que s’hi adhereixi ningú, ni intel·lectuals, ni artistes plàstics, ni cantautors, ni taxidermistes, ni catedràtics, ni novel·listes, ni tertulians, ni foniatres, ni notaris. Heus ací un Manifest de jo tot sol, fruit de les circumstàncies que estem vivint, de l’embolic en que ens hem/han ficat, de la reacció desesperada dels comanxes que només serveix per atiar la foguera de la desafecció que ja anunciava Montilla President, i de la convulsió que no para i espera’t.

Per tot això MANIFESTO que:

1.– No estic d’acord amb els que critiquen l’espectacle que va oferir el parlament aquells dos dies de setembre en que es va aprovar la convocatòria del Referèndum i la llei de transitorietat. Cert i ben cert és que es van passar la pròpia norma estatutària pel forro i això és lleig i no gaire democràtic però i l’entretingut que va resultar? I la divertida imatge de l’atabalada Presidenta caçant papallones? I l’impagable Garcia Albiol que em produeix només veure’l dempeus, sense necessitar que parli, aquell mateix efecte sorneguer que em produïa Joan Capri només aparèixer a l’escenari? Però no havíem quedat que en política, el fi justificava els mitjans? Sinó, de què, des de territori comanxe, envien l’avançada fiscal i judicial i fan com si manessin en les nostres vides i hisendes amb desvergonyiment colonial?

2.–No estic d’acord en ballar al so que marquen els tambors de les Gabrieles ni de tenir com aliat al País Basc l’Otegi i la seva tribu. mentre aquell poble germà que tant havia lluita i matat per la seva independència amb l’enlluernament dels nostres babaus, xiula i mira cap a una altra banda, oi Lendakari Urkullu?

3.– No estic d’acord en apostar per una república plena d’incògnites. Si serà laica, aconfessional o montserratina. Si tindrà exèrcit de lleva o professional o a la original manera suïssa. Si hi ha un pla pensat per quan es retardi –i potser més del compte– l’entrada a la UE. Si s’ha pensat seriosament i no de manual bonista el tema de la immigració. Si, a part de les “estructures” s’ha discorregut quin estat volem. Perquè si la opció és l’antisistema com a sistema, el patriotisme d’ERC i la resta ja se’ns donarà com afegitó o la concepció heretada del pujolisme i el que ha penjat d’aquella etapa, jo m’arrauleixo.

4.– Però encara estic menys d’acord en el paper que està jugant el marit de la Letizia Ortiz que sembla que li hagin donat a l’esmorzar, liofilitzat i barrejat amb la llet, el llibre Formación del Espíritu Nacional, quan ara seria el moment de reivindicar-se i gestionar una concòrdia i demostrar que no li cal seguir resignadament la vella ruta que li va explicar el papà.

5.–Més vergonyosa és, també, la insuportable lleugeresa del ser anomenat Rajoy que s’ha passat els anys seguint les instruccions del mestre difunt –“haga usted como yo, no se meta en política”– i ara, a corre cuita, quan veu que ho té perdut faci el que faci, ara o d’aquí a un temps breu, ha volgut fer-se el milhomes i ha amenaçat: ”Nos van a obligar a lo que no queremos llegar”, quan ja ha enviat el setè de cavalleria a buscar paperetes i papers propagandístics fent veure que defensa la voluntat del poble. Ell!

Per tot això, perquè el status quo actual ha esdevingut insuportable, perquè és imprescindible saber d’una punyetera vegada quants som i quants són i que som i què són  i per les putades del PP des del dia que va endegar la recollida de signatures contra l’Estatut per a il·legalitzar-lo –“firme contra Cataluña” deien els mal nascuts– fins a deixar podrir la situació, en mig d’un fangar de corrupció i buidatge de les minses guardioles d’estalvi dels conciutadans, el sota signant, que soc jo, vell progre, escèptic i de tornada, que es clar que ha lluitat per les llibertats contra el franquisme, que ha viscut en carn pròpia la censura i la habilitat per esquivar-la i la manca de llibertat d’expressió, que creu fermament en la possibilitat de la convivència tant si fem una vida en comú com si ens separem de mutu acord i respectant-nos, anirà a votar el u d’octubre, sortejant la vigilància si s’escau, amb aquell regust de clandestinitat dels vells temps. I ho faré, més que per recolzar una república catalana que no tinc clar com serà i això em preocupa molt, per dir-los-hi a aquella colla de funcionaris, virreis de pa sucat amb oli i brunetes mediàtiques que ja n’hi ha prou i que no tenim por.  (I que si la tenim fem veure que no passa res).

