Tag Archives: Musical Express

Una de les nostres

Em sap greu no haver conegut, en vida, Paloma Chamorro. Probablement vaig arribar tard a una possible trobada. Quan ella va assolir al punt de popularitat com a directora del seu programa de referència “La edad de oro”, jo acabava de tancar definitivament l’etapa de “Musical express” per embarcar-me en la creació de TV3. No obstant això alguns obituaris apareguts aquests dies en mitjans de comunicació i xarxes socials amb motiu de la seva mort, connecten aquests dos programes de televisió i uns quants més –pocs– que es van emetre entre finals dels anys 70 i la dècada dels 80 a la segona cadena de TVE. El UHF, que es deia quan només hi havia dues opcions. Va ser una insòlita concatenació de programes culturals, o musicals, o una barreja dels dos, que van proposar en l’àmbit del ritme i de la melodia dues coses fonamentals: parlar de creadors que fins a la nostra arribada no havien tingut accés a la televisió única i monolítica i, tot i les mancances tecnològiques, les limitacions pressupostàries i la poca experiència dels tècnics de la casa, intentar lluitar contra el “playback”, que era la manera xunga de solucionar les actuacions musicals, i oferir les performances en viu (i a vegades en directe). Segurament va ser “Popgrama”, que subtitularem com “revista de rock and rollo”, amb Manrique, Delafuente, Tena i jo mateix (i en els inicis també amb Trecet, Alpuente i Montse Domènech, que van anar caient sobre la marxa), el primer intent de modernitat musico-cultural, al marge i a la contra de la modernitat oficial que lluïa “Aplauso” i el seu espai emblemàtic “La juventud baila”, una vegada que Televisió Espanyola va superar la caspa friki de Lazarov i la inèrcia franquista de la UCD.
Recordo a Paloma en els seus primers passos televisius a cavall del seu rotllo preferit: modernitat i cultura. La recordo, ja en “La edad de oro” amb la seva imatge post-punk i la seva cabellera negra escarolada, però sobretot la recordo, encara que jo ja no estava ficat de ple en aquell món, com a icona de l’anomenada “movida madrileña”. I confesso sincerament que m’hagués agradat conèixer-la i departir, no llavors, en plena efervescència voraginosa, si no després, amb els anys transcorreguts i les eufòries asserenades, recopilant batalletes i intentant comprendre el que va passar i per què va passar.
Vaig tenir sempre la sensació, i en algunes ocasions ho hem confrontat Diego A. Manrique i jo, que la “movida”, la famosa i mitificada moguda madrilenya, que a la llarga ha deixat un pòsit molt interessant de considerar amb noms com Santiago Auserón i Radio Futura , Nacha Pop, Alaska i els Pegamoides, Mecano, Tino Casal, Gabinet Caligari, més alguns repescats d’intents anteriors com Tequila, Hombres G, Burning o Leño, amb Almodóvar com a reina de la festa i l’alcalde Tierno Galván com a sant patró, va ser més divertiment explosiu, més espectacle pirotècnic, que una proposta sòlida d’arrels culturals davant del fenomen més underground i elaborat de la música laietana que dominava Barcelona per aquells anys previs. Un moviment pop desbocat i divertit davant d’una fusió de jazz-rock que és el que s’estilava al voltant de Zeleste i que estic segur que als de la moguda els semblava, com quan Lennon opinava sobre jazz, “aquesta merda de música per a estudiants “.
Sí, m’hagués agradat arribar a temps de conversar amb Paloma Chamorro sobre tot el que ens ha passat, aquí i allà, perquè la música en televisió s’hagi convertit exclusivament en un joc, un concurs, un reality, un divertiment carnavalesc deixat en mans d’ineptes incapaços de reconduir un aspecte fonamental de la cultura d’aquests temps. Una conversa serena, no per enyorar el passat ni perdre’ns en la nostàlgia del que vam intentar fer, res més lluny. El temps ha volat i, ja ho veuen, Paloma no hi és. Però hauria valgut la pena el canvi d’impressions des de postures distants, segur, però almenys per coincidir en el judici sobre el que ens proposen avui: “Que rucs, collons, que rucs!” –
Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , , , ,

La revenja dels mugrons (en l’aniversari de la tele)

