Tag Archives: Paco Ibáñez

Malson abans de Nadal

Reconec que m’encanta votar, sóc un malalt de la papereta i de l’urna i em produeix una satisfacció colossal l’acte d’introduir-la a la ranura. Imagino que això és a causa d’un trauma de joventut, que fins ben passada la trentena no vaig poder exercir el dret a vot. I de la mateixa manera que tinc sobrant de misses, sagraments i primers divendres de mes –allò sí que era adoctrinar les indefenses criatures, Albert–, tinc mancances de democràcia, i això, amb el temps, es converteix en una obsessiva necessitat de exercir-la, de desig de ser consultat, de votar-ho tot i de forma vinculant. Tant me fa eleccions diverses que referèndums.

Sóc demofílic fins el moll de l’os, de manera que estic preparat per aguantar els polítics professionals que, després d’un parell de setmanes de mostrar-li al món el millor i el pitjor d’ells mateixos, fent bona la dita que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, arriben al zenit del seu ego en comprovar com centenars de milers de persones els atorguen la seva confiança com en un xec en blanc tot i haver palesat que puguin arribar a ser uns corruptes, o uns ineptes, o uns entabanadors, o uns il·luminats, o uns caragirats, o uns il·lusos, o vés a saber què. Malgrat tot això, adoro la democràcia i el dret d’una persona un vot.

Fins ahir, vint-i-un de desembre de dos mil disset.

Si per mi fos, ahir jo no hagués anat a votar (amb el que m’agrada, ja ho saben). Aquesta convocatòria electoral supercalifragilisticoespialidosamente legal, emplaçada sota la coacció de l’article 155, acatada fins i tot pels de la desobediència infinita i la unilateralitat a prova de bomba, amb candidats presos o escapolits a territori segur –”Mirad cómo estáis, uno detenido y en la cárcel provisional y otro a mil kilómetros“, que deia, burleta, el més alt de la classe– mereixia per la seva indignitat una actitud generalitzada de democràtica indiferència.

Però vaig anar a dipositar el meu vot, a contracor, per compensar un vot en sentit contrari. Vaig anar a votar a qui normalment no votaria perquè ja sóc massa gran perquè em tutelin o em donin lliçons de legalitat, democràcia i seny els que no els correspondria. Vaig acudir al meu col·legi electoral per demostrar-me que és possible empassar-se l’orgull, corregir el rumb, aprendre de vells errors i substituir l’èpica per l’astúcia.

Conscient –i afligit– que tant se val. Que la dissort estava escrita i segurament avui ens trobaríem en el mateix punt que abans d’ahir. Com sempre, escèptic.

De cap de les maneres vaig notar, ni dins meu ni a fora, la festa de la democràcia, que es diu, sinó més aviat el malson abans de Nadal

Vaig tornar a casa, em vaig asseure davant el teclat i em vaig posar a escriure aquest text mentre, com tantes vegades, escoltava les Palabras para Julia de Goitisolo en la cançó de Paco Ibáñez.

Te sentirás acorralada

te sentirás perdida o sola

tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán

que la vida no tiene objeto

que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti como ahora pienso.

 

Indefens, abstret, trist, vaig esperar pacientment fins que la televisió va començar a degotejar resultats.

 

Un hombre solo, una mujer

así tomados, de uno en uno,

son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti,

cuando te escribo estas palabras

pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás,

tu futuro es tu propia vida,

tu dignidad es la de todos.

 

Anuncis
Etiquetat , , ,