Tag Archives: Opus Dei

Internet, monsenyor i el bombo

El sentit de l’humor és com la gràcia santificant: es té o no es té. Un el porta a dins, incrustat a l’ADN, o és impossible adquirir-lo o que te’l certifiquin amb un màster de la Blanquerna. Quan menys el sentit de l’humor, que és una característica humana. Pel que fa a la gràcia santificant, suposo que també, però com que es tracta d’un do de la divinitat, imagino que pot passar de tot: que un dia caiguis del cavall i, osti tu!, ja la tens a dintre, ja ho veus tot clar, ja creus.

No té res a veure ser rialler amb tenir sentit de l’humor. Conec persones de rialla fàcil que no en tenen gens. I persones d’aspecte seriós, com impertèrrit, que són posseïdores d’una finíssima ironia. Ni tampoc té a veure amb la intel·ligència, donat que hi ha persones intel·ligents sense sentit de l’humor, encara que una mica menys intel·ligents que les que el tenen. De fet, posseir aquest do fa que hi descobreixis molts més matisos a la vida quotidiana i que relativitzis els conflictes amb més facilitat. Fa, també, i entre moltes altres possibilitats, que naveguis per internet amb un sisè sentit que t’avisa dels paranys d’aquesta mena perquè la xarxa vessa sentit de l’humor i milions de “fakes” periodístics i de tota mena.

Sense anar més lluny, acabo de llegir que la Federació Espanyola de Fútbol –que aquesta, de sentit de l’humor, segur que ni un bri– emprendrà accions legals contra la web “pormisbalones.com” perquè ha publicat que Manolo-el-del-bombo ha estat detingut a Washington quan pretenia introduir cent quilos de cocaïna –cent!­- en el bombo. El reportatge, perfectament documentat, explica que la policia americana ha fet un seguiment dels viatges de Manolo, perquè sospitava de la seva doble activitat, fins que l’ha enxampat. En la crònica s’implica Ángel Maria Villar i alguns jugadors. Ah, al peu del reportatge amb lletres grans es pot llegir: (REITERAMOS EL CARÁCTER HUMORÍSTICO Y DE ENTRETENIMIENTO DE PORMISBALONES.COM, EN LA QUE TODAS LAS NOTICIAS PUBLICADAS TIENEN CARÁCTER FICTICIO). Altres titulars de la web expliquen que “Kobe Bryant es fica en el negoci de vendre les seves deposicions per internet” o que “el Granada coqueteja amb el descens i la teva novia amb el seu entrenador personal”. Com passa amb “Polònia”, amb més o menys gràcia, no santificant, sinó de l’altra, ja es veu que tot plegat és una conya.

És com el cas del prelat de l’Opus Dei, monsenyor Echevarria, del que, per internet, circula cada cert temps, i ara torna a fer-ho, la següent opinió: “Els discapacitats i subnormals són essers inferiors com a càstig de Déu als seus pares pecadors. Una estadística diu que el 90% dels discapacitats son fills de pares que no han mantingut puresa abans del matrimoni”. Home, encara que es tracti d’humor negre o de mal gust, ja es veu que monsenyor estava de conya aquell dia o que el vi de missa de Catània es passava de grau. No crec que cap capellà tingui els pebrots de de dir una animalada d’aquesta magnitud que no es sosté sobre cap evidència científica, per molt que ciència i fe no siguin massa compatibles. Ni que siguis de l’Opus Dei, tot sigui dit.

Es veu que tot ve de l’any 1997. D’un article del Giornale de Sicilia que publicà el dia següent d’una reunió amb mil cinc-cents adeptes on va denunciar, prèviament, l’abús de sexe de l’actual societat, va encoratjar els oients a arribar completament verges al matrimoni i va tancar l’homilia amb la frase famosa fins als nostres dies.

Ja el maig de 2012, la web de l’Opus, que encara avui es pot consultar, es referia als fets esmentant una entrevista concedida per Echevarria al diari Avvenire: “Aquesta frase no es correspon en absoluta amb el meu pensament d’home, de cristià i de sacerdot. A més, afirmar que el 90% de les persones amb discapacitat son fills de pares que no han arribat casts al matrimoni és quelcom absurd i un disbarat”.

.Però en els dies que seguiren als fets, alguns membres de la institució van atribuir el disbarat al mal coneixement de l’italià per part del monsenyor,i el director de l’oficina d’informació de l’Opus, Pippo Corigliano, va voler excloure que Echevarria es referís a retardats físics o mentals pròpiament dits, que el seu era un discurs col·loquial i que havia facilitat aquesta dada científica fent referència, més aviat, als nens seropositius nascuts de mares seropositives…”.

