Tag Archives: Montoro

A la seva esquena, Mariano!

Crec que és el meu deure, com a ciutadà de bé, avisar-lo, Presidente, de la que li caurà al damunt. Potser vostè no ho acabi d’intuir ben bé, perquè, segurament, entre el fúting amb fre del matí i la lectura del Marca, se li passa el temps que no vegis, però a la seva esquena hi ha una legió de jubilats i pensionistes que li tenen ganes; a vostè i als insensats del seu voltant que li riuen les gràcies i no deixen de posar llenya al foc amb les seves declaracions provocadores.

Mariano, cregui’m, que els pensionistes tenen molta mala llet. Estan tan fotuts i tenen tan poc a perdre amb la miserable almoina, que no li perdonaran, per anys que visquin, que s’hagi fos el fons de les pensions i els doni una dativa propina mesquina del 0’25% d’augment quan l’IPC puja el que puja. I avui en dia viuen anys i més anys i el ressentiment no s’esvaeix. I encara que alguns estan xungos i, malauradament, no se’n assabenten, la majoria mantenen la lucidesa i el sentit comú i no perdonen que es passi el dia venent que l’economia va de puta mare i ells en la misèria. Estan escaldats i en les pròximes eleccions no els comprarà el vot amb un passeig en autobús i un entrepà. I molt menys amb una promesa del tipus pastanaga de Montoro, perquè ja no se’n refien. O és que no li han passat les imatges de l’altre dia quan es van manifestar en massa a quaranta ciutats d’Espanya i amb una cara de cabreig que ni li explico? Li aconsello que estigui atent, que vagi en compte, que vigili sobretot l’esquena perquè vindran per allà.

Observi, Mariano, que els jubilats no són com els catalans que els hi claves una estomacada i una altra i una altra encara i, com van de pacifistes, posen l’altra galta i et faciliten la repressió que és un contento. I com són multitud, una milionada, els piolins s’ho passen pipa amb les porres i les bales de goma jugant al pim-pam-pum amb ells. Això sí que és entretingut i li proporciona molta gresca, molta munició per a la seva parròquia. I, per si amb això no n’hi hagués prou, quan els seus amics de la jurisprudència acollonen els seus líders i els amenacen amb la presó, confessen que tot plegat no anava de veres, un gest per quedar bé. Que a ells la Constitució els cau simpàtica i el 155 és estupend i que, per descomptat, l’acaten, només faltaria. Com molt bé va dir en el seu moment, “els catalans fan coses”: es pengen un llacet groc al pit, una cucada, es manifesten tranquil·lament amb la seva família i els nens, coregen “independència”, amb accent a la à en el minut 17 i 14 segons en cadascuna de les parts del partit del Barça al seu estadi, embogeixen colpejant cassoles, i si un dia els dóna el rampell, et munten una mani fent el pi. Fan coses, vostè ja ho sap. I quan la seva vicepresidenta/virreina Soraya es vanta d’haver escapçat el procés, a l’estil Salomé, ho entomen sense fer escarafalls. Són les seves coses, què li haig d’explicar. Però vostè a la seva, Mariano. Ni s’immuti (a vostè li ho diré!). Vostè als seus purs, al seu Marca i a practicar l’estaquirot, convençut que qui dia passa, any empeny, que diuen ells en la seva llengua vernacla, i que mai més la raó derrotarà la força (què babaus els qui pensen el contrari , oi vostè?). Així que llenya al mico, que és de goma…, i a sobre català. A por ellos, oé.

Però els jubilats i pensionistes no van d’aquest pal, ni somniar-ho. Aquests són com els zombis del “Thriller” de Michael Jackson, surten de sota de les pedres i porten reflectida la ira en els seus rostres. De patir, d’aguantar, de que se’ls rifin i se’ls riguin a la cara.

I no se li acudeixi enviar-los-hi la Soraya (Sáenz de Santamaría, no se m’enfadés pas) perquè els renyi amb aquest to perdonavides que acostuma, perquè aquests la tornen feta un nyap  i amb els cabells esvalotats.

Miri vostè, ja sé que fa mandra, però això cal prendre-s’ho seriosament. És el seu gra al cul al final del seu periple. Ja he llegit que el seu ministre d’Hisenda està rumiant un apanyo, però més val que l’avisi que el personal no està per malabarismes ni estratagemes. S’ha abusat massa de la retallada i els jocs de mans pel que fa als temes socials, fent volar coloms amb el truc dels plans de pensions, el retard de la jubilació i la congelació de les pujades referides a l’IPC. Ara toca donar la cara, sense subterfugis ni bajanades. Perquè, com va deixar anar per la tele un pensionista cabrejat, no es tracta de comprendre que hi ha massa jubilats per tan pocs treballadors. Es tracta que hom ha cotitzat durant més de quaranta anys i aquests diners que li regategen de la pensió són seus. O com va tuitejar Errejón, “assegurar les pensions dels nostres fills i nétes passa perquè el PP deixi de saquejar la guardiola de les pensions i els bancs tornin el deute pendent que tenen amb la ciutadania“.

