Tag Archives: Pedro J. Ramírez

Mamelles grosses

Encara que han passat dies de l’inici del rebombori, amb el seu permís benèvol, voldria tornar al cas de les presumptes mamelles grosses de la Consellera d’Ensenyament, doncs la cua de l’afer encara remena i remenarà per molt de temps . Ja saben, la conversa telefònica privada entre el qui en aquell moment era el secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, i Josep Caparrós, alcalde de Sant Carles de la Ràpita, que Susanna Griso, imagino que després d’un gran esforç periodístic d’investigació i recerca, ha fet sentir en el seu programa matinal. Se suposa que la policia, perseguint sediciosos, traïdors, rebels, malversadors i agitadors de masses relacionats amb el procés i el referèndum, tenia punxat el telèfon de Salvadó, i l’home, mostrant un cop més la imperícia dels nostres governants que ens ha portat al desgavell actual, es va deixar anar amb el seu amic en una conversa de “happy hour” sobre les dificultats de trobar una nova Consellera d’Educació per substituir la dimitida Meritxell Ruiz, l’apoteosi de la qual (conversa) arriba amb el comentari de Salvadó: “Sí mira, perquè aquí, a la que tingui les mamelles més grosses li dones el càrrec. I ja està. I et quedes tan ample“. Això divulgat el 9 de març, després de l’èxit desbordat de les manifestacions del dia 8, en plena efervescència antimasclista, quan tots els polítics del país –excepte Dolors Montserrat, que mai s’assabenta de res– es declaraven  entusiàsticament feministes de tota la vida, va tenir els efectes d’una bomba antipersones.

No conec Salvadó ni Caparrós, no puc posar la ma al foc per ells. Però sí que conec col·legues i/o amics, que juraria que no son xenòfobs, ni homòfobs, ni masclistes, però que en conversa distesa i privada els he sentit explicar acudits o deixar comentaris absolutament masclistes, o homòfobs, o xenòfobs, però que sentits en el context d’aquella conversa no anaven més allà de la ximpleria distesa. De la collonada.

I es que la privacitat robada i exposada a l’aparador mediàtic es demolidora. La policia ho sap. Els periodistes ho saben. Els polítics ho saben. I vet aquí les filtracions. Com va passar amb el cas del vídeo de Pedro J. Ramírez de l’any 1997, que recordaran: “El vídeo es va gravar –escrivia Arcadi Espada l’any 2002– i es va distribuir perquè el director d’El Mundo hi apareixia vestint un cosset (corpiño) femení, diuen que rosat i, especialment, perquè la seva parella el sodomitzava amb un vibrador, després (o potser va ser abans) de pixar-se-li. El joc eròtic de la humiliació en què el periodista havia participat es convertia, a través de l’enregistrament i distribució de les imatges, en una humiliació pública real que va adquirir immediatament el perfil de la venjança”.

O com la conversa telefònica que va donar la volta al món entre Carles d’Anglaterra i Camilla Parker Bowles, l’any 89.

Carles–Si pogués viure ficat en els teus pantalons seria molt més fàcil!

Camilla– [Rient] En què et vas a convertir? En unes calces? Vaja, així que et vas a convertir en unes calces?

Carles–Déu no ho vulgui; en un Tampax.

Tot i que la conversa que va divulgar Antena 3, en passar de l’àmbit privat a l’escena pública, em sembla vergonyosament masclista i xenòfoba, impròpia de polítics amb poder de decisió, personalment, el que m’ha amoïnat i deixat de pasta de moniato és constatar la manera surrealista de formar Govern, d’escollir Consellers i Conselleres, de substituir els que marxen, que es desprèn de la conversa enxampada i divulgada. El comentari de l’alcalde Caparrós “Què em dius ara, estan destrossats aquesta gent, tio!“, referida al Govern, és molt descriptiva. No vull fer sang i tot plegat em provoca una basarda infinita, però comença a explicar el fiasco de la proclamació fallida, la mentida de les estructures d’estat, l’enganyifa del reconeixement internacional. A tot això s’hi afegeix el trist espectacle dels darrers mesos de discussions entre PxCat i ERC pel repartiment de les Conselleries i els noms dels seus responsables. Així que formen un Govern sense tenir President, que és qui em pensava que decidia aquest nomenaments per tal de tenir un equip propi i de confiança.

Ai, ai, ai que prendrem mal. Vull dir, més mal encara.

Si Artur Mas prometia un govern dels millors, el govern crepuscular de Carles Puigdemont, segons es desprèn de la conversa afanada al que fou el seu Secretari d’Hisenda, intentava salvar els mobles amb un govern de mamelles grosses.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

La “indacència”

