Tag Archives: Pablo Iglesias

De quina petxina estem parlant?

Molt em sembla que la sanció de quatre partits que la FIFA li ha imposat Messi per parlar en veu alta de “la concha de la madre” d’Emerson August de Carvalho, àrbitre auxiliar en el partit que va jugar (i guanyar) la selecció argentina contra Xile, ha creat molta més expectació i polèmica que la pluja de milions, a manera de Primitiva fal·laç, que Rajoy ha promès des de Barcelona per a les precàries infraestructures catalanes. Atès que a Rajoy, aquí, fan com que s’ho creuen només García Albiol i, una mica, Millo, el departament de màrqueting del Partit Popular, amb sigil i professionalitat, ha aconseguit que algunes altres comunitats autònomes posin el crit al cel i onegin la bandereta del “¿i nosaltres, què?” per aconseguir una mica de notorietat mediàtica per a la xulejada de Rajoy i que aquest pugui dir: tranquils nois, que n’hi haurà per tothom ara que anem tan bé.
El que de veritat ha remogut les aigües de l’oasi català (si us plau, no riguin que és pura retòrica per reivindicar una paraula en desús, simple postmodernitat) és allò de Messi. Davant la sanció desproporcionada el culer de pro no ha tingut més remei que sortir a la queixa, tot i que jo diria que amb la boca petita perquè el càstig, si bé dolorós per a les aspiracions del jugador amb la seva selecció (de la qual, per cert, va voler donar-se de baixa fa uns mesos), significarà un menor risc de lesió de l’argentí, que ja se sap com van sense manies a la cama els defenses del futbol llatinoamericà.
Però no ens apartem dels fets perquè el geni del futbol, després de conèixer la pena imposada, ha enviat una carta a la FIFA en la qual explica que la conversa amb l’àrbitre va succeir “de manera amistosa sense que en cap moment el que vaig dir hagi ofès o injuriat “. I també “si alguna cosa del que vaig dir hagués incomodat l’àrbitre assistent, mai va ser dirigits a la seva persona, sinó que va ser dit a l’aire i des de ja demano disculpes per això”. I és veritat, atès que l’acta del partit no reflecteix cap insult i va ser posteriorment quan, a instàncies del president de la Comissió d’àrbitres de la Conmebol, el brasiler Wilson Seneme, un acuseta, la FIFA va actuar d’ofici. i això va ser així perquè els àrbitres eren brasilers i coneixen perfectament als seus veïns argentins i saben que la “concha de su madre” (disculpin que no ho tradueixi per la petxina de la seva mare, perquè em fa pixar de riure) forma part de la seva cultura, com la dieta mediterrània de la dels catalans. Quan un argentí apel·la a la pubis de la teva mare, no és que manifesti desitjos d’utilitzar per a fins ombrívols la vagina de la mare del proïsme (bé, de vegades sí, però poques, i dependria de l’aspecte de la mare) sinó que expressa en veu alta un enuig o contrarietat com quan nosaltres cridem, però per al nostre fur intern, “la mare que em va parir! “, que no és que anhelem relacions incestuoses amb les nostres mares, ni de bon tros, simplement ho diem a l’aire, com Messi, per descarregar adrenalina.
Temps ha ja hi va haver una situació semblant amb Mascherano que també, com a bon argentí, va proferir irat “la concha de tu madre!”. Però llavors la sanció va ser de dos partits només perquè no va quedar clar si havia dit això o “la concha de tu hermana!”, que és diferent. L’úter de la mare d’un t’afecta, és clar, perquè és d’on has sortit, però se suposa que sobre la vagina de la teva germana no tens res a dir-hi, allà ella. Com manifesta Pablo Iglesias, te la sua, te la refanfinfla, te la bufa …
Pel que em vaig documentant, l’expressió “concha de tu madre” o bé de la teva germana entre argentins és del tipus multiús i es pot fer servir de mil maneres no sempre com a insult, ni molt menys. No així a Colòmbia, que s’usa com ultratge, arribant fins i tot a la barbaritat de “vete a chupar la vagina a tu vieja”, francament desagradable.
Jo, de Messi, a partir d’ara, invocaria la petxina de Sant Sebastià, que no és una escletxa vaginal sinó una platja i no es refereix a un parent de ningú sinó a una ciutat. Amb una mica de pràctica notarà que omple igual la boca per descarregar el cabreig i la mala llet i resulta innocu pel que fa als àrbitres i a les seves respectives mares.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Problemes de consciència

Abans es veu que era un clàssic que els jubilats mascles matessin el temps observant atentament, i comentant entre ells, es clar, la molta obra pública que es feia, posem per cas, a Barcelona. La vara que corria feia referència a que les mullers els treien de casa pel matí, sobre tot, a l’hora de fer les feines de la llar i de cuinar. Eren temps de la bombolla immobiliària i d’obres, tan públiques com privades, n’hi havia per triar i remenar. Però ara tot allò s’ha acabat, i els jubilats ens hem de buscar la vida amb altres entreteniments que fa que anem més dispersos, més escampats per aquí i per allà, i ens perdem aquells apassionants debats que diu que hi havia a l’entorn d’una infraestructura de formigó o al voltant d’una perforadora que avançava  tunelejant el que algun dia havia de ser la línia 9 del metro de Barcelona…

