Tag Archives: París

La gran xiulada de cada any

No noto jo una gran expectació, un neguit, una ansietat triomfadora de cara a la final de dissabte de la Copa del Rei  en la que el Barça s’enfronta a l’Alavés a l’estadi Vicente Calderón de Madrid. En altres ocasions, els dies anteriors d’una final entre el Barça i un equip basc, especialment l’Atleti, es notava el run-run de la imparable xiulada al Rei i al seu himne, la sigil·losa remor de plegar estelades per camuflar-les per entrar-les a l’estadi, la fabricació extraordinària de xiulets i, sobre tot, el clamor preventiu cavernari que denunciava el perill de la insubmissió antiborbónica, l’escarni a la Marxa Reial (coneguda popular i afectuosament com “xunga-xunga”) i l’amenaça de sancions a tort i a dret i/o la proposta comminatòria de suspendre el matx.

Jo no sé si vostès, en el seu entorn, detecten algun dels indicis clàssics que he descrit, però jo no. I confesso que ho enyoro. No perquè sigui partidari de xiular res ni ningú, ans el contrari, jo no ho faria mai i més aviat em molesta el soroll barroer de les xiulades multitudinàries però confesso que em diverteix tota la burda polèmica que es munta al seu entorn, les ràncies arengues dels hiperventilats de sempre i l’emprenyada de la caspa hispànica. I mira que seria senzill resoldre aquesta mena de dia de la marmota del futbol espanyol. Se li canvia el nom de Copa del Rei per Copa de la Lliga i li estalvies al pobre Felipe un mal tràngol. O Copa de la República, i de passada t’has tret del damunt la monarquia i… bon vent i barca nova, que es diu quan es vol anar per feina.

Però enguany no hi ha ambient. No sé si es degut a que circumscriure la temporada a un triomf possible –possible però de cap manera assegurat–  a la Copa als culers els sembla una torna de poc nivell havent tingut la lliga a tocar i havent desvariat impròpiament a Paris i a Torí, destrempament que contrasta, per exemple amb l’alegria incommensurable que va fer palesa el Madrid de Mourinho quan la va guanyar aquell any que se li va escorre de les mans a Sergio Ramos, desbordat per la il·lusió i l’eufòria, i va anar per terra, abonyegada per l’atropellament de l’autobús que passejava l’equip per la ciutat-

Probablement l’errònia temporada de l’equip, amb caríssimes equivocacions en els fitxatges, una directiva a la deriva i un entrenador que des de fa temps va donant indicis de voler deixar el convent, ha fet efecte en la moral de l’afició. Han passat els anys i ens hem acostumat tan malament que ni la remuntada del PSG ni la victòria rotunda a territori comanxe, que en els anys de les penúries ens haurien deixat contents i resignats, avui en dia serveixen de consol.

Tampoc la condemna a presó de Messi –recordem la vicissitud de la Pantoja– ajuda a pujar la moral. I la neurastènia del govern del PP parlant a tothora de cop d’estat i dient que ara sí que sí, que Rajoy es llevarà de la migdiada i actuarà per terra, mar i, si cal, per aire –tot i els dubtes que genera la inacció de l’home de la mandra infinita– no produeix un clima propici a l’eufòria, per molt que vulgui Joan Tardà encomanar moral a la tropa.

En fi, que més que una final, el partit de dissabte és un Alavés-Barça. I, abocats al pessimisme, igual hi ha pocs xiulets i poques estelades. I poques reaccions enfurismades.

Tanta indiferència, acostumats al sarau, no ho suportaríem.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,