Com una forma personal de sumar-me a les celebracions dels 60 anys de televisió en aquest país, accepto la proposició d’una estudiant de Valladolid que està preparant a Barcelona la seva tesi doctoral sobre els programes musicals de televisió (espanyola, és clar) dels anys 70 i 80, i li facilito informació i reflexions sobre “Popgrama” i “Musical Express”.
He de dir que procuro, sempre que m’és possible, donar un cop de mà a un col·lega o un estudiant de col·lega, però en aquest cas, haver de parlar de “Musical Express” em resulta especialment agradable perquè significa avaluar cinc anys d’un treball, potser mal comprès per els responsables del mitjà d’aquell moment, però que la gent que generacionalment va coincidir amb la seva emissió, encara avui en dia el recorda i valora i, potser, sovint, sobrevalora.
“…Y por más que tiempos felices
saquen a pasear de la mano,
los recuerdos suelen ser tristes
hijos, como son, del pasado,
de aquello que fue y ya no existe…”
Cito un fragment d’una de les cançons més lúcides i cruels de Serrat –“Los recuerdos”– que sol venir-me a la memòria cada vegada que m’estiren de la llengua per explicar batalletes.
“…Los recuerdos suelen contarte mentiras.
Se amoldan al viento, amañan la historia;
por aquí se encogen, por allá se estiran,
se tiñen de gloria, se bañan en lodo,
se endulzan, se amargan a nuestro acomodo,
según nos convenga; porque antes que nada
y a pesar de todo hay que sobrevivir…”
Procuro no fer-me mala sang i em m’assec amb la doctoranda que pregunta amb curiositat i avidesa. Ha visionat un bon nombre dels meus programes i encara té previst veure’n més per acabar de documentar-se pel que fa a tot plegat.
Brollen les vivències sobre l’excitant bogeria que va ser “Popgrama” i la il·lusió i les ganes que vam invertir en “Musical Express”. Parlem de les trobades insòlites que propiciàvem entre músics d’arreu del món, la majoria dels quals no havien tocat abans junts, parlem dels viatges amunt i avall darrera de músics i concerts i de la precarietat de mitjans amb què treballàvem, parlem de la permanent incomprensió i nul respecte de la casa pel que fa a l’horari i dia d’emissió del programa, que solien canviar cada tres mesos (crec que a Youtube algú ha penjat un fragment on jo mateix, a càmera, ironitzo sobre aquest incomprensible menyspreu).
La meva interlocutora, encara que per edat no va viure en el seu moment els fets que vol referenciar, té la vivesa, la documentació i la curiositat de la periodista de tremp i la conversa es manté llarga i fluida. I com que encara tinc relativament fresc el record i ni perdono ni oblido, em ve a la memòria, i l’hi explico, la història de la sanció de quinze dies de feina i sou que ens van imposar al realitzador, Manel Esteban, i a mi, el 1982 , quan encara manava la UCD i faltava poc perquè guanyés el PSOE les eleccions. Preciso amb fidelitat la cronologia ja que ens van mantenir aturats i sense cobrar durant dos programes perquè vàrem emetre el videoclip –eren els inicis d’aquest, en aquells dies, nou format– de Duran Duran amb la cançó “Girls on film” on unes noies, enmig d’una batalla de coixins, mostraven les sines, que dirien els cursis, i alguns mugrons, que diem els grollers. Poques sines i pocs mugrons, la veritat, perquè tant Esteban com jo mateix no ens refiàvem ni un pèl dels de dalt que ja ens havien deixat plantats quan el campi qui pugui del cop d’estat del 23 F. Així que, de motu propi, li passarem el raspall al videoclip, gairebé tant com Alfonso Guerra a l’Estatut.
En el meu lloc, va presentar els dos programes de la sanció José Luis Barcelona, un dels pioners de la TVE de Miramar, que em va confessar la seva incomoditat amb el paperot que li havien traspassat, per la qual cosa em vaig mantenir al seu costat, fora de pla , per ajudar-lo. També Manel Esteban va fer el mateix amb el company a qui havien obligat a substituir-lo. Tot molt ridícul i simptomàtic de la modèlica transició.
Passats vuit anys, però, vaig tenir l’ocasió de revenjar-me amb escreix. Durant un any, en la Primera de Televisió Espanyola, vaig presentar i dirigir el programa “Un dia és un dia” que tancàvem cada setmana amb l’striptease d’una, dues o tres noies. Mal comptats, així per damunt, i tenint en compte que un dia vam fer que el públic es despullés, em surten més de dos-cents mugrons. Pas mal.
No sé si vostès, però jo sóc incapaç de imaginar-m’ho a la televisió pública d’avui en dia, vint-i-sis anys després.
Àngel Casas
(Adaptació d’un post publicat el mes de juliol)

Etiquetat , , , , ,

La revenja dels mogrons

Una estudiant de Valladolid que està preparant a Barcelona la seva tesi doctoral sobre els programes musicals a televisió (espanyola, òbviament) dels anys 70 i 80 em proposa una conversa per tal de recollir informació sobre Popgrama i Musical Express.