O s’ho pren seriosament i rescabala als pensionistes de tant desgavell o les pensions seran la seva tomba (política, és clar, no em mal interpreti).

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Gent de missa

La nota manuscrita atribuïda a Marta Ferrusola en la que, en la seva condició de mare superiora li demana al mossèn que traspassi dos dels missals de la seva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia, i que ha estat interpretada pel fiscal (i així li ha fet saber al jutge De la Mata) com una ordre a la Banca Reig d’Andorra perquè li traspassés dos milions de pessetes al compte del seu fill l’any 1995, ha estat acollida amb un gran rebombori, podríem assegurar que ha estat una actuació de traca i mocador, perquè tant els uns com els altres s’han afanyat a sucar-hi pa i a fer-hi aportacions afilant l’enginy per posar-se a l’alçada de l’abadessa que des de sempre ha donat mostres fefaents de fe catòlica i sentit de l’humor sintetitzat en aquesta peça antològica que han reproduït els diaris (matisant que conté moltes faltes d’ortografia impròpies d’una primera dama). Es possible que vostès estiguin molt emprenyats pel que desprèn l’escrit presentat como una prova més del presumpte frau familiar, però no em negaran que els nostres corruptes tenen molta més conya que els seriosos corruptes messetaris, tan repentinats i tan solemnes. L’estirabot de la mestressa de Catalunya té més a veure amb la tradició irònica catalana de Pitarra, Rusiñol, La Trinca, La Cubana i Polònia, que no pas amb la circumspecció dramàtica dels Rato, Bárcenas o González. Aquí som tan corruptes com allà, però estaran amb mi que els nostres corruptes li posen més imaginació i desvergonyiment. La sorpresa arriba quan la penya dels Pujol, a través dels seus advocats, projecten l’ombra del dubte sobre l’origen i la veracitat del document de la mare superiora. Vist el que hem vist, de la mateixa manera que no posaria la ma al foc per presumptes corruptes, tampoc no ho faria per fiscals, jutges, policies, polítics i informadors, tot plegat una descomunal ensarronada per a mantenir un sistema que s’aguanta amb fils. Aquest és un país tan destarotat que fins i tot les mentides poden arribar a ser mentida. País de l’embolica que fa fort. País de fireta. Però al mateix temps, i pel que es veu, país d’una consolidada fe cristiana incorporada tant en el tarannà com en els costums, per tant no em sorpren que la senyora Pujol s’arrogui el paper de mare superiora i recorri a l’argot clerical per a transmetre missatges xifrats…, fàcilment desxifrables per la seva obvietat.

La família Pujol ha estat des de sempre una família cristiana. Diria jo que, en els bons temps, exemple de família cristiana. El pujolisme no ha sigut més, però tampoc menys, que una adaptació nacionalista de la Democràcia Cristiana amb qui es va federar per aconseguir homologació internacional. “Catalunya serà cristiana o no serà”, que diuen que deia el bisbe Torres i Bages encara que no n’ha quedat constància enlloc, va ser punt de partença de l’engatjament polític de Pujol quan va fundar Crist i Catalunya que es va convertir després en Catalunya Cristiana. L’Església Catòlica ha estat omnipresent en els dos bàndols de la guerra civil espanyola i, per suposat, en l’evolució de la Catalunya post-franquista. De les essències de Montserrat a l’obrerisme de la parròquia de Sant Medir, bressol de Comissions Obreres de Catalunya, passant pel moviment Cristians pel Socialisme d’Alfons Carles Comín, Catalunya ha vessat clericalisme per les escletxes. L’estampa del passat dia de Sant Jordi amb el president de la Generalitat, la seva dona i el Govern en ple, a més a més d’ex-presidents del Govern i del Parlament i representants polítics de tots colors, assistint a la missa solemne al Palau de la Generalitat i a la posterior benedicció de les roses, acceptant la superioritat moral del bisbe Omella i el seu sermó sobre qui o què era el drac contra el que calia lluitar, és un exemple més de que la aconfessionalitat, que en diuen, no té una significació concreta i molt menys en el sentit que semblaria. Resulta que, segons els que sempre estan a l’aguait, tenim unes estructures d’estat que fan patxoca, que la República Catalana està, com si diguéssim, a tocar, que el personal flipa d’il·lusió i esperança, oi?, i resulta que el probable futur president del nou estat, Oriol Junqueras, apareix a la portada de l’ABC, al costat de Montoro, De Guindos, Bertín Osborne, el Juli i Tamara Falcó, entre altres, sota el titular “Yo sí voy a misa”, recolzant la retransmissió de l’ofici dominical a les televisions públiques.

Respecto els creients, faltaria més, com respecto els qui no pensen com jo, i tant!, i potser dono la impressió de perepunyetes que se l’agafa amb paper de fumar, però jo crec fermament en la privacitat de les creences i en l’absoluta desconfessionalització de la vida pública. Es que jo em pensava que l’objectiu era una república laica, com la francesa posem per cas, i em veig a venir una república catòlica, apostòlica i montserratina. I se’m passen les ganes, que volen que els digui.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,