Toquem de peus a terra: allò s’ha acabat. I dissabte pel matí em vaig trobar davant la disjuntiva de l’oci del jubilat. Anar a Gràcia, vaig pensar? M’ho vaig plantejar perquè jo he estat molt de barri –no de Gràcia sinó de Sants, tot i que a Gràcia també hi he anat molt– i em venia de gust anar a Gràcia a fer el vermut i, d’aquesta manera, ajudar una mica els establiments que, els pobres, amb el desgavell del banc expropiat, han deixat de fer calaix de forma ruïnosa, segons expliquen als mitjans de comunicació. Banc expropiat? Però quina tergiversació semàntica! Pel que dedueixo del que veig per la tele, escolto per la radio, llegeixo als diaris i observo en els blogs dels ocupaires, ni l’indret és un banc ni els que hi havia tenien cap capacitat expropiatòria. Simplement, un grup d’okupes s’havien apalancat des de feia anys en un local que en temps fou la seu d’una sucursal bancària però que ara pertanyia a una empresa immobiliària que li havia llogat al govern municipal de l’Alcalde Trias, que es veu que ho havia decidit per estalviar-se i estalviar-nos un altra sarau després del fiasco de Can Vias. Com aquell que li paga els pis i totes les despeses a la querida, que es deia abans. Però, es clar, explicat així no té cap mena d’èpica. És una collonada més a la ciutat de les collonades, però si et vantes d’haver expropiat un banc i, a més, plantes cara a la policia, cales foc a cotxes, motos i contenidors, tens al teu costat regidors de govern i acollonit un barri emblemàtic, això encomana moral de victòria entre els teus i fa que se’n parli. No nego que faria patxoca veure expropiar comme il faut alguns bancs que tant ens han putejat, segur que li molaria a molta gent i no només als antisistema, però desenganyem-nos, això del “banc expropiat” és una fal·làcia, una mentida com una casa de pagès. Així que vaig decidir no anar a Gràcia i, aconsellat per un amic que em va dir que no m’ho podia perdre, me’n vaig anar cap el Port.

La veritat és que li vaig agrair el consell perquè una cosa com aquella no l’havia vist mai. I creguin que jo he viatjat pel món! Des de Colon, pràcticament, fins la Barceloneta, es a dir, tot el Moll de la Fusta i tot el passeig Joan de Borbó, una munió de venedors ambulants, d’aquests de la manta estesa a terra, t’oferien un món de superluxe i d’alt standing per quatre xavos. Totes les marques emblemàtiques que els xinesos nou rics compren a preus desorbitats a les botigues del Passeig de Gràcia, eren al teu abast en una mena de Corte Inglés a l’aire lliure, llarg com una tirallonga que no s’acabava mai, un manter al costat de l’altre, que no n’hi cabia cap més, i en llocs de més amplada situats en doble fila. Al Passeig Joan de Borbó hi havia un gran ambient. Turistes comprant, bicicletes, carretons amb guiris a dins i estranys artefactes amb rodes i rodetes driblant els vianants. Era com el Mobile Congress dels top-manta. Tots els del món al nostre Port. El dia permanent de l’Orgull Manter. Tot plegat en un ambient pacífic i tranquil com el mercat dels dissabtes de Vic però amb moltes més parades i paradistes que, amb habilitat i destresa, reclamaven la teva atenció envers les seves propostes comercials. Jo mateix, seduït pel consumisme compulsiu imperant, vaig estar a punt de comprar-me unes Nike molt xules o un smart watch, i vaig pensar de regalar-li a la meva dona una bossa, no tenia clar si de Prada o Vuiton. Però la meva consciència va entrar en conflicte (sort d’això). Vaig reflexionar que, si jo m’hi miro tan com puc en no fer el joc a les marques i fabricants que esclavitzen treballadors, fins i tot nens, al tercer món, marques i fabricants de productes de preus cars, quanta sang, suor i llàgrimes no haurà costat fabricar els que m’ofereixen a preus de saldo, i no potser al tercer món, sinó aquí al costat, a Badalona? A més a més, vaig observar que a les cantonades adjacents hi havia sengles cotxes del Mossos i de la Guàrdia Urbana, i com que havia llegit que l’Ajuntament, com a mesura dissuasiva,  pensava incrementar les multes al clients dels manters vaig témer que encara em cauria una sanció de 180 euros. I aleshores el meu cervell es va emboirar per culpa dels dubtes i la meva consciència fou colpejada per la pregunta clau: Que farien en el meu lloc els regidors Garganté i Asens que tanta comprensió i empatia han mostrat amb els manters? Tots sabem que Pablo Iglesias es vesteix a Alcampo, perquè ho ha explicat, però els esmentats regidors on es compren les bambes i les samarretes o les ulleres de sol? On es compra els pareos i la tovallola del Barça l’Alcaldessa de Barcelona? Penso que també ells, que són persones humanes, estan tan conflictuats com jo mateix, entre el que et demana el cor, que és ajudar el proïsme a subsistir, i la tendència natural de la bona gent a no cometre un delicte ni col·laborar amb les màfies falsificadores i/o explotadores ni perjudicar els ciutadans que paguen les mil i una taxes i tributs que comporta vendre a la ciutat. Perquè ja no funciona el consultori de la Senyora Francis que, si no, li ho consultaria amb aquestes preguntes directes: El fi justifica els mitjans? Es mereixen els ciutadans de Barcelona viure amb aquest dubte permanent i, en general, amb aquest ai al cor?

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,