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

La teoria de l’agent doble

A part de l’impagable i emocionat discurs de Rajoy des del balcó de la victòria –“…me dicen aquí que recuerde que hemos ganado las elecciones… Bien, oye, hemos ganado…, oye, es verdad…”– i de la convicció que Espanya per essència, història i idiosincràsia és de dretes i que, majoritàriament, ha interioritzat la doctrina d’aquella assignatura demolidora del meu batxillerat que es deia FEN (Formación del Espíritu Nacional), els col·legues de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern, entre partida de dòmino i carajillo de rom Pujol, obvien l’eliminació de la Roja i parlen de que Catalunya, pel que es demostra en les dues darreres conteses electorals, és cada cop més diferent i sobre tot, i això és el que m’apassiona i el motiu d’aquest modest post, parlen de la suggestiva teoria de l’agent doble en el cas de les converses gravades entre el ministre Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso.

Fa dies que en Rosselló, un jubilat que va ser a Convergència des dels anys de la fundació i empedreït lector de novel·les de John Le Carré, tot s’ha de dir, ens dona la murga amb la teoria de l’agent doble que volia portar a la ruïna al pobre Fernández, el ministre de l’interior, i a tot el Partit Popular, posant-li paranys constants que els deixessin en evidència i provoquessin l’escàndol definitiu que els fes plegar a tots.

Segons Rosselló, en Daniel de Alfonso era un doble agent. Un patriota català, un home d’absoluta confiança d’Artur Mas, que es veu que el va posar, i director a l’ombra de l’ACI (Agència Catalana d’Inteligència), inexistent oficialment però que ja funciona en la part obscura del Govern,  dins de l’àmbit de les estructures d’estat que s’estan posant en marxa sense fer soroll i mig d’amagatotis.

La teoria de l’agent doble que propaga en Rosselló, a partir de les extenses converses que va publicant el digital Público, ve a dir que De Alfonso li va deixar anar munició per tal que el ministre, amb l’ajut de fiscals, jutges i equips especialitzats policials d’investigació i, per suposat, la complicitat d’uns quants periodistes de la caverna, el nom dels quals citen amb claredat meridiana, anés ficant la pota una vegada darrera l’altra. Que li va deixar anar corda, molt corda, perquè s’entortolligués i es pengés ell mateix. De fet, l’embolicada que li va fer amb el cas dels presumptes milions a Suïssa de l’alcalde Trias, que va deixar el ministre amb el cul a l’aire, n’és una bona prova de per on anaven els trets. I les intrigues que li filtrà sobre Convergència. I la presumpta prevaricació d’Homs. Tot plegat, indicis molt febles per tal que la gent del PP i acòlits la vessessin públicament. És la clàssica estratègia de l’agent doble, m’insisteix el meu interlocutor en acabar el segon carajillo.

–No et sembla exagerada –justifica en Rosselló– aquesta permanent afirmació d’espanyolitat per part del cap de l’Oficina Antifrau? Oye, que yo soy español, repeteix a les gravacions. Es tracta d’un recurs molt típic dels agents dobles.

No m’acaba de fer el pes, li dic. De Alfonso és madrileny. A més, el tracte amb els parlamentaris catalans va ser molt fatxenda.