Haig de dir que procuro, tant com puc, donar un cop de mà a un col·lega o a un estudiant de col·lega, però en aquest cas, parlar de Musical Express em resulta especialment atractiu perquè significa avaluar cinc anys d’una feina, potser mal compresa pels responsables del mitjà, però que la gent que generacionalment hi va coincidir, encara avui en dia se’n recorda i valora i, potser, sovint, sobrevalora.

 “Y por más que tiempos felices
saquen a pasear de la mano,
los recuerdos suelen ser tristes
hijos, como son, del pasado,
de aquello que fue y ya no existe…”

Cito un bocí d’una de les cançons més lúcides i cruels de Serrat –­“Los recuerdos”– que sol venir-me a la memòria cada cop que m’estiren de la llengua per explicar batalletes

“Los recuerdos suelen contarte mentiras.
Se amoldan al viento, amañan la historia;
por aquí se encogen, por allá se estiran,
se tiñen de gloria, se bañan en lodo,
se endulzan, se amargan a nuestro acomodo,
según nos convenga; porque antes que nada
y a pesar de todo hay que sobrevivir…”

Procuro no fer-me mala sang i m’assec amb la doctoranda que pregunta amb curiositat i avidesa. S’ha vist una bona colla dels meus programes i encara té sala per uns quants dies, a TVE, per acabar de visionar-los.

Flueixen les vivències sobre l’excitant bogeria que fou Popgrama j l’ambició i el criteri que aplicarem a Musical Express. Parlem de les trobades insòlites entre músics d’arreu del món que vàrem generar, la majoria dels quals no havien tocat mai junts, parlem dels viatges a mig món i de la precarietat de mitjans amb que treballàvem, parlem de la permanent incomprensió i nul respecte de la casa pel que fa a l’horari i dia d’emissió del programa, que solien canviar cada tres mesos (crec que a you tube algú ha penjat un fragment on jo mateix, a càmera, me’n foto d’aquest menyspreu). La meva interlocutora, encara que, per edat, no va viure en el seu moment els fets que vol referenciar, té la vivesa, la documentació i la curiositat de la periodista de tremp i la conversa esdevé llarga i fluida. I com que encara me’n recordo de molt i ni perdono ni oblido, em ve al cap, i li explico, la història de la sanció de quinze dies de feina i sou, que ens van clavar al realitzador, Manel Esteban, i a mi, l’any 1982, quan encara manava la UCD i faltava poc perquè guanyés les eleccions el PSOE. Preciso la cronologia doncs ens van fer deixar de treballar (i cobrar) dos programes perquè vam emetre el videoclip –eren les beceroles d’aquest, aleshores, nou format– de Duran Duran amb la cançó “Girls on film” on unes noies, enmig d’una batalla de coixins, mostraven les sines –que dirien els poetes romàntics– i alguns mugrons, que diem els grollers. Poques sines i pocs mugrons perquè l’Esteban i jo, que ja ens havíem quedat sols a la tele, gravant el programa, quan el campi qui pugui del cop d’estat del 23 F i no ens fiàvem ni així de l’amo, li vam passar el ribot –al videoclip, no a l’amo–, gairebé tant com l’Alfonso Guerra a l’Estatut.

En el meu lloc va presentar els dos programes de la sanció José Luís Barcelona, un dels pioners de la TVE de Miramar, que li sabia un greu enorme haver de fer-ho i per la qual cosa jo en vaig quedar al seu costat, fora de pla, per anar-lo ajudant. També Manel Esteban va fer el mateix amb el company a qui havien obligat a substituir-lo. Tot molt ridícul i ben propi de la “modèlica transició”.

Passats vuit anys, però, vaig tenir l’ocasió de revenjar-me amb escreix. Durant un any, a la Primera de Televisió Espanyola, vaig presentar i dirigir el programa “Un día es un día” que tancàvem cada setmana amb strip-tease d’una, dues o tres noies.  Mal comptats, així a l’engròs, i tenint en compte que un dia vàrem fer que el públic es despullés, em surten més de dos-cents mugrons. Pas mal.

No sé si vostès, però jo sóc incapaç d’imaginar-m’ho a la televisió pública d’avui, vint-i-sis anys després.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,