Si estigués al diccionari, la “indacència” imagino que significaria la maledicència contumaç practicada pel fal·laç periodista Eduardo Inda davant l’aplaudiment i la delectació de molts dels seus col·legues espanyols, entre ells La Sexta, cadena que se sol posar el davantal de progre però que és, de bon tros, la que més corda ha donat a les fabulacions, mitges veritats i insídies d’un dels exemplars més representatius de la fauna cavernària del Madrid mediàtic d’avui en dia.
Inda, l’agosarat valedor del periodisme d’investigació basat en les consignes que li subministren en el moment polític oportú els seus amics de les clavegueres de l’estat, és un fruit madur de la collita d’El Mundo de Pedro J. Ramírez que va tenir una irrupció brillant al terreny del despropòsit i el cinisme quan, essent director de Marca, va afirmar que Messi calia aturar-lo “pel civil o pel criminal”. I es va quedar tan ample. I els tertulians li van riure la gràcia. I ningú al món de l’esport li va posar una denúncia per incitació a la violència ..
Inda és l’inventor del compte bancari suïs de Xavier Trias (publicat amb pèls, senyals i número inventat), de la rumorologia sobre diners de Veneçuela i l’Iran per a Podemos o de la gran exclusiva –coneguda per la penya des de fa anys, però, pel que sembla, ara tocava exhumar-la– de l’afer entre el Rei i la Rey. I és que Inda és un tipus sense manies, rendit als tripijocs d’aquell laboriós Ministeri de l’Interior comandat per Jorge Fernández Díaz que amb tanta eficàcia mediàtica es va currar la famosa operació Catalunya, tan esperpèntica i barroera com políticament eficaç i rendible pels interessos del poder dels poders.
Veritablement això de l’Inda no té massa precedents i la seva imaginació diabòlica sense límits seria d’admirar si no fos que ni tan sols inventa, li ho inventen. Ell és, simplement, el ventilador que escampa la merda. Perquè quan recull de la seva pròpia collita, quan li bull la sang espanyola i li desborda la caspa, és encara més terrible i ahir, sense anar més lluny, Eduardo Inda, es va mostrar esplendorós al màxim en aquest territori de l’empastifada en el qual tan còmodament s’hi mou. Ahir, Eduardo Inda, a duo amb Jiménez Losantos, una de les parelles més aconseguides de l’esperpent mediàtic i de la calúmnia, una de les parelles comunicadores més corcades per l’odi, va declarar en una tertúlia a propòsit de l’incident teatralitzat per la fiscal Magaldi a través de la seva inoblidable roda de premsa: “el nivell de violència a Catalunya no s’ha viscut ni al País Basc dels anys durs. Perquè allà podien matar algun jutge o algun fiscal, però tampoc van matar-ne molts”.
Es que havia begut de bon matí? Li han canviat la medicació, potser? S’ha tornat completament boig i delira?
No puc entendre que ningú, per retorçat que sigui, sigui capaç de mostrar tant menyspreu per les víctimes del terrorisme per tal d’argumentar –és un dir– en contra de Catalunya. Com que en aquesta qüestió sembla que val tot, dubto que cap associació de víctimes es querelli contra l’autor d’aquest despropòsit; ¿És que algú, amb un mínim de senderi, pot pensar que vint energúmens cridant des de lluny “merda!”, “feixista”, “ets una merda” i “marxa de Catalunya”, acció intolerable i condemnable des de qualsevol punt de vista democràtic, és comparable amb l’assassinat a sang freda dels jutges i/o fiscals Carmen Tagle, Rafael Martínez Emperador, Luís Portero, Francisco Tomás y Valiente, José María Lidón, José Javier Jáuregui Bernaola, Manuel Broseta o José Francisco Mateu, entre d’altres? ¿Es pot comparar l’insult –per altra banda, inadmissible– amb l’assassinat?
Diatribes com les d’Inda vénen a demostrar que el comportament real no importa, mentiran igual, però serveix d’avís a navegants: no se’ls pot donar ni un sol motiu, ni una sola excusa. Cal desactivar i impedir qualsevol bri de violència, ni que sigui verbal, perquè ho estan esperant amb candeletes.
Uf, i ara s’acosta la final dels xiulets. Però d’això podríem parlar–ne un altre dia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Les tribulacions d’un rei trempat

Es veu que no està històricament comprovat que existís de forma institucionalitzada l’anomenat dret de cuixa que practiquessin els reis o els senyors feudals. Vull dir amb això que els reis també s’ho han de currar. Tot i que una corona sempre imposa, no es pensessin que un rei tria una súbdita (soltera o casada) i aquesta, impressionada i rendida, ho considera un honor i dona facilitats: ”Endavant, majestat. Penetri, penetri, vos mateix…”. No, no va així. I crec que val la pena aclarir-ho ara que periodistes de reconegut prestigi i solvència tant contrastada com Eduardo Inda i Pedro J. Ramírez han aixecat un cop més, a través dels seus diaris digitals, el tema recurrent de l’amistançament entre el rei emèrit i l’artista Rey, afegint l’Inda com a novetat, el número de compte corrent on, a Luxemburg, els serveis secrets hi dipositaven donatius per pagar el seu silenci –el silenci de Bàrbara Rey, no d’Inda–, i que altres mitjans han aprofitat per treure llistes –algunes, amb noms inversemblants– de suposades amants del vell Borbó i hipotètiques compensacions econòmiques.
No entenc el morbo que genera aquest tema, francament, perquè sóc de l’opinió que totes aquestes tafaneries pertanyen a la vida privada i que cadascú amb el seu real membre fa el que vol o el que pot, i que estic segur que, d’haver succeït tal com expliquen, sa majestat hauria anat després als serveis secrets i els hi hauria dit “¿quan m’ha costat la broma?” i el sobirà abdicat obriria la caixa forta i pagaria el que tocava de la seva butxaca, que en aquests afers millor no fer servir la targeta que deixa rastre. No m’ho puc imaginar de cap altra manera, no m’imagino que un monarca tan trempat com ha estat Juan Carlos I deixés que els seus claus –presumptes, presumptes claus– anessin a càrrec de tots nosaltres a través dels fons reservats dels pressupostos generals de l’Estat. Es que ni em passa pel cap perquè això seria delicte i, aleshores, hauria de sortir a donar la cara i haver de dir: “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”.
(Nota: Això del rei trempat és la traducció literal de “el rey campechano”, com popularment s’ha conegut Juan Carlos I, que ningú no ho mal interpreti.)

Etiquetat , , , ,