–No et confonguis –manté en Rosselló–, De Alfonso és jutge i fa servir un to professional característic dels jutges espanyols. I pel que fa a l’origen no català, el General Villarroel, tot i haver nascut a Barcelona, era d’origen gallec, i Carod Rovira, fill de guàrdia civil, era d’origen familiar aragonès, i el president Montilla es nascut a Iznájar. Els patriotes catalans neixen on volen, com diu l’acudit. A més, Daniel de Alfonso va ser condecorat pels Mossos d’Esquadra, la nostra policia. Tot  i sabent que era el seu suïcidi professional i el final del seu futur com agent doble, De Alfonso ha preferit fer l’últim servei a la causa sobiranista lliurant les gravacions i aixecant l’estora. El que jo et dic, un patriota.

Concloc que al Rosselló se li ha anat la pinça. L’acudit va sobre els bilbaïns, penso, però m’ho callo. I no deixo de pensar en l’àngel Marcelo que sempre ha tingut cura del ministre, com és ben sabut, i en les eleccions del diumenge li va afegir un grapat de votants a Barcelona.

En fi, la teoria del doble agent és una anada d’olla, una xorrada de cafè, una especulació de jubilats ociosos, però…, mola, eh?

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , , , ,

Jo mateix

He treballat gairebé 50 anys en l’ofici de periodista fins que el 31 de desembre de 2014 vaig decidir jubilar-me perquè em tocava sobradament per edat i, sobre tot, per desempallegar-me d’una darrera feina tòxica  –no confondre feina amb ofici– en la que m’hi havia deixat la pell, el duodè sencer, un bocí de pàncrees i alguns menuts personals no menys estimables.

Després d’una mica més d’un any de desintoxicació professional, d’escoltar atònit com sona el món i mossegar-me la llengua, he decidit obrir sigil·losament aquest blog per a poder-hi dir la meva sense que cap col·lega opini que li he pispat feina i ingressos i gaudint de la llibertat que t’atorga el no ser sota l’aixopluc de cap grup mediàtic públic o privat. Sóc un jubilat i, com a tal, em dedico i vull dedicar-me a la vida contemplativa, com indica el subtítol d’aquest blog.

Com a periodista, i dins de l’àmbit que vaig escollir, que no ha estat pas el de corresponsal de guerra, no vull enganyar ningú, he fet i he viscut gairebé de tot. He conegut la il·lusió dels inicis de nous projectes de premsa, ràdio i televisió, he estat modestament reconegut amb premis i honors, (tan és així que la Generalitat del president Montilla em va lliurar la Creu de Sant Jordi i, el que és millor, no l’he he hagut de retornar), he publicat un parell de novel·les i alguns altres llibres professionals, he fet una pel·lícula amb Francesc Bellmunt sobre Canet Roc de 1975, he entrevistat tot Déu d’aquí i de fora, i quan dic tot Déu vull dir tot Déu, i quan dic entrevistar vull dir entrevistar (res a veure amb fer preguntes o gracietes), he vist i escoltat concerts de rock inimaginables, he sentit blues negre-negríssim a les entranyes de Chicago, m’he empassat el festival de l’illa de Wight del 70, li he fet una entrevista a Mick Jagger que mai van deixar emetre a televisió i, per altre banda, em sento orgullós d’haver incorporat l’strip-tease als talk-shows de la televisió pública espanyola amb la naturalitat més absoluta (es clar que eren altres temps)-

Però de tot plegat, sobre tot per a un paio que com jo que ha tingut en la música uns anys clau de la seva carrera, guardo el millor record, el moment inesborrable, aquell que dius, molt satisfet, valia la pena!, en la mitja hora que una tarda de febrer vaig passat, assegut al piano, al seu costat, en el saló de casa seva, veient, de fons, pel finestral de jardí, la imatge del Corcovado amb Antonio Carlos Jobim. Jo demanant-li el bo i millor del seu repertori –que si la garota d’Ipanema, que si desafinado, que si la samba d’una sola nota, que si wave–  i ell complaent-me i jo al·lucinat, no creient-mo.

N’he viscut molts de moments semblants, qüestió de feina, però cap, cap com aquest…

Ah, i de petit, durant vuit anys, vaig ser alumne dels Maristes de Sants.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,