Tag Archives: Papa Bergoglio

Els pastorets

És com si m’hagués donat un cop molt fort al cap i, perdent l’enteniment, el destí fes una cabriola i em retornés a la infantesa, a la pudor de pixum i la de la fusta del llapis quan li treies punta, al rosari a peu dret de cada tarda a la classe dels Maristes de Sants en el que es pregava per “nuestro Papa Pio, nuestro obispo Gregorio y nuestro caudillo Francisco”, als primers divendres de mes, a l’himne que cantàvem tots a una:

El trece de mayo la Virgen María 
bajó de los cielos a Cova de Iria. 
Ave, ave, ave María. Ave, ave, ave María.

He vist per la tele el Papa Bergoglio, el pontífex modern que havia d’acabar amb el fanatisme i les supersticions, em sembla,  fent bullir l’olla del negoci de la fe, a Fàtima, amb un ritual gairebé màgic que convertia en sants dos pastorets portuguesos que fa cent anys, tal dia com avui, van dir que se’ls havia aparegut la Mare de Déu… I tothom va fer com que s’ho creia i avui encara, un milió de persones, com allò de les multituds a la Meca, han anat d’excursió a Fàtima per celebrar-ho.

Al diari de Marhuenda ho expliquen per sucar-hi pa:

Los relicarios con forma de ampolla de cristal contenían un mechón de pelo de Jacinta y un fragmento de hueso de la costilla de Francisco y fueron colocados en el altar por Angela Coelho, la postuladora de la causa de la canonización, y por Pedro Valinho, asesor de la postulación y actual director del Servicio de Peregrinos del Santuario.

Francisco y Jacinta se convierten así en los primeros niños santos por obrar un milagro y no por ser considerados “mártires”.

El milagro por su intercesión que fue aprobado para poder ser santos es la curación del niño brasileño, Luca Baptista, que sufrió una grave lesión cerebral al caer por una ventana en marzo de 2013, cuando tenía 5 años.

Sus padres, João Baptista y Lucila Yuri, procedentes del municipio de Juranda, en el estado de Paraná, rezaron a los pastorcillos de Fátima y el niño se recuperó de una “manera inexplicable para la ciencia“.

M’he fixat que en el calendari posava 2017. També que a la tele diuen que ni el govern ni els benedictins del Valle de los Caídos deixaran exhumar el cadàver de Franco malgrat el que ha aprovat el Congrés.

Etiquetat , , , , , ,

Cremar després de morir

M’he llegit de cap a peus la instrucció publicada per la Congregació per a la Doctrina de la Fe i aprovada pel Papa Bergoglio, que sota el títol Ad resurgendum cum Christo disposa el comportament que han de tenir els catòlics davants dels cadàvers dels essers estimats. No ho he fet només per tafaneria morbosa, sinó per contrastar la pila de titulars cridaners que la notícia ha generat en els mitjans de comunicació del país. Que si el Papa de Roma prohibeix escampar les cendres dels difunts o conservar-les a casa o convertir-les en una joia-recordatori o, el que és pitjor, dispersar-les per diversos indrets. Que si el Papa de Roma nega les exèquies (i les misses per la seva ànima pecadora) a qui ho hagi disposat en vida…

Com que he tingut la impressió que es pixava fora de test en aquest tema, que ja se sap com és la premsa d’exagerada i sensacionalista, i que no creia jo que el Pare Sant perdés el temps en bajanades d’aquesta mena, com els deia, m’he llegit la instrucció, i de la seva lectura atenta he conclòs que a l’Església Catòlica no li fa cap gràcia la incineració dels finats, que recomana l’enterrament de tota la vida dels cossos en lloc sagrat, com cementiris, esglésies o convents, perquè considera que la inhumació, la sepultura, vaja, és la forma més adequada d’expressar la fe i la esperança en la resurrecció corporal. “Enterrant els cossos dels fidels difunts –reprodueixo textualment el document eclesial– l’Església confirma la seva fe en la resurrecció de la carn i posa de relleu l’alta dignitat del cos humà com a part integrant de la persona amb la qual el cos comparteix la història”. De totes maneres, i en un mostra de sinceritat que l’honora i s’agraeix, l’Església diu que no veu raons doctrinals per evitar la incineració donat que la cremació del cadàver no toca l’ànima i no li impedeix a la omnipotència divina ressuscitar el cos i, per tant, no hi ha negació objectiva de la doctrina cristiana sobre la immortalitat de l’ànima i la resurrecció de la carn. O sigui, que aquesta vegada la premsa reflectia fil per randa el missatge vaticà. M’he quedat d’una peça!

Ja em perdonaran, però que ara el Papa Francesc els hi vagi als catòlics –tant els militants com els simpatitzants– amb aquestes subtileses funeràries jo crec que és ficar-se en un embolic colossal. Ho puc entendre, sí, al cap i a la fi m’imagino que és per facilitar la tasca quan arribi la fi del món i toqui ressuscitar els morts. És molt més còmode i pots anar més per feina si tens els cossos sencers guardats en uns forats que no pas si has de refer-los a partir de les cendres, i ja no et dic res si han anat a parar al fons del mar o, el que és pitjor, i per això ho assenyala especialment, anar-les a buscar de mica en mica a diversos punts de la terra (i això que el cardenal Müller, que ha redactat el document, s’ha oblidat dels cossos donats a la ciència i repartits com a recanvi per aquí i per allà, que aquesta és una altra). Ho puc entendre si parlem de teologia, però la vida moderna és molt complicada i no es pot anar amb tantes subtileses quan el que preocupa és tenir una feina i poder arribar a fi de mes.

Per altra banda també em sorprèn que a l’Església li hagi donat ara aquest rampell contra la incineració dels cadàvers quan durant els segles de la Inquisició se’n va fer un fart de cremar cossos. I la majoria, diria jo que un noranta nou coma nou per cent, estaven completament vius. Malmesos per les tortures, d’acord, però vius encara. ¿A què vénen, doncs, tants escrúpols si quan arribi el dia hauran de ressuscitar-los tots, inclosos els que van cremar els torquemadas?.

A més a més, la instrucció apostòlica arriba en mal moment pel sector. PANASEF, la patronal del negoci funerari, acaba de publicar un estudi en el que explica que si bé a Espanya, a 2015, es va batre el record de defuncions, superant les 422.000, i és l’estat europeu amb més forns crematoris, resulta que aquestes instal·lacions –com passa amb alguns aeroports, algunes autovies i alguns poliesportius de l’època de les vaques grasses– estan infrautilitzades. Sembla ser que els 364 cremadors actuals permetrien 1.456 incineracions al dia, però la realitat és que només se’n fan 419. Es veu que en aquest negoci la demanda no es lineal, no poden preveure les crestes de xifres defuncions, per la qual cosa les empreses han hagut de fer una gran inversió i el sector està sobredimensionat.

La incineració fa 10 anys no superava el 16% dels difunts. Actualment representa el 36% i la patronal espera que d’aquí a 10 anys arribarà al 60%. Sí? N’estan segurs?. Com el lobby funerari no tingui capacitat de pressió al Vaticà o, directament, a la Congregació per a la Doctrina de la Fe, aquestes previsions se les poden guardar al taüt. Amb documents com Ad resurgendum cum Christo la PANASEF i els seus afiliats ho tenen xungo. Francament.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,