Hòstia!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

La crida del Senyor

Mediaset, el conglomerat televisiu especialitzat en realitys, del gran hermano de tota la vida als sòmines de mujeres-y-hombres-y-viceversa, va organitzar pel primetime de diumenge a la cadena Cuatro una autèntica marató de la fe catòlica, apostòlica i romana, una vetllada sota pali de tribut a la beateria a base d’estrenar un reality en un convent de monges de cinc estrelles i un documental d’exaltació mística sobre la vida religiosa, que desprenia Opus Dei per les costures (fins i tot sor Lucia Caram, que no se’n perd una, va explicar que provenia d’una família opusdeística…).

Una nit de diumenge completa: abans de l’esoterisme d’Iker Jiménez, doble ració de la fe vertadera on la gràcia –no la santificant, la normal– consistia en escoltar com cinc noies post-adolescents explicaven com havien rebut la crida de Déu que les portava a tastar ls vida conventual-

Lògicament, els columnistes, que no necessitem excusa ni motiu, gairebé, per a llençar-nos com a hienes sobres les despulles dels creients i les creences, especialment les de flaire catòlic, que les islàmiques ens fan xiular i mirar cap a un altre costat, oi?, s’han dedicat a fer conyeta sobre la manera de rebre la trucada de Déu, per part de les cinc candidates a possibles novícies, que les hi va encendre la vocació religiosa, si només traspassar la porta del convent les hi van requisar el mòbil i les pobres van agafar un disgust pitjor que si les haguessin deixat en calces i sostens davant de l’audiència.

Analitzant les explicacions que donaven sobre la crida del Senyor, vaig recordar las d’un personatge d’una novel·la meva publicada fa uns quants anys –disculpin la immodèstia de l’autocita, però és que va que ni pintat–titulada “L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments”, que li justificava al marit perquè se’n va de monja a les missions:

“… Va apagar el Chester. Va tirar el cap enrere, com desentumint-se, al mateix temps que provava de recordar el punt en què havia quedat la conversa amb la seva dona.

-O sigui que… vas veure a Déu, no?

-Sí. Ja sé que no t’ho creuràs, però el vaig veure. El vaig tenir tan a prop com et tinc a tu ara.

-I com saps que era ell? Portava triangle? Com el vas reconèixer?

-Vinga, Fèlix. Aquestes preguntes no tenen cap sentit. Quan veus Déu saps que és ell.

-Sí, però els jardins estan plens de tios estranys a les nits. Et podies haver confós.

-Es nota que no has vist mai Déu, però jo sí. No hi ha tanta gent que hagi tingut aquesta sort, saps?, però jo sí, jo sí. Estic atordida, indecisa, desesperada… –els ulls de la Laura van començar a brillar-li d’una manera especial i una llengua de foc, com una flameta de càmping gas, se li va posar damunt del cap–… i aleshores se’m va aparèixer. Omnipotent, misericordiós. No s’assemblava a res ni a ningú. Era una llum blanca en la foscor.

-Però, se’t va presentar? Et va dir: hola, sóc Déu? –va inquirir en Fèlix des de l’agnosticisme que li era característic.

-I on diu que va passar, senyora? –va preguntar en Ramiro, el xofer, vivament interessat.

-Als jardins de l’Estatut, l’antic parc d’Educación i Descanso… Fèlix, m’has de creure. Em va obrir els ulls, em va mostrar el camí, em va dir: descalça’t i segueix-me.

-I on vau anar? –va afegir Fèlix, cada cop més preocupat per si la llengua de foc podia arribar a prendre el sostre de l’automòbil.

-No. Es referia al futur, a d’ara endavant. No és que hagués de treure’m les sabates, és que ho haig de deixar tot i seguir-lo. Comprens què significa tot això? Seguir Déu!

-Però podria tractar-se d’un impostor, Laura. S’han donat casos…

-Tu no pots entendre-ho perquè vas perdre la fe de molt jove. Però jo no. Jo crec. He pecat molt, tu ho saps, però Déu m’ha estès la mà i jo el seguiré. Mai tindré una altra oportunitat i tu n’hauries d’estar content.

-Però Laura, jo t’estimo. Per Déu…

-Sí Fèlix. Per Ell, amb Ell i en Ell… Vaig a fer-me monja. Avui mateix me’n vaig cap a les missions.”

Juro que no m’he enganxat mai a un reality. Però si Telecinco, o Mediaset, o com li vulguin dir, fa un pas endavant i n’emet un que es digui “Monges i capellans i viceversa”, jo, que estic immers en la vida contemplativa, no me’l perdré. Per caspós que resulti. Però si hi ha vegades que miro la 13, la dels bisbes…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,